Blue Valentine. El mite de l’amor romàntic

Blue ValentineBlue Valentine (2010), dirigida i escrita per Derek Cianfrance, i segons la rumorologia basada en fets autobiogràfics, és un relat sobre l’enamorament i la ruptura d’una parella -Dean (Gosling) i Cindy (Williams)- construït intercalant escenes de dos moments cronològics oposats conceptualment: la ruptura de la parella com a línia principal, i el seu enamorament sis anys abans a partir de flashbacks. Aquest muntatge en paral·lel permet ressaltar estereotips i prejudicis naturalitzats i articular-ne una dramàtica crítica efectivament. El film sobrepassa el punt —i aquí rau el seu interès— on la majoria de pel·lícules romàntiques mainstream aturarien el relat, l’enamorament, amb la il·lusió patriarcal i el maniqueisme heteronormatiu de les relacions de parella. És, podríem dir, una història de (l’esfondrament de) l’amor romàntic com a institució, amb l’enfrontament de la masculinitat alternativa a l’hegemònica i a totes les expectatives de l’amor romàntic que la condemnen al fracàs.

Amb una narrativa subtil i intimista se’ns presenta una parella jove amb una filla petita on és la dona, Cindy, qui surt de casa per anar a treballar, qui lidera la logística domèstica de manera realista, i qui és, aparentment, menys emocional. Pel contrari, en Dean sembla demostrar un vincle emocional més intens amb la criatura (titllat d’infantil per la Cindy), és qui més vegades repeteix “t’estimo”, qui acomiada la família al porxo i es preocupa que portin el cinturó posat. En un primer moment ens assalta una petita sensació de “gandul immadur” encoratjada subtilment per l’estètica del protagonista i per certs detalls (o “paranys”) ben dosificats per Cianfrance.

En l’altre pol narratiu, el de l’enamorament, hi veiem un Dean amb un treball no qualificat ni aparent ambició laboral, sensible, detallista i amb capacitat de cura, que parla obertament de l’amor amb els companys de feina (i declara obertament que els homes són més romàntics que les dones), etc.

Per la seva banda, la Cindy és una universitària criada en una família humil altament heteropatriarcal, religiosa i amb clares mostres de violència masclista, que troba refugi i reflexió en la seva àvia, amb qui, a mode de xarxa de suport mutu, conversa sobre l’amor i l’empoderament individual com a dones (en detriment de l’espectacle humiliant que viu a la seva pròpia llar). Alhora, però, descobrim que, abans de trobar en Dean, surt amb un noi que compleix tots els requisits de mascle alfa: equip de lluita, agressivitat, dominació sexual , etc.

El que sembla obvi en la trama del passat no quadra amb el que passa al present, on la parella es prepara per passar una nit en una habitació d’un motel temàtic anomenada irònicament “The Future Room”, per tenir una mena de reconnexió que semblen necessitar urgentment. Anant al motel, s’aturen en un supermercat on ella topa casualment amb l’ara ex que ens acaben de presentar en el relat paral·lel, que exhibeix una actitud irrespectuosa i sexualitzadora que ella acaba reforçant quan respon la seva pregunta absurda. Amb inseguretat, la Cindy explica a en Dean la casual trobada i succeeix un dels moments dramàtics més rellevants en la construcció dels personatges i la recepció emocional de l’espectador. Se’ns presenta de nou a propòsit un estereotip d’en Dean: clàssica escena de gelosia mascle alfa amb una dona que menteix per protegir-li l’ego. Tant és així que la Cindy inclús esmenta el deteriorament físic de l’ex… però la reacció d’en Dean ens insinuarà que no tot és el que ens sembla; una sospita que començarà a cristal·litzar ja al motel, on tornarem a assistir a un moment clau de la reflexió. Després de meravelloses escenes de poques paraules però altament descriptives del deteriorament de la intimitat emocional de la parella, la Cindy pregunta a en Dean si no té ambicions a la vida, si no vol convertir-se en algú i aprofitar el seu potencial. “Potencial per a què?” etzibarà el protagonista mentre respon que vol ser qui és: el seu marit i el pare de la seva filla, anar a treballar i tornar a casa per estar amb elles. La Cindy ho titllarà de “blablabla” en un dels moments més agressius de la pel·lícula, que s’encadenarà amb una estranya escena de sexe, on ell pressiona per tenir-ne però, davant l’apatia emocional d’ella, es negarà a continuar i a convertir-ho en un joc “violent”. “Vols que et pegui? Doncs no ho faré perquè t’estimo”. Enfadats, frustrats, amb problemes de comunicació, acaben la nit separats.

Ja tenim la paradoxa de gènere sobre la taula i tot seguit saltarem al seu primer encontre sexual per reforçar-la, que no per casualitat serà un cunnilingus com a símbol oposat a la sexualitat patriarcal. L’amor quasi ideal prevaldrà, i nosaltres entendrem del tot detalls anteriors, quan la Cindy de sis anys enrere descobreix que està embarassada del seu ex i, davant la negativa a tirar endavant l’avortament, acceptarà la proposta d’en Dean, al corrent de tot, de formar una família. “Let’s do it, I love you”.

Fins aquí tenim per una banda una relació ja morta i per l’altra la culminació d’una història d’amor amb príncep blau al rescat, atípic però encara salvador-protector: un home sense ambició de poder o material (no ho necessita per definir-se com a individu), altament emocional, amorós, familiar, implicat en la cura de la criatura, que no és violent, gelós ni possessiu, detallista, romàntic, etc. Però ara estem confoses… Què falla doncs?

Aquesta incògnita no la teníem a altres pel·lícules de semblant temàtica com Revolutionary Road (2008), on ella quedava asfixiada per uns rols socials aclaparadors i paralitzants de manera inequívoca. A partir d’aquí es precipiten els esdeveniments en la mateixa línia discursiva d’oposats: present i passat, masculinitat hegemònica i alternativa, expectatives i realitat, etc. La frustració es materialitza en l’escena on ell pregunta absolutament frustrat: “Què és ser un home? Trencar-ho tot?”; i culmina amb un “canviaré” final que a totes llums ens sembla essencialment injust. Ell ja és un canvi, no?

I aquí rau la fortalesa i la major debilitat de la pel·lícula. Si és cert que defensem que Blue Valentine és una joia per reflexionar sobre el mite de l’amor romàntic des d’una manera diferent d’abordar el debat (la frustració masculina), està clar que és un punt de partida però de cap manera d’arribada. Precisament la incomunicació amb la perspectiva femenina que demostra el relat és possiblement alhora l’explicació de la seva falta de fonament com a anàlisi de gènere. El personatge femení és inaccessible, opac, irracional, un forat negre intraduïble. La identificació amb en Dean, l’empatia, la frustració i la terrible sensació d’injustícia, contrasta amb el no res que ens transmet la Cindy, a qui acabem titllant de masclista per eliminació. I si ho és, tampoc hi ha el valor de presentar-ho obertament i desenvolupar-ho com a reflexió de l’efecte ensordidor de la socialització de gènere, igual d’efectiu en homes i dones. Aquest diàleg inexistent entre els protagonistes és el diàleg que Blue Valentine ens convida a fer a nivell teòric des del feminisme. Preguntar-nos quina factura psíquica ens passa la desconstrucció del propi rol de gènere. Disseccionar els valors alternatius de masculinitat i feminitat que lluitem per aixecar davant la monumental institució social que portem adscrita emocionalment. A partir d’aquí omplir els buits que de per sí deixa el binarisme anacrònic del discurs heteronormatiu en les nostres relacions, emocions, identitats i relats. Blue Valentine és sobretot i sense voler-ho un bon punt de partida per escoltar-nos.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us