Els Mossos d’Esquadra i l’escola pública

Sóc mestra de la pública des de fa més de sis anys. Durant aquest temps, i gràcies a la meravellosa gestió que el Departament fa de les places de substitució i interinatge, he pogut rodar per mitja Catalunya i treballar en moltes escoles diferents.

Cada centre té la seva pròpia idiosincràsia, el seu propi tarannà. N’hi ha que són extremadament tradicionals, d’aquells en què s’aprèn a cop de llibre, i n’hi ha d’altres que comencen a innovar, que creuen en les noves (o velles) metodologies lliures i les apliquen amb timidesa, esperant que la comunitat educativa ho aprovi. Tanmateix, el que m’he trobat a totes les escoles, desgraciadament sense excepció, és una intencionalitat molt clara d’inculcar valors cap a una sola direcció: volem un «país normal» i aquesta normalitat passa per acceptar el sistema tal i com és, lloar les seves falses virtuts i, fins i tot, fomentar-les a les aules.

Un d’aquests grans estendards que s’ha d’elevar amb el pit fora és el nostre cos policial autonòmic. Aquest que, des de la seva creació, ha buidat ulls, torturat persones a les comissaries de molts barris i, directament, assassinat ciutadanes durant immobilitzacions i càrregues.

A Educació Infantil i Primària es barregen, majoritàriament, dos sentiments contradictoris en referència als Mossos d’Esquadra. Per una banda estan les mestres i alumnes entusiastes, aquelles que lloen la seva feina com imprescindible i perfecta, que els eleven gairebé a deïtats antropomòrfiques, i d’altra banda existeix un sentiment de por i temor a la seva figura, el qual afavoreix l’immobilisme de les escoles cada vegada que s’ha de fer una sortida o visita a les casernes i comissaries.

En aquest escrit em vull centrar exclusivament en explicar allò que no es veu de les visites escolars als Mossos d’Esquadra, centrant-me en els anys que he fet de tutora d’Educació Infantil (dels 3 als 5 anys), ja que considero aquestes edats molt significatives i influenciables en quant als aprenentatges emocionals. El meu objectiu no és un altre que el de narrar què va passar durant aquestes tres excursions, sense extreure conclusions més enllà de la pròpia reflexió de la situació.

Per tal d’entendre millor per què les escoles públiques catalanes tenen sovint aquesta relació tan pròxima amb els Mossos d’Esquadra, penso que és important recalcar que les excursions a les comissaries i les visites que fa aquest cos policial a les escoles i instituts són activitats completament gratuïtes. El Departament d’Ensenyament és l’organisme encarregat de promocionar aquestes ofertes i molts centres educatius ho agafen perquè suposa una excursió econòmica i, per tant, assegura que totes les famílies hi poden portar les filles.

La primera vegada que vaig anar com a tutora d’una classe de p4 a una visita a la comissaria dels Mossos d’Esquadra ja vaig poder comprovar que aquestes excursions serien molt dures per mi… Només arribar ens va rebre un policia amb un fals somriure nerviós, el qual mirava de dalt a baix a mestres i alumnes com si tractés de descobrir alguna cosa sospitosa. Aquest ens va fer passar a una sala i allí ens va fer seure (per sort) mentre ens espetegava un discurs intencionadament manipulat sobre la seva feina. A les meves petites de 4 anys els hi va explicar que els Mossos d’Esquadra eren com una espècie de superherois de carn i ossos que tractaven de salvar el món de les persones «dolentes», les quals, segons va exposar, eren les lladres, assassines i… manifestants! Sí, aquesta paraula dol profundament, sobretot quan, com a mestra, t’esforces en ensenyar a l’alumnat el significat de protestar legítimament, de discutir en assemblea i reivindicar allò que creuen just.

Durant el seu discurs el mosso va anar canviant de cara. El somriure forçat va anar diluint-se per deixar pas a unes celles arrufades bastant més violentes. Es va relaxar, potser? I en acabar ens va fer un tour per tota la comissaria: de dos en dos, agafades de la mà, pas ràpid i sense parar-se. Aquesta marxa militar va acabar al soterrani, entre els calabossos. A aquestes alçades de la visita moltes nenes estaven ja cansades, tenien pipí o, simplement, n’estaven fartes de ser tractades com a objectes receptors de tanta propaganda i van començar a fer una mica més de xivarri. Quan el policia va veure que la cosa es descontrolava va fer un crit per a que tothom l’escoltés i amb veu ferma i burleta va dir-li a les meves alumnes que si es portaven així de malament les tancaria al calabós i tiraria la clau a la paperera. Algunes d’elles es van enfadar i em van unflar d’orgull al tenir la necessitat de respondre al mosso, però la majoria (tenien quatre anyets) es van posar a plorar perquè el van veure capaç de fer-ho. I així va acabar l’excursió: unes vint alumnes plorant a moc penjant i unes cinc o sis dient-li al mosso que era un malcarat.

La segona vegada que vaig anar als Mossos d’Esquadra va ser amb una classe de p5. Només baixar de l’autocar ens esperava una mossa amb cara de no haver dormit massa… Les meves alumnes van anar fent fila al davant de la comissaria, trepitjant la gespa, ja que érem tantes que no hi cabíem al caminet de pedra. La mossa es va posar molt nerviosa i va començar a cridar, primer a mi per deixar que l’alumnat «fotés el que li donava la gana» i després a les petites per ser «tan mal educades». Les va col·locar a totes a la paret de fora de la comissaria com si d’un afusellament es tractés, amb les mans al darrere i els peus junts, i va començar a cridar que allí manava ella perquè era la policia. Va dir de molt males maneres que a la comissaria havien d’estar callades, atentes i obeir allò que se’ls hi digués, tot passant per davant de les meves petites. Si hagués portat uns bombatxos m’hagués transportat a un altra època…

Durant la visita les coses no van anar millor… La mossa no va parar d’amenaçar a les meves alumnes de 5 anys, cridant que si es portaven malament es posarien en un bon embolic. Era allò una amenaça per a elles o per a mi? No ho tinc massa clar, però és evident que l’hostilitat que mostrava era tan clara que fins i  tot les nenes em van preguntar amb molta seriositat per què aquella dona era tan dolenta. La mossa, al sentir aquesta pregunta, va mirar-les amb cara de fàstic i després va esperar la meva resposta amb mirada amenaçadora. Jo em vaig haver de limitar a dir que segurament no havia esmorzat massa.

La tercera vegada, vaig haver de portar a un grup de p5 i 1er de Primària. En aquesta ocasió anava acompanyada d’un altre mestre que em va fer de suport en tot moment, entenent la meva frustració i cuidant-me en els moments crítics. Si no hi hagués estat ell segurament les coses haurien acabat pitjor… A la comissaria ens esperaven cinc mossos i una mossa: cames obertes, pistoles relluents i braços creuats al darrere. Sí, la cosa prometia i no va decebre.

Per aquella època jo havia sortit un parell de vegades en els mitjans de comunicació per una campanya antirepressiva d’un company meu al que li demanaven presó per tinença d’explosius. L’objectiu de la campanya va ser demostrar que es tractava d’un muntatge policial en tota regla, cosa que, un parell d’anys després va quedar demostrat, ja que la jutgessa va demanar l’absolució. Era una de les «cares visibles» de la campanya i els mossos no van tardar en reconèixer-me.

Durant la visita ens van portar al garatge de la comissaria i allí van muntar un espectacle bastant patètic que va acabar en plors, però aquesta vegada meus. Primer van explicar a les nenes de 5 i 6 anys què eren les drogues (aprenentatge totalment útil en aquestes edats), com es deien les diferents drogues que es podien trobar al mercat i, fins i tot, ens van ensenyar una tauleta de haixix. Les meves petites no van entendre absolutament res. Em miraven amb cara de sorpreses i un dels nens de 5 anys li va dir als mossos si allò que ens ensenyaven era una tauleta de xocolata i si la podien tastar. Els policies van començar a riure i li van dir al nen que començava massa aviat (clara referència al consum de drogues). El nen no va saber què dir, em va mirar i es va encongir d’espatlles mentre feia un gest d’incomprensió.

Després va venir una parella dels Tedax (unitat d’explosius) i la situació va acabar tenint uns tints surrealistes bastant preocupants. Tots els mossos van començar a parlar entre ells, mirant-me de dalt a baix i senyalant-me. Durant l’explicació posterior van cobrir les matrícules dels cotxes que tenien aparcats (ara resulta que sóc una espia dels moviments socials) i no van parar de fer bromes sobre el meu company encausat, al qual van anomenar despectivament com el “noi del petard”, dient-los-hi a les meves alumnes que hi ha persones que es creuen molt llestes però que mai seran més llestes que els Mossos d’Esquadra. L’altre mestre que m’acompanyava va observar que jo cada vegada em sentia més incòmoda i em va dir que marxés, que ja es quedava ell els dos grups. Al intentar marxar em va venir la mossa de molt males maneres i em va cridar davant de totes les meves alumnes que per marxar havia de demanar-li permís. La pressió em va poder i vaig acabar plorant mentre m’amagava per tal que les meves petites no em veiessin. Una excursió divertida i profitosa, eh?

Podria explicar altres anècdotes igual de negatives, però considero que aquestes tres són un bon resum de les situacions que es poden viure en una excursió d’Educació Infantil als Mossos d’Esquadra. Com he dit abans, no vull extreure cap conclusió, prefereixo que cadascú n’extregui la seva. Però sí vull acabar amb una pregunta: què creieu que va aprendre el meu alumnat amb aquestes visites?

@Selenita_So

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us