Crispetes i memòria històrica

nomessondones_bx_6Lola de B.

Cal Bassacs, febrer de 2016

Barcelona es una ciudad cultural con muchos teatros

Mourinho

Els últims mesos una temàtica comuna ha colonitzat l’escena teatral catalana: la Guerra Civil i la llarga nit del feixisme que encara perdura. Hem pogut veure propostes dramàtiques diverses girant sobre l’eix esmentat; un seguit de produccions que van estrenar-se en el seu moment a la capital i ara volten per províncies.

El 12 de febrer Un Cel de Plom de Rafel Duran es va interpretar a l’Atlàntida de Vic. Uns mesos abans havíem pogut veure El meu poble i jo de Lluís Danés al Kursaal de Manresa; i tot just el 20 de febrer Només són dones va aterrar al Teatre Municipal de Berga per baixar l’11 de març a Manresa.

Pas a pas, obra a obra; Un Cel de Plom està basada en la biografia novel·lada de la històrica militant comunista Neus Català. Un Cel de Plom fa un repàs a la trajectòria vital i política de la Neus. Així doncs, repassa la seva implicació a la Guerra Civil, l’exili, la resistència francesa… per acabar amb l’intent del retorn a una normalitat impossible un cop alliberada del malson nazi. És una obra interpretada per la televisiva Mercé Aránega d’una forma estàtica, és un monòleg lineal en consonància amb una escenografia tan mínima com sobrera o uns visuals redundants i simplistes. Un Cel de Plom és un exercici de desgana sobre l’escenari, des de la deixadesa en la interpretació fins al conjunt d’elements escènics erràtics que l’acompanyen. És, també, una coproducció de l’Ajuntament de Barcelona.

El meu poble i jo és una amalgama inconnexa de diferents recursos artístics: l’abús tan contemporani com habitual de les macroprojeccions, uns poemes d’Espriu falcats amb calçador i una ballarina i una actriu que volten perdudes, exemptes de discurs (pur hedonisme estètic), sobre un escenari que se’ls fa gran. Tot plegat evidència que és una obra poc treballada, un encàrrec fet amb presses, sota una direcció gairebé inexistent. L’obra fa gala del segell distintiu de Lluís Danés, una marca escènica innovadora en els seus inicis, però massa recurrent i mimètica en els seus muntatges posteriors. És una producció del Memorial Democràtic de la Generalitat.

Només són dones, no tot podia ser erm, és una obra compacta, plena de força i on l’elecció de les tres disciplines que imposa és un encert pel treball impecable de la direcció i el compromís escènic de les tres intèrprets. Sens cap mena de dubte, aquesta obra és una de les millors peces teatrals dels últims anys. És un imperdible pel relat punyent que narra la quotidianitat de la repressió. No es pot relatar una època tan fosca des de la comoditat estàtica que ens mostra Un Cel de Plom o des de la buida espectacularitat que ens ofereix El meu poble i jo. I això a Només són dones és cosit amb un treball excel·lent en clau femenina. És, a més a més, una producció que no sorgeix de la iniciativa de l’Administració pública.

Però, com reaccionem, com a públic davant d’aquesta petita allau de propostes teatrals sobre la repressió, el franquisme, la memòria història… Quin és el paper que assumim com a espectadors? Em temo, que majoritàriament aquestes propostes no són res més que eines involuntàries de desmobilització. És a dir, anem al teatre a presenciar història viva i la reacció podria ser pràcticament la mateixa si en comptes d’escoltar el testimoni d’una supervivent de Ravensbrück haguéssim patit Sister act: la inacció permanent per sistema. Estem instal·lats en un estat de contemplació davant la buida espectacularització de tot plegat. Som subjectes passius i acostumem a entendre la cultura com una forma més d’oci i consum. Aviat les obres que narren la repressió recent seran un subgènere teatral tan innocu com les comèdies del Paral·lel , pur entreteniment forjat a cop de taló per l’Administració. I em penso que és així perquè la seva concepció, la gènesi artística d’aquestes obres, excepte contades excepcions, no busca res més que distreure al personal i parar la mà. Estem banalitzant el patiment dels nostres avis, estem construint i alimentant un teatre asèptic. De fet, la reivindicació més gran que ha protagonitzant el teatre la última dècada ha estat per la rebaixa de l’IVA.

I, mentrestant, interpretem a deportats als camps nazis, a dones recloses a les presons franquistes o a poetes exiliats com elements del passat que cal homenatjar des de l’equidistància política, sota el paraigües grandiloqüent de la democràcia, com si les lluites per les que van morir només fossin només vigents per fer teatre.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us