Parlem amb la Sònia, besnéta de Josep Puertas

Mural memòria els assassinats a Berga el 1949 per col·laborar amb el maquis

El 10 de novembre de 1949 van detenir prop d’una vintena de persones a Berga acusades de col·laborar amb la guerrilla anarquista. El dia 14 assassinaven a tres.

Sònia tu ets la besnéta del Josep Puertas Puertas que va ser assassinat amb “la llei de fugues” per la Guàrdia civil el 1949 per col·laborar amb la guerrilla. Quan vas saber qui era i com va morir el teu besavi?

Em van explicar els fets en la meva adolescència, quan tenia dotze/tretze anys. Poc després, es van localitzar les restes dels tres assassinats a Vilada. I vam fer el procés de reclamar el cos per poder-lo enterrar amb dignitat, junt amb els seus familiars.

A casa se’n parlava del tema?

Només en els moments que calia. Però no és cap tema tabú.

I a Berga, amb amics o coneguts?
No, només amb la gent més propera.

Una part més de la repressió contra els qui lluitaven contra la dominació i la injustícia és que fins i tot la seva memòria sigui prohibida. Sovint, sembla que la societat enlloc de respectar la memòria dels pocs que van donar la vida lluitant contra el franquisme, l’hagi estigmatitzada. Com si, a sobre, haguessin fet alguna cosa dolenta… Has notat això alguna vegada?

Sí, constantment. I aquest és el gran triomf del franquisme, la repressió i estigmatització posterior de les víctimes del bàndol legítim. Això és el franquisme sociològic, encara ben viu. Aquesta estigmatització, en el cas de les dones, encara és més greu, por motius obvis.

No només el teu besavi va ser una persona compromesa sinó que també el seu germà Maximilià que s’exilià…; de fet era una família molt compromesa amb la CNT i l’anarquisme, com n’hi va haver tantes aquí durant la primera meitat del segle vint. Aquest llegat creus que t’ha arribat d’alguna manera a tu? En forma de record o sensibilitat social o d’alguna altra manera?

Sens dubte. L’ésser conscient de la legitimació per part del sistema d’aquestes injustícies em va despertar la preocupació per la justícia social des de ben jove. Des de petita, ja veia que hi havien coses que grinyolaven i que eren del tot injustes. Aquest franquisme sociològic encara continua arrelat en segons quines classes socials i quines mentalitats.

A Espanya hi va haver un genocidi físic i de formes de resistència i lluita. Assassinats, exili i una duríssima repressió sostinguda en el temps durant molt anys. La Constitució del 1978 garanteix que no es puguin passar comptes d’aquell horror. En conseqüència les iniciatives memorialístiques han sortit sovint de familiars o organitzacions no institucionals. Creus que l’oblit ha guanyat la batalla?

No. Ans el contrari. L’ascens de formacions polítiques que qüestionen i denuncien l’«status quo» que es va cimentar el 1978 demostra que no hi ha ni oblit ni perdó del règim criminal imposat per Franco. Els descendents de les víctimes demanem justícia. I la justícia, sense dubte, avui en dia rau en la recuperació de la memòria històrica. Això no és cap quimera: és tant senzill com explicar la història real i actuar en conseqüència. Quan Catalunya ha etat governada per una coalició d’esquerres, els temes de memòria històrica han estat molt més atesos i gestionats d’una forma respectuosa i rigorosa.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us