[Berga] Inberga Tur. Socialitzant les pèrdues dels rics locals

És per indignar-se: l’Ajuntament de Berga assumirà el pagament d’un crèdit d’1,2 milions d’euros de l’empresa Inberga Tur que l’Institut Català de Finances (ICF) li reclama com a avalador. Així ho va informar l’alcaldessa en una sessió informativa el passat 3 de novembre a l’Ajuntament de Berga.

Inberga Tur és l’empresa concessionària que s’havia de fer càrrec de gestionar l’hotel Berga Park i les instal·lacions de Queralt. La concessió, feta el 2002, ha acabat com el rosari de l’aurora. L’empresa no només no va complir amb els seus compromisos contractuals sinó que va denunciar l’Ajuntament per la seva decisió de rescindir-li el contracte abans de declarar-se en concurs de creditors el 2012. El litigi encara s’arrossega i encara avui no hi ha una sentència judicial que desencalli la situació. A dia d’avui l’únic clar és que els berguedans i berguedanes haurem d’acabar empassant-nos el crèdit d’Inberga Tur.

Cronologia d’una estafa

El serial va començar l’any 1993 quan l’exèrcit va abandonar la caserna militar de Berga i el govern local es va plantejar utilitzar les instal·lacions per usos civils. Es va decidir llavors reutilitzar la caserna per a muntar-hi un hotel i una escola d’hostaleria. A partir d’aquí es van intentar diverses concessions per tirar endavant el projecte.

En primer lloc, i durant el 1999,  la Joviat  va firmar un conveni amb l’aleshores alcalde de Berga, Jaume Farguell, i amb l’empresari responsable de la cadena hotelera Husa, Joan Gaspart. L’Ajuntament va invertir llavors 300.000 euros en l’adequació de l’edifici central de la caserna, però el contracte amb els concessionaris es va trencar quan l’Ajuntament els va demanar 750.000 euros que no estaven disposats a invertir.

El següent concessionari va ser el Centre d’Estudis d’Hoteleria i Turisme (CEETT), a qui es va adjudicar la concessió el 2001, tot i que va renunciar-hi poc després.

Finalment, el 2002, el tercer concurs el va guanyar l’única empresa que s’hi va presentar, Inversors del Berguedà, creada especialment per a l’ocasió i que aglutina la crème de la crème de la societat berguedana. En aquest concurs, a més de la gestió de l’hotel i la creació de l’escola d’hoteleria i turisme s’hi va afegir també la gestió de les instal·lacions de Queralt. Inversors del Berguedà es va passar a dir Inberga Tur. El cost total estimat per posar en funcionament l’hotel era d’1,3 milions d’euros, i el consistori hi va invertir els gairebé 550.000 euros d’ajudes públiques provinents del pla FEDER i Miner. La resta l’haurien de posar els inversors, tot i que se’ls descomptaria del cànon municipal de lloguer de l’hotel. En realitat havia de ser un negoci rodó per uns quants, a costa de l’erari públic, com tantes altres vegades, i amb poca inversió. Però el cost total d’inversió per obrir l’hotel va pujar a més de 2,4 milions d’euros. És en aquest context que l’Ajuntament, governat per CiU i ERC i amb Josep Maria Badia com a alcalde, va decidir avalar un crèdit que l’empresa va demanar a l’Institut Català de Finances per valor d’1,2 milions d’euros. Així si la cosa anava malament els inversors es cobrien les espatlles.

Finalment l’hotel va obrir les portes l’agost de 2003, però l’escola d’hoteleria i turisme no es va arribar a construir mai. Tampoc van convertir l’hostatgeria de Queralt en hotel ni van fer reformes al restaurant ni van modernitzar les instal·lacions. Els empresaris van al·legar que després d’haver invertit a l’hotel no tenien diners per Queralt, ja que no els subvencionaven la meitat de la inversió necessària, que sumava 3,6 milions més (com sí que s’havia fet amb l’hotel Berga Park).

Amb tot, el Nadal del 2008 l’hotel Berga Park tanca. Tot i aquest incompliment clar del contracte, el govern municipal –ara en mans de CiU– es movia en l’ambigüitat. El maig del 2009 l’Ajuntament va iniciar el procés d’extinció de la concessió i va plantejar altres fórmules. Com per exemple, partir la concessió en dos: Queralt per una banda i l’hotel i l’escola per l’altra, per tal de facilitar la recerca de nous inversors. Els empresaris, per la seva banda, parlaven de convertir l’hotel en un geriàtric i van presentar al·legacions. Cal dir en aquest punt que l’alcalde d’aleshores, Juli Gendrau, més enllà dels expedients d’extinció, es va ajustar sempre als tempos de l’empresa, que va intentar en tot moment dilatar el procés –fins i tot ajornant el judici– amb l’excusa de buscar una sortida negociada.

Durant l’abril de 2010, després d’arribar a un acord amb Inberga Tur, l’hotel va tornar a obrir les seves portes de la mà de Josep Graus –empresari i delegat comarcal del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària– i l’empresari barceloní Jordi Saez. Amb tot, el juny del 2010 l’Ajuntament va iniciar un nou expedient per rescindir la concessió, i a principis de 2011 sortia a la llum que l’Ajuntament havia hagut de pagar rebuts pendents d’Inberga Tur a l’ICF. Concretament 24.000 euros que l’empresa concessionària havia deixat de pagar i que el consistori va assumir per rebre un altre crèdit per pagar proveïdors.

Es començava a entreveure qui hauria d’acabar pagant la festa dels empresaris i polítics. Amb tot, Inberga Tur acusava l’Ajuntament de deure-li diners: concretament 90.000 euros que l’alcalde socialista Ramon Camps s’havia compromès a pagar a la societat, de forma bilateral i sense passar per cap altre òrgan municipal, pocs dies abans de deixar el càrrec el maig del 2007. L’empresa s’escudava en aquest suposat deute per justificar l’impagament del crèdit amb l’ICF per falta –deien– de liquiditat.

A partir d’aquí les coses es precipiten. L’abril de 2011, i amb un informe favorable de la Generalitat, l’Ajuntament va tallar la concessió de l’hotel i Queralt i va demanar a Inberga Tur que abandonés formalment les instal·lacions. Inberga Tur no ho va acceptar i va recórrer de nou. El juliol d’aquell any el ple de l’Ajuntament va ratificar per unanimitat el final de les concessions a l’empresa: concretament, es va votar la fi de la concessió i la reclamació d’un deute de 2,72 milions d’euros a Inberga Tur amb motiu de les despeses, el manteniment, i el crèdit concedit per l’Institut Català de Finances que avalava el Consistori. Per acabar de reblar el clau, l’abril de 2012 l’empresa es va presentar en concurs de creditors. A partir d’aquí, l’empresa va portar el cas als jutjats, que a dia d’avui encara no han resolt –el judici va quedar vist per sentència el passat novembre–, i l’ICF ha demanat a l’Ajuntament que aboni el crèdit que va avalar en el seu moment a l’empresa en fallida. L’Ajuntament reunia a la premsa el passat 3 de novembre per comunicar la situació, i ja tornem a ser a l’inici del relat.

Ara cal veure si la justícia posarà fi a aquesta telenovel·la que ens està costant un ull de la cara als berguedans.

Inberga Tur: qui paga mana

Inberga Tur la conformen 19 socis de l’elit econòmica local que gestionen importants empreses de la comarca. La composició de l’empresa ha anat variant, però entre els infatigables hi tenim el seu portaveu i president Joan Sistach Ferrer, important empresari d’explosius i de comerç d’armes amb varies societats repartides per tota la comarca. El 2010 va rebre el premi Santa Bàrbara de la mà de l’exalcalde de Cercs Ferran Civil, que va destacar que el premi “és un exemple de la bona harmonia que hi ha entre els emprenedors i l’administració”. El fill, Joan Sistach Soler, també té càrrecs a Inberga Tur.

El vicepresident de l’empresa és Pedro Acebillo Marin, un vell conegut d’El Pèsol Negre, l’exdiretor de l’INEM de la província de Barcelona que ja va ser denunciat el 2002 i el 2013 per aquesta publicació. Recordem que Acebillo utilitzava els aprenents de la seva escola taller –explotats i pagats amb diners públics– per construir El Jou, l’hotel de luxe propietat del seu fill, Jairo Acebillo Baqué. Pedro Acebillo és, a més, vicepresident de l’empresa Investigaciones Micologicas de Catalunya, empresa per la que va ser condemnat el desembre de 2014 a 6 mesos de presó per haver construït les instal·lacions de l’empresa en una zona no urbanitzable d’interès natural, paisatgístic i forestal. El seu amic Ferran Civil, exalcalde de Cercs i exvicepresident de la Diputació de Barcelona, amb qui compartia causa, va ser condemnat a 6 mesos de presó, set i mig d’inhabilitació, i a dues multes de 6.840 euros. Així mateix, Pedro Acebillo és denunciat en diferents webs com a estafador en relació amb els cursos subvencionats de formació en línia que dissenyaven les seves empreses –en les diferents webs s’hi pot veure com un “fals alumne” fa un curs de 125h dels dissenyats per l’empresa d’Acebillo en només 40 minuts–.

Jairo Acebillo, que també té càrrecs a Inberga Tur, va estar implicat durant el 2002 en un presumpte delicte continuat d’ordenació del territori. Sent regidor de Cercs pel PSC, va demanar permís per arreglar unes cases de la seva propietat, i, de fet, va acabar amb un augment del volum edificat. Carme Casas, l’arquitecta municipal, hi va donar el vist-i-plau, i per aquesta raó enguany ha estat condemnada a 9 anys d’inhabilitació i a pagar una multa de 7200 euros. Malgrat tot, avui Carme Casas segueix sent gerent del Consell Comarcal.

Un altre dels socis d’Inberga Tur que segueixen ostentant càrrecs en l’actualitat és Antonio Aztarain Zabaldica, important empresari del sector automobilístic al Berguedà amb empreses com Tracto Berga o Automòbils Tracto Berga.

Entre els socis que ja no tenen càrrecs hi trobem el Josep Roca Pursals, de Construccions i Promocions Queralt, que va fer l’agost amb la bombolla del totxo construint urbanitzacions a tort i a dret.

José Luis Domingo Bermudez, de Montajes Rus, també ha sigut soci d’Inberga Tur i n’ocupava el càrrec de conseller. Montajes Rus és una de les 7 empreses berguedanes que van facturar més de 10 milions d’euros durant el 2013. El passat 26 de novembre un treballador de Montajes Rus que treballava subcontractat per ICL Iberia va morir a dins de la mina de Vilafruns.

L’últim nom que vull destacar, i que ocupava el càrrec de conseller d’Inberga Tur, és el de l’Enric Montañà Tristany, fundador de la planxisteria Berguedana. Aquesta empresa, que transformava vehicles en cotxes fúnebres, policials o ambulàncies, va tancar el juny del 2010 deixant 123 treballadors al carrer, i va reobrir només tres anys més tard amb un altre nom i dirigida per Jaume Montañà, fill de l’Enric, amb només 40 treballadors en plantilla. Enric Montañà també va estar al capdavant de la delegació de la cambra de comerç al Berguedà des del 1998 al 2014, fet que li va merèixer la medalla d’honor de la cambra de comerç de Barcelona.

No devem, però paguem

El passat tres de novembre l’alcaldessa encertava en el seu anàlisi: és injust que els berguedans haguem de pagar un deute que no hem generat. És injust que haguem de pagar entre totes l’aventura econòmica de qui volia fer diners i no li ha sortit bé. Fins d’aquí molt d’acord, però el que també és injust és que finalment s’acabi pagant.

Recordem que durant les passades eleccions autonòmiques el partit que avui governa l’ajuntament portava al seu programa electoral “l’impagament del deute que no hem generat”, o com el juliol de l’any passat i des de l’oposició, demanaven fermesa a l’anterior equip de govern a l’hora de reclamar els 2,7 milions d’euros a Inberga Tur. El que no pot ser és que tanquin en fals aquest tema sense haver passat comptes amb ningú i sense ni tant sols haver-se atrevit a preguntar l’opinió de la població. Sembla, un cop més, que es cedirà al xantatge del deute. No devem, diuen; però pagarem.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us