rebequeries

Txema

Publicat el 23 desembre 2015

Si llegiu El Pèsol Negre de tant en tant sabreu que l’editorial ja fa alguns anys que és d’autor. El nostre col·lectiu no s’expressa a través de res. Segurament a través de la tria d’articles, sovint una mica dadaista. Per això m’agrada tant aquesta publicació.

Els revolucionaris —els de veritat— tenen necessàriament aspectes comuns: la generositat n’és un; el compromís un altre. Són ingredients indispensables i, si em paro a pensar en les persones militants que més admiro —que jo hagi conegut—, els tenen. El compromís i la generositat comporten que siguin treballadores i que el bé comú i la revolució siguin per ells una prioritat. Això no determina la família socialista de la que formis part, però sí que comporta militància. Jo no considero revolucionàries, naturalment, a les persones que només participen en l’estreta via parlamentària, cosa que redueix molt el camp al que avui dia els mitjans impúdicament anomenen revolucionari: sobretot el redueix al comunista —i pocs d’aquesta espècie no estan per la conquesta de les institucions per la via del sufragi—. Aquest text el faig per recordar i homenatjar qui ha estat un bon company i un gran amic, però si us hi fixeu he allargat tot aquest rollo del parlamentarisme per no haver de fer front a la qüestió. I és que costa. Costa massa. El Txema efectivament era generós i compromès. Vam fer-nos amics discutint. I vam construir l’amistat primer treballant en la militància llibertària. Després vam seguir militant, menjant, bevent, rient i fent el burru; i seguint militant, és clar.

Al número 59 d’aquesta publicació van sortir alguns articles crítics amb la via institucional, votar i tot plegat. El Txema va fer-ne un que a estones negava l’esmentada via i a estones apostava per votar la CUP. Així de clara; la contradicció. Vam ser criticats. A mi em va agradar que aparegués el text i fins i tot que fos un text embolicat, contradictori i sense una tesi clara. Com la realitat mateixa del moment i com l’estimat Txema era.

El Txema tenia molta empatia i una incontinència solidària exemplar. M’encantava parlar amb ell, tot dinant o sopant, millor —vaig a buscar vi! Portes tu el pa?—. Amb poca gent parles i et convenç una mica i tu la convences una altra mica i unes miques queden confuses i altres bocins resten com estaven de bon principi; però amb la sensació que afrontes junts i amb honestedat la problemàtica en qüestió. El Txema era molt i molt despistat. I molt intel·ligent i viscut; una mena de savi despistat. Coneixia gent arreu on anava, o millor dit: allà on anava molta gent el coneixia (tot i que ell d’entrada no se’n recordés): a la Guainia, a Saint Imier o a Barcelona… Era una persona amb un gran cor i aquesta és la veritat. També era un fart de riure i una màquina de produir anècdotes espaterrants. Una persona senzilla i humil; sinó ni haguéssim estat amics ni n’escriuria una paraula. Amb cinc minuts feia un amic. Amb el Txema vam compartir amics, militància, entrevistes pel Pèsol Negre i el Catalunya, menjars, borratxeres, indignació i farts de riure. Què maco que era el Txema Bofill, hòstia.

Pep i tu

Berga, 13 de desembre de 2015