Companyes

Publicat el 29 abril 2010

L’altre dia vaig participar a Lleida a una taula rodona sobre la necessitat de coordinació del món llibertari. Va ser com un dejà vu. És un tema en el que hi porto molt de temps. En el cíclic i sovint ingrat esforç per intentar que les persones, grups, col·lectius i ateneus antiautoritaris ens coordinem —més enllà de les confederacions anarcosindicals— es repeteixen també les mateixes dificultats. La realitat actual i la de les darreres dècades ha estat així. Sempre podem girar l’esquena als fets i fer un discurs ideal i parcial a l’estil de: les maneres de fer llibertàries s’han escampat a la resta de moviments socials, mai en els darrers trenta anys hem sigut tants com ara, juntes podem, entre totes ho farem tot, etc. Ho sento però això no és buscar solucions. Com en la resta de problemes dels projectes i impulsos antiautoritaris seria desitjable que de les experiències, per dolentes que siguin, se n’extregués algun aprenentatge amb l’objectiu de no repetir eternament els mateixos errors; allò del dia de la marmota

No s’ha de buscar unitat ni uniformitat ideològica. Cal un mínim comú i llestos. Totes les famílies llibertàries haurien de cabre. No ens ajuntem per casar-nos sinó per fer coses concretes. S’han de deixar de banda els prejudicis. El culte a les sigles ha fet molt de mal però la seva crítica (antiorganització) no pot amagar la manca de compromís o la inacció. Les organitzacions específiques no poden ser com les joventuts d’un sindicat, això no funciona, la FIJL (1980-90) ho va demostrar i ara ho està fent la FIJA. No tot val, cal fugir del frontpopulisme i l’esquerranisme que ens fa treballar per interessos que potser no són els nostres però també s’ha d’esquivar el purisme que porta a la inacció.

Fins aquí el que no ha de ser. Ara el que ha de ser: la coordinació ha de ser en base a projectes concrets. Puntuals o permanents i als que no cal que s’apuntin totes les entitats amb voluntat de coordinar-se. Sota el paraigues coordinador hi ha de cabre el màxim de sensibilitats antiautoritàries, amb uns mínims comuns (per exemple: solidaritat, acció directa enfron la delegació, antipoliticisme, foment i pràcitca de l’autogestió, respecte i el foment de les lluites parcials (feminisme, sindicalisme, alliberament del treball, alliberament animal, nacional, de la natura, etc.). Les coordinacions han d’estar per sobre de l’afiliació sindical o antisindical dels seus membres. Al meu entendre, haurien de superar —a ser possible— la formalitat orgànica clàssica però perquè això funcioni cal molt compromís, apertura de mires i ambició i aquestes són tres característiques no prou abundants ni a la societat actual ni a l’anarquisme. Salut i, malgrat tot: anarquia!

Publicat al Catalunya número 117, maig de 2010

Signat com a Josep Cara Rincón (Berga)


Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries