Parlem amb… Lydia Canals


La Lydia Canals porta una pila d’anys fent teatre a Berga. La coneixem sobretot per Tràfec, una companyia amb un llenguatge propi i amb més de 25 anys d’escenari a l’esquena. Ella n’és la directora. Quedem al Centru de Berga, a l’estona de la migdiada. L’hora d’entrevista que prevèiem sobrera se’ns fa mínima parlant d’una vida dedicada al teatre que no para. Tràfec pur.

lidia

Aquí a Berga la majoria de gent que comença al teatre ho fa amb els Pastorets. Com vas començar tu?

Sempre m’ha agradat el teatre i l’única manera era amb els Pastorets. Quan jo vaig començar encara es feien al Patronat amb el Tristany. Devia fer sisè o setè de bàsica que vaig fer els balls de les pastores i de figurant. I anar esperant que algun dia em toqués fer de Verge Maria!

No et va tocar mai fer de Verge?

No, em vaig quedar amb els ball dels pastors. Si no eres del grup de la Farsa no podies accedir a un paper, durant anys seguien sempre els mateixos amb els mateixos papers. Ara encara canvien una mica de papers, quan se’n cansen; o bé, fan papers doblats i unes funcions ho fan uns i altres gent nova. N’hi ha que encara els fan de quan jo era una nena. Hi deuria ser vora 4 anys, t’ho passaves bé. Però, eren els Pastorets, una cosa paral·lela al teatre. Hi ha gent que només va al teatre a veure els Pastorets, un cop l’any. Vaig mirar de fer més teatre i li vaig dir al Tristany i s’intentà de fer un grup juvenil i es va fer, però els qui tenien paper eren els que es prenien menys seriosament el teatre.

I tu, vas tenir paper?

Dues frases. No ho vaig veure compensat, no vaig ni es va arribar a fer mai aquella obra. Llavors, vaig fer alguna coseta puntual amb la Farsa. Automàticament vaig anar al Patronat amb Calaix de Sastre, el grup del Màrius Moneu. A Berga hi havia aquestes dues companyies, la del Moneu i la Farsa del Tristany. No es podien parlar entre ells. Com passa sempre [diu en veu baixa], però jo no tenia cap problema. Vam tornar a fer un grup juvenil, Complantes. Vam estar fent obres, comèdies de tota la vida. Tothom era més o menys igual i ja no vaig fer mai més Pastorets.

Però el clic que em va endinsar al Teatre va ser Shakespeare, una sèrie que feien a la tele quan jo tenia 13 anys. Deuria ser a principis dels 80. A partir de llavors m’ho vaig llegir tot de Shakespeare, me’n vaig enamorar. Demanava a un professor que m’anés passant els llibres.

I després del Shakespeare, què?

Després de llegir-ho tot, clar, les amigues ja em deien Hamlet, Shakespeare. I a l’institut feia alguns monòlegs o poemes, perquè després del Shakespeare va venir la poesia, tot el tingladu d’escriure poemes. Representava coses a l’institut, però sempre em quedava sola. Jo volia fer teatre, teatre, teatre… Llavors ja vaig dir a casa que jo volia anar a estudiar a l’Institut del Teatre, vaig pactar amb els meus pares que m’ho deixaven fer, però que a canvi havia de fer el COU i la selectivitat (llavors es podia entrar amb 16 anys). Vaig anar primer a l’Institut del Teatre de Vic dos anys a fer interpretació i després dos anys més a Barcelona a fer mim i pantomima. I encara vaig tornar-hi més endavant per fer també dramatúrgia i direcció.

Mentrestant anàvem fent perfomances pels carrers, els aparadors… perquè, és clar, abans no hi havia les normatives que hi ha ara i quan ens venia de gust podíem fer teatre al carrer.

Ho fèieu aquí Berga?

Sí, a la plaça St. Joan, al carrer Major, als bars, al Supeco, al Martin’s havíem fet aparadors vivents quan ens havia semblat. Sense demanar permís. Tothom ho acceptava, no hi havia problemes.

Doncs a mi em sona que en un aparador del carrer Major vau tenir problemes, no?

Ui, als Quatre cantons, aquí ens va entrar la policia perquè pervertíem els menors. Era una cosa innocent…. Segurament si ho féssim avui no seria innocent, vam aprofitar que hi havia un llit, anàvem amb pijama i en un moment ens canviàvem de roba sense quedar mai despullades, avui potser sí que ens despullaríem… Ens va entrar la policia a mitja representació, nosaltres vam seguir. Pensàvem una cosa i s’havia de fer, immediat. Era el primer Tràfec, el 88-89. Ens ho passàvem bé, tot al carrer. Provàvem de fer coses constantment amb uns i altres, gent molt diversa.

I a l’Institut del Teatre recordo que un dia m’explicaves una performance reivindicativa, oi?

Volíem teatre més guerrilleru, perquè ha quedat el teatre més comercial, més políticament correcte. Volíem dir que el teatre hi és per dir alguna cosa, que remogui. Érem uns quants que dèiem que no estàvem d’acord, que volíem més moviment. Anàvem amb els passamuntanyes, ningú havia de saber qui érem. Un dia vam col·lapsar l’ascensor de l’Institut i vam acabar amb el director, no ens van deixar fer re més. Eren jocs inspirats en l’Augusto Boal. No van voler entendre, més permisos!

També vau fer alguna cosa plegats amb la companyia Anònim Teatre, no?

Sí, Anònim té molts anys. Es van assabentar que hi havia 2 noies que volien fer teatre i s’ho van fer venir bé [torna a dir en veu baixa i entre somriures]. Vam intentar muntar Tot esperant Godot per primera vegada i vam fer Barcelona 2012. El Jordi Cussà ens va ajudar molt a fer les proves de l’Institut del Teatre.

I la primera obra de Tràfec en un teatre?

Després de tot això vam fer Res, una obra de teatre gestual. A la segona obra ja vam introduir la imatge amb el Jordi Plana.

I Res el vau fer al Teatre Municipal?

Sí, no. Potser era al Teatre Patronat. Allà ens van cridar l’altu, perquè allà sí que ens vam despullar, però un nu mínim, simbòlic. Perquè el Patronat és catòlic, apostòlic i tot això. Llavors quan hi vam voler tornar a fer Zel lo primer que ens van dir és que no podíem sortir nus perquè això ofenia.

M’ho havia guardat com a última pregunta, però ja que ho has tret, al meu entendre un dels trets més característics de Tràfec és el cos i per extensió, sovint sobre l’escenari, apareix el cos nu. Això us ha portat mai problemes, crítiques…?

L’únic problema fou el que t’he comentat al Teatre Patronat, un nu ha d’estar justificat. Sortir per sortir despullat no ho veig bé. Hi va haver l’època d’ “ara assagem tots despullats, perquè estiguem més còmodes després”. Això ho havíem fet.

Carai, aquí a Berga?

Aquí s’havia intentat, em sembla que sí que n’havíem fet algun i tot [riem]. Bestieses. Si ha de dur a un camí ho veig bé. Però si és perquè sí… No tothom està còmode.

Explica’m una mica què esteu preparant ara…

Ui, això és molt difícil. Perquè estem buscant, estem buscant el després dels camps d’extermini, com pot sobreviure una persona que ha passat per això.

I tornareu al teatre després del H.off  representat a l’hotel abandonat?

Sí, tornarem al teatre i pensant que sigui fàcil exportar l’obra.

És fàcil trobar bolos?

Abans era fàcil perquè hi havia moltes mostres de teatre o intercanvis. Però ara perquè et deixin un teatre comença a ser difícil, tanta normativa…

Potser hauríeu de fer una obra de la Patum i així Estrella Damm us subvenciona, hi has pensat mai?

La Patum ja és teatre, però no és la percepció general que hi ha. Ningú es planteja re, ens convertim en anònims per Patum, en una massa i, en canvi, la gent es creu més. La Patum s’hauria d’estudiar bé. A mi no se m’ha acudit mai, vam fer una cosa petitona amb el Jordi Plana, molt maca. Però va ser una col·laboració. No crec que fem mai re de la Patum, perquè és un tema excessiu i desconegut alhora. Ara és com un trofeu, un núvol, Patrimoni!

Canviem de tema, el fet que Tràfec estigui a Berga i no a una gran ciutat us ha dificultat la trajectòria?

Bé, Tràfec sí que està aquí. Però també havia estat a Barcelona als seus inicis. Però per motius familiars vaig haver de tornar a Berga. La idea era quedar-se a Barcelona, ens estàvem movent i anant a festivals.

Ho tens com una espina?

Vaig haver de tornar, per tenir cura de ma mare i tornar a Barcelona és difícil un cop t’has desconnectat. A més, a mi no m’agrada viure allà i haver d’anar al darrere de les diferents famílies, i més fent teatre físic… Potser vaig agafar el camí fàcil, hagués estat diferent. A Barcelona tens altres dificultats, d’espai per exemple. Has d’anar fent càstings, et vas dispersant més i mantenir un grup costa molt. La majoria d’actors van per lliure, perquè l’actor és molt jo, jo, jo, jo…

Deies que la propera obra serà sobre els camps de concentració nazis, a qui se li acut la idea i com la proposes, com la consensues?

Buenu, és que hi ha d’haver sempre algú que digui, que passi una mica per davant [riu], o bé, ara li toca amb un i demà a un altre, perquè si no, no s’acaba fent re. Havíem de començar una cosa nova i un dia se’m va acudir la idea de provar aquesta temàtica amb l’ús de titelles. Ho vaig proposar, entre d’altres idees, i vam decidir tirar per aquí.

Com es trasllada això al primer assaig per exemple?

És molt difícil. Tal com hem funcionat sempre, els primers assajos són més físics, tornar a començar. Moure’ns molt, molt per acabar que no ens movem tant. El cansament fa sortir coses, perquè si ens esperem assentats que ens vingui la inspiració, jo no funciono així.

És a dir, que cal estar actiu perquè sorgeixin coses noves?

Em penso que sí, sempre ho hem fet així. Perquè lo pitjor que hi pot haver per un actor és la comoditat.

I així sense massa comoditat, ella marxa a corre-cuita a obrir la botiga del carrer Major, que ja fa tard. I jo em quedo al Centru amb una entrevista llarguíssima per transcriure, i sí, m’hi assec abans de començar.

Lola de Bellesguard

Berga, març de 2015

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us