10 anys després

Ja han passat deu anys. Com qui no vol la cosa, en un obrir i tancar d’ulls ens hem retrobat mes de 100 persones a l’indret on van matar el Pep el 28 de maig de 2005. Aquest passat 30 de maig ha tingut lloc un acte homenatge on s’ha descobert un monòlit en record seu. Allà, a la rotonda de les barraques, on tot va començar aquella fatídica nit de divendres de Patum. He vist molta de la mateixa gent que va participar activament en tots els actes i mobilitzacions arran de la seva mort. Gent propera, amics, familiars. El Pep tenia una xarxa increïble i això es segueix demostrant 10 anys després. Cares llargues, retrobaments i un munt de canalla. Fet i fet la vida segueix.

Aquests dies, arran del desgraciat aniversari he estat fullejant exemplars antics del Pèsol Negre i tot i haver-ho viscut tot de molt a prop no he pogut evitar que se’m regirés l’estomac al reviure tot el que va passar: aquella absurditat tan macabra, la loteria de la mort, l’absurd de tot plegat i contra tot el que vam haver de lluitar després de perdre a un company.

rp_pepisanta1.jpg

28/05/2005

Recordo aquell divendres de Patum com si fos ahir. L’ambient de barraques, els concerts, els companys de Manresa que com cada any venien a ajudar amb la barraca del Pèsol, els agressors passejant-se amb navalles per les barraques, el tumult de gent, les primeres agressions i després el silenci. Recordo com vam tancar la barraca amb l’ajuda de diversa gent i després vam pujar a l’hospital. Jo no sabia ni que el Pep havia sigut ferit i ens van trucar que estava mort a l’hospital. Senzillament no ens ho podíem creure. Vam acostar-nos-hi i diversos companys, asseguts a la carretera davant del servei d’urgències ens van confirmar el què ens negàvem a creure: el Pep era mort. No ens cabia al cap, era massa fort i massa absurd per entendre-ho. Estàvem paralitzats, atordits, completament anul·lats. El sentiment de paràlisis va derivar en tristesa, ràbia, impotència i fins hi tot sentiment de culpa. Recordo que vaig dir-li a un altre company que havíem de convocar assemblea per l’endemà, calia encarar la situació tot i que no sabíem ni per a on començar.

A l’ull de l’huracà

Per si no n’hi hagués hagut prou en què una colla de descerebrats se t’emportin a un amic, a partir d’aquell moment hauríem de fer front a un munt de despropòsits vinguts de fora i de casa. Polítics, policia, forces vives i mitjans de comunicació van engegar la maquinària contra qui assenyalava als mossos com a coresponsables dels fets de Patum. Recordo com des d’algunes associacions de veïns se’ns va començar a criticar als col·lectius de joves com als responsables indirectes de la mort del Pep. No oblidaré a la feixista de la Roser Farràs malparlant a viva veu dels amics del Pep i criticant la ideologia dels organitzadors del concert de barraques. El despropòsit d’aquesta desgraciada no tenia ni segueix tenint límit. A alguns veïns feixistes s’hi va sumar la premsa i la consellera d’interior que en aquell moment era la Montserrat Tura. Aquella mal anomenada socialista no va estalviar mots en tergiversar la informació per tal de convertir als companys i amics del Pep en els culpables de la seva mort. Recordo com va centrar la compareixença en la preocupació que suposava el que Berga, amb el petit que era, tingués tants casals i ateneus anarquistes o independentistes radicals. Aquesta era la seva preocupació i no aclarir els fets. També feia especial èmfasi en l’odi que aquests col·lectius i aquesta publicació haurien contribuït a generar contra els mossos. Però la consellera s’equivocava. L’odi contra els mossos que hi havia a Berga se l’havien guanyat a pols ells solets. Des de la seva entrada amb prepotència i xuleria s’havien posat en contra a la majoria de jovent Berguedà i van protagonitzar un munt de fets denigrants contra part de la població berguedana. Els Pèsols de l’època van plens d’abusos d’autoritat i fatxenderia. N’és un exemple la càrrega del novembre del 2004 contra diversos joves que va acabar amb ferits. Aquella actuació va ser resposta amb una massiva manifestació on hi van participar més de 1000 persones. Una autèntica demostració de força contra els seus abusos d’autoritat. Però aquella manifestació no va ser la primera, ja que un any abans col·lectius anarquistes ja n’havien convocat una altra denunciant les seves pràctiques.

Després de divendres de Patum la premsa reproduïa en la majoria dels casos la versió oficial sense contrastar res. Així que per tal de desmentir i donar la nostra opinió vam haver de fer comunicats, rodes de premsa i fins i tot freqüentar platós de televisió perquè es conegués el que realment va passar. Vivíem una constant criminalització i senyalització cap a qui en realitat vam ser les víctimes. Òbviament ni polítics ni policia volien assumir la responsabilitat que tenien en la deixadesa de les seves funcions negant l’auxili a qui estava sent agredit i assassinat tot i haver estat alertats amb suficient antelació. Ho dèiem en aquell moment i ho seguim dient: els mossos no van venir, no van respondre a la crida de diferents persones que els van requerir via telefònica quan van ser alertats de la presència de gent armada a les barraques. I resulta que finalment el gener de l’any passat el Tribunal Superior de justícia de Catalunya va acabar donant-nos la raó sentenciant que sí que hi havia hagut negligència per part dels mossos en deixar desatesa la zona de barraques. La sentència, a més, reconeixia una deficient gestió de les trucades als serveis d’emergències, cosa que va impedir un coneixement i actuació ràpida dels serveis policials a la zona. A bona hora.

La solidaritat

Però davant de tot això la resposta de la gent va ser exemplar. Desenes de braços i ments s’oferien per col·laborar en el que fes falta per tal de respondre a la mort del Pep i a les noves agressions que s’estaven produint ara per part d’uns altres. Es recollien diners pels advocats, es convocaven mobilitzacions, es recollien firmes, s’atenien a mitjans, entre moltíssimes altres coses. Les assemblees i les mobilitzacions van ser multitudinàries. Berga va demostrar estar a l’alçada. Moltes ments es van obrir i van comprendre la realitat d’una altra manera. Naixia l’assemblea de joves, que tot i la seva curta existència polititzava un munt de joves que tenien ganes de canviar les coses. Els col·lectius estaven forts, treballaven units, i El Pèsol negre es va convertir en un referent a tota la comarca. Els 8000 exemplars que sortien regularment volaven dels comerços i circulaven de mà en mà. Aquest augment de la politització i d’influència dels col·lectius contestataris es va poder constatar amb la lluita contra l’ordenança de civisme dels següents anys i que desgraciadament va acabar com el rosari de l’aurora.

Amb perspectiva

En primer lloc cal reconèixer la fortalesa de la família Isanta que s’ha mantingut unida i activa en tots els actes de reconeixement i de busca de justícia arran de l’assassinat del Pep. Són un exemple de dignitat amb majúscules.

En un altre odre de coses els companys de Manresa ho apuntaven en un article publicat al Pèsol especial que vam treure sobre el cas: la policia no existeix per protegir-nos. La seva funció és protegir la propietat privada i defensar un sistema social determinat, no als seus ciutadans i menys als de classe baixa. El sistema de fet es va posar en marxa ràpidament contra els col·lectius més contestataris utilitzant als mitjans, polítics i cossos policials. No és gens descarat pensar que intencionadament els mossos van deixar fer als assassins perquè escarmentessin als col·lectius que més vivament havien denunciat els seus abusos de poder. No ho sabrem mai, però no es cap bogeria pensar-ho. El que sí que va ser error nostre es no haver-nos bastit d’una capacitat d’autodefensa davant de possibles agressions. No teníem l’experiència, ni pensàvem que allò pogués passar, però el debat sobre la necessitat d’estar preparades per respondre a les agressions no s’havia tingut i cal afrontar-lo.

A partir d’aquells fets la policia va canviar d’estratègia: el Marc Fornas, cap de la comissaria  de Berga, va ser destinat a una altra comissaria i a partir de llavors els mossos anirien amb més tacte. Primer van deixar passar el temps i després van començar a apropar-se a la gent, fent xerrades en instituts, mostrant la cara més amable i prioritzant que actués la guàrdia urbana. Amb el temps l’odi que els mossos s’havien guanyat a pols abans i durant la nit de patum es va anar diluint.

En l’àmbit anecdòtic recordo com una patrulla va parar a uns companys que havien comès una infracció de trànsit i al arribar els mossos se’ls va escridassar de mala manera i recri- minar la rapidesa amb què havien arribat i el que haurien tardat si hi hagués gent armada que els estigués agredint. Recordo que aquell incident va quedar en no res. L’estratègia dels mossos era una altra: no remoure la merda, estar-se quiets, i quan la cosa es calmés tornar-hi.

Pau, pau i sempre pau

En el parlament inicial de la Plataforma per la Convivència al Berguedà d’aquest passat 30 de maig, Josep Sensada va fer una defensa a ultrança de la pau, la convivència, la no-violència i la contenció assenyada per sobre de totes les coses. Crec que les seves paraules van ser desafortunades perquè ho vulguem o no la violència existeix, i en aquest sistema desigual i injust les explotades i dominades la patim cada dia en la nostra pròpia pell. La violència de l’atur, de la feina precària, del desmantellament de la sanitat, dels desnonaments, de la repressió, és violència estructural; i negar l’autodefensa en pro de la pau és donar suport a la injustícia. Les seves posteriors consideracions dient que hi ha hagut una millora en relació a fa deu anys (entenc que parlava dels mossos) i un “canvi de tarannà” també les vaig considerar fora de lloc perquè, com he comentat, el que hi ha hagut és un canvi d’estratègia dels mossos (ostentadors del monopoli legal de la violència), però les seves funcions repressives (amb lleis i materials nous de trinca) han quedat intactes.

Poc temps després de la mort del Pep la societat berguedana va anar tornant a la normalitat, la confiança amb els mossos es va anar restablint (com ho demostren les desafortunades paraules d’en Sensada), i la deriva electoral d’alguns (entre altres coses) va acabar dinamitant la unitat popular que havia existit entre col·lectius contestataris. El record del Pep ha seguit viu a la societat berguedana gràcies als nombrosos actes que la Plataforma, solidaris, amics i familiars fan cada any per homenatjar-lo i per reafirmar entre totes, que per molt temps que passi no pensem oblidar ni pensem perdonar.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us