[Manresa] Res canvia si ells manen i nosaltres obeïm. Prenem el rumb de les nostres vides!

PRENEM EL RUMB DE LES NOSTRES VIDES!

Ja és aquí el circ de la democràcia, senyores i senyorRox1as! Vinguin i admirin els nous partits emergents, la nova transició espanyola! Vegin els millors equilibristes de la classe política estatal, els nous contorsionistes d’ambigües propostes i rostre amable, caminant entre el feixisme ibèric i les restes de la socialdemocràcia més neoliberal! Però abans permetin-se un moment per saludar i aplaudir els benefactors d’aquest gran circ, que fan possible aquest espectacle: els grans de l’economia espanyola, el president de la patronal i tot el seu Círculo Ecuestre, observin quins exemplars! I, vegin!, han dut per a l’ocasió les seves mascotes més lleials: no podien faltar els seus gossos sindicats, com gaudeixen menjant de la mà dels seus amos! Sí, senyores i senyors, ha arribat a la seva ciutat el circ! I el preu de l’entrada no els ha de suposar un problema, ja que si paren atenció, el porten pagant tota la vida, i és que vostès ja formen part, des de ben xiquetes, d’aquesta gran festivitat que és el circ de la democràcia a Espanya!!

Millor que no ens falti el sentit de l’humor, oi? És gràcies a ell, eina de les pobres, que se’ns permet suportar que els nostres municipis estiguin gairebé en vies de fallida financera, sense finançament dels bancs, emmerdats en la bombolla de la construcció; municipis que són incapaços de generar respostes adequades a les necessitats de les persones i al conjunt de la ciutat. Municipis governats per gestors propensos a la corrupció, desconnectats del conjunt de la població i recolzats únicament per les seves estructures de partit, al seu torn, opaques i poc participatives. No volem tampoc insistir en les dades d’atur i misèria que vénen repetint-se fa anys: n’hi ha prou amb acudir al SOC o passejar pel nostre estimat centre històric per saber que la nostra ciutat no s’ha escapat ni s’escapa a les conseqüències més greus d’una crisi que per molt que alguns insisteixin en donar per acabada, totes sabem que ha arrossegat les nostres condicions laborals i vitals a retrocedir quaranta anys.

No obstant, alhora que caminem per la punta del precipici, sembla que som a un pas de la salvació!

Aires de canvi de la mà dels nous partits, anuncien una segona transició -sí, si hi ha humor entre els governants, és el cinisme propi dels hipòcrites.

Primer va ser Pablo Iglesias, amb Podemos, un partit que va començar amb propostes de confrontament contra l’statu quo -es parlava de nacionalització o si més no, forta regulació de la banca, de l’energia, transports, d’una auditoria del deute i conseqüent impagament…-, que es van estrellar durant el meteòric ascens de popularitat del partit, el qual evita definir-se en ideologies de dreta o esquerra.

En aquestes aigües d’ambigüitat, neda també Albert Rivera amb Ciutadans. Mentre Podemos representava en els seus inicis un canvi des de l’esquerra, Rivera s’ha catapultat en la seva competència cap a la Moncloa de manera similar a Iglesias, però jugant a un paper desitjat per gran part de l’empresariat espanyol -i català. En paraules de Josep Oliu, dirigent del Banc Sabadell, Espanya necessitava «una espècie de Podemos de dretes».

Siguin més o menys populistes, com a anarquistes no creiem en cap partit ni en les vies institucionals. Tot i així, val la pena conèixer qui pretén governar-nos i explotar-nos els propers anys. Albert Rivera se’ns pot presentar despullat o amb «traje?», però no ens explicarà els seus orígens falangistes ni el de molts dels seus companys de partit.

La situació a Catalunya mereix una atenció especial, on sembla que la pugna per mantenir-se al poder del PP i el PSOE, i les promeses de canvi dels «nous» Felipe González i Aznar, ja no se les creu ningú. En canvi, sí que hi ha una gran fe en un possible futur estat català… una fe que alguns intenten que sigui ben cega, i que serveixi per ocultar els casos de corrupció de la família Pujol i tants altres de UDC i CDC; les agressives retallades o les brutals actuacions dels mossos d’esquadra en els útlims anys. Tot plegat, per un Estat Català recolzat per l’ultraliberal economista de capçalera Xavier Sala-Martín. Si bé aquesta situació també és vista com una oportunitat de canvi, de ruptura amb el règim establert, les lluites de poder ja tenen a l’ull de l’huracà a les CUP, qui té la clau de la gobernabilitat així com la pressió de les dinàmiques parlamentàries i de tota la caverna mediàtica catalana.

Tots aquests processos polítics s’han anat teixint al voltant de diverses cites electorals europees, municipals, autonòmiques/plebiscitàries, i ara, les generals- compreses en un període de temps més curt al qual estem acostumades. Se’ns ha tractat amb compte, induïnt-nos a pensar que és molt dur per al poble haver de votar tres o quatre vegades en un any, una bogeria!, com si decidir sobre les nostres vides fos un esforç que ens cansa i ens atordeix. És més, molts han insinuat que ningú vol, equiparant votar amb decidir -algú s’ho creu?- votar tres cops en un any, ja que així s’ofereix un panorama d’inestabilitat política i econòmica que no interessa a ningú -o més aviat, a alguns.

Lluny d’aquestes escasses però mediàtiques opinions, el que ens cansa no és ni molt menys decidir sobre les nostres vides: això ho fem a diari en molts aspectes i ho

faríem en molts més si se’ns permetés. El que ens cansa i esgota és haver d’aguantar a una colla d’ineptes, lladres i impresentables fotent-nos la tabarra durant mesos per després fer i desfer el què els dóna la gana sense tenir en compte l’opinió de ningú -ni de qui els ha votat!- excepte la dels que magenen els calés. O és que potser quan s’ha cregut que servien per decidir alguna cosa com en les últimes autonòmiques de setembre, no ha sortit la gent en massa a votar? Totes volem decidir sobre tot, la qüestió és que en aquesta democràcia -i com a anarquistes volem afegir que segones transicions o nous estats no faran que hi creguem més- no se’ns deixa decidir realment sobre res rellevant, ja que aquestes decisions ja estan preses amb anterioritat des d’unes esferes inaccessibles per al poble ras.

Per aquest motiu, algunes de nosaltres ens estem organitzat, igual que feren moltes abans. En un territori més proper, podem trobar projectes com RadioBala, l’Apunt o el Pèsol Negre en l’àmbit de la informació, l’Ecoxarxa en l’economia; col·lectius de suport mutu que lliuten ocontra la precarització de les nostres vides com la PAHC, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Xarxa d’Aliments, o espais de socabilització i lluita com l’Ateneu Popular La Sèquia o l’Ateneu Anarquista La Ruda.

Des de l’horitzontalitat política i l’absència de jerarquies, des de la responsabilitat comuna, el suport mutu i la solidaritat entre persones, des de l’autogestió econòmica i vital, per empènyer la història cap a la llibertat i la justícia social, per enderrocar aquells que ocupen el tro de les altes esferes, i no per asseure’ns-hi sinó per destruir el propi tro i tots aquells que puguin sorgir. Amb més o menys encert anem destruint petits trons, el del patriarcat, el del racisme, el d’aquells que viuen del nostre treball, el d’aquells pobles que oprimeixen altres pobles. Ens hem fet adultes i ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer.

RES CANVIA SI ELLS MANEN I NOSALTRES OBEÏM

Allbages@bllibertari.org

www.BLlibertari.org

Per descarregar-te l’octaveta clica: Octaveta Eleccions 20D

Cartell Campanya

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us