U. nacional

La “U” es l’acrònim de la Universitat Nacional de Colombia. Coneguda per la “U” o per la natxo. Caldo de cultiu de moviments socials i en constant agitació. Aquí un recull d’algunes pintades que decoren les seves parets. Cada any el claustre repinta tota la facultat de blanc i inmediatament al començar el curs lectiu els estudiants la repinten de nou. Una renovació anual de la galeria d’art contestatària. Una meravella.

Plaça principal de la U. Mes coneguda com plaça del Che

Biblioteca de la U. Imatge de Camilo Torres. El capellà guerriller.

Jaime Garzon. Humorista critic assassinat per les forces paramilitars ara fa 13 anys. En la impunitat esclar.

Entrada a la facultat de dret

Entrada de la U per la 30

Entrada de la U per la carrera 30

Sobre la 30

 

122

Aquesta es la entrada que fa 122. Jé! volia fer aquest post a les 100 entrades pero a ultimes em va fer mandra i em vaig ficar a fer qualsevol altre cosa mes util. Porto des del 2007 escrivint de tant en tant cualsevol cosa al blog, tonteries, histories, mentides, comentaris, peripecies, alegries i desgracies. Sol i acompanyat. Normalment a altres països. Al fi i al cap es un blog de viatges, crec. He escrit sobre 30 països. He estat a mes països pero o no tenia blog o s’han perdut les histories, com quan vam estar al Cameroon amb el Pep. Ciberneticament no queda registre pero la Mimi i la Michele segueixen donant de que parlar. Hi ha rotllos de 4 continents, Europa, Asia, Africa y América. Rotllos pataterus, infumables, illegibles, plens de faltes. Altres igualment plens de faltes pero mes divertits. Alguns diuen que les meves entrades han anat de cap a caiguda, que ja no son tan divertides com abans. Fins hi tot s’atreveixen a reptarme en públic. Provocacions. I que explicar. Com resumir tanta lletra, tantes fotus, tantes invencions. Pues mira, ho he fet, o ho he intentat mes aviat. Vamos a ello:

He viatjat amb tot tipus de trastos mecanics en diferenst països. Com per exemple a Madagascar on vaig viatjar 16 hores en un camió ple de llagostes vives que m’havia d’anar treient de sobre. O 8 hores en un camió de porcs. O 48 (havien de ser 12 hores..)  hores en un camió brusse pel sur del país que es va espatllar un milio de vegades, totthom es va emborratxar i la gent em va començar a encarar… Amb el cofoi ens vam perdre al desert del Sahel despres de llogar una moto i fer cas omís a les indicacions dels kedugunesos. Des de Uganda a Tanzania serien 34 les hores que ens patiriem amb el pep fins que es va enamorar d’una adolescent princesa comoresa. Amb la montse de Mali a Burkina ens patiriem durant 6 hores en un bus italià intraurbà reconvertit en bus de pasatgers de llarga distancia, ple fins als topes de gent i mercaderies i amb una temperatura mitjana de 50 graus. Amb ma mare ens adentrariem  en bus fins les portes de la selva camerunesa on per poc em partirien la cara per fer una foto que no hauria d’have fet mai, per mes inri, el bus va quedar encallat en un esboranc. També aniria a peu: vaig fer 60 kilometres creuant la frontera entre Guinea Conakry i senegal pel putu desert del sahel, per acabar sense aigua bebent de cualsevol rierol practicament sec i on vaig acabar agafant un altre cop de calor. Amb la llum vam també intentar l’autoestop a Mianmar, pues surt mes baratu…. vam arribar a Namsham de miracle ja entrada a la nit, l’unic cotxe que va pasar per la carretera deserta ens va parar…. I a mi que em fa tanta gracia volar a Colombia també he tingut que agafar trastos amb ales de la segona guerra mundial, com per exemple un antonov que aterrisaria a una pista de terra a la selva colombiana. O Un DC3 que sonaba per tot arreu i en el que fins hi tot vaig sentir dir al pilot com de insegur es sentia cubrint la ruta amb l’aparell en el que volavem… També en un helicopter d’una multinacional petrolera canadenca per zones controlades per les FARC.

També m’he posat malalt, alguns cops… a diferents llocs… Algunes malalties eren de veritat, d’altres mes aviat inventades. He agafat tants cops de calor com vulgueu. Com per exemple a Senegal amb el Cofoi, o a Guinea com he dit al mig del Sahel. També a Uganda amb el Pep, a les murchinton falls. A Guinea Bissau vaig agafar la malaria, o aixo em van dir en el pitjor “hospital” que he visitat mai. M’ho va dir un zelador, que em va fer la prova. Una gastrointeritis em va torturar a Burkina Faso, despres de que ens convidesin amb la montse a un casament animista i m’afartés de cervesa de mill.

He viscut i he sortit corrents d’una revolta a Gabon, on després de les eleccions els gabonesos es van dedicar a saquejar el consulat francés, cremar varis edificis d’empreses petroleres extrangeres, saquejar mercats, comerços, tallar vies  i els extangers del país eren repatriats d’urgencia jo vaig sortir pitant cap a la frontera amb Congo. I alla, al Congo, un chimpanzé, estupit,  em va robar la meva maleta a la meva cara i s’em va cruspir l’ordinador portatil. A Mali, el vent del Sahel, l’impresionant Harmattam ens va deixar a les fosques a ple dia i ens va rebosar de terra. Vaig pasar també per la destrosada Kinshasa la belle, capital del Congo (RDC).

La corrupció em va incomodar mases vegades a a l’africa occidental en forma de “cadeaus” que em demanaven militars i policies. M’ha tocat dormir en cualsevol lloc, en magatzems de anarcados, puticlubs, camions plens de cabres, porcs, llagostes, cases de hospitalaris locals, couchsurferus detestables, al mig del bosc amb la meva tenda, trens, busos, cotxes…

A Colombia, m’ha tocat sentir el pols de la guerra en diferents ocasions. Una bomba ens donaba la benvinguda al Huila. Al Guayavero un enfrontament entre les FARC i l’exercit ens va barrar el pas durant algunes hores, durant el dia dos bombardejos també ens van fer notar que estavem en una zona de conflicte. A Raudal Viejo una forta explosió ens va fer tornar violentament a la realitat quan estavem disfrutant abstrets de tot contemprant un paisatge d’inusitada bellesa. Per desgracia també des de l’oficina he hagut de monitorejar gent enmig de les bales. També a Colombia, m’ha tocat desenes de vegades interlocutar amb militars de cualsevol ranc, des de generals a simples reclutes…

També a Colombia he conegut molt d’aprop el negoci de la coca, o els procesos inicials d’aquest macro negoci. Al Guayavero,al Bajo Cauca, al Guaviare he conegut camperols humils obligats a plantar la mata que mata per sobreviure. He vist com la moneda es la coca, o el gram de pasta de base (crack o basuco). Com les fumigacions aéreas que practica l’Estat acaben amb tot:  amb la coca i els cultius legals i ilegals. També he seguit d’aprop les lluites dels camperols cocalers en una vaga massiva a Tarazá. Com l’Estat criminalitzaba, perseguia i estigmatitzaba la protesta. He acompanyat crims repugnants com la violacio i l’assassinat de 3 nens a Arauca per part d’un tinent de l’exercit. (encara en la impunitat). He acompanyat, amb escolta armada i sense, amb carro blindat i sense a defensors de drets humans amenaçats fins a l’infinit per lluitar contra la impunitat i denunciar els crims paramilitars i la seva colaboració amb l’estat. Inclus a mi, aquest blog que estás llegint ha estat amenaçat per part d’algú que em sindica de ser favorable a les FARC. També he acompanyat a adbocats i militants que intentaven indagar sobre el paratge del desaparegut Henry Diaz, dirigent de la marcha patriótica desaparegut forçosament entre dues bases militars de l’exércit.

Tornant a l’África he vist els animals que vulguis… a Namibia, o Uganda, Sudafrica o on sigui. Però m’ha impresionat la bellesa de les ballenes a Madagascar per exemple o l’impresionant de veure una anaconda de 6 metres a la selva colombiana. Els lemurs malgaches o els bitxus de costa rica que vaig veure amb mon germa i la seva novia no fa tant. La veritat que sem fan bastant aburrits aquests avistaments. Ademes pel carrer major de Berga també n’está ple.

Els meus amics m’han utilitzat d’excusa per visitar països lluny de casa. El pep, l’albert, la llum, la montse, el cofoi, la meva mare, el meu pare, el meu germa, la seva novia, l’Armando i segurament mes que em descuido m’han vingut a visitar o em viatjat junts per Colombia, Costa rica, Sudafrica, Lesotho, Senegal, Mali, Burkina Faso, Thailandia, Myanmar, Camerun…

He decobert lu cardat que esta el mon quan em van convidar de ponent a un congres de blogaires viatgers a Barcelona, al que no vaig poder asistir per estar a colombia.

I no tots els posts han estat escrits per mi, a part dels fets a 4 mans perque compartiem viatge n’hi ha que ni tan sols son meus, sinó que son aportacions externes.

Ara posat tot aixi em sembla tot plegat poca cosa. He viscut molt mes del que ha sigut resenyat en aquest post, molt mes del que ha estat mai escrit en aquest blog. He vist paisates els que vulguis, ruines, ecosistemes, he conegut gent formidable, increïble. Alguns m’han acompanyat part del viatge, altres han aparegut y desaparegut deixant algo en mi. I la majoria de coses han sigut a casa meu, sense anar tant lluny.

O mes que semblarme poc pensu que tot això es una cullunada, aixi de clar. Que si has vist un lemur gegant, els big five, o si has visitat disneylandia o sudan del sud, que si he fet o deixat de fer. I que mes dona, suposo que un busca sentirse viu així. D’altres tindran d’altres maneres. Realment posat aixi ho trobo tant banal que nose ni si publicar això. O almenys no hi veig mérit.

I veig am certa rábia el mérit que alguns volen otorgarse per haver viatjat per llocs llunyans. Ara doncs, em vull cagar amb els viatgers guais. No te mérit pasar superficialment per molts paisos, com mes extranys i llunyans millor, buscar sentirse especial fugint dels que també volen sentir-si i fan el mateix que tu, i es miserable descubrir la puresa en la pobresa, l’explotació o el domini, excitarse amb la pornomiseria i despres de tot tornar a casa amb avió i oblidarte de tots perque en realitat no t’han interesat mai. I tot amb la certesa de ser occidental, repatriable en cualsevol moment vamos. Per mi això no te cap mérit ni res d’especial. Dit això, i mes descansat, torno a casa, a Berga city. Tinc vol per mitjans de setembre. Espero agafar una mica de calor encara…. espero no haver de patir cap festa de benvinguda ni cap tortura insinuada per mes d’un. I sincerament, Berga sera un aburriment aburrit pero és on hi ha els meus. I entre totes ja bregarem perque deixi de ser tan miserable.

Cabòries

-Escrit fa un parell de setmanes-

Porto un parell de setmanes ven bones buscant vols per internet. Convinacions posibles i imposibles, escales als Estats Units, Brasil, Venezuela. Sortides desde cualsevol pais de llatinoamerica. Intentant utilizar les meves milles de avianca, somiant amb recorreguts per terra o amb barca, tot per trobar el bitllet mes barat. Res de res, no hi ha manera: estan super cars. I es que he decidit tornar. I ara que ho he decidit, pels que em coneixeu l’espera per tornar s’em converteix en interminable. Ho he decidit, m’ha costat lu seu ara doncs, vull tornar. Bé siguem sincers no m’ha costat tant, de fet ha sigut molt natural la desició, com molt tranquila, algo que s’acaba i de bones toca tornar. I toca perque vull, aixi que de fet, no toca. I quedarme a Colombia, buscar feina, aprofitar que soc europeu per aconseguir una feina (es la realitat, perque si som sincers per cada europeu pedant que treballa en aques pais hi ha tants colombians com vulguis 10 cops mes preparats esperant ser contractats) pues em fa mandra. Que cony, per aixo busco a casa meu. Al fi i al cap on hi han els meus.

L’altre motiu es el poc que em sentu identificat amb la majoria de procesos esquerranosos colombians. Alguns d’ells els he conegut bastant bé. Potser masa i tot. Com sempre les persones pues poden ser maques, els procesos…. sincerament… quina mandra. Pero no es res nou, es la vella cantarella o el vell debat. Per alguns hi ha un fi la mar de bonic que justifica cualsevol cosa perquè el fi s’ho val, es noble, es just. A mi em queda molt lluny tot i que puc estar d’acord amb un fi alliberador. He escoltat moltes tonteries, i les he resistit estoicament:  he sigut observador. Tonteries faraóniques, anquilosades en el pasat, rebatudes per la historia, teories celestials que pasen una i mil vegades per sobre dels individus que viuen una realitat mes terrenal. I al fi i al cap els individus per molts no son mes que una masa uniforme manejable, instrumentalitzable, com sempre per aconseguir un fi que val un munt la pena. He vist com es traçaven destins de camperols i camperoles en taules molt allunyades de les seves llars per persones que mai han sigut ni seran camperoles i que per mes inri cobren per decidir per ells.

Doncs jo n’he quedat ben fart, he conegut a camperols, camperoles, miners, raspachins, mototaxistes, el que vulguis. Tots tenien un nom, una historia molts cops dura com una pedra. Alguns identificats amb les lluites socials, d’altres resignats a la guerra, a uns i als altres. No he vist un subjecte realment revolucionari o que volgues ser-ho. He vist com intentaven sobreviure com podien, rebuscantsela fins al final, desconfiats, els he vist bastant desconfiats. He vist com ofegaven mil cops en alcohol les mil i una penes, i es que son unes vides…. Sortides individuals, obligats a sentirse en la colectivitat, a lluitar per ella. He vist en definitiva dominació, submisió i explotació justificada. Sempre tot des de dalt a abaix.

Ho havia de dir. Obviament les persones individuals son els que m’han mogut tot aquest temps. Obviament els coneixements que un va adquirint, la curiositat que mai m’és saciada son també elements claus. Les persones que estan sent detingudes, les que viuen sota les bombes… amb els seus noms i cognoms i les seves histories. I també es clar la dignitat dels camperols de base que si creuen en la justicia i en un canvi social. Perquè he caminat amb gent també digne, amb les seves històries , amb les seves lluites, amb les seves resistències. Personatges que no es queden callats i no es cansen de cridar als botxins a la cara.

Contradiccions, a part de la expresada mes amunt les que vulguis. M’he especialitzat amb incidència politica, que mas, ni que decir. Si quan estic de vacacances a la meva terra disfruto com un cabrit insultant a desenes de miserables agenollats al capital resulta que a Colombia me la pasu disenyant estrategies de interlocució efectiva amb la institucionalitat. Au va… intentant utlitzar “l’escletxa” o el joc al que he estat participant fins ara. I pot tenir efectivitat immediata bastant certa, d’acord. Obviament es una justificació i reforç a la institucionalitat democrática, basada en el concepte eurocentrista dels drets humans i liberal capitalista i per mes inri tot plegat subvencionat per les agencies de cooperació internacional. Els mateixos Estats que venen les bombes i el glifosat paguen a oenegés. Part de l’estrategia. I sí que s’aconsegueixen coses, les que et deixen aconseguir. Perquè son les seves eines i si realment un no creu amb el sistema no podra utilitzarles per canviarlo, mes aviat acabara sent a l’inrevés.

La majoria de procesos no m’interesen, la majoria, no son els meus. Pero es clar que l’argumentació oficial i l’accionar terrorista de l’Estat em causa encara mes repulsa i rabia. Per ser osquestrat, preparat, legalitzat per servir a uns pocs, revestit de legitimitat. Utilitzant métodes terroristes, així de clar.

Pero no siguem tan negatius. No tots els procesos m’han resultat poc atractius. També he conegut procesos molt bonics, de resistencia, propositius, dignes, colectius i justos. Contra la oligarquia terratinent i el seu accionar paramilitar. Gent que es juga la vida per defensar la terra i els seus. Conscients d’això pero igual d’empeus, per tant dignes. Petits procesos de base portats pels implicats i bastant horitzontals.

Una altre cosa que em costa molt d’entendre es la profesionalització. El defensor de drets humans amb un sou. De fet la majoria de gent treballa cobrant, inclus els que movilitzen a la gent. Qui paga normalment es la cooperación internacional. Per una banda s’esta legitimant l’Estat donant i per l’altre la cooperació genera un munt de coses negatives. He comprovat la dependència total de les organitzacions socials de les agencies. La falta de alternatives o el pensarse formes autogestionaries de finançament. Projectes bombolla o procesos bombolla que moren quan la cooperació s’acaba. Projectes fets de dalt abaix que xoquen contra la realitat i que son imposibles que funcionin. He vist la cooperació com una forma de autoocuparse, mes enlla inclus del mateix projecte. He vist baralles per diners, per fonts de cooperació, he vist corrupció… La cooperació sens dubte es totalment paternalista, genera dependencia i acaba amb procesos. Crea alliberats, gent que viu del cuento, acaba amb les aspiracions de transformació social. Res diferent del que molts critiquem de ccoo o ugt a casa nostra. Ara ademes la cooperació s’esta acabant. Coses de la crisis. Veurem que pasa, veuem quans projectes o procesos son realment autosostenibles per les seves bases. Quans tenen darrera persones capaces de tirarlos endavant independentment dels diners. Per mes inri els projectes avui en dia demanen de colaboració amb la institucionalitat, quants procesos modificaran el seu discurs i el seu accionar per poder entrar a les bases de les convocatories per exemple?.

 

 

 

I ara una de banal

Vaig anar de vacacions. Em vaig trobar a un poble de mentida, de cartro pedra, com cartagena de indias pero sense tants turistes. Això si ben bonic. Vaig anara a Guatapé. Esta al costat de Medellín, a un parell de hores. Em va sorprendre veure la foto que ilustra la portada de la lonely planet. No sabia ni on anava. Vaig atansarme a la terminal i vaig triar aleatoriament el desti. I què, va esta bastant bé, un parell de dies de relax. Realment un epileg mes d’aquesta etapa tot i que amb menys epilegs haguesim pasat. Aquest pero ha estat be. Unes cases de culurinus. Una realitat colombiana que no es la de la guerra. O no es la de les armes (o sí pero no al nivell d’altres llocs que he conegut encara mes be, d’una altre manera vamos). Vaig anar també al Peñol. Una pedra molt grosa. Rotllo Cerros de Mavicure sense ser tan xulus clar, perque no esta al mig de les selves. Esta al mig de una represa inundada als anys 70. Per aixo les illes de les fotus. Us deixo amb algunes afotos de la Colombia turistica.

Zocalos amb relleu

Lolely planet

Guatape

nyac

Pedra del Peñol

Represa del Peñol

nyac

Vale porc malparit? (m'encanta)

La pedra, 650 glaons...

 

 

 

 

Calaix de sastre: detencions, proces de pau, cabòries

Les coses estan malament. Les coses estarán pitjor, n’estic segur. Cada dia males noticies, cada dia mal de caps. El procés de pau només porta que declaracions de guerra. Ahir van detenir a una coneguda. La vaig estar acompanyant fa res, el diumenge pasat, el dilluns pasat. Es la presidenta de la Asociació Camperola del Nort d’Antioqua. La acusació?  la de sempre, rebelió, terrorisme, extorsió. D’aqui a un temps  sortirà en llibertat sense càrrecs, tot haurà sigut un error. Mases “errors” s’estan cometent. Ultimament m’esta donant la sensació que les detencions s’estan disparant. Mases amics tenen detinguts, mases coneguts acaben a la garjola. No em sorpren: a ulls de tothom sempre queda mes be neutralitzar a algú, atemoritzar una comunitat i acabar amb un procés fotent a la garjola acusat de terrorisme al lider que no pas descuartitzant a 10 o 20 camperols a la plaça publica. A ulls de la comunitat internacional sempre es mes legitim. És el que esta pasant. Les descuartitzacions estic segur que no cesaran pero sí el métode és mes útil per menys escandalós i aconsegueix el mateix proposit. Sempre el mateix: “uns suposats desmobilitzats de les FARC acusen a fulanitu o menganitu de tal o pascual cosa” que raru!. I que raru que el lider detingut sigui sempre qui denuncia totes les trepallaries de l’exercit. De raru res. Els desertors de la guerrilla tenen redemció per tota informació facilitada. Així acaben per senyalar i fotre a la garjola a qui sigui per tal de lliurarse de pena (i per prebendes!). L’exércit diguesim que pot ajudar o orientar a “enrecordarsen” de posibles guerrillers, com per exemples lider comunitaris, defensors de drets humans o el que sigui. Llavors al judici les inconsistencies dels desmovilitzats son tan insultants que la majoria de vegades els acusats acaven el llibertat. Pero ja t’has pasat un temps a la presó. Has demostrat a la comunitat que lluitar nomes porta problemes i ademes ets l’escarni de tothom perquè en realitat ets un terrorista.

L’altre es que molts cops els desmobilitzats no son tals, sinó que son falços desmobilitzats. Camperols que per varis motius es presenten com a guerrillers que abandonen les armes per tal de cobrar algna recompensa. He sigut coneixedor inclus de casos en que camperols amenaçats per la guerrilla per algun motiu es veuen en la obligació de “desmovilitzarse” per poder sortir amb garanties de la regió. Una absurditat. Es per aixo que cada any es “desmovilitzen” milers de “guerrillers”.

Alguns diuen que les detencions son els castigs que posen els militars contraris al procés de pau. Les pataletes. Pot ser, no ho descartu. 400 mil persones treballant directament en la guerra poden veure perillar el seu lloc de treball, mes uns quants centenars mils mes que hi treballen indirectament. Molts interesos. Sens dubte la dreta oligarca, cavernicola, militarista  i terrorista no veura tampoc en bons ulls la negociació amb les FARC.

Veig la negociació amb escepticisme. Sí estan negociant, i es posible inclus que facin les paus. O que els alçats en armes pleguin, despres de.. 50 anys. Pero que d’aqui Colombia deixi d’estar entre els països mes desiguals del mon, que desaparegui el paramilitarisme, la violencia, la injusticia, que no segueixi la  impunitat..(que ronda el 99%!) doncs ho veig complicat la veritat. Mes aviat tinc la impresió de que les armes seran canviades per 2, 3 o 4 senadors excombatents a les instituciones i apa. L’altre es…. que pasara amb els milers de desmobilitzats? serà que d’un dia per l’altre deixen de sentir l’atracció pel poder que otorguen les armes i es dediquen a negocis “legals?”? Canviaran doncs els Kalashinkovs pels davantals de cuina?. Sincerament, deixeume que dubti de lu dificil que ha de ser pasarse tota la vida fotent tirus per acabar conduint un mototaxi. La cosa no pot acabar com la desmovilització de L’EPL?¿ (integrats a posteriori a les AUC)

I si hi ha desmobilització realment els excombatents tindran garanties a la vida? perque la veritat es que la historia d’aquest pais si una cosa ensenya es que un cop els diferents grups armats s’han anat integrant a la vida civil els seus dirigents han sigut sistematicament asassinats. (veure el EPL, el M-19 al 91 per exemple o veure el genocidi de la UP).

I la impunitat? hi haura impunitat? sera que les guerrilles son capaces de firman un pacte de silenci i que tots els crims estatals i paramilitars o els seus mateixos quedin impunes? Perque ara mateix s’esta parlant de reparació però no de justicia?

Perquè algunes coses estan clares. O almenyus jo les veig aixi, les FARC ja no son el que eren. La politica de seguretat democrática a part de emportarsen per davant a miles de camperols inocents, ficar a la gent al a guerra, fomentar la desconfiança, generar desplaçaments i tot tipus de crims, Sí ha debilitat a la guerrilla. En aquest sentit sí que ha funcionat. Les guerrilles ja no tenen capacitat militar per pendres bases de l’exército com abans, bloquejar carreteres per dies, tenir centenars de retinguts de la força publica, controlar bastes extencions del territori. Dos elements han sigut, crec, el que ha fet decantar la balança. Determinant l’ajuda dels Estats units i el Plan Colombia, suposadament contra les drogues, pero a la practica contra la guerrilla o contra la seva base social. El pla va suposar una injeccio de tants diners com vulguis en armament i sobretot i determinant la millora de la força aérea. La compra de mes d’un centenar de helicopters (augmentant la movilitat de la tropa), avions tucanos, supertucanos (per bombardejar). La modernització de la aviació vamos. Per l’altre banda la politica de seguretat democratica amb la creació d’una xarxa de informants (mes de un milió) que delatarien a qui sigui per diners ha sigut crucial. Inteligencia i aviació. La guerrilla ha estat infiltrada i impedida per concentrar grans contignets de tropa perque es detecatada pels avions arpia i bombardejada pels tucanos d’immediat. Aixi es pasa de la guerra de posicions (exercit contra exercit) a guerra de guerrilles. Es torna a anys anteriors. És el que els analistes en diuen el canvi de la guerra de Jojoy (abatut per les Forces armades al setembre del 2010) comandant militar de les FARC a la guerra de Cano (abatut al novembre del 2011) i maxim comandant d’aquesta guerrilla. Ara els guerrillers es mouen en petites unitats, màxim d’uns 10 combatens per no ser detectats. En aquest sentit el que es dediquen a fer es golpejar i fugir. S’han multiplicat els camps minats, els franctiradors,els cotxes bomba, les accions fetes per milicians vestits de civil…Si que hi han encara episodis esporàdics de preses de bases, com els radar, al nord del cauca. Pero lluny queden les preses de Mitu, El Villar, Miraflores, Els intents a Puerto Inirida… on intervenien centenars de guerros. També ara la força publica té presencia a tots els cascos urbans del territori nacional. Molt diferent de fa 10 anys o inclus menys. Si be que el camp es controlat en molt indrets per la insurgencia, i fins hi tot parts de petites ciutats res es el que era.

Vamos que si abans (fa 10 anys) la posibilitat de que les guerrilles es prenguesin el poder era real ara la cosa esta molt mes complicada.  A això se li suma la mort o asasinat de molts dels seus comandants en pocs anys: Raul Reyes (canciller de les farc) a Ecuador, Mono jojoy (jefe de l’aparell militar), Manuel Marulanda (mort per mort natural el 2006), Alfonso Cano (máxim comandant de la guerilla), Ivan Rios (assassinat mentres dormia pel seu propi escolta per cobrar la recompensa, que per cert mai cobraria). Si be l’estructura jerarquica de la guerrilla li permet reemplaçar de manera immediata cualsevol comandant abatut no es menyspreable el mal que suposen aquest cops, sobretot per la moral de la tropa.

En tot cas, tot i que delmada, la guerrilla segueix donant de baixa i anualment a uns 1000 soldats i policies (mes de 3000 segons la insurgencia) segons la coorporació Nuevo Arco Iris. Així que no cal tampoc donarla per acabada militarment. Segons estimacions podrien ser uns 10 mil els combatents que tenen a les muntanyes. Tampoc es poca cosa. Si bé no son els 20 mil d’abans. Vamos que de guerrilla n’hi hauria per anys. Si que torno i recalcu, les accions han canviat. Si abans (98) eren 1000 guerrillers que es prenien la base de Miraflores (guaviare) ara 2 guerrillers poden minar una parcela i ferla explotar quan pasa una patrulla de l’exércit.

La cosa s’ha estancat i jo crec i pel que sembla la guerrilla si que realment té ganes d’acabar amb tot això. Es evident i salta a la vista que estan apareixent nous moviments politics, com el de Marcha Patriotica, que podria representar l’aposta institucional d’unes FARC desmovilitzades. Podria ser. Pero les FARC s’atreveixen a repetir els erros del a UP durant els acords de la Uribe? (mes de 3000 militants del seu partir exterminats). Jo crec també que la conjuntura internacional es diferent. Amb un gobern mes inteligent i mes estratega com el de Santos (que no oposat al anterior) que vol ferse veure a la comunitat internacional com un govern garant en drets humans (el gobern de Uribe havia sigut totalment impasible sobre aquest tema) i en un pais en el que s’hi pot invertir. Un govern que parla de postconflicte. I es que jo crec que Santos ha vingut consolidant el llegat de Uribe. La ma de ferro ara ja no es necesaria, ara cal tacte, ara cal fer veure, ara cal lley de victimes, de restitucio de terres. Aixi s’aconsegueixen firmar els Tractats de lliure comerç amb Europa o els Estats Units. Tampoc calen les estrategies d’extermini. Tot i que no descartu que es donguin, com per exemple ho denuncia la mateixa ONU en que diu que en el que va d’any 13 defensors de drets humans han sigut assassinats. O com ho demostra (i jo mateix vaig acompanyar el procés) la desaparició de Henry Diaz al Putumayo, dirigent de la Marcha Patriotica. La dreta gamonal , reaccionaria, oligarca, paramilitar, terratinent, la de les descuartitzacions amb motoserra, segur que no es quedara inmovil. En aquest sentit ha aparegut l’exércit antirestitució, oposat a la politica de Santos de fer veure que torna terra als desplaçats. Aquestes coses segur que es donen. Pero jo no crec que representin la dimensió que van representar les masacres durant el procés del Caguan per exemple o posteriors. Ara les estrategies poden ser varies. La deslegitimització de la marcha patriotica (que va començar quan va començar a caminar), i sobretot els falsos positius judicials. Les detencions ilegals, o totalment legals pero amb proves falses o declaracions falses. Perque estan fotent a la presó a tothom. No ho sé. En realitat nosé. Perque els moments mes convulsos d’aquest país han sigut quan la dreta oligarca i paramilitar ha divergit de la dreta burgesa i urbanita. Santos representaria la dreta burgesa, uribe la paramilitar oposada al procés de pau.

També Uribe esta tenint tocs clar d’atenció. Amb la detenció i deportació als Estats Units del general Santoyo (el seu cap de seguretat) per narcotrafic i colaboració amb paramilitars li estan dient a Uribe que val mes que s’estigui quiet si no vol seguir els seus pasos. Sí, la conjuntura internacional es diferent.

En tot cas les dues son dretes, diferents estrategies, o complementaries en tot cas, depenent del moment. Abans tocaba uribe, ara toca santos. La finalitat, mantenirse en poder, seguir acumulant capital, vendre les primeres materies del país (que son les que vulguis) a multinacionals. Convertir l’economia en extractivista, economia del saqueig.

Pero santos ho té clar. Per una banda combat a la insurgencia mentres negocia. Fa lleis de victimes, de restitucio de terres. Per l’altre intenta expulsar del país de manera legal a defensors de drets humans, posa impediments burocràtics, desmontar la CIDH, es fomenten les detencions masives i hi segueixen havent-hi assassinats, desapareguts i desplaçats (a milers). Doble moral, pura façana, pura estrategia.

Els militars estan enfadats amb el procés de pau, s’ens dubte! que faran si s’acaba la guerra? matar mosques?. Si el peu de força de les forces armades es de casi mig milió de persones!

Vaig tornar a fer un acompanyament. Hi he tornat. Ho he de confesar. Vaig dir que no hi tornaria pero vamos… així em despedia de la gent del nort d’Antioquia. Va anar mes o menys. Els policies ens van posar molts problemes, a nosaltres i inclus a funcionaris del ministeri public. Van de sobrats. Estan enfadats amb tot el que signifiqui defensors de drets humans, tot això. Sense extendrem molt en els fets (si algu li interesa que cliqui aqui i aqui). Anavem a acompanyar una audiencia de garanties al casc urba de Campamento. Un lloc on la comisaria,  escudada al costat de l’esglesia i l’ajuntament es un autentic bunker. La població confinada, requisada, empadronada, gravada i maltractada cada cop que entren o surten. Molts camperols inclús eviten pasar per aqui. Doncs a l’arribada dos camperols que venien del campo van ser detinguts per la policia. Segons diuen tenien ordre de captura. L’altre es el que significa viure al camp i haver de conviure amb grups armats. Els camperols normalment atenen per igual a la gent que va enfusilada, normal no? doncs llavors son acusats per uns i altres de colaboradors de uns i altres. I per una realitat que els ha tucat viure asasinats o detinguts per uns o altres. Al mig de tot. Quan no falsament acusats per desmovilitzats i engarjolats directament. En tot cas, dos camperols van ser detinguts als nostres nasus. Vam estar fent el seguiment, perquè s’els respectés “el debido proceso” i bla bla bla. En contacte amb institucions nacioanls i internacionals. Doncs bé el dia seguent es fa la audiencia, es posen de manifest tants casos de violacions en drets humans com vulguis. I resulta que aquest dimecre passat l’emisora de l’exércit informa sobre la captura d’aquestes persones. Segons informen van ser capturats en ple combat…. Sí diuen que en temps de guerra lu primer que perd es la veritat.

Doncs el dia 13, dos dies despres de la audiencia de garanties, es dictada ordre de captura contra la presidenta de l’organització de l’audiencia de garanties. Transportada en helicopter cap a Medellín i acusada de rebelió i el que vulguis. Casualitat? jo crec que cap ni una. Persecució politica pura i dura. Els diaris ja en van plens. Repetint com a lloros les mentides de la força publica. Veure senyalada al diari a coneguts de ser membres de les FARC no fa cap ilusió, mes quan son liders socials i camperols. On queda el que la mateixa legalitat defineix com a presunció de inocencia?. Des de l’oposició es desmenteix.

Plaça publica de Campamento

Chiva. Transport local. Son obres d'art móvils

Ens veiem aquesta setmana per Berga.

 

Propaganda de guerra

Cartells, pancartes, panflets de uns i altres, de propaganda tots. Es una mostra del que he vist, i del poc que he fotografiat. Falten entre alguns altres els elenos que no en tinc cap foto.

La Julia

El riu Duda

 

Casc Urbà de la Julia

 

La Julia no es cap amiga ni colega, es un poblet del Meta on he fet el meu ultim acompanyament. He acompanyat a una audiencia de Drets Humans i a un acte de la Marcha Patriotica. Ha estat interesant la veritat. La julia no es qualsevol lloc de Colombia. Es un lloc emblemátic per les FARC, “controlat” per l’exercit unicament des del 2006. I dic controlat entre cometes perque la zona esta lluny de ser controlada per l’estat. Esta militaritzada això sí, pero res mes. Es una zona historia per les FARC, zona on els primers pobladors van arribar de la ma de la colonització armada dels anys 60. D’aquelles gerrilles liberals o comunistoides que fugien de la violencia estatal. Aqui es van quedar, al Meta, entre d’altres llocs. Els comandants guerrillers es movien lliurement per la zona, el Mono jojoy, comandant del bloc oriental de les FARC i responsable de l’aparell militar de tota l’organizació fou asasinat el setembre de 2010 a 26 km del poblet. A mes la Julia pertany al municipi de la Uribe, on es van adelantar les converses de pau de la uribe el 1984 que van donar lloc a la UP, aposta politica de les FARC i bona part de la societat civil exterminat per l’estat (mes de 3000 membres asassinats). Durant les negociacions de Pastrana entre el 98 i el 2002 la Uribe va entrar a la anomenada zona de distenció, controlada legalment per les FARC i a on s’adelantaven els diálegs. Vamos que no es cualsevol lloc de Colombia. Allá la població des de la fundació del poblet ha conviscut amb la guerrilla, qui ha sigut jutge, autoritat i qui sap quants camperols tener familiars enrolats a les files guerrilleres. L’Estat té el poblet estigamtitzat. Dir que has estat a la julia es motiu de sospites per molta gent. Es un lloc macartitzat totalment. La població ha conviscut amb això. Cada any desenes de camperols son detinguts solament per conviure amb actors armats ilegals. Qui paga, com sempre, es la gent que viu a la zona. La Julia en si ara fa terror. Amb l’arribada de la força publica doncs arriben també els combats i la militarització total de la vida civil. Les tres entrades del poblet estan controlades per tres garites construides amb sacs de sorra verds que ocults darrera una malla negra allotgen a policies i militars. Tots els moviments de camperols son anotats en un llibre, els seus antecedents comprovats i les seves carregues revisades, es igual que pasin 2 o 22 vegades diaries pels controls, el procediment humillant será el mateix. Es un control total. Dins el poble hi ha garites també, al costat de les cases o de l’escola del poble. Els enfrotaments a l’ordre del dia. Les bombes de uns i d’altres cauen dins les cases, fereixen a nens i adults. L’exercit utilitza als seus habitants com a escuts humans. Els militars saben que els civils a vegades son els familiars dels guerrillers, no tenen doncs cap mena de pudor en ferlos servir com a escut.

 

Ens criden de comunicacions, volem que els acompanyem a visitar una casa d’un camperol. Es al mig del poble, no cal caminar gaire.  A escasos 10 metros de la plaça on hi ha la caseta comunal, on es duen a terme les activitats de la audiencia. Al costat de la caseta hi ha el parc infantil. Al costat la casa del camperol.  Anem amb tres camarografs. Parlem amb el camperol, es presenten els acompanyats. Venen a filmar. Ara fa uns deu dies un morter va caure al pati de la casa del  camperol. Va destruir la zona on renta la roba, el tanc d’aigua i les esquirles del morter van ferir la jove de 17 anys que dormia mes aprop de l’explosió. No hi hi havien combats a la zona, tot i que “la plomacera se prendió enseguida” segons ens diuen. Suposadament els responsables: l’exercit nacional.

Realment tanta militarització sobta, tanta criminalització dels habitants també. Els soldats van amb distintius de colors per tal de reconeixes durant els combats tant frecuents. Però de portes a fora qui controla tota la zona es la insurgencia. Tothom ho sap. Les normes son les normes de la selva, la legalitat colombiana queda lluny de respectarse. Inclus dins del poblet les normes son de la guerrilla tot i que la presencia es dels militars.

I es que estem parlant de un poblet que no tindra mes de 1500 habitants, amb mes de 60 policies, amb hermiles antibales, M-4, cascos blindats i demes utensilis de guerra i amb un nombre de soldats m’imaginu que similar al dels policies. Aixó sense contar els centenars de soldats que ocupen el territori en forma unitats móvils. I es que a la Uribe, capcelera municipal del municipi i del que la Julia forma part la base militar es igual de gran que el poble. El nombre de soldats es superior al de civils… A la Uribe si que hi ha petroli per un tubo (mai millor dit), pero el que pasa a la Julia es senzillament, a dia d’avui una guerra pel simbolisme que representa el poblet tant per uns com pels altres.

Cartell de la audiencia

En tot cas, el que em va portar alla era una audiencia publica per denunciar aquesta situació. Es va triar la Julia perque els seus habitants ho demanaven i per mostrar al mon com vivien els habitants del poblet. Mes de 2000 camperols es van reunir al casc urbà. Vinguts des de diferents racons del Meta. A mi em va anar genial per veure a desenes de camperols que coneixia de diferents acompanyaments tots concentradets al mateix lloc. Podia acomiadarme de molts vamos.  Alla es van presentar desenes de casos, abogats de diferents colectius recollien les denuncies de les violacions als drets humans i tot aixo i els hi donarien tramit. També van aprofitar per fer propaganda del que será el futur partit politic d’esquerres. La marcha patriótica.

Per tal efecte va venir la Piedad Cordoba, que es una dirigent molt famosa a colombia, odiada pes dretes d’aquest país. Es una ex senadora del partit liberal, destituida pel procurador general de la nació, per suposats vincles amb les farc (tecnica utlitzada fins la sacietat per la institucionalitat per desacreditar opositors politics). Aquesta dona desperta pasions de tot tipus. A día d’avui es dirigent de la Marcha Patriótica. Ha mediat ultimament cada vegada que hi ha hagut alliberaments de segrestats per les FARC i ara he vist que s’ha ofert per participar en la taula de negociacions amb les FARC. Esta molt criminalitzada per la seva activitat politica, va ser segrestada per paramilitars en el seu moment i es un personatge molt pero que molt mediatic. Les dretes del país la odien i ara va ser descobert un pla per asasinarla. Ademes a part de ser dona es negra, cosa que genera bastants odis en molts sectors.

Em va tocar amb la meva companya de ipo anarla a buscar a la Uribe, Meta. A l’aeroport. Aixi que una comitiva conformada per varis guardies indígenes vam atançarnos a l’aeroport, la vam recollir i la vam acompanyar fins a la Julia. La veritat que la gent se li tiraba a sobre com si fos una diva del pop o mes aviat una famosa cantant de soul.

Nosaltres, intentabem estar al marge de tot aquest espectacle. Va fer el seu discurs incendiari, vam dinar tots plegadets i s’enva tornar cap a la Uribe altre vegada a buscar l’avioneta.

Piedad Córdoba

Les carreteres fins arribar a la Julia estan fetes caldo. Tot i que amb la voluntat de guanyarse a la gent i a partir de l’aprovació del PCIM (Pla de consolidacio integral de la Macarena) el 2007 l’estrategia militar comporta l’acció civica militar. Es a dir, la construcció de obres civils per part de l’exércit. Així que en el camí a la Julia veus com els militars están construint o arreglant vies, construint ponts o cualsevol cosa que tocaria que fesin les gobernacions o el gobern pero que es deixa a mans de l’exércit. Esta clar, es una estrategia militarista i ben perillosa. Les activitats economiques, la ramaderia i la coca. Les alternatives a la coca, com sempre ben poques.

Durant les activitats programades hi havia una manifestació pel poble, es van visitar una per una totes les garites dels militars. Es van recollir testimonis grafics del perill que suposen per la població, mes enlla de les infraccions que representen. Realment n’hi havia algunes ben be a tocar de l’escola. Els policies i militars, molt molestos es van atrinxerar darrera de les garites i es dedicaven a tirar fotos del personal. Tota una provocació als manifestants que saben que algunes de les imatges son utilitzades després per fer muntatges policials que acaben amb inocents a la presó. La cosa no va pasar d’aquí, a diferencia del Cauca, on els indigenes amb ferma determinació no van dubtar en desmuntar una per una les trinxeres de l’exércit per ferlos fora dels seus territoris ancestrals. Cansats de servir d’escuts humans a  la tropa y de posar sempre els morts. El “mierdero” que es va desencadenar va ser sonat. Avui en dia alguns dels habitants del cauca están pagant l’atreviment. Els grups paramilitars, amparats pels militars, han aparegut de nou i ja son almenys dues les masacres de pobladors de la regió.

Garites de la policia a dins del poble

Aquesta garita esta a escasos 5 metros de l'escola de la Julia

Propaganda de l'exércit

El primer dia de l’audiencia el referent ens avisa de que l’exércit ha acampat en una casa habitada al costat de la “trocha” (vía) i esta muntant retén on está retenint a camperols i fent control poblacional. En un moment tenim muntada una comitiva de drets humans que a corre cuita agafa un cotxe i es disposa a arribar al lloc on suposadament pasa això. Al retén de la sortida, on hi ha una garita de la policia nacional, fortament armats i protegits per sacs de terra, tapats com sempre amb malla negra ens posen problemes. Ens demanen la documentació i se l’emporten suposadament per comprobar antecedents. Emportarse la documentació es ilegal pel que discutim breument amb l’agent. Saben on anem i estan guanyant temps. Al final y no sense discutir aconseguim que ens donguin les cedules. Ens arribem fins la ribera del riu. Agafem la canoa per creuar a Puerto Nariño i allá veiem una escuadra de l’exércit. Sense problemes. El retén no es allá. Ens muntem a la part trasera d’una camioneta de cárrega i ens dirigim a San Isidro on hi ha l’exércit. Allá l’espectacle es una meravella. Efectivament estaven acampats dins una finca d’un camperol al costat de la via pero no han tingut temps de marxar del lloc. L’exércit obviament sabia que ens dirigiem cap allá, sabia que era ilegal el que estaven fent pero nosaltres hem sigut mes rápids. Desenes de soldats surten corrents al veure’ns. Un parell de despistats queden desmuntant el seu “cambuche”, correm cap a ells. Volem parlar amb qui está al mando. Es tanta la presa i la por que tenen a la nostra comitiva que deixen tirat inclús material de intendencia i una maleta d’un soldat. Penso amb els materials que he llegit que donen als soldats, penso amb el que ells anomen “la guerra de los derechos humanos”.

En tot cas estic segur que els habitants de la casa es sentirán molt mes alleujats en no compartir espai amb un objectiu militar de la guerrilla.

I es que per arribar a la Julia un pot arribar per la via de la Uribe per la via de Puerto Nariño o per la Macarena. Nosaltres vam pasar per Puerto Nariño, un caserio anex casi si no fos perque el rio Duda separa els poblats. L’exércit estaba construint en pont, en els plans de accio integral. Pero des de que la guerrilla va començar a llençar morters des de Pto nariño a la garita de la policia de la Julia van interrumpirse les obres.

La veritat que la població civil no rep només per part de l’exércit. La guerrilla de les farc també te una visió totalment maniquea de la població, o amb nosaltres o contra nosaltres. La neutralitat sempre es dificil. El gallet mases vegades masa facil. Els morts bastants. Despres de casi 50 anys de guerra tot plegat ha degenerat masa. Mases vegades uns s’asemblen masa als altres. Problemes entre la fi i els mitjans. Ara diuen que volen acabar amb tot aixó. Si que m’ha sobtat que el gobern hagi oficilialitzat la negociació de pau. Un moment realmente interesant. S’estava rumorejant que estaven negociant, pero res oficial. Ara ja si. Veurem que pasa. El paper que jugara la marcha patriotica, les constituient per la pau que s’han anat gestant des de l’any pasat per tot el país, com acabara tot plegat. Realment es interesant seguir tot això pero jo ja he pres una desició. Marxo de Colombia definitivament en poc temps. No crec ni que arribi a l’octubre, quan començaran oficialment els diálegs. Es una desició presa, la mar de tranquila, meditada, conscient i amb alegria. Una etapa cremada. Super alliçonadora, super interesant, intensa i fructifera. Les dues etapes han sigut bones, la primera i la tornada. Ha valgut la pena en tots els sentits. Ara val la pena tornar.

I la tornada de la Julia no va estar exepta de peripecies. El nostre bus, de merda, horrible, lent i incomode es va encallar al fang a pocs quilometres del punt de partida. Els nostres esforços per treurel utilitzant la força van ser inutils. Va caldre un camió pre treurens de l’atzucac. I es que el nosre bus si era un desastre desastros, comparable amb alguna que altre incomoditat africana.

Primers intents

Després de 3 hores va apareixer un vehicle amb prou força per treuren's del forat...

 

 

Des de l’oficina

A mitja tarda, tombat al llit, amb el compu a la falda, xafardeiant Internet. Sona el móvil. Es el de IPO, el que sempre esta amb algú el que sempre és respost. La tarda pintava tranquil·la, havia treballat bastant pel dematí i tampoc havia sigut un gran dia, així que al menys la meitat de la tarda me la pensava dedicar per mi. Al fi i al cap aquí la tarda comença a les 12 del migdia. A les 6 de la tarda les oficines ja estan tancades. En tot cas responc. “Alo IPO”. Conec perfectament la veu que escolto a l’altre banda de l’aparell, es una de les nostres acompanyades. Esta nerviosa i preocupada, estan bombardejant de nou la regió d’on ella es va haver de desplaçar i d’on segueix sent una lider sindical, allà hi segueix tenint els companys. Es entre el Castillo i Lejanias, al Meta. Salto del llit i vaig corrent a on hi ha boli i paper per prendre nota. Sistemàticament les mateixes preguntes de sempre. On exactament? Des de quan? Qui? Ferits? Afectació als bens civils? Son combats? Quines gestions s’han fet?. Anoto la informació subministrada, demano un telefon d’algú de la regió. Cal informació de primera ma. Em passa un numero de móvil. Per sort a la zona hi ha senyal. Marco els números, em respon una dona exaltada. Es una camperola de la part alta de la serralada, on estan havent els bombardejos. Em presento, li explico qui soc, qui ma passat el seu telefon i li faig les mateixes preguntes que he fet a la lider sindical. Esta espantada, nerviosa, preocupada, es evident de que els bombardejos estan sent en plena zona habitada per camperols. Casi no la sento, els sorolls de les explosions i les bales em dificulten la comprensió. Intento calmar-la mostrant seguretat, quan no he tingut mai la desgracia de patir un bombardeig de tant aprop. Els avions i els helicòpters no paren de disparar i tirar bombes. Des de terra la insurgència respon, els casquets de les bales que es disparen des de l’helicòpter de l’exercit cauen sobre el sostre de zinc de la modesta casa camperola. Desesperada la camperola acosta el telefon a on ella considera que es senten mes els combats. Li dic que no cal, per culpa de les explosions casi no la sento a ella. Em comprometo a fer el que puc.

Obro el directori i començo a trucar a organismes nacionals de control que en teoria son vehedors en drets humans. Mostro la preocupació com a observador, detallo els fets, demano que es truqui a força publica perquè reconsiderin els operatius en zones poblades, recordo que s’han de respectar als civils, recordo el principi de distinció, el segon protocol addicional dels convenis de ginebra del Dret Internacional Humanitari. Truco a uns, truco a uns altres. Passo als organismes internacionals: estan de vacances, es agosto i a l’agost les bales s’en van de vacances, tothom ho sap. Després de varies trucades i de que se’m comprometin a fer gestions per averiguar que esta passant, recapitulo, m’ordeno, miro les prioritats. M’espero una estona. Torno a trucar a la regió. Els bombardejos segueixen, el soroll es terrible, la dona m’explica que els nens estan espantats, no m’estranya. Sento impotència. Torno a despenjar el telefon i truco altre cop a varies institucions, i insisteixo de que facin el que se m’havien compromès a fer. Els recordo que es la seva obligació constitucional (jo tot legalista…). Al final, truco a Bogotà, directament a l’exercit, perquè em responguin del que esta passant. Se’m comprometen a averiguar.

Han passat un parell d’hores de trucades. Torno a trucar a regió. Els bombardejos han parat, els avions s’en han anat, els helicòpters també. La família esta bé, no sap si els altres habitants de la vereda poden dir el mateix, ella no sortira a comprovar-ho. Es de nit, ja passen les 6 de la tarda. Estic segur que la fi dels combats respon a que l’aviació de nit no pot combatre. En tot cas, em tranquil·litzo, la impotència paradoxalment estava podent amb mi. Demà serà un altre dia pels camperols que viuen entre les bales. Demà el diari nacional no portara ni una nota sobre uns combats que han durat des de les 10 del mati a les 7 de la tarda. Uns bombardejos que no han existit, perquè la vereda no existeix, perquè els camperols tampoc, perquè a Colombia no passa res, a Colombia no hi ha conflicte armat.

Un dia al sumapaz

Doncs aquest diumenge m’en vaig anar al Sumapaz. Un lloc de Páramo, un ecosistema que es troba a l’alta muntanya colombiana que encara no havia vist. Havia vist algo similar a Uganda i si no recordo malament a Camerun també. A Uganda al mont Elgon (4300 m) i a Camerun al mout Cameroun (4100 m). Es una vegetació tot extranya, amb unes plantes que semblen d’un altre planeta. La veritat que ben curioses. Aqui a aquestes plantes n’hi diuen “frailejones”, no sé perquè. El paramo colombià es veu que es el mes extens del món, es on n’hi ha mes vamos, sembla ser. Els colombians però insisteixen que de paramo només n’hi ha a Colombia. Suposo que em deurien veure com un aixafaguitarres quan vaig explicar que n’havia vist a d’altres llocs.

En tot cas. El Sumapaz, o el parque nacional del Sumapaz esta al costat de Bogota, de fet pertany a la localitat de Bogotá. A 24 km de Usme, ciutat enganxada a Bogotà (vindria a ser un Hospitalet de Barcelona) muntanya amunt. Si Bogota está a 2600 m d’altitut el paramo de Sumapaz el trobem a 3450 m. Es d’on neix gran part de l’aigua que abasteix a la capital de la republica. I ho entenc perfectament doncs ens vam fotre ben xops… la humanitat es exagerada i la terra negra com el carbó.

En teoria es un lloc no recomenable per cuestions de seguretat, doncs el lloc es preciós i el numero de turistes es infim, el numero de turistes internacionals es inexistent. A vegades es mes la fama que la realitat.

La laguna

Jo i el meu pentinat de bon nen i els frailejones

La laguna

Paramo. Un ecosistema sense arbres

mmm flor rosa?

Doncs aixo unes foticus de l’escapada del capdesetmana aqui al costat de la capital de la republica pero en realitat molt lluny del que un esta acostomat a veure. Una meravella.

Raudal Viejo, zona de guerra

Altre cop a Bogotá. Pero no plou. Estic content amb el clima, casi el desconec. Bogotá em resulta menys desagradable ara. No deixa de ser però grisa, en obres i plena de trafic per tot arreu.

He tornat de Raudal Viejo, municipi de Valdivia, Nort d’antioquia. Sobre la serralada central si no m’equivoco. Pot ser es la oriental, no n’estic segur. En tot cas, muntanya amunt. Uns indrets preciosos.

Es increible com canvia el país passant un riu. La troncal de la costa pasa per Tarazá y segueix amunt cap al carib. Per la via pasen a diari centenars de camions abastint les ciutats de mercaderies. La troncal es controlada per l’Estat en la seva majoria, lluny queden els retens de la guerrilla de fa 10 anys. Moltes de les ciutats al nord d’Antioquia que veuen com la troncal les atravesa son controlades per paramilitars. Aguilas negras, rastrojos, urabeños, paisas…. els pobladors molts cops no tenen nidea de qui controla la zona, es posible que no la controli ningu i per això la guerra entre ells. La guerrilla també participa d’això. Un camperol m’esplicava com era fa un any a Tarazá per exemple, la guerrilla i els paramilitars no es combatien. Havien pactat una treva. Segur pel control del narcotrafic de la regió:  les farc protegien els cultius de coca dels camperols a la zona rural i els paramilitars compraven la pasta base i la movilizaven a altres zones del país per exportar. Els paramilitars i els camperols es trobaven a les cantines, en taules diferents, cada grup demanava una musica diferent. Les coses acababen amb vidres trencats i amb un dels grups abandonant el lloc. No hi podia haver confrontació: els comandants ho prohibien… coses de la guerra.

Creuant el Cauca la zona es controlada per la guerrilla de les FARC, pel seu front 36, que també arriba fins a Anorí. Un front que cubreix molta extensió. La zona viu de l’economia cocalera, amb tot el que això comporta. Plata fàcil molts cops, falta de sentiment de pertanyença a la terra per part dels camperols, fumigacions aeries, erradicacions, mines antipersones…. Les alternatives a la coca com sempre no son facils. Que plantar que dongui diners per sobreviure? sempre es complicat. A la zona però també hi ha or.

Nosaltres creuariem el cauca. Serralada amunt arribariem fins a Raudal Viejo. Un caserio, o poblet petit on l’exércit s’hi ha instalat des de fa mesos. Els habitants n’estan tips. Realment tips. Recorda amb molts aspectes a una “aldea estrategica” o metode de guerra utilitzat perls nortamericans a vietnam. Tot esta militaritzat. La tropa, de la Brigada móvil 25 controla les entrades i sortides. Bloquejant en molts casos aliments dels pobladors. Prenent fotografies de la gent, fent censos, detenint ilegalment a la gent…

parquing de mules

Estan literalment a les cases de la població des d’on inclús llancen els morters. Estan utilitzant a  la població civil com a escut. L’odi cap als civils es evident, per la tropa tots els habitants d’aquesta zona son guerrillers, o sospitosos de ser-ho. Mesquina la estrategia de utilitzar als no combatents per la seva guerra. Tots els pobladors del poble saben que tenen prohibit trucar a l’emisora de l’exércit, ho tenen prohibit per la guerrilla. L’exércit ho sap i intencionalment saluda efusivament i dedica cançons als liders de la zona que mes denuncien les violacions: Els posen al punt de mira de la guerrilla.

La guerrilla hostiga sovint als militars. Els combats son normals, les bombes no representen molta novetats, es la cotidienitat d’una zona de guerra.

Ara fa un parell de setmanes hi va haver un enfrontament a la carretera, un jeep i dues motos van quedar entremig de les bales.  La gent va sortir corrents deixant abandonats els vehicles i refugiantse com va poder. Un cop la cosa es va calmar i al tornar al campero l’exercit els havia saquejat totes les pertinences. I segons denuncien, va ser l’exercit perquè la guerrilla no va arribar a la carretera.

I es que n’estan farts. Molts però estan farts de tots, de la guerrilla i de l’exèrcit.

Pero estem fent una bona feina en relació a tot això. La incidencia politica ha sigut potent i la onu hi ha clavat la mirada. S’ha fet una comisió de verificació per tractar tot això. Alguna gent de nacions unides s’ha compromés a bastant, veurem de que serveix tot plegat.

Dorada alta

Aquests dies hi ha una festa a la vereda Dorada Alta. Nosaltres acompanyariem a un taller que s’impartiria entre els actes. Es una festa per recaudar fons per la construcció d’una carretera que uneixi les veredas y faciliti el transport de persones i mercaderies. La carretera la construeix la comunitat, la paga la comunitat i la gestiona la comunitat. L’estat no ha pagat ni un duru, ans el contrari, bloqueja a diari el pas de combustible per la màquina. Una retro s’encarrega a ull de tirar la carretera. Ni topografs ni enginyers. Una sola persona i una retro. La festa era per pagar el que val tot això. La via avança a tot drap, esta ben feta i facilitara fins a l’extrem la vida dels pobladors de les veredas de la part alta de raudal viejo. El que abans es feia amb un dia ara es fa amb una hora!

 

I es que tot i la guerra la comunitat s’organitza i la viu. Les Juntes d’Acció Comunal son els goberns reals, el que arriba de l’Estat son les bombes i les fumigacions, com sempre, res mes. Qui imparteix la llei a les veredas i inclus a raudal viejo (tot i la presencia de la tropa) es la guerrilla. Barallarse costa dos millons de pesos (800 euros) mes els gastos medics, robar te una altre multa, matar significa morir, violar significa morir, ser colaborador de l’exercit significa morir….

partits

Mes amunt de Raudal Viejo pasem l’ultim reten de l’exercit. A partir d’aqui la presencia es de l’insurgencia. A una de les veredas un noi d’uns 17 anys se m’acosta i em comença a explicar com van algunes coses, ell porta des de que era nen visquent a la vereda. Ell no enten el perquè de la guerra, esta cansat de tots, diu que ell no agafaria un fusell, parla mes malament de l’exèrcit que de la guerrilla. M’explica que aqui qui mana son ells, que si un es porta bé no hi tindra problemes…. em segueix expliacant com un amic seu, de la seva edad s’en vol anar a combatre amb la insurgencia. Ell no ho comparteix pero m’explica com un comantant li ha explicat al nen que les coses no son facils a la guerrilla, que es pasen dies sense menjar, que les condicions son dures, que cal cumplir amb normes que la seva violació significa la mort:  li ha donat 20 dias al nen perquè s’ho pensi.

Una altre dona em demana si al meu país hi ha guerrilles i guerra… li responc que les coses son bastant diferents i el perquè. Ella m’esplica que no es de la vereda, que ha vingut aprofitant que hi ha la festa per saludar a familars que feia anys que no veia. Em segueix explicant que a la seva vereda, no masa lluny d’on som, han arribat els paramilitars… que cobren vacuna (impost) als lleters, que ja han cremat dos camions…

Mentrestant, asegut, mirant a l’horitzó diviso a la serralada del davant un fum negre, a on situo Raudal Viejo. De cop, el so violent d’una explosió arriba a on soc jo. Acaba d’explotar una bomba. Ningu hi dona importancia. Una nena, de 8 anys, sense immutarse exclama “una bomba! tonto el que la pisó!” tot amb cantarella. Segueix jugant, sense donar-hi importancia. Es la cuotidienetat de la guerra. Es pervers.

bitxu

Durant la festa hi hauran partits de futbol i sobretot molt d’alcohol. Durant aquests actes la gent pot beure durant dies i nits sense parar. El poble s’emborratxa, l’aiguardent pasa de ma en ma. A les hores l’espectacle es dantesc. Adults i adolescents jauen mig inconcients a cada racó. Alguns son poseits pels seus dimonis, i es posen a plorar desconsoladament pel dia a dia. Aqui tothom te una historia dura amb la que carrega… Jo m’entristeixo també.

La guerra ha individualitzat a la societat. Les coses es parlen en veu baixa, ningu confia masa en ningu. Els veins poden ser informants de l’exercit o de la guerrilla. Els militars poden apareixer amb els paramilitars, els guerrillers poden desmovilitzarse i començar a delatar els “colaboradors de la insurgencia”. La por es present sempre, algunes coses es parlen en clau, altres no es parlen. Un no es pot fiar masa de ningú. La guerrilla mata als delators, als confidents, als informants o els que se suposa que son això… L’Estat mata i deté als informants de la guerrilla…

Però la gent vulgui o no vulgui ha de conviure amb els actors. L’exercit apareix, la guerrilla també, i tant uns com d’altres acabaran per marxar i deixar pas als contraris que voldran informació. Una situació ben complexa que fa que neixi la desconfiança i que sigui dificil de consruir res colectivament.

paisatge

Nosaltres després dels tallers i de la festa vam marchar cap a Medellín. Cap a un altre mon.