[Dossier] Atenes, la ciutat de les runes

Més enllà d’un context polític, macroeconòmic, social o moral, Atenes explica moltes coses només passejant pels seus carrers. Els arbres de les seves voreres, lliures, fa temps que s’estenen cap on volen i has d’abaixar el cap repetides vegades si vols seguir caminant. La reverència et fa mirar el terra però no implica cap canvi a les previsions dels teus instints. Igualment mires molts cops al terra per la brutícia, les irregularitats de l’asfalt i diversos objectes estranys que et vas trobant. Qualsevol racó apanyat amb quatre cordills i cartons serveix de casa als nombrosos ciutadans sense sostre. Les botigues, depèn. Poden ser grans i luxoses, amb porter uniformat o una tauleta vella amb tres pots de mel en una cantonada qualsevol. Ni un sol motorista porta casc i la pintura de la senyalització viària es va acabar fa uns quants dies. Centenars de cases s’arronsen i es desfiguren abandonades, mentre un tros d’uralita sobre quatre ferros els dóna aixopluc.

Però no us voldria espatllar les vacances. Si aneu de creuer o d’agències turístiques, dubto que veieu tot això. Atenes té un parc temàtic (per a tots els públics), més o menys d’un kilòmetre quadrat, al voltant de l’Acròpolis i el seu Partenó, unes runes dalt d’un turó que han sortit a moltes pel·lícules. Voltant per allà trobareu expenedores de gelats, titoles de fusta, pongos i samarretes del Barça.

Barack Obama s’ha passat vuit anys en un Partenó d’imitació i poques setmanes abans de “penjar les botes” (militars), va tenir el petit caprici de visitar l’original. En la mateixa visita va fer un discurs davant tot l’establishment grec i va dir el següent: “Alguns països no són democràcies. Alguns d’ells són democràcies en el sentit que tenen eleccions però no són democràcies en el sentit de permetre participació”. Podria semblar que feia referència a la vergonyosa situació de Grècia dins la Unió Europea, però no. Pocs minuts més tard va afegir: “Grècia és una democràcia que es troba en bona direcció”. I per deixar-ho clar, va continuar: “Us puc assegurar que la democràcia pot ser especialment complicada, però és millor opció que les possibles alternatives”. Predicar el Somni Americà arreu on vagis és una performance motivacional molt efectiva per les orelles, fa passar una bona estona, inspira les noves generacions i també és el nou Evangeli. L’església està plena a petar quan Justin Bieber passa per grans estadis i els Nadals fem caliu als cinemes tot murmurant “Que la fuerza te acompañe“. Amén.

Obama també va dir: “Els grecs heu inspirat el món ajudant els refugiats”. Això està molt bé, perquè precisament Atenes és un dels grans oblidats en aquest sentit. Diversos hotels i altres infraestructures abandonades a partir de l’any 2008 amb l’arribada de la crisi econòmica, ara són espais d’acollida i assistència humanitària. No n’han parlat gaires mitjans internacionals, ja que es tracta d’squats, espais okupats i autogestionats. Alguns squats acullen fins a 400 persones i sumen milers de refugiats entre tots.

Alguns dirien que Atenes fa cara de funeral. La processó de la democràcia a pas pausat. Però després de voltar uns quants dies entre branques i runes de totes les èpoques, t’acabes adonant que es tracta de l’entrada a la selva capitalista. La mateixa que continua a l’altre cantó del mar. Avui, runes dalt i sota la muntanya van guanyant la silenciosa batalla. Durruti tornaria a dir: “Les runes no ens fan por. Sabem que no heretarem altra cosa que runes, perquè la burgesia intenta arruïnar el món en l’última fase de la seva historia. Però repeteixo, no ens fan por les runes perquè portem un nou món als nostres cors”.

ELS VOLUNTARIS I LA IDEOLOGIA
No vam aconseguir concretar cap cita prèvia amb els col·lectius de la ciutat però un cop allà vam començar a conèixer gent, sobretot voluntaris provinents de l’Estat Espanyol. Molta gent interessada en els camps “lliures” havia quedat descol·locada degut al tancament d’aquests a mitjans d’any. Però tal com una voluntària explicava: “A Grècia hi ha 17 camps de refugiats i 16 espais ocupats també dedicats als refugiats. El fet que hi hagi espais ocupats és un fet clau perquè Grècia no dóna a l’abast”. Així que molts van decidir desplaçar-se als espais ocupats de la capital.

A Atenes ciutat, el barri Exarchia, conegut per molts com el “barri anarquista”, disposa de molts espais ocupats que són anomenats squats. Alguns d’aquests espais estan dedicats a atendre i assistir refugiats. Hi ha squats molt diversos, des d’squats purament anarquistes coordinats per autòctons fins squats gestionats només per voluntaris estrangers sense cap perfil ideològic clar.

Una voluntària espanyola va respondre el següent mentre parlàvem del moviment anarquista d’Atenes: “No em vull ficar en aquests assumptes, jo només he estat aquí ajudant en aquest squat. He entrat a Exarchia molt pocs cops. No entenc les ideologies, no jutjo les ideologies de ningú. Cadascú pot tenir la que vulgui sempre que es preocupi dels refugiats”. Unes altres voluntàries d’un altre squat van tenir una resposta similar sobre el mateix tema: “És que tampoc volem adonar-nos dels rotllos que hi pot haver entre ells. Nosaltres arribem i oferim el nostre treball. Si l’accepten bé i si no busquem un altre squat“.

Aquestes posicions són totalment respectables, però demostren una implicació parcial, superficial i en certa mesura egoista en la problemàtica humanitària en qüestió. Els squats neixen i es sostenen a partir d’un substrat ideològic concret. Qui digui que no té ideologia o que simplement es reserva la possibilitat de lluitar a favor o en contra de cap d’elles, és còmplice d’alguna ideologia sense saber-ho. En aquest cas, ells són còmplices dels anarquistes i alhora del capitalisme, ja que mantenen una posició parcial per les dues bandes. La feina dels anarquistes en impulsar espais d’acollida per refugiats no ha sigut sols imprescindible a escala humanitària, sinó que també ha sigut una lliçó pel govern grec. El qual s’embolcalla en un argumentari victimista sobre la falta de recursos, mentre també oculta alguns interessos (per exemple, el govern grec rep ajudes per cada refugiat que acull als camps oficials). Després hauran arribat voluntaris estrangers i hauran posat en marxa més squats, però no es pot oblidar que sense els antecedents anarquistes i el context d’un barri com Exarchia, aquests moviments mai s’haurien plantejat ni haurien estat possibles.

Tot i així, els voluntaris estrangers mantenen un discurs universalista i neutre. Un altre voluntari va reiterar el mateix relat: “La majoria d’squats treballen sense ideologies. Tot i haver-hi diferències ideològiques, de nacionalitat, cultura, l’objectiu és tirar endavant. Els és igual tot el que no sigui treballar junts.”

Algun voluntari fins i tot ens va dir que considerava contraproduent la presència anarquista: “Els anarquistes treballen bé, són horitzontals, busquen l’autoorganització, però també no paren de posar pals a les rodes. Els atacs dels feixistes com l’incendi a l’squat Notara van lligats als conflictes que tenen anarquistes i feixistes entre ells. En aquest cas, va ser un acte simbòlic, ja que la creació d’un squat com Notara (un dels primers que va atendre refugiats) va generar l’obertura de molts altres squats. Les seves accions a vegades dificulten molt les coses. Tot i així a Grècia fa falta més moviment squat, moviment ocupa, perquè és el que realment està portant els refugiats a tenir una vida mínimament còmode i tenir més llibertats”.

LA INTEGRACIÓ DEL VOLUNTARIAT ESTRANGER
Abans de començar, cal remarcar que vam entrevistar set persones, vam mantenir conversa amb una trentena de voluntaris i vam entrar a quatre squats diferents; per tant no es tracta d’una mostra prou representativa per treure’n cap conclusió global. Tot i així, ens va sobtar la poca predisposició d’alguns voluntaris de cara a entendre i palpar de prop la situació dels grecs. Per exemple, una noia voluntària que feia un mes i mig que es trobava a Atenes va comentar: “Jo Grècia l’he vist bastant afectada per la crisi. Pobra i molt deixada. A veure, tampoc he sortit molt d’aquest barri, també deu ser el més problemàtic de la ciutat. No he fet gaire turisme perquè no he tingut temps. No he visitat gaire la ciutat”. Segons l’alcalde d’Atenes, Giorgos Kaminis, s’estima que el 2016 hi havia unes 9,000 persones sense sostre a la ciutat. El 62% d’aquests eren grecs. El 47% dels sense sostre enquestats van dir que vivien al carrer per falta d’ingressos.

La gent que vam conèixer no semblava estar gaire al corrent de la situació d’Atenes. Vam preguntar a una altra voluntària sobre els grecs i comentava: “Com a voluntària espanyola, veig que arriba molt menjar des d’Espanya i que vénen molts voluntaris. Penso que si això passés a Espanya, no hi hauria gent al carrer sense un lloc on viure. Realment no en tinc ni idea de com seria la reacció dels espanyols, però el fet que nosaltres vinguem aquí és perquè allà no ens arriben els refugiats. El tema dels refugiats per mi és d’emergència mundial.” I va afegir: “Entenc que els grecs s’ho mirin des de lluny perquè ells ja tenen els seus problemes com a país”. Cinc dels set voluntaris entrevistats van afirmar que no havien conegut ni un sol grec voluntari durant les seves estades: “Jo de moment no he vist cap grec voluntari. Si n’hi ha, no ho sé, però als dos squats on he col·laborat no n’he vist cap, i persones independents que he vist que treballen amb altres squats no eren gregues tampoc. Pel que jo veig, els grecs estan molt poc implicats amb els squats“. En contrast, un dels voluntaris espanyols entrevistats, que també és resident a Atenes des de fa aproximadament un any, explicava: “Al barri anarquista la majoria de voluntaris són grecs, però dins el moviment ocupa hi ha molta gent que està de pas; són nòmades, passen per aquí moltes persones d’Itàlia, Espanya, Alemanya, etc.”. L’explicació a aquest contrast d’opinions segurament es deu al fet que molts voluntaris espanyols han circulat per squats de la perifèria d’Exarchia i no en els espais principals. Però en molts casos es tracta de pocs metres de distància entre edificis i crida molt l’atenció la falta de comunicació. Aquesta situació potser permet complir amb accions d’assistència humanitària immediata, però en cap cas permet generar una lluita organitzada, una estratègia per buscar noves i millors solucions, etc.

Nosaltres ens vam oferir a col·laborar en diversos squats i tots ens van obrir la porta. L’únic impediment que vam tenir va ser amb els squats anarquistes, que no permetien entrevistar ningú si no passàvem abans per assemblea. Les assemblees eren setmanals i la nostra curta estada no ens va permetre obtenir testimonis d’aquests espais. El cas de l’squat Hotel City Plaza, el més formalitzat i organitzat de tots, ens va oferir parlar amb una persona de la comissió de comunicació, però al final tampoc va ser possible. Això sí, ajudar i proposar tallers es podia fer a tots els squats i sense passar per assemblea.

Seria utòpic pensar que tots els squats haurien de treballar junts i en harmonia, però era sorprenent que no es coneguessin o que ni tan sols sabessin de l’existència dels altres.
MULTICULTURALISME

Tots els voluntaris que vam entrevistar van comentar que no parlaven de política ni de religió amb els refugiats. Una voluntària comentava: “Del que és la seva ideologia crec que no n’he parlat amb cap. T’expliquen la seva història, però no la seva opinió política. Crec que arriba un punt que els és igual. El que importa és que allà la gent està morint i que les seves cases ja no existeixen perquè les han destruït. La gent està morint, els nens estan morint i tothom vol escapar”. Una altra voluntària també va comentar sobre religió: “Jo realment el que intento és no jutjar-los per la religió. En realitat no m’importa la religió que tinguin”. Més tard, parlant de les implicacions de la religió, va afegir: “Les dones no es relacionen gaire amb els voluntaris. Les voluntàries sí que tenen relacions de treball afectives amb homes refugiats i no hi ha cap problema. Però inclús això ha sigut mal vist”.

La visió del voluntari espanyol resident a Atenes era una mica diferent: “Alguns voluntaris opten per tolerar molt la cultura dels refugiats. Només perquè és una altra cultura ja s’han de respectar les seves lleis. A l’assemblea (de grecs) on he estat jo, es considera important respectar les persones, però també volem que es respectin entre ells. No tolerarem que una cultura masclista, només per ser una altra cultura, segueixi sent masclista. Les dones cuidant els nens i netejant, mentre els homes estan a la plaça sense fer res, això no pot ser”. El mateix voluntari va seguir comentant: “Ja sé que això sona una mica fred, però no podem limitar l’acció humanitària a l’aliment i el sostre, s’han de fer més labors d’integració. Integrar les dues parts, tan els refugiats com els residents del país. Si no aconsegueixes una bona integració entre aquestes dues peces, la situació mai canviarà. Sempre hi haurà retrocessos”.
Tot i que la majoria de voluntaris semblava que preferien no interferir en la cultura i religió dels refugiats, sí que cal destacar un projecte interessant per part dels mateixos. Era un taller per dones anomenat Comissió Morada. Consistia a oferir un espai privat de reunió per les dones refugiades. Un cop allà es treien el vel, ballaven, parlaven entre elles, etc. L’èxit va ser tal que elles mateixes van demanar si podien tenir aquest espai una estona cada dia. L’alliberació que suposava dur a terme aquesta pràctica evidenciava una tensió i uns problemes clars per part de les dones.

UN JOVE SIRIÀ
Vam fer una entrevista a un refugiat jove que tenia bon domini de l’anglès. No era fàcil trobar refugiats disposats a fer entrevistes. Hi havia desconfiança degut a infiltracions de periodistes d’extrema dreta que havien generat problemes amb certes publicacions. En altres casos, senzillament l’idioma era un inconvenient.

Les seves declaracions van ser sinceres i punyents: “Ens hem escapat a Europa per salvar les nostres ànimes. Per salvar els nostres nens, les nostres famílies. No és culpa nostra, és una gran guerra. No vull morir, no vull lluitar, no vull fer més sang. Aquesta és la raó per la qual som aquí a Europa. No per diners, ni per un futur millor, només necessitem un lloc segur, res més.”

Vam preguntar a tots els voluntaris sobre la guerra a Síria i gairebé cap va saber donar resposta a la complexitat del conflicte. Curiosament, el noi sirià ens va parlar obertament del tema: “És molt complicat perquè Rússia, Xina o Iran van a favor d’Al Assad. En canvi, Estats Units, Qatar o Aràbia Saudita estan en contra del govern d’Al Assad. Hi ha molts interessos, no és només un conflicte entre sirians, és d’àmbit internacional. Síria està situat a un lloc estratègic per moltes potències econòmiques”. Tot i així, igual que els voluntaris, no va voler concretar gaire sobre temes ideològics i culturals: “Aquí no sóc amic amb tothom. Però sóc aquí per ajudar altres refugiats, els líders m’importen ben poc. Sóc aquí per ajudar les famílies, els nens. Igual que moltes organitzacions d’aquí, no m’importen les ideologies, siguin anarquistes o feixistes, jo l’únic que vull és ajudar”.

El noi sirià i tots els voluntaris entrevistats van recalcar la importància de l’ajuda immediata. Cada dia que passa aquestes persones necessiten recursos i atenció per subsistir. Però com deia el voluntari resident a Atenes, no n’hem de tenir prou. Cal actuar a favor dels refugiats en tot el que sigui possible i també en contra de tots aquells que generen dificultats, sobretot els polítics i la seva cantarella. Quan Carles Puigdemont diu que no pot fer més, menteix. Molta retòrica i emocionalitat com el mestre Obama, però on són els fets?

ANARQUISTES DEL K-VOX

Finalment vam entrevistar un noi i una noia de l’squat K-Vox, al centre d’Exarchia. Un squat que no acull refugiats però dóna suport a altres espais que sí que atenen refugiats. El noi era comunista i la noia anarquista. Conjuntament van respondre les següents preguntes:

-Quina és la situació actual del vostre squat?
El K-Vox el portem anarquistes i comunistes junts i tots els diners que recaptem els fem servir per presos polítics, judicis, propaganda, etc. Necessitem els diners per això, aquest és el nostre objectiu principal. Funcionem com a centre social i estem oberts a diferents idees de caràcter revolucionari, encara que siguin combinades entre elles. També tenim un centre mèdic autoorganitzat on tothom té accés. Hi ha metges de tot tipus i també s’ofereixen medicines. Tot i la prioritat pels presos polítics, no és un espai per una idea específica, és un espai obert on tot pot tenir cabuda.
-Teniu molts presos polítics?
Sí, en tenim molts i no som l’únic moviment de lluita per presos polítics, n’hi ha molts més. Aquest squat va començar la primavera del 2012. El primer dia la policia el va venir a tancar i el dia següent el vam tornar a obrir. Des de llavors sempre ha estat obert. Aquest squat neix de membres d’organitzacions que ja ajudaven els presos polítics des de feia anys. El 2001 diverses persones van ser detingudes i des de llavors hi ha col·lectius de suport als presos. El 2012 vam decidir tenir un squat per poder ajudar amb més força. Aquí es fan esdeveniments de tot tipus: presentació de llibres, xerrades amb presos on inclús alguns parlen a través de trucada telefònica, etc.

-D’on provenen aquest grup de presos polítics que vosaltres ajudeu?
Hi ha pocs presos polítics provinents d’organitzacions revolucionàries. “La Conspiració de Cèl·lules de Foc” és una organització anarquista nihilista, “17 de Novembre” és una organització marxista-leninista i trotskista, i també tenim molts companys presos que no provenen de cap organització específica. Alguns han estat detinguts per incendis provocats, atacs als bancs, per tinença d’armes, etc.

-Com creieu que es troba el moviment anarquista d’Atenes en general?
El desembre del 2008 un policia va assassinar a trets Alexis Grigoropoulos, un noi de només 15 anys. A causa d’aquest fet el moviment va créixer molt, però ara tot torna a estar molt tranquil. Tot i així, tenim esperança. Estem intentant millorar coses i creiem que el moviment tornarà a créixer ben aviat. Vivim en un país on les coses sembla que empitjoren, tant a escala econòmica com social. La gent cada cop és més pobre. De moment no reaccionen però tard o d’hora ho faran.

-Per què creieu que l’anarquisme té més pes a Grècia que a altres països d’Europa?
Grècia és una de les economies més dèbils a Europa. I quan alguns liberals insisteixen que el país tornarà a tenir millor economia, s’equivoquen. Els anys anteriors a la crisi eren una mentida, tot es sostenia per préstecs i injeccions. Crec que Grècia mai estarà bé amb aquest sistema. L’única manera d’estar bé no és dins la Unió Europea, no és dins el capitalisme. Per posar un exemple, els salaris mai pujaran a Grècia si ens mantenim en aquesta situació. Tot és un conte de fades.
Quan els nostres polítics s’han subordinat a les condicions de la Unió Europea, hi ha hagut moltes manifestacions. Centenars de milers de persones es van manifestar als carrers per tot això. Després, molts vam pensar que alguna cosa bona estava a punt de passar, potser una revolució i tot. Semblava que la gent s’havia despertat, però ara que la situació política i econòmica és encara pitjor, la gent ha desaparegut. Tot i que això ha ajudat a fer créixer el nostre moviment, ha portat la majoria de gent a ser passiva un altre cop. La gent va veure que les manifestacions no funcionaven, no generaven cap mena de canvi i es van rendir.

-La gent també ha deixat de votar?
Molta gent ja no vota a Grècia, però no és suficient. No voten però tampoc participen en altres coses. Ara tenim un govern “d’esquerres” i hi ha gent que segueix creient en ells. No importa que sigui un govern d’esquerres o de dretes, és un govern, és l’Estat, això mai funcionarà a favor de la gent. Tinc l’esperança que un dia, quan les coses estiguin encara pitjor, alguna cosa passi. Si la gent no s’implica, nosaltres tampoc podem fer gaires coses. L’únic que podem fer és organitzar-nos bé i fomentar les nostres idees, llavors si algun dia la gent finalment es desperta, podem tenir un paper revolucionari important. Organitzar-nos molt bé i marcar la diferència, això és el que hem de fer.

-He vist que aquí la relació entre anarquistes i comunistes és molt bona, en altres llocs no ho és tant. Què en podeu dir?
Nosaltres aquí intentem connectar cada moviment que és verdaderament revolucionari i que intenta enderrocar el govern per la força. Mirem de connectar en allò que coincidim i no en el que tenim diferencies. Aquí els comunistes i els anarquistes són tots revolucionaris. Els comunistes de partit per nosaltres són reformistes, no revolucionaris. Tenim un enemic comú, uns objectius comuns amb els comunistes revolucionaris, i les nostres diferencies no pesen prou. L’objectiu comú és la revolució.

-Què creieu que és majoritari entre vosaltres, els anarquistes o els comunistes?
No ho sé, sempre treballem junts, no tenim líders. Junts operem d’una manera més aviat anarquista i és veritat que alguns dels membres no comparteixen certes idees comunistes. Però tots prenem decisions junts.

-Tant el comunisme com l’anarquisme tenen moltes variants. Com es defineix cadascú en el vostre cas?
Primer contesta el noi comunista:
No crec que hi hagi massa diferència entre comunisme i anarquisme. Quan una revolució estigui a punt de succeir, intentarem fer coses per la nostra classe social, l’autoorganització. Els enemics de la nostra classe social no seran tan lliures. No els deixarem fer el que volen. No els deixarem posseir fabriques, no els deixarem explotar la gent. Els volem oprimir. L’interès comú predominarà i crec que els anarquistes ho veuen d’una manera similar.

A continuació la noia anarquista respon:
En el meu cas, encara no he decidit exactament la meva posició. Solia dir que era comunista llibertària, però penso que encara he d’aprendre molt. Tots dos volem comunisme, tots dos volem una societat lliure i igualitària, sense classes i sense Estat. Però el comunisme creu en un Estat socialista, abans d’aconseguir aquesta igualtat i llibertat absoluta. Ells creuen que hem de tenir un Estat que ha d’oprimir els capitalistes d’alguna manera, aquesta és la diferència principal.

Rèplica del noi comunista:
Els comunistes no volem un govern centralitzat, nosaltres volem que els interessos de la classe obrera siguin l’objectiu principal. No volem una organització autoritària. Els anarquistes volen una revolució violenta; aquesta violència és opressió. Els anarquistes no volen cap Estat socialista, però durant la revolució faran servir violència i per mi això és autoritari.

Rèplica de la noia anarquista:
Potser farem servir violència però ens assegurarem de l’abolició de l’Estat. No us deixarem fer cap Estat nou. (Riures)

-Quina és la vostra relació amb els squats que acullen refugiats?
Els donem suport. Ells s’autoorganitzen però els oferim ajuda si cal. Aquí tots som companys, coneixem tothom i els ajudem com també ells ens ajuden a nosaltres.

-Quina és la situació amb la policia dins d’aquest barri?
S’amaguen, vénen de paisà, però sempre hi són presents. És molt difícil per ells venir amb els uniformes i miren d’actuar poc en aquest barri.

-Hi ha violència de l’Estat contra els anarquistes?
Abans hi havia molta violència i opressió però el govern actual és d’esquerres i no és tant opressor com els anteriors. És opressiu però de forma menys violenta. Prefereixen tenir bona relació amb nosaltres, però tot això també té una part fosca. Sense anar més lluny, aquest govern va fer tancar tres squats fa dos mesos. Ells volen mantenir l’estatus de partit d’esquerres no violent i per tant es posen un límit d’acció repressiva. Ells són opressors, són l’Estat, però miren de fer el mínim de repressió possible. Si no provoquen als grups anarquistes saben que tot estarà més tranquil, però realment no hi ha cap mena de simpatia. Amb anteriors governs, gairebé cada divendres i dissabte a la nit els policies arribaven a la plaça amb les seves motos i arrestaven gent sense cap mena de motiu. A nosaltres ens han arrestat cinc o sis vegades només per seure a la plaça. El govern actual és més tàctic a l’hora d’oprimir.

-I vosaltres què feu per defensar-vos?
Hem fet moltes coses. Vam fer un squat en una de les seves oficines centrals i no parem de fer propaganda contra ells. Que no siguin tant violents com abans no ens fa pensar que puguin ser amics o que ens puguin donar algun tipus de suport. El govern és el nostre enemic, sigui quina sigui la seva falsa ideologia.
Tot i que la majoria de gent aquí a Grècia està adormida, quan hi ha una gran manifestació aquests carrers passen a ser l’infern, hi ha bastanta gent que no els fa por atacar la policia. N’estem orgullosos. Tot això ja ve de lluny, durant el període 1944-1948 hi va haver la guerrilla revolucionària i en certa mesura s’ha anat passant de generació en generació. Pots trobar avis amb aquest tipus de pensament. Hi ha un ideal comú que traspassa les generacions. Les arrels d’aquella guerra civil van arrelar molt. De fet el 1944 el 80% de la gent volia el govern revolucionari.

-L’anarquisme d’Atenes està connectat amb el món sindical?
No són grans sindicats, ni federació de sindicats, però sí que hi ha diversos grups dedicats a això. Hi ha un grup de cambrers, per exemple. Hi ha una corrent anarcosindicalista, però no és gaire gran. Per descomptat no podem ignorar la precarietat del món laboral, però és una cosa molt específica del sistema actual. Volem millors salaris i millor vida, però aquest no és el gran objectiu.

-Teniu problemes amb els grups feixistes?
Fan alguns atacs, com l’incendi a l’squat Notara aquest estiu, però si entren, ho fan d’incògnit. Fa uns mesos va entrar un home amb consignes feixistes i el van apallissar. Hi ha un barri anomenat Aghios Panteleimonas prop d’Exarchia, que fins fa dos anys era bastant feixista. No podies caminar per aquell barri amb una samarreta antifeixista o amb rastes. Però fa 2 anys, alguns companys, entre ells gent del K-Vox, van obrir un centre allà anomenat Distomo i els feixistes a poc a poc van marxar. Ara és un lloc segur per refugiats, immigrants, etc. La paraula Distomo prové del nom d’un poble que els nazis van cremar durant la Segona Guerra Mundial. En aquell poble alguns grups guerrillers van resistir molt contra la invasió nazi però després l’exèrcit de l’Alemanya va cremar el poble sencer amb la seva gent a dins.

-Exarchia és un barri de tonalitat anarquista, idealitzat des de la distància. Però també té els seus problemes, oi?
Els últims anys, del 2008 fins ara, el tràfic de drogues ha crescut a Exarchia. Els traficants s’han beneficiat del fet que no hi ha policia en aquesta zona i la cosa s’ha descontrolat bastant. Des de fa 3 o 4 anys inclús hi ha hagut alguns assassinats. Per exemple, un home va intentar aturar una baralla, li van clavar una tisora al coll i va morir. Hi ha baralles cada setmana i també els mateixos traficants fan comentaris masclistes a les noies que passen per la plaça. Fa uns mesos tres companys d’aquí el K-Vox passaven per la plaça i van sentir uns traficants fent comentaris sexistes a una noia i es van parar a defensar-la. Els traficants van atacar amb navalles i altres armes als companys i un d’ells va ser malferit. Des d’aquell dia vam intensificar la lluita contra la màfia; no només nosaltres sinó altres grups d’aquí. Vam fer molta propaganda contra ells, es va fer una gran manifestació aquí a Exarchia, on alguns companys anarquistes van treure les seves pistoles. A partir d’aquell moment els grans mitjans van fer cas de les nostres reivindicacions. Volíem deixar clar que nosaltres ens podem defensar sols als nostres barris. Tres mesos després la policia va fer una gran operació on va detenir una gran quantitat de traficants i avui en dia hi ha menys traficants a la zona. Seguim la nostra lluita contra ells.

-Així, amb la vostra experiència us heu adonat que cal algun tipus de control social perquè aquest tipus de coses no passin. Potser no cal que sigui la policia però cal algun tipus d’organització en contra de les màfies, etc.
La policia sabia el que estava passant aquí des de feia anys. De fet, inclús tenen connexions amb la màfia i en treuen els seus beneficis. Però les coses es van complicar tant que ja no podien seguir ignorant els fets. Nosaltres vam tensar la corda i van haver d’actuar. Si no actuaven, nosaltres hauríem intensificat encara més la nostra lluita. Van quedar com els herois però tot és fals, estan connectats entre ells i en certa manera s’han defensat. L’eslògan de la manifestació que comentava era: “Milícia massiva de la gent”. Això és el que volem, per descomptat que no volem policia. Nosaltres mateixos ens hem de protegir.

Barrufet Negre

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us