[El pèsol negre 59] Un text contra l’aposta pel parlamentarisme dels moviments socials

La via morta del parlamentarisme

Vulcà

Guatemala, novembre de 2012

L’aposta pel parlamentarisme que avui en dia es duu a terme des d’amplis sectors de l’esquerra independentista necessita una critica crucial. Una aposta que ens permet titllar d‘innocents o aquiavèl·lics aquells que defensaven que el què pretenien les CUP era merament una lluita institucional municipalista.

Si simplement consideréssim aquesta deriva com a execrable èticament, tal vegada la realitzaríem per altres mitjans. El principal motiu que ens empeny a escriure aquestes línees (que sentim no poder desenvolupar més extensament) és que no nomès és una via morta ineficaç políticament, sinó que a més a més, és contraproduent per les lluites socials i contestatàries.

No fa falta anar massa lluny per trobar referents palpables de com importants experiències contestatàries han estat absorbides per la lògica democràtica i partidista. La tan cacarejada transició, fou un exemple de pacificació. En les nostres terres, el paper d’apagafocs va venir donat sobretot pel PSUC i els seus intents (finalment aconseguits) d’infiltració política en unes CCOO que a hores d’ara representen la màxima expressió de la traïció sindical.

L’aposta pel parlamentarisme

és una aposta

pel delegacionisme,

l’homogeneïtzació, el

reformisme, la verticalitat

i la manipulació

El principal perill de l’institucionalisme és doncs, la seva capacitat d‘absorció. És trist veure com la multiplicitat d‘expressions dintre les lluites socials, tota la seva riquesa i heterogeneïtat es poden convertir amb el pas del temps amb les demandes i els interessos de l’aparell partidista. Quan el «ho volem tot», passa a ser un «vota aquest partit», per molta participació que després es demani. Quan les manifestacions no s‘omplen de lemes i crits d‘enuig, sinó de sigles i interessos.On hi ha parlamentarisme, no hi pot haver un moviment social, perquè totes les seves pràctiques, tota la seva diversitat, queda supeditada als interessos del partit.

Quan els partits creixen, perden el seu component classista, i passen dels discursos més radicalitzats que permet l’oposició, al pragmatisme del mal menor. Els ritmes que imposa la política institucional, no permeten una participació real de les bases que es limiten a fer propostes a les cúpules que sempre són les que acaben decidint (per revocables que siguin els càrrecs). Les lluites cauen en les demandes parcials, en les reformes absurdes (que en cas de ser aprovades poden ser rebutjades en qualsevol moment), en l’exigència de dimissions. Els esforços i les lluites que es volen mantenir autònomes, són aprofitades sense consentiment per treure un rèdit polític. Deixa d’haver-hi cabuda per a les propostes més combatives, que la democràcia exigeix criminalitzar. Amb les victòries parcials a les urnes, s’obra la via per a què els casals i ateneus autogestionaris o projectes similars, passin a ser finançats per unes institucions que reclamaran a canvi una determinada forma de fer.

En definitiva, l’aposta pel parlamentarisme és una aposta pel delegacionisme, l’homogeneïtzació, el reformisme, la verticalitat i la manipulació. I va en contra de tot el que desitgem: l’autogestió, l’assemblearisme, la lliure informació, l’horitzontalitat, l’acció directa, l’heterogeneïtat i la llibertat.

De reprimits a repressors

Aquells partits que en un primer moment (i potser amb tota la bona intenció del món) es van autoerigir en defensors institucionals de les lluites socials, han acabat, un cop al poder o fins i tot abans, convertint-se en partícips de la repressió d’aquelles lluites.

Alguns exemples concrets:

• El Parit Verd d’Alemanya sorgí de les lluites anti-nuclears i pacifistes dels anys setanta de la denominada «Oposició Fora del Parlament», un grup que durant un cert temps es mantingué combatiu. L’any 2002, però, ja donava (i com a simple exemple), suport a la guerra d’Afganistan.

• El socialisme del segle XXI no ha dubtat en reprimir, per exemple, les lluites indígenes en contra l’explotació de recursos naturals (a Bolívia, Equador o Veneçuela) o la lluita solidaria que companyes anarquistes han decidit tirar endavant (a Uruguai, Bolívia, Veneçuela o Cuba). Moltes de les lluites que han volgut conservar la seva autonomia han estat titllades fastigosament de fer el joc a l‘imperialisme o d’estar impulsades per la CIA. No hem estat capaces de dotar de vigència moltes de les ràctiques que defensarem a crits com a l’única forma d‘alliberament personal i col·lectiva.

• Durant la dècada dels vuitanta, des de l’esquerra abertzale, s’optá pel brut joc de la política. Tot reivindicant o criminalitzant algunes de les accions de les lluites autònomes segons els convenia. Demostraren una gran dosis d’estalinisme per aïllar les lluites autònomes i monopolitzar les lluites socials.

Avui en dia, podríem parlar de la condemna explícita de la violència per part de l’esquerra abertzale arrossegats per la participació a les institucions, tot negant la possibilitat a les lluitadores d’altres tendències o a les noves generacions a expressar-se com els vingui de gust. De la desarticulació de les lluites contra el TAV a canvi d’interessos polítics. O de l’acceptació de la construcció d‘una macropresó pels seus presos, sense tenir en compte les àmplies conseqüències que això pot tenir per a la resta de població penitenciària.

I nosaltres què?

Però també es tracta d’entonar el «mea culpa». Si bona part de l’independentisme (antany combatiu) aposta ara per l’institucionalisme i altres sectors de les lluites socials pel ciutadanisme, és perquè no hem estat capaces de dotar de vigència moltes de les pràctiques que, no ens enganyem, defensarem a crits com a l’única forma d‘alliberament personal i col·lectiva.

L’organització i la coordinació es fa més necessària que mai. És igual si és formal o informal (que cadascú triï la manera que consideri millor o que les combini al seu gust), però ens hem d’organitzar. No podem negar que durant massa anys hem arrossegat el llast d’una informalitat mal entesa, de debats poc respectuosos, de projectes efímers i sense projectualitat, que poc tenien a veure amb el compromís i molt amb l’estètica. De fet, és una de les principals aportacions que ha tingut des de sempre l’anarquisme i que ara més que mai és necessari impulsar: la possibilitat de funcionar sense dirigents.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us