Berguedanisme?

Coronacions [Quadre a part]

El 1916 seguint la moda catòlica del moment de coronar les figures que representaven les mares de Déu, la de Queralt va pujar també al carro de les coronacions. El claretià Joan Postius i Sala en va ser l’impulsor. La coronació era un acte propagandístic de l’Església davant la lluita de classes que l’amenaçava, que serví també en aquest sentit als «amos» de les fàbriques i als cacics locals per presumir i intentar unir el poble sota els seus interessos. El 1941 (25è aniversari) van repetir la broma sobre els cadàvers encara calents de tants i tants obrers, amb mig milió d’exiliats i incomptables desapareguts; havien guanyat. La broma macabra va tornar-se a celebrar als 50 i 75 anys i «com déu mana» —com els feixistes manen, caldria aclarir— va tornar-se a celebrar tal i com pronosticava el col·leccionista carlí Felipó. Una dada gens menyspreable és que Joan Postius deixava testimoniades abans de morir les salvatjades que els claretians, sota la seva responsabilitat, van fer a les missions de l’Àfrica.

Davant la celebració del centenari de la Coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Queralt a Berga el proppassat estiu, alguns opinadors han volgut fer passat aquest fet com a normal a causa del seu caràcter festiu, com si fos lliure de qualsevol connotació religiosa que la col·locaria fora dels temps presents, o bé, a causa d’un suposat berguedanisme (cultura comuna dels berguedans). Finalment, un altre grup s’hi ha oposat pública i clarament a través de la campanya del #Godzilla2016 impulsada per l’Ateneu Columna Terra i Llibertat.

La primera posició s’exerceix des d’un suposat liberalisme que considera el present al marge de la història i de les estructures socials, una taula rasa sorgida del no res. És l’argument (sincer o no) dels sectors liberals del Partit Popular davant les reivindicacions de memòria històrica: deixeu estar el passat, vivim el present i mirem al futur. Aquesta és la posició, per exemple, de l’Adam Majó («Com en Doraemon» al NacióBerguedà), que considera la celebració de la coronació uns simples actes festius, i la seva crítica com quelcom anacrònic.

El segon argument es basa en negar les divisions en les societats; naturalment, també a Berga. Consisteix en donar per bona la descripció de cultura (en aquest cas berguedana) que fa una classe o grup social determinat per legitimar el seu domini sobre la resta. Per això parlem des de l’antropologia d’«arbitrari cultural», ja que els trets propis d’una cultura són uns o altres segons la posició dins aquella societat de les persones que els generen: segons siguin homes o dones, vells o joves, rics o pobres, amb poder o sense, etcètera. Per això quan algú parla de la cultura catalana o berguedana o d’allà on sigui com una unitat inqüestionable i única, sabreu que us estan a punt de prendre el pèl, com feia Marc Pujals quan justificava la celebració («1162» al NacióBerguedà).


Demagògies de tertulià [Quadre a part]

Presentar les societats descontextualitzades respecte el seu passat i respecte qualsevol anàlisi de la seva estructura social permet als joglars cantar les alabances del poder i presentar qualsevol cosa que els interessi com a natural. Per exemple, dir que la cultura catalana té arrels cristianes i per tant construir esglésies és propi dels catalans —sense afegir res més— és tan verídic i tan fals com dir que cremar temples és propi i tradicional dels catalans.

Però com és possible, doncs, una celebració com la del passat estiu?

És possible comprendre aquest estiu a Berga únicament si fem servir les ciències socials, la història, la sociologia i l’antropologia. I són aquestes ciències les que desemmascaren els pobres arguments abans esmentats. Algunes causes són:

  1. Imposició total del catolicisme: podríem anar molt i molt enllà, a la Contrareforma, la Inquisició, els Carlins…; tanmateix, i simplificant, com a mínim hauríem de parlar del 18 de juliol de 1936 i de l’1 d’abril (el 2 de febrer per a Berga) de 1939. Sense tenir en compte el que representen aquestes dates és absolutament impossible entendre l’estiu de 2017 a Berga. Així de clar. Voler interpretar l’esmentada celebració passant per alt la «Cruzada Nacional» (d’exèrcit, Església i industrials) i el seu triomf a sang i plom és d’una gran ignorància o una major ànsia de manipular.
  1. Desaparició dels obrers i de la consciència de classe. El moviment obrer va comportar millores a la classe obrera (les vuit hores sense anar més lluny, amb la vaga de la Canadenca), tot i que a la nostra comarca va costar tot més pel caràcter especialment retrògrad dels «amos» i una revolució extraordinària. El fort moviment obrer del primer terç del segle passat a la nostra comarca va espantar i molt els dominadors, la gent d’ordre. Tant els va espantar que van fer una guerra per acabar amb aquest moviment obrer, finançant i recolzant Franco. Tant els va espantar que finalment van identificar —erròniament— obrers amb moviment obrer, amb anarquisme. Als anys setanta, per exemple, el moviment obrer a la comarca era un lamentable espectre del que va ser; tanmateix vivien de les «rendes» que va crear aquell magnífic moviment del primer terç del segle passat. Ara, però, hi ha pocs obrers i menys consciència de classe. Tanmateix els dominants són els que eren i la seva ideologia s’ha escampat fins i tot dins les classes on no li és pròpia.

Un altre paper galdós és el de lAjuntament de Berga sufragant 80.000 euros per la Patum extraordinària i catòlica feta per celebrar el centenari de la coronació. Sobretot si tenim en compte que el consistori és governat per una candidatura que assegura ser socialista. Una altra oportunitat perduda de demostrar algun «bri de socialisme» que a dia d’avui aquest consistori no ha demostrat. Un ajuntament que no fa res més que gestionar molles, tot  renunciant a les grans i a les petites polítiques: pur continuisme. Però no abundaré en la qüestió, que mereix un article a part.

Amb tot, vull destacar la importància de la campanya de lAteneu Columna Terra i Llibertat. Són molts que pensen el que s’ha dit des de l’Ateneu, però el silenci és paralitzant i còmplice de l’estat de les coses: serveix perquè tot segueixi igual. Per això és tant i tant important verbalitzar i visibilitzar, sense complexos, la contra a aquest discurs retrògrad i favorable a la coronació generat per uns pocs, i que per complicitats i deixadeses diverses —i amb el recolzament de les institucions «socialistes»— va esdevenir dominant.

Tot el que s’ha dit aquí considero que també ajuda a entendre la inacció de la CUP respecte la proposta de canvis de noms dels carrers del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i, sobretot, l’actitud i argumentari dels reaccionaris (CiU) i els seus aliats liberals (ERC). Per què acceptar la pluralitat si ho tenen tot? I per què ho tenen tot? Veure punts 1 i 2. En definitiva, una qüestió de poder, també pel que fa als símbols. El passat, la història, és més important del que sembla, ja que el seu control genera relats que justifiquen les accions del present. Per això, el gran interès en el seu control per part de qui exerceix la dominació.

Mossèn Armengou, el capellà castrense —destacat feixista espanyol i més tard independentista català— assenyalava respecte les celebracions de la coronació, fent gala del cinisme que ostenten els xaqueteros pels que sempre bufa el vent favorable, que: «Els no creients i tot s’hi han habituat i ho accepten sense protestar…», malgrat que havia esdevingut «una pura supervivència anacrònica» (ho diu Armengou, no el seu seguidor l’Adam). Les injustícies són fets naturals pels dominants bàsicament perquè coincideixen amb els seus interessos.

Per acabar aquest text vull dir que, efectivament, el 2 de febrer de 1939 van entrar a Berga les tropes franquistes (molts, com Armengou, tornaven victoriosos) i la qüestió no és ja recordar-ho i explicar els perquès; la qüestió encara és: acabar amb ells, fer-los fora del poder.

Pep i tu

Berga, febrer de 2017

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us