Entrevista a Tasos Smetopoulos sobre la situació de les refugiades a Grècia i el projecte Steps

En Tasos Smetopoulos és un company grec que estigué la passada tardor per Catalunya parlant sobre la situació de les refugiades i el projecte Steps, del qual és un dels impulsors, convidat pel col·lectiu Hourria i Productors Solidaris. A Manresa oferí diverses xerrades, a dos instituts i a l’Ateneu Popular la Sèquia. Li robarem uns minuts amb l’ajut d’una companya que ens feu de traductora. Reproduïm l’entrevista amb retard, ja que creièm que segueix tenint molta vigència.

Quina és la situació de les refugiades a Grècia, i especialment de les menors?

La situació de les illes no és bona, ja que és una zona calenta on arriben moltes persones i les posen en centres d’internament (no per a l’expulsió) que es troben sobreocupats. La realitat és que molts es troben en una situació d’estancament que els fa la sensació d’estar com en una presó.
Per altra banda a Atenes, la Unió Europea està començant a tancar els camps per què diuen que ja no hi ha una situació d’emergència, cosa que fa que molts hagin de marxar i d’altres es trobin en una situació de carrer.
La situació dels menors és pitjor, per què la majoria d’ells no tenen dret a demanar l’estatus de refugiat i llavors no tenen accés als recursos existents. Molts d’ells no es volen inscriure, per què quan es demana l’estatus de refugiat llavors no et pots moure cap a un altre país, t’has de quedar a aquell on l’has demanat.
A més a més, amb els nous acords els que vénen de Turquia tampoc es poden registrar, han de tornar a Turquia, i llavors la situació encara és pitjor. Això fa que no existeixin en l’àmbit públic.
Als menors, ja que no tenen una via legal d’aconseguir diners, els posa en una situació on és molt fàcil que caiguin en xarxes d’explotació, ja que no tenen cap altra via oficial per sobreviure. Pot ser prostitució, venda de drogues o que els facin treballar en condicions d’esclavitud.

Què fa el govern amb tota la situació?

El govern real està a Brussel·les. I els que hi ha a Atenes són els mers executors que fan el què els hi manen els altres. Però així i tot, tot i no ser els que manen, tampoc ho fan bé. És igual que siguin d’esquerres, tenen la mateixa política que els anteriors governs de dretes.

Què esteu fent amb Steps?

Ens diem Steps per què entenem que anem donant passes, d’una a una, però anem fent. Una cosa que fem és estar allà per donar cobertura a aquelles persones que no tenen dret a rebre cap servei, ja sigui per part de les ONG’s o de l’administració pública. Un dels projectes que tenim és el One Stop, que el fem en espais públics d’Atenes on hi pot anar qualsevol persona. Hi ha cafè, té, menjar, servei de rentadora, cures i atenció mèdica, perruqueria,… Però no és tant el què es fa sinó el com es fa. No es fan llargues cues per anar a recollir el menjar,… S’intenta fer-ho de forma horitzontal, tothom hi pot anar,… i mentre es fa tot això es posen pel·lícules a l’espai públic, o es munten obres de teatre o hi ha gent que toca música en directa perquè sigui un espai més còmode i no la típica visió d’atenció als pobres. El fet principal és que les persones recuperin la mateixa sensació de dignitat que se li ha furtat, el dret al reconeixement. Un espai que la gent senti que pertany allà i que no sigui dirigit. Que digui: ara vaig allà, em fico un cafè mentre poso la rentadora. Que no estigui tot estructurat amb uns horaris, un ordre. On tot és més lliure. Tothom és benvingut. I es fa a dos places diferents: una que queda a tocar d’un dels carrers principals d’Atenes i a una altra que queda més al centre històric. I és que si la gent està al carrer, nosaltres també hi estem, faci fred o faci calor.
Per altra banda tenim el projecte més central d’acompanyament a la gent del carrer. Intentem veure en quina situació està per veure com de forma col·lectiva es poden cobrir les seves necessitats. També hi ha el projecte d’acollida en pisos, donant directament allotjament a 27 persones o derivant-los a altra gent d’una xarxa informal de persones que no pertanyen al projecte. Tenim molta relació amb les cases okupades que existeixen per fer front a la problemàtica de l’allotjament. I tenim relació amb gent que ha llogat o cedit petits apartaments que forma part de grups independents o més autònoms.
Per nosaltres la prioritat és el ser humà i a darrere hi pot haver tota la ideologia política que vulguis, quan normalment és al revés: hi ha una línia política i a través d’aquesta línia política s’atén als sers humans. El fet de ser humà és allò prioritat i és el què ens connecta a tots.

Com ho feu perquè el projecte no caigui en l’assistencialisme?

L’assistencialisme és una cosa que no m’agrada. Intento posar-me al lloc de l’altre, intento posar-me a la seva pell. Si jo estigués a la seva situació com ho rebria? El què busquem és no repetir accions que sabem que a nosaltres ens farien mal. Hi ha petites coses, petits detalls que fan la diferència Per exemple, si algú vol més menjar, doncs es diu que n’hi ha per tothom, espera’t que tothom tingui el seu i després vine i repetiràs. No cal què estiguis fent la cua, quan tothom en tingui ja ho agafaràs. O amb la roba, cadascú escull el què li agrada. No s’utilitza la lògica de: com que fas la talla 34 et toca això, encara que no t’agradi. Per exemple també es reparteixen cèntims d’euros, monedes reals de poc valor, i amb això poden decidir si “comprar” uns pantalons o una samarreta. Són ells mateixos els que gestionen els seus diners i poden decidir si fer dos cafès o el que vulguin. La idea és no infantilitzar.
Una altra cosa important és que nosaltres no anem amb una armilla: mira, nosaltres som d’Steps i tu ets un ningú. No. Aquí tots som iguals i una prova és que molta gent acaba participant del projecte. O quan treballem al carrer i ens trobem algú a terra, no parlem des de dalt: ens ajupim posant-nos al mateix nivell. M’abaixo i et pregunto com estàs.

Amb quines dificultats us trobeu i quines potencialitats li veieu al projecte?

Per una banda, el fet d’estar fora del sistema crea unes dificultats econòmiques de com mantenir-nos i com tirar endavant i també crea unes dificultats a l’hora d’utilitzar els recursos de la xarxa pública. Però per altra banda això és una potencialitat, per què precisament aquest estar a fora del sistema fa que la gent confiï més amb tu i entengui que no ho fem per un sou. I això ha estat una aposta: volem autonomia política per fer-ho a la nostra manera sabent que tindria aquesta dificultat. Prioritzem aquesta autonomia per sobre els recursos.

I amb els menors, què és el que esteu fent?

Amb els menors estem fent una tasca similar a la de l’educador de carrer. Hem de tenir en compte que la figura d’educador de carrer, en un lloc on hi ha prostitució infantil, esclavatge,… no és fàcil. No és còmode per què per una banda a la política no li agrada per què estàs evidenciant la merda que no es vol remoure i per altra banda a les màfies i demès els hi talla el rotllo.
A més a més, ens trobem que hi ha unes necessitats reals que s’han de cobrir i no sempre tenim una resposta o alternativa. Els menors, no poden treballar legalment, cosa que els fa caure en aquestes xarxes d’explotació. Tampoc els podem ajudar a passar fronteres per què suposaria un gran problema legal: ens podrien acusar de tràfic de menors. És per això que s’ha d’actuar a dos nivells: per una banda s’han de cobrir les necessitats però per altra banda si no pressionem per dir als de dalt que està passant tot això i assenyalem qui en són els responsables no canvia res.
Estem fent un estudi que volem portar als països del mediterrani on plasmar la situació dels menors, tot i que és molt difícil plasmar la realitat per què molts d’ells estan amagats. I que això serveixi per pressionar a les polítiques europees perquè vegin que el què s’està fent fins ara no funciona. La idea de la investigació és que hi hagi una proposta d’acció per fer pressió.
Si no canvien les polítiques amb els menors, tindrem una nova generació de terroristes. Un sociòleg diu que deixar nens al carrer és posar bombes de rellotgeria retardades al cor de les ciutats, una bona definició de què pot passar. Els nens i nenes els podem fer “ambaixadors culturals” de les nostres ciutats o potencials terroristes.

Hi ha hagut un augment de l’extrema dreta amb l’arribada dels refugiats?

L’extrema dreta d’Alba Daurada actualment s’ha d’estar més quieta per què té un judici pendent d’organització criminal. Els neonazis abans de la crisi no arribaven a ser masses persones, però amb la crisi els han instrumentalitzat per dir: o mira que dolents que són. I així la gent no veu totes les polítiques reaccionàries que s’estan fent en el mateix país des del govern.
Amb moments de crisi, la gent es tanca més cap a l’interior, no miren tant el de fora, els efectes de les polítiques de dretes o d’esquerres. A Grècia molts es refugien en la religió.

Vols afegir alguna cosa?

Venen temps difícils. La cosa anirà a pitjor. Hem d’entendre que no és una cosa de Grècia, sinó que passa a tot arreu. Hem d’entendre que el què em passa a mi ara et pot passar a tú d’aquí a un temps, tenint en compte la llibertat de pensament de cadascú, ens hem de trobar i unir per fer força per canviar totes les injustícies, amb el potencial de les petites coses.
Unes paraules del Subcomandante Marcos ho reflecteixen molt bé: de tant en tant hem de fer silenci i escoltar les passes d’aquells que venen per sota.

Per saber més d’Steps:

htto://steps.org.gr/es/

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us