Naixem, creixem i …. ?¿ Morim

En aquest primer article parlarem de la concepció que tenim de la mort i de la manera com podem ajudar a viure els processos de dol als infants. I és que entenem que  l’anarquisme aposta pel creixement individualment i la capacitació de les persones, entenent l’individu en la seva globalitat. Per tant tan el discurs com la pràctica han d’incloure també la capacitació i la responsabilitat individual i col·lectiva de la gestió i la comprensió de les nostres emocions.

Parlar de la mort no ens és fàcil. La societat en la què vivim no dóna espai a la mort, la neguem, no la contemplem com un fet intrínsec a la vida.  Fem com si no existís. Intentem que sigui quelcom a mantenir lluny de nosaltres i dels nostres. Sembla que dissimulem davant seu, com qui té clar que l’estan mirant però fingeix no adonar-se’n.  Ens apartem de la mirada de la mort, com si d’aquesta manera ens hagués de passar per alt a nosaltres, com si penséssim “si no li faig cas, a mi i als meus no ens tocarà encara.”

I és que la mort d’algú estimat comporta gestionar i assumir un seguit de sentiments, entre altres el dolor. I de la mateixa manera que neguem la mort també ho fem amb el dolor. No el volem sentir i en comptes de percebre’l com a una eina que ens ajudarà a fer front al procés de dol, el neguem i el volem lluny de nosaltres, segurament perquè no el sabem gestionar.

I és que processos de dol en vivim molts al llarg de les nostres vides, no tan sols quan perdem algú proper, sinó en moltes altres ocasions. Com a anarquistes, com a persones que creiem en l’enfortiment individual i col·lectiu, i que apostem per projectes de vida que comporten un compromís amb unes idees, unes pràctiques, un compromís amb altres persones,  amb nosaltres mateixes, són vàries les situacions de dol a les què probablement ens haguem d’afrontar;  quan hem de canviar forçadament de lloc on viure, quan tanquen algú estimat a la presó, quan detenen a una companya, quan una relació important es trenca sobtadament, quan un projecte al qual hem dedicat anys i energies mil s’acaba, quan ens desallotgen de casa, etc.  Totes aquestes situacions són moments en els quals experimentem dolor, vivim un procés de dol.

Tenir en compte això no és voler dramatitzar res, sinó donar-li la importància que es mereix. És important que siguem capaces de generar moments i espais per parlar i gestionar el què ens representen aquestes pèrdues.

L’editorial d’aquest pèsol va dedicada al company i amic Txema Bofill, recentment mort en un accident. Parlar en un primer moment, quan reps la noticia, amb companys seus que saps se l’estimaven des de feia molts anys no és fàcil. No saps què dir, com actuar,…no saps com transmetre els ànims, el recolzament que t’agradaria que sentissin. I ens bloquegem, ens paralitzem. I és que és molt difícil saber gestionar una cosa que mai t’ han ensenyat a gestionar, i haver-ho d’aprendre a fer just en el moment què ho necessites és pràcticament impossible. Utilitzant una metàfora fàcil; és com si haguéssim de saber reparar un cotxe quan mai t’han explicat res de mecànica de cotxes i no saps ni on guardes les eines en el teu taller.

Per poder gestionar el dol que suposa la mort i saber on col·locar els sentiments que anem vivint hem de treballar-ho des d’una quotidianitat, conèixer quines eines tenim cadascuna de nosaltres i aprendre a utilitzar-les. D’aquesta manera, en moments transcendentals de les nostres vides, totes serem més capaces d’afrontar les situacions que se’ns presentin i serem més capaces d’acompanyar a les nostres companyes quan ho necessitin.

És per això que en aquest article parlem de l’acompanyament als infants en els processos de dol, ja que és des de ben petits que hem de parlar de la pèrdua, parlar de la mort.  Fer créixer la percepció natural de la mort com quelcom present en el dia a dia, no com “allò que arriba al final de la vida”, que és la idea que ens han venut i amb la què moltes de nosaltres hem crescut.

EL DOL EN ELS NENS

Com a adultes ens costa parlar de la mort i encara més quan ho hem de fer amb infants. Quan aquests ens fan preguntes del tema, sovint dubtem, no sabem què contestar, ens posem nervioses i acabem dient coses poc entenedores (si és que els contestem). És per això que creiem important tenir en compte alguns aspectes, per tal de poder “normalitzar” la mort i la pèrdua amb els infants.

El dol que pugui viure un infant vindrà condicionat principalment per tres elements: el moment evolutiu d’aquest, l’actitud dels adults que l’envolten, així com d’altres circumstàncies externes.

Per fer un bon acompanyament a un infant hem de tenir en compte una premissa molt important: no podem estalviar-li el patiment. I és que aquest no ha de ser el nostre objectiu. L’infant és molt sensible als canvis i allunyar-lo del patiment amb la fi que no pateixi és dels errors més comuns i grans que sovint els adults fem. I és que de vegades ens sembla que és millor amagar la mort de les persones estimades als infants per estalviar-los el dolor, però l’únic que els estalviem és la possibilitat de que l’expressin, així com la possibilitat de donar-los ajuda i companyia per a que ho superin.

I és que quan s’inicia un procés de dol?

Un procés de dol s’inicia en el moment que hi ha consciència de la pèrdua. Si apartem als infants de la realitat que estan vivint, els estem allunyant del “prendre consciència”, i allunyar-los d’aquesta realitat augmenta la fantasia i la irrealitat. Fet que sovint produeix efectes negatius, ja que poden sorgir fantasies que produeixin grans patiments, sentiments de culpabilitat, etc. És a dir, sovint és pitjor l’imaginari que es pot crear l’infant, que la realitat del què li expliquem. A més això impedeix que l’infant s’adapti a la nova situació que ha de viure. Per contra, si partim de la veritat, li estem donant l’oportunitat perquè pugui afrontar la realitat de forma gradual. Així  podríem dir que quan l’infant veu el mort* (* fet a contemplar depenent de moltes variables) o participa del ritual funerari, quan sap on ha anat a parar el seu cos, pot expressar el seu dolor sense ressentiment, guardar-ne una imatge honesta, deixar d’esperar que torni, i començar, amb l’ajuda dels adults, a buscar altres formes d’omplir el buit que la seva absència ha deixat.

D’altra banda, no es recomanable utilitzar estratègies com les semiveritats a l’hora de respondre a les preguntes que els infants puguin fer. Ja que tard o dora es pot generar una situació en la que l’infant intueixi que el què li hem dit no era veritat, i aquí hi haurà un punt d’inflexió en la relació amb l’adult, ja que ens deixarà de veure com una persona fiable, com un recolzament amb qui confiar. Per tant pot ser que en conseqüència l’infant es quedi amb més preguntes, se les guardi i es quedi sense respostes que són molt necessàries per ell en aquests moments.

LA COMPRENSIÓ DE LA MORT CANVIA AMB L’EDAT

El sentiment de pèrdua i de dolor s’experimenta en totes les edats, des de que naixem. Però la comprensió del què significa la mort canvia en funció del moment maduratiu de l’infant. Així a grans trets podríem dir que:

Els nadons reaccionen amb angoixa davant la separació i al pèrdua de la persona que els cuidava. Capten el dolor dels altres, així com els canvis en els hàbits, rutines…o en l’ambient de la casa. Per fer-los un bon acompanyament és important mantenir les rutines, satisfer les necessitats bàsiques de contacte i moviment, parlar-los; el to és més important que el què diem. No anticipar-los les seves necessitats (sinó no podran desenvolupar sentit de control i poder sobre el què els envolta). Que puguin plorar en braços d’alguna persona (no intentem acallar-los amb  xumet, movent-los, fent-los sorolls, donant-los el pit o el biberó repetidament perquè no plorin). El plor del nadó és un alliberament d’estres per ell.

Fins als 3 o 4 anys els és molt difícil entendre que la mort és quelcom irreversible, poc a poc i amb la nostra ajuda poden arribar a entendre que la mort és per sempre. Tot i així probablement hi haurà pensaments de que és en un altre lloc per exemple. És l’edat en la que poden matar una formiga i després veure’n una altra, i pensar que és la mateixa. Per fer-los més comprensible la mort podem fer comparacions amb accions de la seva quotidianitat; ja no podrà caminar, no menjarà, no podrà córrer, etc.

Entre els 5 i els 7 anys la comprensió de la vida i de la mort s’amplia. Comprenen que tots els éssers vius neixen, creixen i moren, i també que quan es mor és per sempre i s’acaben totes les funcions vitals. Apareixen pors concretes de que es mori algun ésser proper estimat. No els hem de dir mentides davant de les seves preguntes. Per exemple si ens diuen: “Tu no et moriràs mai oi?” El que podem fer és ajudar-los a reconèixer les seves pors, mantenir-nos més a prop d’ells en els moments o dies que se’ls fa present aquesta angoixa, i per altra part, explicar que en principi encara falta molt per que ens morim i que quan això passi ja no tindran ni les necessitats ni les pors que d’ara, o també que sempre tindran persones que se’ls estimaran i en tindran cura.

Entre els 8 i els 10 anys es plantegen la pròpia mort i accepten que han de morir un dia o altra. Si els donem comprensió i un marge de llibertat, ells mateixos són capaços d’anar familiaritzant-se amb aquest aspecte inevitable de la vida. Sovint ho faran a través de l’humor, de jocs i històries de por, de cançons “macabres”, etc.

Més enllà d’aquestes pinzellades de com entenen els infants la mort, una premissa bàsica a tenir en compte és que el dol generat per una mort es pot viure de maneres molt diferents, però el què realment és important és que hem de permetre i permetre’ns viure’l. D’aquesta manera estarem acompanyant els infants des d’una mirada i una pràctica de respecte, confiança, llibertat i enfortiment.

Per acabar un enllaç interessant on podreu trobar un bon llistat de contes que ajuden a parlar de la mort amb els infants.

http://natibergada.cat/58-contes-per-parlar-de-la-mort

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us