FAC: altres maneres de fer les coses

Els parlaments no ens serveixen

Els parlaments existeixen, i també existeixen les cues de l’atur o els salaris baixos, pagar per una educació o per la sanitat, la manca d’escoles bressol o d’un ambulatori, la manca d’accés a tres menjars al dia o les terres no treballades, el transvasament d’un riu, el fracking o la construcció d’obres que ningú ha demanat. I això ens demostra que no serveixen; no ens serveixen si el que volem és canviar el nostre dia a dia.

Per això no participem del joc electoral ni tampoc desitgem governar al parlament. Opinem que la veritable força i el poder de canviarbase-eleccions les coses no passa per participar de les eleccions i de tenir més escons que l’adversari. Grècia, novament, ens ha demostrat el camí que no volem recórrer. Des del govern, des de la seva legalitat i les seves normes han tornat a demostrar que les decisions polítiques es prenen sempre contra la voluntat de les classes populars, i a favor dels poders econòmics i de l’aparell de l’Estat.

En canvi, gran part de les vegades que les oprimides s’han rebel·lat i han aconseguit destruir part del sistema de dominació imperant, han creat estructures horitzontals, on les persones participaven de les decisions que les afectaven. No és un invent nou. Ha ocorregut a la revolució zapatista dels ‘90 o a l’actual situació al Kurdistan. Diguem-li assemblea, consell, o reunió de veïns. Teixir i recuperar els llaços socials amb aquells amb els qui convivim cada dia. El parlament i les eleccions no són una conquesta de la democràcia. Són la seva negació. Ja que abandonem la nostra capacitat de decidir i actuar en els assumptes que ens interessen. Per nosaltres la democràcia és aquella en la que el poble exerceix la seva sobirania directament sense la intermediació dels polítics i les seves institucions.

Per això considerem que la millor via per realitzar un canvi real en les nostres vides passa per lluitar en el dia a dia i sobretot donar un pas endavant. Pas que ja s’ha fet com en les vagues de Movistar o Panrico. Hem de canviar el verb, hem de deixar de pregar als polítics, d’esperar que ens donin allò, que sabent que és just, no tenim. És el moment de començar a apropiar-nos dels mitjans i les eines necessàries, de deixar d’esperar amb la il·lusió inesgotable que aquest cop sí, és el moment d’actuar per convertir les expectatives en realitat. És per això que defensem que la política i la lluita han d’estar al carrer, a la feina, a les escoles i als hospitals, perquè aquells drets conquistats per la nostra força seran més difícils d’arravatar que aquells subjectes a lleis, a promeses electorals i a les decisions criminals de la troika.

Des de la Federació Anarquista de Catalunya no demanem el vot per ningú, tan sols volem demanar lluita. Lluita als barris, lluita als pobles, lluita al camp, lluita a la feina i a les llars, lluita a les escoles i lluita a qualsevol lloc on hi hagi injustícia i opressió.

Federació Anarquista de Catalunya, Desembre de 2015

 

La recepta per arribar on tu vulguis

A problemes col·lectius, solucions col·lectives

Solucions locals i properes

Nosaltres mateixes som qui millor sabem que necessitem o volem. Repetim, nosaltres: tu, jo, la teva mare, el tiet, l’amic, la companya de feina i el veí. La nostra recepta no és nova ni te cap ingredient estrany: se’n diu lluitar i ajudar-nos. Com quan es comparteix el menjar, com quan ens deixem les eines o donem un cop de mà a un veí. No parlem de cap utopia, parlem de tenir-nos en compte. És per això que la nostra recepta és aquella en la que ens donem suport quan tenim un problema; i aquesta política sempre es troba als carrers, no als parlaments.

Una veïna que, com nosaltres, s’aixeca pel matí per treballar vuit hores, que ha de cuidar de la seva canalla, que ha d’anar a comprar, ens entendrà molt millor que aquell que es queda assegut en un parlament. Que ja ho diuen que “quien mucho abarca, poco aprieta”. Per això no creiem que puguin arribar a saber amb certesa que és el que passa en tots els barris d’una ciutat i així decidir com seran els carrers on vivim, unificant les problemàtiques i deixant de banda les necessitats particulars. Per això creiem que els polítics viuen allunyats dels carrers, encara que en un inici estiguessin en aquests, la burocràcia i el poder acaben canviant la proximitat a la gent pels interessos partidistes.

No entenem per què es fan obres i transvasaments que ningú necessita més enllà de la constructora de torn. Qui millor que nosaltres per saber que necessita el nostre carrer? O el nostre barri? O el nostre poble?

Qui millor que nosaltres

Perquè aquesta crisi no és econòmica o política sinó també ecològica i social; i per això no podem deixar la solució en mans de qualsevol.

Si tu t’impliques, si tu decideixes, si tu actues, la teva opinió tindrà un pes. Sinó tot seguirà com fins ara, que no ens deixen dir res o ens deixen dir tan sols cada quatre anys, i a mitges. Així les coses no es faran com a tu t’agradaria. No deixem que decideixin per nosaltres! De que serveix queixar-nos, si deixem que altres facin i desfacin? Com volem arribar a la independència o a la justícia social si ho deixem en mans dels polítics… que han aconseguit aquests?

No es tracta de polítics bons o no, o de si potser són corruptes, es tracta de no compartir els mateixos interessos. Ells volen guanyar les eleccions, i nosaltres que volem? Una vida digna i justa.

Perquè qui dirà i explicarà millor que tu el que penses o el que vols? Si creus que a la plaça del teu barri hi falten bancs per seure i passar una bona tarda, o si hi falta espai per a infants per jugar, i el veí nat opina el mateix, potser seria el moment de deixar d’esperar que l’ajuntament faci demorar aquesta necessitat, i que entre nosaltres puguem construir i posar aquests bancs que tanta falta ens fan. Tornar a crear l’esperit de barri i de poble. Conèixer-nos i tenir-nos en compte…

Qui millor que nosaltres per cuinar-nos al nostre gust allò que tant ens agrada!

Amb compromís i ganes

Perquè és bonic pensar que algun dia tornarem a aquells temps on s’anava a la veïna a demanar-li si tenia una mica de sal, o arròs, o ens ajudava a pintar la casa i compartí em el dinar els diumenges. Recuperar els carrers plens de nens i nenes jugant, i de taules i cadires a fora de veïnes que surten a prendre la fresca i xerrar una estoneta. I a això podrem retornar amb esforç i lluita.

És per aquest motiu que no demanem el vot per a ningú, tampoc fem cap promesa. El nostre programa polí tic te com a primer i últim punt la lluita. Lluita als carrer com a Can Vies, la lluita per l’habitatge com les PAH, la lluita laboral com a Panrico o Movistar i la lluita per la terra dient no al transvasament com a Terres de l’Ebre o al fracking.

Perquè sense ells podem fer-ho. Qui millor que els metges i pacients per fer funcionar un hospital? Qui millor que les mestres i les alumnes per saber com ha de funcionar i quina és la millor manera d’aprendre en una escola? Qui millor que el propi poble per gestionar la terra? Qui millor que tu per saber que necessites? I qui millor que tu i jo per fer-ho possible?

I on fer tot això? La lluita ha d’estar al carrer, en assemblees a cada plaça, escola, centre de treball o hospital; als ateneus, centre socials i a les cooperatives. La nostra força només depèn de nosaltres.

És tan senzill com: quantes més siguem més fort empenyerem cap un món millor.

[Tríptic repartit pels carrers]

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us