New Age, pensament alternatiu i moviments socials

L’objectiu d’aquest article és desgranar el que entenc que és un problema que afronten els col·lectius que pretenen una transformació de fons de la societat. Es tracta de la presència d’individus que, sota el discurs de la tolerància, de la consciència i d’un cert «amor universal» —m’hi referiré amb el terme genèric de «pensament new age»— desactiven o afebleixen de facto col·lectius amb propostes clares de transformació social.

 Un del pilars del seu discurs és la crítica a la modenitat i la constatació que la raó no pot explicar la totalitat de l’experiència humana, assegurant que aquí rauen els mals del món actual. Així mateix critiquen l’etnocentrisme d’occident, entenent que la nostra pretensió d’universalitat és il·lusòria, ja que som una cultura més entre tantes. Per tant proposen vies alternatives per assolir un canvi global en les condicions de vida del planeta basat en una presa de consciència basada en diferents supòsits (llibres sagrats hindús, budisme, ensenyaments i experiències de gent considerada sàvia, etc).

Em sembla innegable la certesa parcial dels dos primers punts del seu discurs: la idea de modernitat ha servit, entre d’altres coses, perquè es justifiqués l’explotació de l’home blanc fins el punt d’aprovar el darwinisme social i l’eugenèsia. Alhora, la pretensió d’objectivitat de la ciència té punts discutibles, i els seus mètodes avaluatius poden respondre a criteris subjectius[1]. Així mateix, l’etnocentrisme dels europeus ha portat a l’anorreament de molts coneixements i de moltes maneres d’entendre el món en nom d’uns valors pretesament universals, a més dels morts i explotats. Em sembla evident, també, el fet que ni la raó ni el mètode científic poden explicar la totalitat de l’univers.

Ara bé, una cosa és acceptar aquesta crítica i una altra és dir que la raó, el mètode científic i els principis de la il·lustració no serveixen per res. Per moltes voltes que hi donem, les idees d’igualtat humana, el dubte metòdic de Descartes i moltes conquestes de la ciència han beneficiat i han permès l’emancipació de grans capes de la societat, i segueixen sent beneficiosos avui en dia. L’alliberament respecte les religions i els Estats absoluts, les lluites per la igualtat de gènere, els avenços en la salut i tants altres processos que beneficien el comú de la gent —al menys en les seves condicions materials i socials— no haurien estat possibles sense la revolució científico-racionalista dels segles XVI-XVIII.

A Occident hi ha un sentiment de culpa pel fet d’haver estat explotant la resta del món durant el darrer mig mil·leni i això ens condiciona. També entenc que la crítica és molt higiènica. Sens dubte és imprescindible perquè les coses funcionin bé (la revolució permanent també ha de ser interior). Tanmateix, considero que supòsits indemostrables com ara el d’una pretesa consciència universal que s’activarà per mitjà de les voluntats de milions d’éssers (per apuntar-ne algun) no deixen de ser possibilitats que mereixen poc crèdit; una de les coses bones que té el mètode científic és que si els fets no confirmen una teoria, cal canviar aquesta teoria i, per tant, admetre que ens basàvem en supòsits falsos, la qual cosa ens obliga a cercar-ne de més encertats.

Tampoc vull posar en dubte que pugui haver-hi gent capacitada per percebre formes de realitat o per modificar aspectes de la realitat per vies suprasensibles (la possibilitat hi és). Estic segur que aquesta gent és honesta. També estic convençut que cinc sentits i un cervell poden no ser suficients per entendre la totalitat de la realitat. Ara bé, la impossibilitat d’una contrastació empírica dels àmbits suprasensibles és un terreny perfecte perquè els xarlatans i trilers muntin el seu negoci, i això em sembla molt ingenu negar-ho. Perquè és un negoci molt lucratiu i perquè, basant-se en la idea que l’experiència humana és única i en que cadascú té unes potencialitats que només depenen de la pròpia voluntat, qualsevol es pot muntar el negoci. Segurament moltes en coneixerem exemples.

Arribats aquí crec que cal apuntar un altre dels pilars bàsics del discurs new age: la idea ja esmentada que la subjectivitat humana és l’únic element vàlid que tenim per emetre judicis, i que tots els supòsits o generalitzacions que fem estan inevitablement distorsionades per la pròpia cultura. És un dels supòsits bàsics del pensament postmodern, vaja. Aquest discurs amaga una clara intencionalitat política[2], i és la d’ignorar els factors socials en els problemes que afecten el món i atribuir la responsabilitat del que li passa a una persona únicament a aquesta persona. No és un discurs neutral com ens volen fer creure. Embolcallant-ho, a més, amb un discurs d’amor a la humanitat, els defensors d’aquestes idees s’oposen a qualsevol acció que ataqui la violència estructural que exerceixen les èlits dominants. Suposen que des de la submissió, la passivitat i la fe es resoldran els problemes socials. L’obertura de mires que tradicionalment tenim la gent d’esquerres (cosmopolitisme, internacionalisme, solidaritat, etc.) sembla implicar que haguem d’estar obertes a tots els punts de vista, o com a mínim respectar-los, i de fet passa massa sovint. A partir d’aquí aquesta gent s’infiltren en els moviments socials, convencen a gent de bona fe i acaben desactivant o afeblint moviments que podrien haver tirat endavant bones propostes.

Naturalment no sempre hi ha una intencionalitat destructiva o mala fe, parlo dels efectes pràctics. Em sembla una contradicció important el fet que aquesta gent, que prima la subjectivitat a l’hora d’entendre el món i que dóna tanta importància al relativisme cultural, es disgusti tant quan se’ls qüestiona la validesa de les seves afirmacions. És la trampa del «tot és relatiu», una contradicció en sí mateixa.

Per tot això considero que cal ser molt crítics davant la gent que defensen certes idees pretesament molt tolerants però que no deixen de ser un cavall de Troia del capitalisme. Perquè davant els totalitarismes, el sexisme i l’explotació, la neutralitat és una indecència que només beneficia les èlits explotadores. Entenc que hauríem de trobar mètodes per evitar els efectes del seu discurs o, simplement, oposar-nos-hi de forma activa.

Orland Mena i Casals, Vallès Oriental

 

[1] Echeverría ho desenvolupa a Ciencia y valores. (J. Echeverría, Ciencia y Valores. Ediciones Destino, S.A., Barcelona 2002)

[2] Fontana ho exposa clarament en el seu darrer llibre (J. Fontana, Por el bien del Imperio. Ed. Pasado & presente, Barcelona 2011)

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us