Educació transfeminista com a pràctica de llibertat

“Aplaudo la enseñanza que permite la transgresión – un movimiento que va en contra de los límites y los traspasa-. Es ese movimiento lo que convierte a la educación en práctica de la libertad”. Bell hooks

L’escola és un agent de socialització que desenvolupa un paper molt important en la construcció de la identitat de les persones. Tot i que es ven com una institució neutral i igualitària, la pràctica ens demostra que genera, produeix i reprodueix desigualtats. De fet, des dels seus orígens, s’ha encarregat d’educar a la població sota les normes implícites del sistema socio-polític de cada context històric per tal de legitimar-lo i normalitzar-lo. A través d’una dominació simbòlica, les persones anem interioritzant les pautes de conducta establertes, per tal de que ocupem el lloc que ens és assignat en la jerarquia social, en funció de la nostra classe social, gènere, ètnia, orientació sexual, edat, orígen, etc.

Com a contrapartida, l’educació té un gran potencial transformador. Es pot utilitzar per posar en qüestió aquestes normes socials imposades, educant en la llibertat, en l’empoderament i en un pensament crític que promogui la conscienciació i la transformació social. Com deia Freire, si des de l’educació es posen en qüestió les normes socials que restringeixen la llibertat de ser, de fer i d’estar de les persones, es pot desenvolupar una pedagogia de l’alliberament.

Per què posar en relació transfeminisme i educació?

Fa anys que en els àmbits educatius sentim a parlar de coeducació. Aquesta és una eina que introdueix la perspectiva de gènere en l’àmbit educatiu per tal de qüestionar els estereotips de gènere que creen desigualtats entre els nens i les nenes cis (1) i entre els homes i les dones cis en general. De fet, l’orígen de la coeducació es troba en el moment en que les escoles van passar d’estar diferenciades per sexe, a ser mixtes. Després es van començar a analitzar els diferents rols de gènere i a qüestionar-los, donant valor a tot allò associat tradicionalment al món femení, qüestionant el model de masculinitat tradicional i resignificant-lo, intentant fer dels espais educatius, espais més igualitaris. Suposa un pas important incorporar aquesta perspectiva en el món educatiu, el problema és que no deixa espai a les persones que no s’identifiquen amb la lògica binària del gènere (2).

En les últimes dècades, des de la irrupció de la teoria i el moviment queer i la visibilització de noves identitats no normatives que s’erigeixen també com a subjectes polítics del feminisme, es fa palesa la necessitat d’incoure el tema de la diversitat sexual i de gènere en l’àmbit educatiu. Educació transfeminsita, pedagogia queer, educació amb perspectiva LGTB+, educació per la diversitat afectiva, sexual i de gènere, coeducació transfeminista… crec que encara no hi ha un concepte clar per anomenar-ho, però al cap i a la fi, des del meu punt de vista, la perspectiva que s’està intentant incloure és la de fer un pas més i, no només qüestionar els rols de gènere, sinó el binarisme de gènere i la heteronormativitat (3). D’aquesta manera, es pretén fer visible, no només l’opressió que pateixen les dones, sinó també la que viuen totes aquelles persones amb una identitat de gènere o sexual que queden fora de la norma del sistema sexe/gènere: lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersexuals, asexuals, bolleres, marikes, etc.

Sí que és cert que des de fa uns anys es parla de diversitat sexual a les escoles. Sembla que està de moda parlar de diversitat, d’educació inclusiva, de tolerància i respecte a la diferència, etc. Però, al cap i a la fi, aquest model es segueix basant en un nosaltres i un ells, una norma «bona», «correcta», vers uns i unes altres que en queden fora però que ja no queda bé que discriminem, sinó que ara toca acollir aquestes personetes «pobretes» i «raretes» en el nostre model de societat justa i igualitària.

Per aquest motiu cal anar a l’arrel del problema, posar sobre la taula les estructures de poder i dominació que generen desigualtat i anar a deconstruir-les, a desmontar-les. Cal qüestionar la norma, donar la bevinguda a les diversitats, mostrar que existeixen múltiples opcions i possibilitats de ser, assumint-nos totes com a diverses, per tal de superar la idea de tolerància i de respecte a la diferència, per sentir-la i assumir-la com a pròpia.

L’educació transfeminista parteix del sistema sexe-gènere per analitzar les opressions que vivim tant les dones com les persones LGTB+, però també es basa en la interseccionalitat, és a dir, que entén que convivim amb diferents eixos d’opressió i privilegi que interactuen entre sí: sexe, gènere, orientació sexual, classe, ètnia, origen, edat, funcionalitat corporal, psíquica, etc. Per tant, no podem posar en qüestió només les normes que estructuren el sistema sexe-gènere, sinó també tot l’entramat que sustenta el sistema capitalista, racista, classista, funcionalista… i tots els istes que generen i perpetuen desigualtats socials.

Com podem portar tot això a la pràctica?

Se m’acuden algunes idees per anar aterrant tot aquest discurs a la pràctica en l’àmbit educatiu, tot i que cal seguir-hi pensant i repensant per a continuar generant canvis significatius en tots els àmbits de les nostres vides:

– Formar i sensibilitzar a les professionals de l’educació, tant formal com informal, perquè puguin incidir tant en el projecte pedagògic del seu centre, cau, esplai, casal…, en les activitats planificades, en l’organització de l’espai, etc.; com, i sobretot, en el currículum ocult, és a dir, en els valors i les actituds que es transmeten de forma no explícita.

– Oferir espais on pensar-nos la identitat de gènere que se’ns ha assignat al néixer. Com la reconeixem? Ens hi sentim còmodes? Fins a quin punt la definim nosaltres o ens ha vingut donada?

– Que persones lesbianes, trans, gais… siguin protagonistes dels contes infantils, dels problemes de matemàtiques, de les converses de l’aula. I siguin protagonistes no per la seva identitat de gènere o sexual, sinó per altres aspectes de la seva vida.

– Parlar de sexualitat des d’un punt de vista no reproductivista, sinó centrat en el plaer, parlar del clítoris, de diferents opcions sexuals, parlar en primera persona, mostrar referents no normatius, etc.

Al cap i a la fi, l’important és seguir fent una tasca de deconstrucció constant, intentant actuar amb coherència amb el que pensem i sentim en els diferents àmbits de la nostra vida, ja que ens eduquem, més que a l’escola, en tots els espais per on ens desenvolupem en el dia a dia.

Contxa

Bages, octubre de 2018

  1. cis o cisgènere: persona que s’identifica amb la identitat de gènere que se li ha assignat al néixer.
  2. binarisme de gènere: només existeixen dues identitats de gènere on tothom s’ha d’encabir: home i dona.
  3. heteronormativitat: la única opció sexual vàlida és l’heterosexual.
Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us