Els MENAS: nens perillosos o nens en perill?

Els mitjans de comunicació ens bombardegen últimament amb notícies de l’arribada de menors no acompanyats (els denominats com a MENAS) provinents del nord d’Àfrica, principalment del Marroc i d’Algèria. I massa sovint, ho fan des d’una perspectiva conscient o inconscientment estigmatitzadora, alarmista i criminalitzadora. Perquè sembla que només importin quan surten amuntegats en pasteres, a l’hora de parlar del desbordament de recursos públics per acollir-los o quan algun d’ells es veu relacionat amb algun conflicte de convivència.

Obliden que no és un esdeveniment recent, ja que fou a finals de la dècada dels 90 que es començaren a detectar xavals a les perifèries de les grans ciutats en una situació de desemparament brutal. I per tant, ignoren que era una realitat més que previsible tenint en compte les circumstàncies actuals dels països veïns del sud.

Però anem a pams. Tota migració és producte de les polítiques neo-colonials i de la despossessió dels recursos que les potències occidentals realitzem dels països econòmics empobrits. Al mateix temps, el miratge capitalista que s’ha creat de què totes podem tenir accés al consum desenfrenat empeny a joves i no tan joves a llençar-se a la mar. A aquestes condicions estructurals, s’hi uneixen les condicions subjectives de cada país.

Actualment, la repressió intermitent i prolongada de les protestes del Rif que començaren a finals de 2016 i que ha suposat la condemna, processament o empresonament d’entre 500 i 1200 persones és un dels motius que ha generat un augment de les migracions provinents del Marroc. Els alts índex d’atur i la pujada del preu del menjar i del combustible, unit a la voluntat de tornar a implementar el servei militar obligatori entre els joves de 19 i 25 anys també són algunes de les circumstàncies que s’apunten com a desencadenants.

Amb tot, els migrants són utilitzats com una peça més en les relacions bilaterals entre els països d’origen i la Unió Europea. Així és com els països europeus donen recursos a països com el Marroc perquè faci la feina bruta des d’un enfocament únicament policial i de control fronterer, tot consolidant els governs dèspotes i clientelars.

La construcció de l’Europa Fortalesa ha causat la mort aquest 2018 de més de 2.000 persones que intentaven creuar el Mediterrani. Europa recorda amb nostàlgia la reunificació d’Alemanya com una de les principals fites per assolir la llibertat tot obviant a consciència que ha construït barreres artificials 6 vegades més llargues que el mur de Berlín, més de 1.000 quilòmetres quadrats a les seves fronteres. I cada vegada s’entesta i s’obsessiona més amb una seguretat que es tradueix en barreres internes en forma de batudes policials, Centres d’Internament d’Estrangers, millores en les tecnologies de control digital o biomètric i un llarg etcètera, que omplen les arques de les empreses de seguretat.

Ja a aquestes altures hauríem de saber que les mesures punitives tenen un impacte molt relatiu sobre els denominats com a fluxos migratoris. Amb més valles i més policia, l’únic que s’aconsegueix és empitjorar la situació de les persones migrades, que hauran de pagar més a les màfies per viatjar, hauran de fer-ho sota condicions pitjors, arriscant més encara. Perquè mentre hi hagi misèria hi haurà migració.

Els MENAS a Catalunya

Segons dades ofertes per la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència) havien arribat al llarg del 2018 (amb dades de setembre) 2.156 nous menors sense referents familiars a Catalunya, el 98,1% dels quals serien de gènere masculí.

Moltes han estat les crítiques que des de diversos sectors socials s’han llençat a l’administració sobre la seva manca de previsió per a l’acollida, després de les grans campanyes que ara semblen merament una neteja de cara del “Volem acollir”. Algunes d’elles han quedat recollides també en l’informe del Síndic de Greuges: “La Situació dels menors migrants sense referents familiars a Catalunya”. Amb tot voldríem ressaltar que al principat i segons dades del 2014 els recursos destinats a infància i família només representen el 0,8% del PIB mentre que al conjunt de la UE signifiquen el 2,4%.

Al llarg dels últims mesos ha estat recurrent veure imatges per la televisió de menors dormint en comissaries a la suposada espera que se’ls hi assignés un recurs. I és que la simple forma d’entrada dels menors en els recursos d’acollida diu molt del suposat sistema d’atenció català, ja que és a través de la policia: un estament que no està ni preparat ni òbviament és l’adequat per fer front a les seves necessitats. És un cop allà que en cas de dubte es realitzen diverses proves per determinar l’edat a partir del grau de maduració de certes estructures anatòmiques, una pràctica no lliure de controvèrsia per la seva imprecisió. En masses ocasions, no es deriva als menors a un recurs fins que no s’han realitzat aquestes proves.

L’obertura d’almenys 6 Centres d’Emergència a Catalunya denota fins i tot lèxicament la improvisació de la DGAIA. Entre les mesures que s’han pres a corre cuita hi ha hagut la inventiva de llogar albergs o establiments similars. Un exemple fefaent fou el lloguer a Manresa de l’Alberg del Carme durant l’estiu, que s’obrí i es tancà al cap de poc abruptament, sense que ni tan sols treballadors socials o entitats socials de Manresa fossin informades prèviament.

A més a més, molts d’aquests recursos temporals s’han buscat deliberadament en pobles petits, allunyats de centres urbans per no generar alarma social. Són els casos a la comarca del Berguedà de l’Hotel L’Oreneta, de Cal Bassacs (a Gironella) i l’alberg de Cal Pons a (Puig-reig) o dels Centres d’Acollida que utilitzen albergs prop dels pobles de Mura i Castellnou al Bages. El seu aïllament ve acompanyat sovint per una manca de recursos pedagògics adequats, d’una manca d’infraestructures pertinents o del suport psico-social necessari.

Aquesta imprevisió també implica que alguns dels menors siguin traslladats constantment de centre en centre, dificultant l’empadronament o altres tràmits necessaris per a facilitar la seva futura regularització. També han sortit a la llum casos de menors migrants que han estat derivats a centres tancats com els CREI (Centres Residencials d’Educació Intensiva) que haurien d’estar reservats a casos específics amb unes necessitats determinades. O s’ha posat en dubte la política a voltes segregacionista i el doble barem que diferencia els centres destinats a menors nascuts a Catalunya o els destinats a població immigrant.

Nens perillosos o nens en perill?

El filòsof, pedagog i escriptor Enrique Martinez Reguera ens parla de què les persones som el resultat. El resultat d’allò viscut en la mateixa pell. Si generem un sistema on la violència estructural està a l’ordre del dia, és normal que els petits la reprodueixin.

Per això és necessari un exercici d’empatia. Els menors que s’han vist empesos o amb forces per a migrar ho han fet amb el pes de portar un suport econòmic per a les seves famílies o inclús per comunitats senceres que han posat part dels seus ínfims diners per finançar una travessia plena de dificultats. Alguns d’ells ho han fet fugint de la violència intra-familiar, i sobretot en el cas de les dones, d’estigmes o de la situació asfixiant que no els permetia ser qui volien. Acompanyats de l’estrès constant al qual es veuen sotmesos per si poden esquivar o no els controls policials, les pors de si les màfies compliran, si les pasteres arribaran al seu destí o si seran descoberts en les caixes dels camions.

Un cop arribats en un indret on ningú els comprèn, entren aviat en contacte amb una policia que els veu més com un problema que cap altra cosa. Plens d’expectatives, topen aviat amb una dura realitat burocratitzadora que els manlleva l’autonomia, els infantilitza i els aïlla en centres que en massa ocasions en lloc de facilitar el seu arrelament simplement serveixen com a dic de contenció social. Les poques ocasions que surten al carrer, es senten ignorats per una població que els mira amb recel i recança. La frustració de no controlar el seu propi destí, sempre pendent d’un futur mancat de futur, amb l’espasa de Damocles al damunt a l’arribada als 18 anys que suposa en la gran majoria de casos el seu desemparament total. Sense casa, sense xarxa social més enllà d’altres xavals que han passat per una situació similar. Potser sense parlar bé l’idioma. Els “afortunats” potser hauran obtingut un permís de residència que igualment no els hi servirà per treballar. Què haurien de fer? Com no han de rebel·lar-se contra una societat que els hi gira l’esquena?

Com ens deia en Tassos Smetopoulos: un menor al carrer és com una bomba de rellotgeria que no saps com explotarà. Si acaben optant per treballar venent substàncies estupefaents o cometent petits robatoris és perquè no se’ls hi ha ofert cap altra sortida. Si es blinden sota la imatge de duresa, és perquè ja no podien suportar més violència i s’han hagut de posar una armadura.

El problema no és allò que alguns anomenen “ells”. El problema som “nosaltres”, els que hauríem de ser adults i responsables, que hem perdut el sentit del suport mutu i la coresponsabilitat i que som incapaces de veure com els nostres privilegis i el nivell de vida desenfrenat d’alguns generen misèria arreu. Hem d’assumir d’una vegada per totes la seva realitat com a pròpia més enllà dels lemes i les consignes que poc aporten per canviar la situació.

MENAS ES MAS

Manresa, novembre de 2018

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us