El dia que em van enredar!

Aquesta és una nova secció al pèsol negre que també publicarem al bllibertari ja que trobem que es força interessant. Vol ser un raconet on les militants d’anarquies diverses, ens expliquin de manera anònima com van entrar en contacte amb les idees emancipadores i de justícia social. Com van saber que volien ser anarquistes.

NOM: Joan
EDAT: 29 anys
CIUTAT: Manresa

Crec que devia ser amb dotze, potser amb tretze anys, que el meu germà gran en una sortida al camp em deixà escoltar una cinta d’Skaparrapid amb l’hit «ke trabaje el rey» com a principal atractiu. Els meus pares, implicats encara avui en l’ambient «progre» manresà, m’explicaven de tant en tant petites experiències de la seva lluita durant la transició i m’impregnaren d’un pensament crític que des de sempre m’ha fet qüestionar les injustícies. Els meus avis, fóren republicans que van lluitar durant la Guerra Civil. Sens dubte, doncs, la primera font de politització que ha fet que avui en dia estigui submergit en les lluites llibertàries ha estat, la família.

Ja a l’ESO recordo com amics meus em feien broma dient que de gran seria un okupa, per què sempre criticava el què no m’agradava i el meu to contestatari. Crec que una petita pallissa que vaig rebré de jovenet en la qual els meus amics es van quedar paral·litzats, em va marcar més del què voldria. A més a més, ens les havíem tingut amb un «fatxilla» de la ciutat amb el què ens havíem creuat amb més d’una ocasió i que es posava amb nosaltres per dur samarretes antifeixistes. Això explicaria perquè des de sempre he buscat un grup amb qui em sentís recolzat, la necessitat d’organitzar-me per poder donar una resposta quan calgués.

Fou més o menys per aquelles dates que les manifestacions antifeixistes del 12 d’octubre de l’any 99 arribaren a totes les portades dels diaris amb la seva violenta espectacularitat, en una època que sentia una ràbia inexplicable. Tot i que llavors encara era un pacifista empedreit, aquells fets m’enlluernaren.

Vora els 15 anys vaig començar implicant-me en projectes polítics: primer fou en la Coordinadora d’Estudiants del Bages, que semblava més aviat un local per riure amb els amics i fumar quatre porros que cap altra cosa. Tot i així, un parell de manifestacions i una petita publicació que sortia quan ens donava la gana, foren els primers passos de compromís.

El perquè posteriorment vaig optar per implicar-me en les lluites llibertàries enlloc de les independentistes s’explicaria en molta part pel meu caràcter. Sempre m’han agradat les minories, el no seguir la corrent. Com molt bé digué en Bonanno a Barcelona: «si tothom fos anarquista, jo no seria anarquista». Fer-me «indepe» hauria estat massa senzill en una ciutat com Manresa. A més a més, sempre he tingut un odi visceral als partits i les apostes de l’esquerra indepe de llavors ja apuntaven per l’institucionalisme. A sobre molts dels arguments que esgrimien, per a mi, ja coixejaven. Em vaig apropar al Txani-Assemblea Llibertària quan encara tenia el local al carrer Vilanova, atret en uns inicis per la música. Llavors començà el meu interès pels llibres. Vaig començar amb l’Huye hombre, huye, del desaparegut Xosé Tarrió, que a part de «destrossar-me» la joventut em va fer agafar unes ganes boges de lluitar. Tot i que encara no sabia ben bé què era l’anarquisme, les pròpiesmateixes reflexions amb la gent de la meva quinta feren afilar els discursos poc a poc i portar-les a la pràctica fins a l’actualitat.

La participació de l’okupació del CSO Na Bastardes fóu el punt d’inflexió que constatà que no hi havia marxa endarrere: que no puc viure sense la lluita, en tensió permanent, perquè és el què m’ha convertit en la persona que sóc.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us