Anarquistes davant el «procés»

Publicat el 23 Desembre 2018


Va sí! Li fotré cullerada a l’assuntu, no ve d’aquí! total crec que tothom ja hi ha dit la seva sobre el procés misteriós i la posició que hi haurien de tenir les anarquistes. Dic misteriós perquè un procés està format per tot un seguit de fases, una segueix a l’altra i a cada una d’elles s’avença en algun sentit, a fi i efecte d’arribar a una fase diferent a la inicial.

Les avantatges d’abraçar el procés sense reserves ni manies ens les han cantat força llibertaris com el Jordi Martí Font, la CNT d’Olot, Embat i —si desxifraves el manifest— en part també la FAC. I de manera més raonada i matisada fins i tot la respectable FAGC. S’han manifestat obertament crítics altres com el sempre lúcid Tomás Ibáñez.

Per mi la qüestió és força simple. I com veureu la justifico per qüestions pràctiques i no només ideològiques. El “procés” té una vessant popular i fins i tot moments, però solament moments, d’autorganització. La resta, i des del principi, ha estat un melodrama —molt mediàtic— dirigit per polítics que miraven que la cosa quedés en res i sense perdre poder. Però és clar: a veure qui baixava del tren amb lo envelats que anaven… Un esperpent postmodern.

Lluny del discurs gairebé màgic sobre la finestra d’oportunitat que representava des del punt de vista revolucionari, jo tot plegat ho he viscut amb menys eufòria. I sobre la participació de les anarquistes, per mi, la cosa és senzilla i complicada. M’explico, en alguns moment fessis el que fessis et senties malament. Si et quedaves a casa segons davant de quina situació et senties malament. Si sorties al carrer segons en quin altre, et senties fatal. Mala solució. Però la vida és això, arremangar-se i provar…, i també no fer-ho. Tanmateix, la realitat i qualitat de cada esdeveniment ajudava molt: davant els abusos policials hi vam ser, no hi ha discussió. Contra l’abús del poder sempre hi serem. I poc més senyores, de participar en processos interclassistes no en volem saber res. Sobretot, i aquí hi ha per mi la veritable clau de tot plegat, perquè amb les lluites socials ja tenim, si som responsables amb la societat on vivim, distracció per totes les hores del dia que no treballes o dorms. Per mi el dilema no és tan gran, ja que militant a un ateneu i a un sindicat ja no tinc temps i menys per experiments interclassistes. I insisteixo altra cosa es davant la policia, els militars o els feixistes, allà sempre ens hi trobaran. Tema sanjat.

Publicat a el pèsol negre 74 com editorial


Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga bufons CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries