1937-2017. A 80 anys dels Fets de Maig a Cardona

Miguel Gómez

* Aquest article és una adaptació del capítol sobre Cardona de «Teixint el fil roig i negre. La història llibertària de Manresa i comarca», del mateix autor.

Pou Albert, mina Nieves, Cardona. MTI Minas de Cataluña

El maig de 1937 la Guàrdia d’Assalt va intentar ocupar la central de la Telefònica de Barcelona. Això va provocar un enfrontament armat que es va estendre ràpidament per tota la ciutat i d’altres pobles del voltant de la capital durant sis dies. Aquesta resistència era un moviment de base dirigit pels mateixos organismes revolucionaris que havien propiciat la victòria del 19 de juliol: els comitès de defensa, els grups anarquistes, les joventuts i entitats polítiques com el POUM i l’Agrupació de Los Amigos de Durruti.

El conflicte entre revolució i contrarevolució es va saldar amb la derrota de la primera per que els comitès superiors de la CNT van desautoritzar qualsevol forma de resistència i van pactar una treva. L’adhesió a la unitat antifeixista exigia contínuament gestos de «responsabilitat» davant les altres forces. Això implicava deixar la revolució per més endavant i dedicar-se a guanyar la guerra com deia el lema dels estalinistes, ara també assumit pels comitès superiors confederals. Per tant, els Fets de Maig marquen el final de la revolució social a Catalunya, ja que a partir d’aleshores les conquestes revolucionàries van ser revertides per la Generalitat i els partits que recolzaven la contrarevolució.

Generalment bona part de la historiografia llibertària se centra en la ciutat de Barcelona, epicentre del moviment revolucionari, deixant en un segon pla els pobles i les comarques. Aquest article pretén donar a conèixer la resposta revolucionària del poble de Cardona, situat al bell mig de Catalunya. La revolta que es relatarà va ser ignorada pels diaris del POUM i la CNT. De fet, tampoc és un fet que recordin amb cap orgull en particular alguns dels seus protagonistes. Es pot deduir que no consideraven estar fent gens especial: no consideraven estar prenent el poder, sinó mantenint la revolució.

El conflictiu període republicà a Cardona

Pou Maria Teresa, mina Nieves. MTI Castilletes

L’explotació de la mineria de Cardona va començar als anys vint, provocant l’arribada al poble de centenars de famílies treballadores del sud de la Península Ibèrica que s’instal·larien a la nova barriada de La Coromina. Aquest factor serà clau durant tota la dècada dels trenta, degut a la gran escletxa política i social entre la població local i la nouvinguda (segons Fortich). Al poble ja existia un sindicat d’oficis adherit a la CNT, però a finals de 1930 es fundaria el Sindicat Únic Miner que immediatament prendrà el lideratge del sindicalisme local degut al seu gran nombre d’afiliats.

Com a antecedent clar tenim la vaga minera de les «nou setmanes», que paralitzaria Súria l’hivern 1929-30 que tindria també impacte a Cardona creant un ambient de rebel·lia entre els miners. Com a altres pobles miners, les condicions de la mina eren tant dures que les constants gires de propaganda van aconseguir instaurar entre els treballadors una consciència revolucionària.

Amb tot l’aparició del sindicat es rebuda amb bastanta indiferència per la població local (segons fonts anarquistes), com constata la manca d’ajuda activa per la vaga minera de la primavera-estiu de 1931. La vaga va haver de ser sufocada per 300 soldats de l’exèrcit dirigits pel general Batet i 56 miners van resultar acomiadats1. D’aquesta vaga tenim un relat a Solidaridad Obrera: “los obreros nos incautamos las minas y formamos guardias contínuas para poder responder del orden de todo2 Malgrat aquesta visió pessimista de la societat cardonina dels llibertaris, la CNT era vista com el sindicat unitari del proletariat i a l’agost ja comptava amb uns 1.400 afiliats, que era pràcticament tota la classe obrera local (la població de Cardona era aleshores d’unes 4.500-5.000 persones).

Com d’altres pobles de la comarca el gener de 1932 els miners es van unir al moviment insurreccional que havia començat a Fígols. Els insurrectes van fer-se fàcilment amb el control del poble i van proclamar el comunisme llibertari. La barriada de La Coromina bullia d’iniciatives (menjadors populars, projectes culturals, un esbós de milícies, etc.). No obstant això, al poble de Cardona la població va romandre aliena al moviment, i de fet hostil. Com el sindicat va quedar clausurat durant mesos per la derrota de la insurrecció, al poble va iniciar-se una deslegitimació sistemàtica de la CNT i de l’anarquisme, que aquest no va poder contrarestar en moltes setmanes. És durant aquestos mesos quan arrelaria un sindicat de la UGT, que organitzaria el sector fabril-tèxtil, i també apareixeria el BOC.

El març de 1933 la CNT de Cardona comptava amb només 475 afiliats, representats al Ple Regional per Jesús Torres Martínez, que havia tingut un paper destacat el gener de 1932 (i que com a conseqüència va haver de marxar del poble durant anys). Malgrat la crisi, el Sindicat Únic Miner encara era capaç d’efectuar moviments vaguístics com el de l’abril de 1933 quan 139 miners es van tancar a una galeria de la mina a 700 metres sota terra durant dues setmanes. O també va tenir forces per sumar-se al moviment del 8 de desembre de 1933. Aquell dia un grup compost per Martin Zomeño, Juan i Gaspar Lorente, José i Ramon Alcaide, Cristo Clemente i Joan i Ramon Fortich van patrullar els carrers del poble, infonent «el pànic entre la gent d’ordre». Eren el grup que dirigia la insurrecció d’aquell moment. El març de 1934 els 800 miners van tornar a fer vaga i 44 s’hi tornarien a tancar. Això tindria conseqüències desprès dels fets d’Octubre de 1934 i un centenar de miners serien acomiadats.

No s’entén aquest període sense veure l’abast de l’anarquisme local, que era el motor de la CNT. Al poble existia una federació local de la FAI composta per grups d’afinitat creats entre 1932 i 1934 que s’anunciaven a les pàgines del Tierra y Libertad: Adelante, Justicia y Libertad, Maximiliano Puertas, Amor y Libertad i el grup artístic llibertari Luz y Amor. És a dir, aproximadament unes 40 persones, que a la vegada tenien una projecció en un nombre de persones molt més gran. Potser la CNT havia perdut l’hegemonia sindical (tot i que encara conservava la majoria sindical), però alhora havia enfortit la seva naturalesa polític-sindical. Si la CNT tenia uns 500 afiliats, caldrà tenir en compte que aquests ja s’identificaven plenament amb el model de societat de l’anarquisme.

Després del període de clandestinitat de 1935 – desprès dels fets d’Octubre – ERC va prendre la iniciativa i es va apropar a La Coromina per demanar que els miners votessin a les eleccions de febrer de 1936. La CNT no va prendre cap decisió com a organització, però no veia amb mals ulls el fet que centenars de famílies (recordem que la gran majoria eren nouvingudes) votessin en aquesta ocasió. Es veia molt necessari tornar a una situació de legalitat i els vots cenetistes van ser clau per derrotar a la Lliga, que a Cardona tenia un discurs d’ultradreta. Per tant, gràcies als vots de CNT va guanyar les eleccions Esquerra Republicana, que superaria a la Lliga per poc més d’un centenar de vots.

En aquell any al Congrés de Saragossa va anar en Martí Zomeño com a delegat del Sindicat Únic, que ara representava només 200 afiliats. Podem constatar una gran davallada, que no obstant es recuperaria setmanes després arribant al juliol amb una afiliació semblant a la de 1933. Aquest és un error molt comú entre els historiadors del moviment obrer al no tenir en compte la situació d’anomalia política que vivia el país el 1936. Feia unes poques setmanes que havia tornat la normalitat i molts sindicats estaven en plena fase de reestructuració o, fins i tot, de refundació, de manera que pel Congrés de Saragossa la CNT estava lluny d’estar a ple rendiment.

Interior de les mines, 1936

Guerra i revolució

D’aquesta manera arribem al 19 de juliol. Al poble tot va restar tranquil i un grup mal armat de miners va anar a Solsona, on la situació no estava gens clara degut a la forta presència de persones de dretes. Zomeño i Ramon Fortich, delegats del grup, van enviar al bisbe a Andorra acompanyat de gent d’ERC (liderada per Francesc Viadiu) per evitar possibles represàlies sobre ell, ja que havia persones que el volien executar. De la mateixa manera el dia 20 havia arribat un grup de milicians de Súria que arengarien al poble des de la Casa Consistorial cridant-los a fer la revolució. L’odi contra l’església provocarà l’incendi de l’església de Cardona del dia 24. De fet es deia que el poble no va posar “gaires esforços” en cremar-la.

Un altre aspecte de l’arribada de la guerra al poble va ser l’enviament d’un camió amb sis tones d’explosius a Barcelona, el mateix 20 de juliol. També hi havia miners cardonins entre la partida de voluntaris que va baixar de Fígols, Súria i Sallent per ajudar a la derrota de la sublevació militar de Barcelona. Aquests «dinamiters» sortirien amb la Columna Durruti cap a l’Aragó el 24 de juliol sota la denominació de Centúria Dinamiters de Fígols.

Plaça del Mercat. Cardona, 1936.

Durant els dies de juliol i agost van funcionar al poble dos comitès: el de Cardona i el de La Coromina. Un era dirigit per l’Ajuntament (ERC) i l’altre per la CNT. A finals d’agost tots dos comitès es van fusionar passant a estar dirigits per l’alcalde republicà Josep Torrents, però tenint molt pes els sindicats3. Aquests controlaven el consell de defensa del poble, que estava compost de quatre membres de CNT (Agustí Galera, Martí Zomeño, Josep Cortez i Manuel Medran) i tres d’UGT.

Les expropiacions van ser immediates, atès que algunes persones de dretes van abandonar el poble. D’aquesta manera es van expropiar alguns comerços que serien agrupats a la Cooperativa Única Popular, el local de la qual estava situat a la casa de l’exalcalde Joan Torres. El comerç i els serveis del poble quedarien socialitzats entre els dos sindicats. El sindicat UGT s’instal·laria a l’edifici de les Carmelites, mentre que la CNT al Patronat Obrer. I per suposat, quedarien col·lectivitzades les fàbriques (La Plantada, Gallifa i El Paperer) i les mines (Unió Espanyola d’Explosius, que desprès es dirà Explotacions Potàssiques Col·lectivitzades). La UGT des de la conselleria d’economia impulsaria una cooperativa de construcció i també controlaria el transport.

Però la indústria no va poder ser socialitzada sota un pla de conjunt, com proposava el cenetista Zameño. La propietat privada encara tenia un pes fort a la societat cardonina de 1936-37, i ERC era el seu màxim defensor a nivell local, negant-se a anar més enllà de la mera gestió col·lectiva de les fàbriques. A més la crònica manca de matèries primeres feia que les fàbriques només poguessin treballar tres dies a la setmana. Per tant, les empreses col·lectivitzades donaven una imatge de precarietat i improvisació, ja que els quadres partidaris de la col·lectivització a les empreses no tenien gaire formació. Les agrupacions locals d’ERC als pobles s’escudaven en la legalitat de la Generalitat per no adoptar la socialització de l’economia, acceptant a contracor les col·lectivitzacions d’empresa portades a terme a partir del Decret de Col·lectivitzacions.

Un altre factor a tenir en compte era que al camp encara no havia arribat l’esperit col·lectivista i els pagesos no simpatitzaven gens amb els “ateus, extremistes i dinamiters” de la CNT que a més veien com estrangers. La majoria de la pagesia local ingressaria a Unió de Rabassaires. Tot i així, un grup de pagesos formaria el Sindicat de Treballadors del Camp (UGT) i col·lectivitzaria la finca El Mujal. Els col·lectivistes (CNT, UGT i POUM) respectarien les finques petites però s’encautarien de les de la gent de dretes. A l’octubre de 1936 hi haurà un enfrontament que provocaria la mort del rabassaire Josep Vila. Aquest serà un moment clau, ja que es faria palesa la profunda divisió entre partidaris i detractors de la revolució en el camp, sent majoria els segons. Tampoc ajudarien gaire les execucions

Per tant existia un conflicte d’interessos larvat, que s’arrossegava des de 1930 i esclataria el maig de 1937.

Els Fets de Maig

Tot començà a finals del mes d’abril amb un grup de milicians de la Columna Terra i Llibertat que estaven al poble de permís. Des de la Cerdanya arriben notícies dels enfrontaments entre revolucionaris i contrarevolucionaris i aquest grup anirà a Bellver, on el 27 tindrà lloc un fort enfrontament armat (amb participació d’aquell Francesc Viadiu de Solsona, que hem anomenat abans, que dirigia una unitat de la Guàrdia d’Assalt). Allà mor un company de Cardona, Antonio Raja (o Rajo) Noguera. Això electritzaria l’ambient entre els revolucionaris cardonins. D’aquesta manera quan arriben les notícies de Barcelona dels Fets de Maig, els revolucionaris prendrien el control de la central telefònica i establirien una vigilància per tot el poble. En aquest ambient de tensió els cenetistes notarien moviments sospitosos de membres de les Joventuts d’Esquerra Republicana i dels rabassaires. De fet, el conseller de defensa Navarro va descobrir que un conseller d’ERC portava uns fusells amagats amb una lona, cosa que faria saltar totes les alarmes.

Al local dels rabassaires s’ajuntarien la tarda del dia 4 de maig unes 150 persones per efectuar un acte polític i cultural. De manera que els llibertaris van pensar que es tractava d’un complot per prendre el poble (com havia passat a Barcelona o a la Cerdanya) i van actuar d’immediat. Desprès de la finalització de l’acte un grup de cenetistes armats van anar al local i se situarien a fora. De cop i volta, algú de dins va efectuar uns trets de fusell des de les finestres del local ocasionant un mort, José Torres Martínez, de la CNT. Per tant, els cenetistes atacarien el local amb fusells i dinamita fins la rendició de tothom. En el tiroteig es va produir un altre mort, rabassaire, i dos ferits. L’atac estava dirigit per Jesús Torres, germà del caigut4.

De manera que a la nit del 4 al 5 de maig els llibertaris dirigits pel conseller de defensa, Josep Navarro, prendran el control del poble. Els revolucionaris van detenir disset membres del bàndol catalanista fruit de l’enfrontament del dia anterior, però posteriorment la xifra seria més gran, imposant-los multes d’entre 500 a 1.000 pessetes a fi de pagar-li 3.000 pessetes a la viuda de Raja i 3.000 a la de Torres. A la sessió extraordinària del consell municipal celebrada el dia 5, l’alcalde Torrents va ser revocat per l’oposició de CNT, d’UGT i del POUM (amb l’abstenció del PSUC), grups que convocarien un nou consell municipal format per aquestes organitzacions, ja que ERC i UR retirarien els seus representants com a protesta.

A efectes pràctics, el nou consell municipal, constituït el dia 5, quedaria controlat per la CNT i la UGT (que al poble no estava influïda per l’estalinisme). El consell estaria presidit per Josep Navarro. Fins i tot va emetre moneda pròpia el 13 de maig. A l’enterrament de Torres aniria també la gent del PSUC que sorprenentment a Cardona havia optat per la neutralitat, possiblement esperant moments millors. Dies desprès es procediria a acomiadar a la gent d’ERC que treballava a les mines.

Bitllet de Cardona del 13 de maig de 1937. Vegueu el detall de la signatura de Juan Fortich i Martin Zomeño

Tot això va provocar l’espantada de tota la gent que no era partidària de la revolució i unes 200 persones van abandonar el poble amb les seves famílies trobant refugi als pobles del voltant. El cas és que Cardona quedarà completament en poder dels “incontrolats”, com els deia “El Dia” de Manresa, fins el mes de juliol5.

A mitjans de juny, un grup de la guàrdia d’assalt enviat des de Manresa i capitanejat per Marcel Augés intentaria prendre el control de la situació però seria derrotat. Augés declararia més tard que Navarro li va encanonar amb una pistola i en aquestes condicions li va fer trucar a Manresa per telèfon. La Confederació manresana ordenaria la seva alliberació. Uns dies desprès, el 2 de juliol, vindria una nova expedició que – aquest cop sí – detindria Ramon i Agustí Fortich, Pombo, Mil, Peñarroya, Navarro i Josep Monegal (president del POUM local) que van ser enviats als jutjats de Berga (el municipi de Cardona depenia del Berguedà). Durant el trasllat se’ls identificarien uns guàrdies que eren de la CNT de València que intenten tranquil·litzar els revolucionaris. No obstant això, vint companys armats van protegir els detinguts fins les dependències de la presó de Berga. Ramon Fortich recorda que el comitè de suport de Berga es portaria molt bé amb ells no faltant-los de res. I que en Josep Ester va proporcionar-los-hi fins i tot unes pistoles al segon dia d’estar presos.

Aquesta situació anòmala, revolucionària, duraria fins el mes d’octubre. Després de la detenció de Navarro i Fortich seria Paulino Lorente de la UGT qui assumiria la presidència del consell municipal. Però a partir d’octubre s’instal·laria un batalló de l’exèrcit (i del SIM) al poble i l’Ajuntament fou ocupat successivament per dos alcaldes comunistes assignats per la Generalitat: Llorenç Sanz i Josep López. Fortich encapçalaria el comitè de control de la mina, l’empresa més important del poble, que a partir del 17 d’octubre passaria a ser propietat de la Generalitat.

Cal contextualitzar que entre gener i setembre de 1937 van tenir lloc un seguit de xocs armats entre els partidaris de la revolució i la contrarevolució que generalment sempre va véncer el bàndol antirevolucionari degut a la manca d’una resposta decidida de la CNT.

Cartell de l’exposició Rostres de guerra, sobre els milicians cardonins

Conclusions

Recuperar la memòria dels Fets de Maig de Cardona no ha estat gens fàcil, atès que la historiografia cenetista mai es va preocupar d’aquest fet, ja que anava en contra de la seva línia oficial. Però tampoc va ser un motiu d’especial record pels militants que el van protagonitzar. Quan ells parlen de la revolució es refereixen al 19 de juliol, no al 4 de maig de 1937. Molt probablement això es deu a que la resposta revolucionària va ser espontània i no estava en absolut preparada i posteriorment no va poder ser avaluada i teoritzada.

Els revolucionaris cardonins no eren conscients del que estaven fent, ja que de ser-ho, haurien contagiat tot l’Alt Llobregat i el Cardener – un territori central a Catalunya – o com a mínim haurien preparat la defensa del poble. Tampoc van aprofitar la situació per imposar les mesures socialitzants que se’ls havia denegat els mesos anteriors.

Expulsar del consell municipal a ERC i UR va ser producte d’una sèrie de factors: la tensió política entre catalanistes i cenetistes, la tensió entre els pagesos i els miners, la tensió entre revolucionaris i contrarevolucionaris, l’enviament solidari d’ajuda a Puigcerdà, els morts d’uns i d’altres… tot això va desembocar en un xoc armat.

La victòria del bàndol revolucionari de Cardona el 4 i 5 de maig els va donar el poder polític. Però prendre el poder volia dir la guerra total contra totes les forces polítiques contrarevolucionàries (com era el cas d’ERC, que literalment se la va «fer fora del poble»). Estava preparada la CNT per fer això a gran escala? Aquest era el gran dilema de 1936-37.

40 anys de franquisme implantarien un record nefast al poble d’aquella Cardona revolucionària – els anarquistes sempre han estat presentats com a dimonis – i ningú ha estat capaç de revertir-lo en tot aquest temps. L’anarquisme ha quedat com una anomalia històrica en la “vida d’una pacífica vila” quan era la via cap a una societat socialista d’una majoria de la classe treballadora catalana. Si Cardona fou l’última localitat catalana en ser derrotada el 1714, també ho seria durant la contrarevolució de 1937.

Dia de Mercat, 1920-30s. Colecció Roisin / IEFC

Bibliografia

FORTICH, Ramon. Apuntes históricos de la Cardona bimilenaria e historiografía del 14 de abril de 1931 al 1 de febrero de 1939. Col·lecció Pedro Flores, Carpeta IX. Biblioteca del Casino de Manresa.

MARTINEZ i MUÑOZ, Domènec. Organització Municipal i economia de Cardona durant la Guerra Civil (1936-1939). Revista Cardener, núm. 1, 1983.

SERRA i CARNÉ, Jaume. El moviment obrer al Bages i Berguedà durant la Segona República. Centre d’Estudis del Bages, 1988.

Consultes al diari “El Dia” (diari d’Esquerra Republicana de Catalunya, Manresa) dies 5, 15, 18, 20, 22 de maig i 10 i 12 de juny de 1937.

Apuntes aclaratorios para la correspondiente instrucción del sumario Nº 14 del 1937 del juzgado de Berga, Sobre rebelión en Cardona el día 5 de mayo último pasado. MAD 462/27 nº 16 Archivo Histórico Nacional de Salamanca.

Solidaridad Obrera

Tierra y Libertad

Notes

1Op. Cit. SERRA, Jaume. p. 43

2Solidaridad Obrera, 24/07/1931

3Composició del Consell Municipal, octubre de 1936: Josep Torrens (ERC), Presidència; Josep Navarro Vergara (CNT), Defensa i Guerra; Economia, finances i cultura: Joaquim Martí (ERC) i Martí Zomeño (CNT); Ginés López (CNT), Proveïments; Manuel Athane (UGT), Treball; Paulino Lorente (UGT), Transports; Ramon Gisperts (ERC), Sanitat; Joan Rovira Sala (UR) i Josep Vila (UR), Agricultura; Zomeño (CNT), que també era el Dipositari Municipal.

Juntes directives a l’estiu de 1936: CNT: Antonio Campos, Diego Asensio, Ginés Molina Sánchez i Rodríguez; UGT: José Campos, Vicente Estrada, Manuel Villa, Higinio Gallego, Miguel Durán Prieto, Juan Uroz, Diego Bazán, Amancio García i Víctor López Alamillo; Rabassaires: Joan Serra Agut, Emili Homs Bertran, Florenci Traveset, Joan Torrantallé Miralles, Josep Jordana Font, Antoni Planas Closa, Josep Villaró Riba i Josep Munt Espluga.

Diuen els papers de la Causa General que els dos comitès van ser unificats gràcies als esforços de Juan Torres Maciá i Conrado Batlle Coma. El comité municipal de Cardona i el tribunal popular que conformaven també els consellers, estava compost des de finals d’agost de 1936 per: Emili Esteve Corretjer (ERC), José Navarro Vergara (CNT), Ginés López (CNT), Martín Zomeño (CNT), Josep Vila (UR) i Joaquim Martí Viola (ERC).

També van estar representades les organitzacions, CNT: J. Cortés i José Herrada; UGT: Manuel Athané, Paulino Llorente, Francisco Malpica i Miguel Sagret; ERC: Josep Costa; Rabassaires: Miquel Parcerissa, Melitón Sol Camps i Joan Rovira Sala.

Composició del Comité de La Coromina (agost ’36): Milicians: Ángel Miralles Cerezo, Antonio Sánchez Fernández, José Botella Gil, José Hernández Urrutia, Juan Torres Cruz, José Ayala Martínez, Juan Martínez Hernández, Francisco Delgado Tapias, José Pombo Samo i Vicente Ceral González; CNT: Rafael Nevado Martínez, Antonio Castell Vallés, Antonio Gómez Giménez, José Hernández Escanez, Francisco Martínez Ponce, Pedro Brocas Martínez, Lorenzo Sanz Paredes; POUM: José Monegal  Muixí (que també exercí al comitè de la vila); JJ.LL.: José Ramírez Martínez i Melitón Sol Camps (que també era dels rabassaires).

Comitè de Defensa: Juan Sallarés Rosell, Clemente Segura, Antonio Peñarroya Millán, Agustí Fortich Camps i José Navarro Vergara; i Comitè d’enllaç: José Herrada Rodríguez, Salvador Muñoz Méndez, Cristóbal Clemente Campoy, Juan López Moreno, Antonio Vicente Baraza, Agustín Galera González i Victoriano López Acosta. (C. General fs. 24 i 25).

A més a la Causa General surten altres noms de patrullers o milicians: Lucinio Ruíz Soliva, Jesús Torres, Antonio Salinas, José Rebolledo Rubio, José Fernández Sánchez, Antonio Raja Noguera, Muñoz Zamora Caramona; Cristóbal Clemente (padre), Pedro Bracas, Luis Martínez Martínez, José Martínez Vivancos, José Jordán Teruel, Benito Vilalta Arnau i Ginés Bartes Sitjes (C. General, fs. 24, 34 i 35).

Font: web carlista Tradición Viva

4Informació extreta del procés penal efectuat pel jutge Alfonso R. Dranguet de Berga, Apuntes aclaratorios para la correspondiente instrucción del sumario Nº 14 del 1937 del juzgado de Berga, Sobre rebelión en Cardona el día 5 de mayo último pasado. MAD 462/27 nº 16 Archivo Histórico Nacional de Salamanca. Proporcionat per Josep Quevedo.

5Aquesta revolta contra la República, era única en tot Catalunya, per la seva radicalitat i la seva durada. Malgrat això no està historiada i no s’ha pogut aprofundir. Es pot seguir a les pàgines de “El Dia” (diari d’Esquerra Republicana) del 5, 15, 18, 20, 22 de maig i del 10 i 12 de juny. Els diaris del POUM i de la CNT de la comarca van ignorar totalment aquesta revolta.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us