França, Turquia… arreu i sempre

Des del Col·lectiu a les Trinxeres de Ponent i del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga estem participant en la traducció i edició del Eterno descontento de Joan Català. La injustícia que atempta contra la humanitat i que avui omple pantalles fa més actual que mai el següent text que proposem que llegiu:

França

Vam fer l’últim pas. El 12 febrer de 1939 vam entrar a França pel pont de Llívia, deixant enrere una cadena de disgustos, però els que ens estaven esperant no van tenir millor paladar. Si no fos perquè sortíem d’una contesa d’allò més terrible, hauria estat difícil adaptar-s’hi i resistir.

A la zona havien augmentat les forces de l’ordre, però no suficientment, perquè no s’esperaven un allau d’exiliats tan gran. Ells comptaven que es reduiria als alts caps militars, als polítics i als sindicalistes més compromesos, però va ser part del poble en pes el que va optar per abandonar el sistema polític imposat per la força de Franco. No tenien res previst i encara menys preparat. Van obrir la frontera perquè no la podien mantenir tancada i en veure aquella invasió del seu territori per part del país veí, es van quedar atònits: no creien el que veien.

No els va quedar cap altra alternativa (crec jo que era l’única) que donar-nos via lliure perquè poguéssim internar-nos en els camps i prats, i que ens arregléssim a la nostra manera segons les comoditats de què disposàvem. Tots sabem i coneixem el clima del Pirineu al mes de febrer i els que érem allà ho sabíem millor que ningú, perquè l’havíem viscut. Imaginin-se a 1.202 metres d’altitud, a l’aire lliure, amb aquelles nits on el fred i l’aire tallen la respiració i la majoria, sense una manta per preservar-se una mica d’aquelles inclemències.

A la frontera no deixaven passar el material. Les armes les confiscaven i, abans que lliurar-les, la gent les tirava al riu, que anava ple de material bèl·lic. La gent passava a dolls, fet que impedia que els guàrdies poguessin registrar a fons i era fàcil passar armes curtes. Per allà es van retirar la Columna Durruti i Ortiz. En el seu cas, però, no anaven a la desbandada, sinó que anaven per unitats i amb disciplina, com van continuar tot el temps que van estar allà.

Un cop passada la frontera vam prendre possessió de la nostra nova llar, com els altres, en aquella extensa praderia de la Cerdanya: ens vam col·locar sota d’uns grans pollancres. Amb les branques i les mantes que portàvem ens vam fer una mena de barraques per protegir-nos al millor possible de les inclemències del temps. Encara vam tenir sort que no va ploure ni va nevar. Els que no tenien mantes, que per desgràcia eren molts, se les van passar malament. Allà no donaven res. El gran avantatge que hi havia era que la llenya era abundant. Amb el foc, la gent s’escalfava i es podien resistir millor les baixes temperatures amb què aquella alta plana ens havia acollit.

Per al menjar no hi va haver problemes seriosos. Es va solucionar bastant bé amb el bestiar que s’havia requisat en la retirada. En general és el que es menjava per aquells paratges. Es van sacrificar molts caps de bestiar i va ser la salvació. Però aviat van començar a arribar els amos del bestiar requisat i quan el localitzaven, se l’emportaven sense trobar cap impediment, ni per part dels francesos ni dels espanyols. Ara bé, van perdre un percentatge molt elevat de caps de bestiar.

Diversos soldats de la República, i no menys civils, des d’allà van tornar a Espanya. Els que creien que no corrien cap risc, en veure que el panorama no era molt prometedor, van optar per desistir i tornar cap a casa, encara que n’hi va haver que van pagar amb la vida aquella decisió instantània i equivocada.

En el Grup Ponzán vam estar sempre units. Ponzán no va perdre mai el contacte amb els dirigents polítics, militars i socials. Per a ell, no hi havia distinció. Tots estàvem allà pel mateix i miràvem de mantenir i ampliar les relacions amb ells i, especialment, amb els confederals. Ell es preocupava per tots en general. Com que el futur no semblava gaire favorable, va buscar gent que pogués servir d’enllaç, per no perdre el contacte i, més endavant, poder-se organitzar. Ell no era un home d’acció —el seu estat físic no l’hi permetia—, però sí que era un veritable idealista i un organitzador incansable.

Després de la rebuda poc adequada de què vam ser objecte en entrar a França —de la qual cosa no m’atreveixo a acusar directament els francesos, perquè de cop i d’imprevist van rebre uns 500.000 éssers humans—, van començar les expedicions cap als camps de concentració. Es feien per ferrocarril i en secret. Allà ningú no sabia res fins al moment de sortir. S’hi van afanyar força, a desallotjar aquella praderia. Si haguessin fet una pel·lícula d’aquells fets, avui es podria veure el que hi va passar i seria digne de veure, però no sempre interessa que la veritat se sàpiga.

A mesura que se’ls anaven enduent cap als camps de concentració, els que tenien pistola (que eren uns quants), als camps, no se les podien endur. En el grup vam fer una recollida d’armes. Vam omplir cinc bidons de llet de 20 litres i els vam enterrar en un lloc que ens va semblar idoni. Es va fer el camuflatge corresponent amb vistes al futur.

Quan ens va tocar a nosaltres deixar aquell bellíssim i al mateix temps fatídic paisatge de la Cerdanya, ens van conduir a l’estació de la Tor de Querol per agafar el tren, com ja era normal, amb totes les mesures de precaució. Vam sortir en direcció desconeguda per a nosaltres. Allà tot eren secrets. Estàvem en poder dels militars i ja sabem com les gasten. Al final, vam arribar a l’estació de Le Vernet (Ariège), totalment presa pels militars. Vam baixar i, entre dues fileres de soldats, ens van conduir a un camp filat. Llavors ens vam adonar d’on anàvem: al que després va resultar ser el camp de Vernet.

Si les precaucions per conduir-nos allà van ser excessives, la vigilància que ens van posar no ho va ser menys (i no sé per què). Ens vam trobar que ens estaven esperant els senegalesos, als quals els havien confiat la nostra vigilància i, per si no n’hi havia prou, al comandament dels bruns hi havien posat un negrer que s’havia passat la vida a les colònies.

El camp havia estat construït per als presoners alemanys de la guerra (1915-1918) i, a partir de llavors, havia quedat completament abandonat. Els barracons estaven desfets, però sí, els filats eren nous de trinca. Per al filferro no havien escatimat els diners. Una gentilesa del primer ministre francès, Léon Blum.

Nosaltres hi anàvem contents. Crèiem que el canvi era cap a millor, però no va ser així, ans al contrari: estàvem pitjor que a la Cerdanya, al camp ras. El clima era terrible: plovia sense parar, i el fred i la humitat se’t posaven als ossos. Vivíem i dormíem entre l’aigua. No podíem fer foc perquè no teníem llenya ni cap mitjà per escalfar-nos. Allò no passava a la Cerdanya. Allà tocaven a ranxo i, segons deien, ens donaven de menjar, però jo dic que malament, i el que no tenia recursos les passava pitjor que malament.

Vam caure en males circumstàncies i no en millors mans, abandonats pel Govern espanyol, que desitjava que ens aniquilessin a tots i que feia pressió perquè procedissin al nostre extermini. Pel que fa als altres països, la majoria eren carques i, per tant, estaven d’acord amb el que es feia amb nosaltres. Quant al poble francès, que podia haver-nos ajudat (tret d’alguna excepció), tampoc no hi va fer res. Vivien massa bé i semblava que tant els feia que els altres estiguessin en situació precària. La gent no podia resistir. Morien a un ritme alarmant. Van fer un cementiri dins el camp perquè els de fora no s’assabentessin del que passava allà dins. S’haurien pogut salvar moltes vides amb tan sols una mica d’humanitat.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us