Els imprescindibles

Publicat el 23 abril 2018 | Sense comentaris

Mai m’ha agradat la idea dels imprescindibles, tanmateix em penso que sí, que els imprescindibles hi són, existeixen, sí. Sabeu qui són? Els qui estan? Els qui hi són sempre? A totes i sense claudicar, sense tirar aigua al vi. Sense rebaixar discurs. No cal. Fent el que dicta el sentit comú i la generositat revolucionària. No cal ser simpàtic ni antipàtic. Cal ser-hi. Les etiquetes, entenent-les com paraules buides, cauen per si soles davant dels que hi són. Conec gran part de la gent dels moviments socials i si em preguntessin pels imprescindibles, i si a més jo contestés: dels que digués no coneixeríeu pràcticament ningú. Perquè cap d’ells és tertulià, ni és passeja flotant pels bars del rotllo, ni ens indica el camí a seguir; tanmateix estan sempre fent feina.

I així era el Txema Bofill i així era l’Helio Muñoz. I així són un bon grapat que encara segueixen. Perquè els imprescindibles sempre segueixen, només els atura la mort. Seguim, també per vosaltres. Salut i anarquia!

L’anarcosindicalisme funciona

Publicat el 6 desembre 2017 | Comentaris tancats a L’anarcosindicalisme funciona

La història no ha acabat i la mà del lladre —o emprenedor— és la que regula «màgicament» el mercat. Unes de les diverses falsedats liberals que sempre foren evidents. També és fals però que la història apuntés necessàriament cap on deien els altres materialistes.

Si posem el zoom en l’aquí i l’ara més recent podem veure també com la nova política i les suposades esquerres radicals —es diguin CUP o Podemos— no han fet res més que donar aire a un sistema institucional caduc que s’ofegava. Ho hem vist a ajuntaments, consells comarcals, diputacions, governs autonòmics i a l’Estat. Un sistema on remenen les cireres els de sempre perquè va ser fet amb aquesta finalitat. Per això resulta ridícul el fet de mantenir retòriques revolucionàries quan s’entra a les institucions on, sempre, s’acaba fent una política continuista, dretanosa. Com veiem a sèries com Yes Minister o a House of cards o el film el Gattopardo.

És clar doncs que allò que no ha canviat són les relacions de poder i clar, les materials. Els que manen i els manats. L’haver d’anar a treballar per un altre —o per tu mateix que també és treballar per un altre— a canvi d’un sou que ens permet amb prou feines tirar endavant i amb un tracte humà que deixa molt que desitjar. I clar: «—Que no en falti [de feina]!» que et diria algun vell o no tan vell berguedà fent una desvergonyida apologia de l’obediència i la resignació a la injustícia perpètua.

CCOO fou un sindicat de classe combatiu durant els seus primers 25 anys de vida (aproximadament i sent generosos). Fa anys que com UGT són d’una banda gestories professionals —que no vol dir necessàriament eficaces— d’assessorament laboral i, d’altra banda màquines de fer delegats a les empreses on no tornen a aparèixer fins les següents eleccions sindicals. Amb tot això han aconseguit embrutar la paraula sindicalisme just al país on el 1919 els seus treballadors organitzats a la CNT aconseguien fer llei les 8 h laborals per mitjà d’una vaga que avui seria considerada salvatge, il·legal i que mai convocarien els sindicats majoritaris.

Els sindicats revolucionaris, sense haver renunciat a res, acabem exigint i obligant les empreses a que compleixin les lleis —unes lleis que els afavoreixen— però que no respecten perquè se saben fortes i ho volen tot. Tanmateix, haig de dir que el sindicalisme funciona, sí. Les consultes a la CGT berguedana no han parat de créixer, i es compten per desenes els petits conflictes guanyats, i ara també estem creant seccions sindicals a diferents empreses de la comarca. El motiu és clar, l’explotació laboral no ha parat de créixer en un context de xantatge sota l’amenaça de l’atur que tant bé els hi va. I la clau de tot plegat: la solidaritat entre treballadors que és una eina excepcional, el fet diferencial de la nostra organització, com també ho és l’acció directa, la responsabilitat i el compromís de classe.

Solament de vegades, però aplaudim

Publicat el 6 desembre 2017 | Comentaris tancats a Solament de vegades, però aplaudim

Ens explicava el recordat Diego Camacho (Abel Paz), amb el seu característic estil, que els anarquistes no aplaudeixen perquè els seus actes no són espectacles. S’escolta, s’hi discuteix, però no s’aplaudeix. Mai he estat fan dels aplaudiments; ni abans ni després de les paraules del malhumorat company Diego. Tanmateix el passat mes de novembre m’hi vaig mig reconciliar. No va ser durant un acte anarquista però sí durant un acte on s’homenatjava un anarquista. De fet s’homenatjava a tots els presos que van passar pel penal de Sant Miquel dels Reis, a València. Un acte institucional (organitzat des de la Generalitat Valenciana i amb polítics i tota la pesca…), amb un públic gens institucional (familiars de presos) i un protagonista anarquista. Com va dir ell: «no van trobar ningú més…». En aquest acte organitzat per la biblioteca valenciana, que ara té seu a l’antic penal, es va homenatjar tots els presos que van passar per aquell edifici. Joan Busquets, l’amic guerriller que fou homenatjat, va passar 15 anys entre aquells murs, del 1950 al 1965, i cinc anys més a la presó de Burgos. A Sant Miquel, l’any 1956 va protagonitzar un intent de fugida junt amb Juan Gómez Casas, i va participar activament en la publicació dels joves anarquistes dins la presó, El Aguilucho, fet a mà i del qual per desgràcia no conservem cap exemplar.

Durant la seva estada a València, Joan va ser entrevistat per desenes de mitjans de comunicació, de grans i de petits (quan organitza una institució el cobriment és espectacular; ai els mitjans…). Al final de l’acte el Joan va ser aplaudit i ovacionat i vam vendre tots els llibres autobiogràfics que portàvem: El Senzill. Guerrilla i presó dun maqui. Gran aplaudiment, sí. Però no era el primer cop que aplaudien al Joan dins d’aquells murs. També fou aplaudit durant la seva reclusió, per més de dos mils presos, en sortir al pati de la presó amb un pres Valencià, amb el qual van negar-se a l’exigència de fer música a les misses, fet que va suposar que els expulsessin de la banda. Dies després de l’homenatge de València, a Berga va participar en la inauguració del carrer en homenatge al seu amic Marcel·lí Massana, on va exigir a l’Ajuntament que estès a l’alçada i fes justícia amb la memòria; cosa que encara no ha passat. Sense que serveixi de precedent, avui aplaudim el compromís i la coherència. Salut i anarquia!

Pep i tu

Berga, gener de 2017

Enllaços a mitjans de comunicació que van cobrir la visita de Joan a València:

  • http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/els-presoners-del-franquisme-de-sant-miquel-dels-reis-homenatjats-a-valencia/video/5631895
  • http://cadenaser.com/emisora/2016/11/03/radio_valencia/1478177056_563737.html
  • http://www.noticiascv.com/san-miguel-de-los-reyes-recupera-la-memoria-de-su-pasado-como-prision-politica/amp
  • http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/11/15/valencia/1479207100_737267.html
  • http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2016/11/15/582b24ff22601d1f3c8b459f.html
  • http://www.eldiario.es/cv/Consell-encarcelados-San-Miguel-Reyes_0_580941902.html
  • http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20161115/411882623341/joan-busquets-anarquista-preso-san-miguel-reyes-valencia.html
  • http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-preso-franquismo-san-miguel-reyes-regresa-52-anos-combate-no-olvide-pasado-20161115145013.htm
  • http://www.laveupv.com//noticia/23239/un-antic-pres-de-sant-miquel-dels-reis-lestat-espanyol-politicament-es-una-merda?publicitat=true
  • http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/11/15/olvido-dia-quince-anos-vivi/1492240.html
  • http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/11/16/reabrir-heridas-limpiarlas/1492701.html
  • http://www.vilaweb.cat/noticies/el-govern-valencia-honora-la-memoria-dels-empresonats-per-franco-amb-un-acte-a-lantiga-preso-de-sant-miquel-dels-reis
  • http://www.vilaweb.cat/noticies/joan-busquets-franco-ho-va-deixar-tot-ben-lligat-i-les-victimes-continuen-sense-ser-reconegudes-per-lestat-espanyol

La memòria ens obliga

Publicat el 31 agost 2017 | Comentaris tancats a La memòria ens obliga

Pot ser algú creu que la història és només una ciència social que ens aproxima al coneixement del passat de les societats humanes. Però a la pràctica la història és una eina per legitimar el present i el futur que habitualment és en mans de qui té poder. Per això sovint s’utilitza ignorant tot mètode científic. Per això davant un relat històric cal conèixer qui l’emet, quins són els seu interessos i basant-se en quines fonts ha estat creat. La història és plural com les realitats que explica i no pot estar només en mans d’especialistes. La història és per a tothom i tothom ha de poder-la fer.

La memòria històrica en aquest país és especialment important. Perquè aquí fa ben poques dècades hi va haver un genocidi seguit d’una intensa propaganda dels guanyadors. Propaganda que fou acompanyada fins al final d’assassinats —sistemàtics durant anys—, presó i repressió a tots els nivells: amb les armes de la gana i la manca de llibertats.

Els militars revoltats contra una II República van perdre a Barcelona enfront les organitzacions obreres i revolucionàries fet que va suposar l’inici d’una curta però profunda revolució social de caràcter llibertari. Si la lluita per la justícia social dels obrers ja havia provocat l’acord de l’església, de la patronal i dels propietaris per finançar i beneir l’aixecament militar contra la república, la revolució social posterior va suposar una set de sang que amb prou feines se saciaria en quaranta anys.

Aquest país és doncs excepcionalment especial i injust respecte la qüestió de la memòria. Els feixistes i els seus patrocinadors mai han deixat de ser reconeguts i recordats per la força, primer amb «valents» martirologis i després amb els covards i còmplices continuismes institucionals. En canvi, les persones que sí que van donar la vida —amb revolucionària generositat— pel benestar, la llibertat i la justícia social de tothom han estat difamats i exclosos de la història.

Entre el 1948 i el 1949 l’anarquista berguedà Ramon Casals escrivia a l’exili que el dia de l’alliberament Berga podria dir «present!» i per fer-ho explicava la gran actuació de les dones berguedanes durant la vaga de 1928 a la ciutat. L’alliberament que acabada la Segona Guerra Mundial esperaven els nostres exiliats no va arribar mai. I malgrat els grans esforços esmerçats pels qui sí que van lluitar contra Franco; el dictador va morir al llit i no sense restaurar abans els Borbons. Tot plegat amb l’aplaudiment de franquistes i la majoria de l’oposició, comunistes inclosos. D’aquesta manera legitimaven i legalitzaven el franquisme. El canvi fou lampedusià; e la nave va!

Des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs apostem per una recuperació de la memòria que passa per la investigació i la difusió immediata a la societat berguedana de tot el coneixement que recuperem i generem. La nostra tasca pertany a la història aplicada, una història militant allunyada del coneixement entès com a divertimento intel·lectual, com a palanca laboral o política, o com aliment per l’ego. És per nosaltres una part bàsica en la lluita per la justícia social.

Ara mateix estem al mig de la celebració de la Vintena Marxa-Homenatge als Maquis a Berga. Vint anys de caminades, xerrades, edició i presentació de llibres, plaques, prohibicions institucionals i desobediència cap a elles. És obligat desobeir les ordres i lleis injustes, us sona? Doncs estem d’acord.

Sé que a la Montserrat Venturós li importa la memòria històrica, de veritat. Tanmateix no tinc tan clar que a l’alcaldessa de Berga li importi massa. De què serveixen les institucions si la Montse no pot legalitzar ni un sol canvi de nom de carrer tot i que pensi què és just? o si la Colau està en contra dels abusos laborals a TMB o contra els abusos de la Guàrdia Urbana però no és capaç de fer justícia? I doncs, de què serveixen les institucions? O més ben preguntat: a qui serveixen? Mani qui mani.

Per moltes persones, entre les que m’incloc, treballar per allò que ara se’n diu memòria històrica no és una opció; és una obligació. Fer un carrer a l’Alfonsina Bueno, al Marcel·lí Massana o al Ramon Vila —i els que falten!— no és un caprici, sinó un acte de justícia: és la nostra obligació moral cap aquella generació de gent valenta i generosa. Com és també per tu Venti una obligació moral legalitzar la feina que hem dut a terme, i ho saps perfectament, confio que ara que ets alcaldessa siguis conseqüent i compleixis amb el teu deure cap a tots aquells berguedans que en el moment d’alliberar-se van dir: «present!».

Publicat al NacióBerguedà.

El Roger i jo diem No!

Publicat el 18 maig 2017 | Comentaris tancats a El Roger i jo diem No!

Hola a totes,

Amb el Roger hem fet aquest manifest al qual esperem que NO us adheriu:

Berga i el nom dels carrers

Publicat el 27 abril 2017 | Comentaris tancats a Berga i el nom dels carrers

Una manera senzilla de saber quina és la ideologia dominant d’una societat és fixar-te en el noms dels seus carrers i places. A la majoria de poblacions els carrers porten noms de capellans, militars, cacics, nobles, intel·lectuals del poder i burgesos. La majoria noms d’homes, la majoria explotadors i la pràctica totalitat de noms imposats.

L’exemple de Gironella és especialment clar: l’avinguda principal de la població durant el període republicà va portar el nom de Joaquim Penina veí de la població que fou el primer afusellat a causa de les seves idees anarquistes per la dictadura d’Uriburu a Argentina. Ara i des de la transició el nom de la via és Avinguda Catalunya. A Berga des de fa anys hem volgut visibilitzar aquest fet, per mostrar el conflicte entre dominants i dominats i ho hem fet a través de mitjans diversos.

Els noms dels carrers són un factor més, i important, en la formació de la nostra manera de veure el món; de la nostra ideologia. Podem dir: diga’m els noms dels carrers de la teva ciutat i et diré en quina societat vius. Per tant, una proposta de canvi, ni que sigui parcial, es vista per les classes dominants com un atac al seu monopoli ideològic. Amb la nostra proposta la Berga religiosa i conservadora seguirà ben representada, la diferència és que hi haurà alguns carrers amb nom dels dominats que van decidir deixar de ser-ho. Hi hauria més pluralitat.

El mes de febrer de 2005 el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs va iniciar una campanya per tal de dignificar els noms dels carrers de Berga. La qüestió que ja havia estat abordada anys enrere per aquest col·lectiu, tornava a sortir a la llum arrel què l’Ajuntament de Berga feia pública la intenció de cercar noms per a nous carrers. Aprofitant el moment es van presentar vint-i-cinc propostes per aquests nous carrers. Tot i el caràcter llibertari de l’entitat que proposava els noms, i malgrat la realitat de la lluita obrera del passat segle xx, la proposta contenia persones de totes les ideologies relacionades amb el moviment obrer berguedà, i especialment va incloure totes les dones que es van poder biografiar. Més concretament, la proposta també sol·licitava que el carrer de Mossèn Espelt tornés a dir-se Àngel Guimerà, ja que l’esmentat capellà —com havia explicat en Ramon Casals «Ramonet Xic»— va violar i deixà embarassada una noieta. L’esmentada proposta del centre d’estudis no va obtenir ni tan sols resposta, tot i que en sortir reflectida a la premsa va posar a la palestra la qüestió.

Un any i mig després, el mes de setembre de 2006, la famosa jornada de protesta contra l’Ordenança de Civisme de Berga començava amb una acció festiva que consistia en canviar els noms dels carrers just amb aquelles propostes del 2005. El tema va caure molt malament, sembla ser que aquest fou dels elements que més van esperonar l’alcaldada de les 22 multes.

Al 2007 ja amb el bloc nacionalista al poder (CiU amb el suport puntual però reiterat de la CUP) els del «centru» vam tornar a presentar la instància on es manifestava entre altres coses que: «estem farts que la cultura que es fa i se subvenciona a Berga sigui rància, autoritària i més propera al carlisme que a la raó il·lustrada». Aquesta instància que tornava a proposar els vint-i-cinc noms del 2005, contenia la novetat de demanar, a més, els següents canvis de noms: la plaça de les Fonts per plaça Josep Bertobillo (miner torturat salvatgement durant tres dies a la caserna de la Guàrdia Civil). La plaça Mossèn Josep Armengou per Plaça Josep Vilella (masover de Santa Eugínia igualment assassinat el novembre de 1949) i el carrer de Mossèn Espelt per carrer de Josep Puertas (miner torturat i assassinat també el 1949). Cap resposta. Dies després els carrers que demanàvem que canviessin de nom apareixien canviats (en paper), a part de pintades a la façana de l’excaserna de la Guàrdia Civil on van torturar abans de ser assassinats al 1949 els nostres companys Puertas, Bertobillo i Vilella. La campanya va ressorgir el 2010 amb algunes accions simbòliques en el mateix sentit.

El novembre de 2015, amb la CUP governant la ciutat vam tornar a presentar la instància. Amb algunes novetats: demanàvem que es treguin alguns noms de sants, militars i capellans dels carrers de la ciutat i siguin canviats per altres que proposen i a part del llistat de militants obrers, veins de la ciutat, del passat segle hi afegíem un llistat de noms antics, anteriors als 1870 i que molts encara es fan servir popularment i, finalment, un carrer pel nostre company Josep Maria Isanta assassinat la Patum de 2005. La instància tampoc ha tingut resposta, tot i que vam esperar ja que l’alcaldesa afirmava que hi estava d’acord en fer alguna cosa al respecte. Res. Davant de la realitat vam començar a fer altres accions: xerrades explicatives pels veïns, murals, rutes guiades per la ciutat amb contingut històric obrerístic i social, entrevistes als mitjans locals per explicar-nos, etc. D’altra banda vam fer també altres accions directes simbòliques com treure plaques de franquistes (com Mn Armengou) o capellans violadors (Mn Espelt) i entregar-les a mitjans de comunicació i a l’Ajuntament mateix. Finalment davant la inoperància total del consistori vam decidir fer els canvis nosaltres mateixos, amb plaques de ceràmica. I d’aquesta manera, aprofitant la presentació del llibre Marcel·lí Massana. Terrorisme o resistència? de JM Reguant inauguràvem el carrer Marcel·lí Massana. Durant l’acte la Guàrida Urbana, sempre present, va identificar-nos i més tard arribava una multa que ara mateix està recorreguda. Mesos més tard el carrer Alfonsina Bueno (berguedana de la CNT, del grup Ponzan, que va patir els camps d’extermini nazis) i darrerament, després de la presentació de la guia de muntanya Seguint les passes de la guerrilla vam inaugurar la plaça Ramon Vila Capdevila. Les inauguracions han estat un èxit amb presència de veïns i de militants d’arreu i amb parlaments de companys com Joan Busquets, Jann-Marc Rouillan, Ricard Vargas, Josep Maria Reguant, amigues de Solidaritat Rebel, etc. Les plaques són precioses i en algun cas va acompanyada d’un mural (al carrer Alfonsina Bueno). A l’Ajuntament de Berga només li cal legalitzar els nous noms, si és prou valent i assumeix la seva responsabilitat, és clar. El tema dels carrers serveix als polítics per fer veure que es barallen, tanmateix des del consistori cap pas s’ha donat per dignificar la memòria de les excloses. Per contra nosaltres seguim i seguirem amb la nostra lluita per fer present la memòria de les que els hi van manllevar tot, fins i tot el record. La nostra no és una històrica acadèmica, sinó una històrica aplicada que per mitjà de l’acció directa fa present aquell passat incòmode, mentre deixa en entredit les institucions.

Publicat al Catalunya 191

Berguedanisme?

Publicat el 8 març 2017 | Comentaris tancats a Berguedanisme?

Coronacions [Quadre a part]

El 1916 seguint la moda catòlica del moment de coronar les figures que representaven les mares de Déu, la de Queralt va pujar també al carro de les coronacions. El claretià Joan Postius i Sala en va ser l’impulsor. La coronació era un acte propagandístic de l’Església davant la lluita de classes que l’amenaçava, que serví també en aquest sentit als «amos» de les fàbriques i als cacics locals per presumir i intentar unir el poble sota els seus interessos. El 1941 (25è aniversari) van repetir la broma sobre els cadàvers encara calents de tants i tants obrers, amb mig milió d’exiliats i incomptables desapareguts; havien guanyat. La broma macabra va tornar-se a celebrar als 50 i 75 anys i «com déu mana» —com els feixistes manen, caldria aclarir— va tornar-se a celebrar tal i com pronosticava el col·leccionista carlí Felipó. Una dada gens menyspreable és que Joan Postius deixava testimoniades abans de morir les salvatjades que els claretians, sota la seva responsabilitat, van fer a les missions de l’Àfrica.

Davant la celebració del centenari de la Coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Queralt a Berga el proppassat estiu, alguns opinadors han volgut fer passat aquest fet com a normal a causa del seu caràcter festiu, com si fos lliure de qualsevol connotació religiosa que la col·locaria fora dels temps presents, o bé, a causa d’un suposat berguedanisme (cultura comuna dels berguedans). Finalment, un altre grup s’hi ha oposat pública i clarament a través de la campanya del #Godzilla2016 impulsada per l’Ateneu Columna Terra i Llibertat.

La primera posició s’exerceix des d’un suposat liberalisme que considera el present al marge de la història i de les estructures socials, una taula rasa sorgida del no res. És l’argument (sincer o no) dels sectors liberals del Partit Popular davant les reivindicacions de memòria històrica: deixeu estar el passat, vivim el present i mirem al futur. Aquesta és la posició, per exemple, de l’Adam Majó («Com en Doraemon» al NacióBerguedà), que considera la celebració de la coronació uns simples actes festius, i la seva crítica com quelcom anacrònic.

El segon argument es basa en negar les divisions en les societats; naturalment, també a Berga. Consisteix en donar per bona la descripció de cultura (en aquest cas berguedana) que fa una classe o grup social determinat per legitimar el seu domini sobre la resta. Per això parlem des de l’antropologia d’«arbitrari cultural», ja que els trets propis d’una cultura són uns o altres segons la posició dins aquella societat de les persones que els generen: segons siguin homes o dones, vells o joves, rics o pobres, amb poder o sense, etcètera. Per això quan algú parla de la cultura catalana o berguedana o d’allà on sigui com una unitat inqüestionable i única, sabreu que us estan a punt de prendre el pèl, com feia Marc Pujals quan justificava la celebració («1162» al NacióBerguedà).


Demagògies de tertulià [Quadre a part]

Presentar les societats descontextualitzades respecte el seu passat i respecte qualsevol anàlisi de la seva estructura social permet als joglars cantar les alabances del poder i presentar qualsevol cosa que els interessi com a natural. Per exemple, dir que la cultura catalana té arrels cristianes i per tant construir esglésies és propi dels catalans —sense afegir res més— és tan verídic i tan fals com dir que cremar temples és propi i tradicional dels catalans.

Però com és possible, doncs, una celebració com la del passat estiu?

És possible comprendre aquest estiu a Berga únicament si fem servir les ciències socials, la història, la sociologia i l’antropologia. I són aquestes ciències les que desemmascaren els pobres arguments abans esmentats. Algunes causes són:

  1. Imposició total del catolicisme: podríem anar molt i molt enllà, a la Contrareforma, la Inquisició, els Carlins…; tanmateix, i simplificant, com a mínim hauríem de parlar del 18 de juliol de 1936 i de l’1 d’abril (el 2 de febrer per a Berga) de 1939. Sense tenir en compte el que representen aquestes dates és absolutament impossible entendre l’estiu de 2017 a Berga. Així de clar. Voler interpretar l’esmentada celebració passant per alt la «Cruzada Nacional» (d’exèrcit, Església i industrials) i el seu triomf a sang i plom és d’una gran ignorància o una major ànsia de manipular.
  1. Desaparició dels obrers i de la consciència de classe. El moviment obrer va comportar millores a la classe obrera (les vuit hores sense anar més lluny, amb la vaga de la Canadenca), tot i que a la nostra comarca va costar tot més pel caràcter especialment retrògrad dels «amos» i una revolució extraordinària. El fort moviment obrer del primer terç del segle passat a la nostra comarca va espantar i molt els dominadors, la gent d’ordre. Tant els va espantar que van fer una guerra per acabar amb aquest moviment obrer, finançant i recolzant Franco. Tant els va espantar que finalment van identificar —erròniament— obrers amb moviment obrer, amb anarquisme. Als anys setanta, per exemple, el moviment obrer a la comarca era un lamentable espectre del que va ser; tanmateix vivien de les «rendes» que va crear aquell magnífic moviment del primer terç del segle passat. Ara, però, hi ha pocs obrers i menys consciència de classe. Tanmateix els dominants són els que eren i la seva ideologia s’ha escampat fins i tot dins les classes on no li és pròpia.

Un altre paper galdós és el de lAjuntament de Berga sufragant 80.000 euros per la Patum extraordinària i catòlica feta per celebrar el centenari de la coronació. Sobretot si tenim en compte que el consistori és governat per una candidatura que assegura ser socialista. Una altra oportunitat perduda de demostrar algun «bri de socialisme» que a dia d’avui aquest consistori no ha demostrat. Un ajuntament que no fa res més que gestionar molles, tot  renunciant a les grans i a les petites polítiques: pur continuisme. Però no abundaré en la qüestió, que mereix un article a part.

Amb tot, vull destacar la importància de la campanya de lAteneu Columna Terra i Llibertat. Són molts que pensen el que s’ha dit des de l’Ateneu, però el silenci és paralitzant i còmplice de l’estat de les coses: serveix perquè tot segueixi igual. Per això és tant i tant important verbalitzar i visibilitzar, sense complexos, la contra a aquest discurs retrògrad i favorable a la coronació generat per uns pocs, i que per complicitats i deixadeses diverses —i amb el recolzament de les institucions «socialistes»— va esdevenir dominant.

Tot el que s’ha dit aquí considero que també ajuda a entendre la inacció de la CUP respecte la proposta de canvis de noms dels carrers del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i, sobretot, l’actitud i argumentari dels reaccionaris (CiU) i els seus aliats liberals (ERC). Per què acceptar la pluralitat si ho tenen tot? I per què ho tenen tot? Veure punts 1 i 2. En definitiva, una qüestió de poder, també pel que fa als símbols. El passat, la història, és més important del que sembla, ja que el seu control genera relats que justifiquen les accions del present. Per això, el gran interès en el seu control per part de qui exerceix la dominació.

Mossèn Armengou, el capellà castrense —destacat feixista espanyol i més tard independentista català— assenyalava respecte les celebracions de la coronació, fent gala del cinisme que ostenten els xaqueteros pels que sempre bufa el vent favorable, que: «Els no creients i tot s’hi han habituat i ho accepten sense protestar…», malgrat que havia esdevingut «una pura supervivència anacrònica» (ho diu Armengou, no el seu seguidor l’Adam). Les injustícies són fets naturals pels dominants bàsicament perquè coincideixen amb els seus interessos.

Per acabar aquest text vull dir que, efectivament, el 2 de febrer de 1939 van entrar a Berga les tropes franquistes (molts, com Armengou, tornaven victoriosos) i la qüestió no és ja recordar-ho i explicar els perquès; la qüestió encara és: acabar amb ells, fer-los fora del poder.

Pep i tu

Berga, febrer de 2017

Publicat al pèsol negre 72

Contra els intel·lectuals especialistes de la A

Publicat el 1 març 2017 | Comentaris tancats a Contra els intel·lectuals especialistes de la A

Avui no parlaré d’un dels grans mals dels anarquismes (no són ni això), parlaré d’uns paràsits petits però que fan més mal del que sembla per l’exemple que transmeten. Vull rajar dels «intel·lectuals» especialistes en anarquisme, que estranyament sovint tenen bona acollida en els àmbits antiautoritaris. Saben d’anarquisme però no són anarquisme. I no està malament que els no anarquistes sàpiguen d’anarquisme! Ans el contrari! tanmateix, cal diferenciar i saber que no són anarquisme. Només els interessa l’anarquisme com un producte intel·lectual, com una curiositat històrica, com un divertimento que els reporta reconeixement públic i aliment pel seu insaciable ego. Però concretem una mica: historiadors o «teòrics» de l’anarquisme que fan llibres i xerrades, demostrant ser uns grans erudits (fins aquí bé ja que fan una aportació a la societat i al moviment llibertari) però que després les seves pràctiques polítiques (ja no m’hi poso en allò personal) són oposades a qualsevol anarquisme. Exemples: intel·lectuals que ens parlen d’anarquisme o anarcosindicalisme mentre participen d’organitzacions sindicals corporatives i contràries a l’alliberament global de la persona; alguns ens parlen d’anarquisme i participen en institucions que el neguen, i finalment els que només cerquen alimentar el seu enorme ego parlant de coses que en la seva pràctica diària refusen constantment. Per què fan mal a les idees i pràctiques llibertàries? Perquè amb la seva acció ens estan dient que l’anarquisme és molt maco però no és seriós, no és de veritat, no és realitzable, ja que a la pràctica cal estar a un sindicat corporatiu, a una institució pública o portant una vida allunyada de qualsevol compromís.

Publicat al Catalunya 189

Exèrcits Populars?

Publicat el 18 gener 2017 | Comentaris tancats a Exèrcits Populars?

Dijous passat vaig participar al debat 14 de debate directo de Burbuja Radio, el debat anava sobre els exèrcits populars:

Obriu! Sóc el Justícia!

Publicat el 3 novembre 2016 | Comentaris tancats a Obriu! Sóc el Justícia!

«Obriu! Sóc el Justícia!» cridava aquest conegut guàrdia civil de Berga mentre picava amb força la porta de casa la Lourdes Vilella i el Josep Bertobillo. La nit de dijous 10 a divendres 11 de novembre de 1949 la Guàrdia Civil va anar detenint dones i homes de l’alt Llobregat, en especial a Berga i els seus voltants, fins a 27. El motiu era acabar amb la guerrilla anarquista deixant-la sense base, eliminant els enllaços, els col·laboradors; en definitiva la xarxa de suport als grups del Massana i del Ramon Vila. El règim volia acabar amb la única resistència que hi havia: el militants anarquistes que havien protagonitzat la revolució social i la guerra del 36 i que no s’havien rendit.

Es diu que hi van haver delacions, que la tasca d’alguns col·laboradors era massa coneguda o que el detonant fou l’intent d’atracament a l’empresa que explotava les mines per part del grup del Massana. Sigui com sigui la detenció de Manuel Sabaté i els seus interrogatoris van marcar el que seria la gran caiguda del 49 a l’alt Llobregat. El 1949 és la data clau en la desfeta de la major part dels grups anarquistes que lluitaven contra el franquisme, tant a Barcelona, com al Bages i el Berguedà. Joan Canudas del Molí de la Bassa protagonitzava la ignomínia en fer capturar i conduir de nou a la Caserna de la Guàrdia Civil —a la plaça de les Fonts— Josep Bertobillo, que havia fugit de la caserna per darrere. El 1951 Canudas se salvaria fortuïtament de la venjança que el grup de Ramon Vila es proposava dur a terme.

Divendres, dissabte i diumenge d’interrogatoris i tortures. Dilluns 14 de novembre a les set del matí portaven tres dels detinguts a Vilada. Eren Joan Vilella, el Moreno, pagès de Santa Eugínia, Josep Puertas, el Chato, treballador de Fígols, i Josep Bertobillo, miner de Fígols. Prop del pont de Vilada se’ls aplicava la «llei de fugues».

Aquesta salvatjada franquista, va comptar amb el silenci còmplice de gran part de la societat. I després del silenci imposat, amb la restauració monàrquica de 1975 la cosa no canviarà. A partir de 1998 i malgrat les institucions, el record públic s’activarà a partir de la tasca de col·lectius anarquistes de Berga amb la Marxa Homenatge als Maquis.

Josep Cara Rincón

Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (Berga)

Al pèsol negre 66 (novembre de 2014) i al Berguedà Setmanal del Regió7 (no sé si al final es va publicar)

older posts »

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà bufons civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries