Les esclaves que ens cuiden

Cada cop és mes normal a l’Alt Llobregat i Cardener però també a la resta del territori veure a dones joves llatinoamericanes acompanyant als nostres iaios i iaies pel carrer. Són treballadores familiars i sovint a part de cuidar a la gent gran i persones dependents també fan tasques domèstiques com les de cuina i neteja.

Amb l’augment de l’esperança de vida i un estancament de la natalitat les societats occidentals estan experimentant un envelliment important de la població. Cada cop hi ha més àvies i cada cop viuen més temps, davant d’aquesta realitat i fruit del repartiment de rols que atorga el sistema patriarcal són majoritàriament les dones les que s’encarreguen de la cura d’aquestes persones. De fet es calcula que al Berguedà hi ha 5130 persones dependents.

Moltes d’aquestes dones treballen en condicions molt precàries i cobren salaris de misèria per les hores que fan. Una causa important per entendre aquesta situació no és cap altra que la llei d’estrangeria. Aquesta llei aboca a moltes dones a haver de treballar en B per guanyar-se la vida donat que no tenen permís de treball. Els seus drets es queden doncs a la porta del domicili familiar. Empreses i particulars s’aprofiten d’aquesta situació de vulnerabilitat per imposar jornades laborals interminables i sous de misèria. Aquestes opressions deixen a la dona migrada i treballadora en una situació d’indefensió molt gran donat que viu en una situació de por permanent per la irregularitat de la seva situació i les conseqüències que podrien comportar quedar-se sense feina o que fos descoberta per les autoritats i deportada. No és d’estranyar doncs que tot i l’explotació a la que són objectes siguin poques les dones que s’atreveixin a reclamar els seus drets. A més socialment i des d’una visió racista i colonial es justifica aquesta situació amb l’argument de “almenys se’ls hi dona feina”, normalitzant-se així l’existència de subjectes de segona categoria, per sota de la llindar de l’humà i que no mereixen els mateixos drets que la resta de ciutadans. Així trobem situacions normalitzades en les que les dones viuen internes als domicilis dels avis treballant totes les hores del món, dia i nit i sense cap tipus de dret. Aquesta realitat no va acompanyada de cap marc legal que l’empari (com per exemple el conveni d’Atenció domiciliaria i treball familiar), i és per tant il·legal a totes totes. I és que darrera dels empresaris que en treuen rèdit econòmic també tenim a una societat que s’aprofita d’aquesta situació de violència estructural racista i patriarcal per tenir els nostres avis cuidats a preu de saldo.

El cas de monserveis

El setembre passat la televisió del Berguedà publicitava l’apertura de les noves oficines d’aquesta empresa a la capital de comarca. Però l’empresa monserveis va desembarcar al Berguedà al setembre de 2013 provinent de Manresa on hi té una altra oficina.

Darrera de l’imatge impecable de la marca s’amaga una realitat molt més obscura. Segons diverses fonts a monserveis hi treballen desenes de treballadores sense contracte i per tant sense cap tipus de dret. La tipologia de feina és bastant diversa i pot anar des d’acompanyaments a l’Hospital Sant Bernabé a internaments a casa dels avis. El que si que tenen en comú la majoria de treballadores és que són migrants en situació irregular. Les treballadores realitzen jornades laborals de més de 60 hores setmanals, treballant durant el dia, la nit o en festius indistintament. Els sous per a les internes (treballadores que conviuen a la casa amb la persona que cuiden) es podria apropar als 800 euros mensuals tot i que els tractes varien molt d’unes treballadores a unes altres. Tenim constància de treballadores que realitzant 60 hores setmanals han cobrat 400 euros al mes. A més les treballadores familiars que treballen a l’empresa no estan donades d’alta a la seguretat social, per tant no cotitzen ni per atur ni per la pensió i òbviament no gaudeixen de vacances pagades ni cap altre dret reconegut en el seu conveni laboral. L’empresa doncs l’únic que fa és posar en contacte a persones que necessiten a una cuidadora amb la cuidadora en sí, embutxacant-se directament la diferència que hi ha entre el que paga la família i el que cobra la treballadora. L’empresa a més dona instruccions clares a les treballadores perquè menteixin a les famílies contractants sobre les seves condicions laborals o la seva situació legal. Estem davant d’un negoci rodó que només és possible gràcies a la situació de vulnerabilitat que pateixen les dones que es troben en aquesta situació. Ens trobem doncs davant d’una combinació fatídica: per una banda el sistema patriarcal que relega a la dona a aquest tipus de feina, la llei d’estrangeria que empeny a aquestes treballadores a acceptar qualsevol cosa i empreses sense escrúpols que s’aprofiten de tota aquesta situació per fer diners. Per altra banda i no menys important tenim a una societat que prefereix no preguntar i que accepta aquesta explotació.

Barri

Berguedà, novembre de 2018

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us