De gènere i piles Duracell (Volum II)

Si en el darrer article de la secció antipatriarcal d’aquesta publicació: De gènere i piles Duracell (I), vam parlar de la importància de visibilitzar i prendre consciència de les agressions masclistes en els nostres entorns polítics, en aquest article volem parlar de la gestió col·lectiva d’aquestes. Creiem que és important entendre la complexitat, el context i la significació de moltes accions i processos a l’hora de gestionar col·lectivament una agressió de gènere en els nostres espais.

En primer lloc, exposar, altre cop, que no són els grups feministes o espais no mixtos els únics que poden respondre col·lectivament a una agressió. La resposta a una agressió i la seva gestió és una tasca col·lectiva, de totes les persones que conformen l’espai polític. Així doncs, ens agradaria que es canviés el “Osti! Doncs ja direu el què!” o el “Compteu amb mi pel que sigui!” pel “Fem algo, no? Què fem?”.

En segon terme, ens agradaria tractar el tema de la seguretat en els nostres espais. Quan en els nostres espais es crea una situació de violència o agressió masclista, la primera persona en prendre distància d’aquests espais, hauria de ser l’agressora. Aquesta sortida, aquesta acció, a voltes és titllada com a una forma de càstig, quan realment hi ha en joc múltiples causalitats. En un primer moment, l’espai i entorn proper polític ha de ser un espai de seguretat i cura cap a la persona que ha patit un abús. No podem permetre que una sobrecarrega recaigui a la persona afectada, doncs ja genera prou malestar el fet de patir un agressió com perquè també aquesta hagi d’enfrontar-se amb la persona agredida en els llocs de militància i companyerisme. Cal recordar, que són en aquests espais on l’agressor se sol fer fort, ja sigui per la seva reputació militant com per la màscara del “políticament correcte”. Per tant, els espais han d’estar lliures de pressions, xantatges, coerció, qüestionaments constants, mirades hostils, retrets o assetjaments.

Per altra banda, hem de recordar que una persona que trenca els límits del respecte, subordina, agredeix o mostra una autoritat desquiciant, és una persona que presenta diversos malestars a molts nivells. Lluny de patologitzar a la persona agressora i exmilr-la de la seva responsabilitat, si que veiem necessari que aquesta comenci un procés individual, també, per fer front a l’agressor que duu a dins. I des de la nostra perspectiva, aquesta tasca no és compatible o genera grans incoherències amb una lluita política igual a la que duia fins llavors.

Així doncs, el fet que l’agressor no participi dels espais polítics no és una “política del destierro” per ordre i decret, sinó que respon a diversos factors i compren diverses passes de la gestió. I no hem d’oblidar, que arribar a aquesta acció (que hi ha qui veu tant punitiva) és un punt que hem anat aconseguit i prenent consciència col·lectivament gràcies als múltiples esforços feministes durant llargs anys. Cal recordar, que no fa tant de temps ( i encara passa a molts llocs) quasi sempre era la persona agredida qui marxava dels espais polítics, que es desvinculava de la lluita, la qui havia de renunciar als seus espais de seguretat, qui trencava amb les seves relacions d’anys….

Així doncs, una idea important a destacar; la confusió de la necessitat i la importància de la resposta cap a l’agressor, amb una simple qüestió de càstig pur i dur. I no tan sols això, sinó que sovint el col·lectiu o individualitats feministes que donen aquesta resposta s’han de sentir titllades de “feminazis”, “castigadores”,etc. Com si aquestes trobessin el plaer, gaudissin i “orgasmessin” prenent aquestes decisions. A més, cal tenir en compte que una resposta d’exclusió no pot ser considerada com un càstig segons una lògica jurídico-punitiva, ja que en aquest cas  tornem a situar a l’agressor en el centre i ens descuidem de la seguretat i acompanyament a la persona que ha patit l’abús.

Qui acusa amb aquests termes, moltes vegades recolza el seu posicionament amb una base de justificació, cobertura i victimització de l’agressor. Acusant i culpabilitzant a les persones que han generat una resposta cap a ell, d’estigmatitzar-lo ( “ per culpa d’això ja no es podrà treure mai més l’etiqueta d’agressor”, “si se l’etiqueta i se l’aparta se l’està condemnant de per vida”, etc. ), com si la persona que ha patit l’agressió no estigués també estigmatitzada (“la víctima”, “la dèbil”, “li ha passat perquè s’ho ha deixat fer”, “no semblava una persona a qui li pogués passar això”, etc.). En resposta a aquestes reaccions i posicionaments hem de tenir molt clar que és responsabilitat de la persona que ha comès una agressió d’assumir els seus actes i fer el treball necessari perquè aquesta “etiqueta” no es converteixi en permanent i indefinida. Totes, algun cop, hem estat agressores i agredides. Anomenar un agressor pel seu nom, no vol dir que se’l condemni a haver de conviure amb aquest títol tota la seva vida. La importància d’anomenar l’agressor rau en la visibilització de l’agressió. Perquè sinó tindríem situacions tan paradigmàtiques com una persona que s’ha sentit agredida, tindríem una agressió però no tindríem agressor (seria fantasma?). No volguem tornar a amagar les agressions sota la catifa, parlem de les coses amb propietat i tinguem la suficient maduresa personal i política per no caure en paranys semàntics i emocionals; posar paraules a les coses, a les persones i als fets és necessari per poder-los visualitzar amb claredat. Així és com podem fer-hi front i abordar els processos de la millor manera, per tal que aquests siguin, malgrat a moments durs i dolorosos, reals i amb una profunditat que enriqueixi i ens faci créixer a nivell personal i col·lectiu.

Finalment, un altre punt que veiem  important a l’hora de plantejar respostes de gestió col·lectiva és que no creiem que hi hagi una fórmula única. Segurament hi haurà diversitat de variables depenent dels casos, que generaren una resposta o una altra. El què està clar és que en un primer moment la resposta passarà principalment per la necessitat de la persona agredida. I és que sovint des de certs sector és defensa la imposició de la mediació com a formula única de gestió. Nosaltres no creiem que sigui una resposta encertada. No es pot obligar a la persona agredida a haver d’obrir un fil de comunicació directa o indirecta amb la persona agressora, això en tot cas ha de venir fruit d’un procés i ha de venir donat per la voluntat i desig de la persona agredida.

Salanders, Manresa, març 2016

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us