El moviment obrer al s.xx: l’altra cara de la industrialització berguedana

Publicat el 07 octubre 2001

EL SEGLE XX: UN SEGLE DE RESISTÈNCIES

Quan des de l’Erol se’ns va convidar a participar en el present número dedicat a la indústria al Berguedà al llarg del segle xx, per fer un balanç del moviment obrer a la nostra comarca al llarg del passat segle, se’ns van presentar algunes qüestions que ara volem assenyalar. Més enllà de la pròpia dificultat de fer un balanç de quelcom tant ampli en tant poc espai, cal reflexionar seriosament sobre la producció historiogràfica referida al moviment obrer, en general al nostre país i en particular al Berguedà. Per entendre’ns, si hom té interès en el moviment obrer al Berguedà i s’adreça a la biblioteca, ho té magre, i no pas perquè sigui incompleta. Parlar de la indústria sense parlar dels obrers ni de l’obrerisme és -al nostre entendre- imperdonable, però malauradament no és en absolut infreqüent. Si repassem la producció editorial referida al Berguedà, comprovarem com, en general, no es tant important com seria desitjable, ja que segurament les institucions no ajuden prou. Si a més observem la temàtica de l’esmentada producció veurem com hi ha diversos temes recurrents i que no sempre són tractats amb el rigor que seria d’esperar —però que no sembla que tinguin més problemes del compte a l’hora de sortir editats—. Per tant, podem dir que una constant d’aquesta producció editorial a la que ens referim és l’important buit que hi ha en quant a l’obrerisme.

Ens recordava Galeano, a través d’un proverbi africà, que mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les histories de caceres seguiran glorificant al caçador[1]. Doncs bé, segurament aquest sigui el perquè d’aquesta mancança. Això hauria de fer pensar a tothom, en especial als historiadors, que de cap manera, no produeixen res innocent o asèptic. D’altra banda, ha de produir una forta autocrítica en aquells que volem que no s’oblidi el nostre passat. El passat d’aquells explotats que volen deixar de ser-ho o si més no, ser-ho en menor mesura.

El desenvolupament de la indústria —paral·lel a l’expansió del sempre salvatge capitalisme—, suposa l’extensió de l’explotació de la persona per la persona en una de les seves formes més conegudes per nosaltres: el treball assalariat. La imposició d’aquest sistema -econòmic, social i polític- no estarà exempta del sorgiment de resistències. Aquestes resistències pretendran acomodar-se al sistema a partir de reformes més o menys importants o bé transformar-lo totalment per diversos mitjans. És la història d’aquestes resistències desenvolupades a la comarca del Berguedà al llarg del segle XX, les que sotmetrem a balanç en aquest text.

ANTECEDENTS DEL MOVIMENT OBRER AL BERGUEDÀ

Aquestes resistències al sistema de les que parlàvem, al Berguedà igual que a la resta de Catalunya, tindran majoritàriament un caràcter laic, antiautoritari i anticlerical. Es tractava d’organitzacions horitzontals i petites, reflex del propi model d’indústria existent a Catalunya. Aquest primer obrerisme permetrà la posterior adopció -majoritària i no traumàtica- del model bakuninista, sent l’autonomia de les organitzacions obreres i la seva federació uns dels pilars més importants de l’obrerisme català. És per això, que cal recordar la importància de la proto-industria –del segle xviii- a la nostra comarca, reflectida en la creació de les maixerines[2]. Creiem que caldria tenir en compte també el proto-obrerisme o substrat obrerista que com hem assenyalat possibilitarà la creació i el desenvolupament d’un model d’obrerisme concret.

En parlar de la industrialització al Berguedà hem de fer una ineludible referència a les colònies industrials que a partir de la segona meitat del segle xix es construiran al llarg del Llobregat. Aquest sorgiment com ha plantejat Ignasi Terradas[3], caldria cercar-lo en l’enfrontament de classes i en una rendibilitat social a llarg termini. Evidentment, aquesta qüestió repercutirà en l’aparició i desenvolupament dels moviments obrers.

Del moviment obrer organitzat a la nostra comarca, en tenim precedents ja al 1855 quan trobem greus enfrontaments entre operaris i fabricants a Berga[4] -entre d’altres localitats catalanes- responent a la il.legalització de les societats obreres i a l’expoli del seu patrimoni. També abans de 1871 trobem societats obreres –sense formar part de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT)- a localitats com Alpens, Berga, Balsareny i La Pobla de Lillet. Entre 1871 i 1873 se’n crearen d’altres –tampoc a l’AIT- a Avià, Borredà i Prats de Lluçanès[5]. Algunes d’aquest societats obreres es començaran a integrar a l’AIT a partir de 1872[6], com són les pertanyents a Alpens i a Berga[7].

En parlar del moviment obrer a la nostra comarca, hem de parlar de Gironella, de Fígols, de Puig-reig i de La Pobla de Lillet. La importància de l’obrerisme a Gironella és cabdal. Ja al 1882 trobem que a Gironella hi havia presència del sindicat tèxtil de “Les tres classes del vapor”[8], organització catalana fundada al 1868.

El 1890 serà un any de forta agitació social. El 22 de març es produí un lock-out patronal que afectà a la major part de les fàbriques entre Sallent i Berga –exceptuant cal Metre de Gironella i, en un primer moment, l’Ametlla de Merola-[9]. La conseqüència va ser la vaga de solidaritat promoguda pel sindicat “les tres classes del vapor”, que en el cas de Gironella comptarà amb la participació d’entre 520 i 700 obrers. Aquesta llarga vaga durarà fins al mes d’agost, en que la patronal iniciarà una dura repressió, amb desnonaments dels treballadors que vivien a les cases de les colònies, tot contractant treballadors forànis com en el cas de Viladomiu[10].

EL MOVIMENT OBRER FINS A PRIMO DE RIVERA

La Confederació Nacional del Treball (CNT) va néixer a Barcelona durant un Congrés celebrat al Palau de Belles Arts a finals de 1910. Això no vol dir que no existís un moviment obrer anterior a aquestes dates. És evident que hi era, el què passa és que no estava articulat entorn de cap organització sindical forta, podríem dir que anava més per lliure, agrupant-se a l’entorn de nuclis molt petits. Fou a partir dels fets de la Setmana Tràgica que es va veure la necessitat de crear un confederació de sindicats per tenir més força alhora d’afrontar els problemes. Per això va néixer la CNT.

A la nostra comarca, però, no trobem massa informació de la CNT fins a finals dels anys 10 o principi dels 20. Tanmateix els indicis de la seva existència i acció són les societats culturals i socials de caire obrer, que van ajudar a integrar als treballadors en el món associatiu. Un altre indici és la distribució de premsa obrera i llibertària a diverses poblacions berguedanes -Berga, Gironella, Olvan, La Pobla de Lillet- ja des de principis de segle, com per exemple: Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Salud y Fuerza[11], entre d’altres. De les associacions abans esmentades cal destacar-ne algunes[12]:

La “Flor Obrera Gironellenca”, fundada al 1903; l’“Ateneo Gironellense”, societat obrera que entre d’altres activitats duia a terme classes diürnes i nocturnes per a treballadors. Això ens permet demostrar la importància que tenien aquest tipus de societats i associacions en l’estructura social del poble. Això trenca el fals mite, escampat per alguns sectors interessats, de que l’obrerisme només era violència individual i exclusivament reivindicació laboral. Per això, no hem d’oblidar el component cultural i de formació del nostre obrerisme, cultura a la qual tenien moltes dificultats per accedir els treballadors i, quan hi accedien, moltes vegades estava manipulada per les escoles oficials d’aquell temps en mans de l’església.

Alguns dels gironellencs que van formar part d’aquest ateneu eren[13]: Salvador Sampere Parcedisas que al 1913 n’era el president; Manuel Guixé Pijoan, treballador tèxtil que al 1920 n’era el secretari; Jordi Moncunill, al 1918 fou escollit president de l’ateneu, càrrec que va ostentar com a mínim fins al 1920; Joan Rodoreda, al 1918 n’era el vice-president; Josep Viladomiu Vinyoles “Xic rei”, al 1918 n’era el secretari.

D’altres associacions de les què en tenim notícia són: l’“Ateneu Obrer d’Avià”, fundat al 1913; la “Societat Obrera d’oficials de paletes”, de Berga, fundada 1900; la “Societat d’asserradors mecànics de Berga i rodalies”, del 1904; la “Cooperativa obrera de carburs” del 1914; “L’obrera berguedana” de Berga, del 1917; el “Cercle d’obrers” de Casserres, del 1909; la “Cooperativa Obrera de l’Alt Llobregat” de la Pobla de Lillet, del 1907; la “Unió Obrera d’Olvan” del 1912; la “Unió Obrera” de Puig-reig, del 1907. I com aquestes, moltes més que no citem perquè es faria massa llarg.

Amb l’arribada de la primera guerra mundial es va estimular encara més el sentiment de consciència de classe i per tant el moviment obrer. Això era degut a l’augment espectacular de la producció industrial en motiu de la teòrica neutralitat espanyola. Això va suposar un augment de la demanda de la mà d’obra i el conseqüent creixement de l’explotació d’aquesta. Els beneficis de les empreses creixeran moltíssim però els salaris no ho faran. Si hi sumem que els preus dels productes pujaran, veurem com la capacitat adquisitiva de la classe treballadora baixarà en picat.

Si a més, hi afegim l’esclat de la revolució russa podem entendre perfectament l’augment de l’activisme obrer. En aquest sentit trobarem arreu de Catalunya, i també a la nostra comarca, multitud de conflictes laborals. Un exemple són les vagues de 1917 i la de 1919.

Al juliol de 1918, en el Congrés regional de la CNT celebrat a Sants, es constitueixen els Sindicats Únics, que agrupen les diverses societats d’una mateixa branca industrial. En aquesta època la militància de la CNT augmenta espectacularment, i és a partir d’aquí que ja comencem a trobar estructures sindicals fortes a la nostra comarca. Aquests sindicats únics de la CNT seran molt importants al Berguedà. Això es pot comprovar al Congrés de la Comedia de Madrid celebrat el desembre de 1919[14], on ja hi trobem representants dels sindicats de diferents pobles del Berguedà: Olvan, Gironella, Fígols, Puig-reig, etc.

Entrarem en uns anys de gran inestabilitat social i política, aquesta situació en part serà provocada per l’actitud de la patronal que acomiadava treballadors indiscriminadament, i que també duia a terme una pràctica molt comú a l’època i en temps anteriors, el lock out. La nostra comarca no és diferent a la resta de Catalunya i així tenim la notícia que al 12 de novembre de 1919[15] es manifesten a Gironella pels carrers del poble els treballadors acomiadats i altres treballadors que estan en vaga, suposem que en solidaritat amb ells. Es manifesten tot cridant contra la patronal i cantant la Marsellesa en passar per davant de la caserna de la Guardia Civil. Sembla ser que el fet va acabar amb la intervenció de la força pública

Aquest augment de la CNT i de la inestabilitat farà que la patronal reaccioni i munti els seus propis sindicats: els sindicats lliures, que juntament amb les bandes de pistolers a sou, pagats pels propis empresaris, combatran violentament aquest creixement del moviment obrer. Igualment també es va portar a terme en aquests anys la tristament famosa Llei de Fugues, que també serà una pràctica usual en temps franquistes.

Mentrestant, les vagues i els lock outs continuaven arreu de la comarca, i les detencions de sindicalistes de la CNT eren contínues. Sembla ser que a finals de gener de 1920 es van detenir 9 persones a Puig-reig[16]. Com a conseqüència les dissolucions de la CNT foren constants.

En aquest sentit creiem que és de justícia recordar algun del s obrers que van participar en aquests sindicats als principis dels anys vint. Puig-reig: Esteve Gorgas Serra; Joan Pons Viñeta, que en fou secretari i president. Gironella: Manuel Guixé; Manuel Lladó Cortina; Ignasi Llimós Gràcia; Jordi Moncunill; Lluís Pagerols Masforrell “Pallot”; Prudenci Pei; Emili Riu; Josep Viladomiu, que fou tancat a la presó en aquests anys per la seva actuació; Ramon Plarromaní Mas, que fou ferit d’un tret al pulmó durant les seves lluites contra els sindicats lliures. Berga: Just Lacau Peralta; Maria Tarrés Tarrés “la Canyetana”, de les poques dones sindicalistes que tenim notícia de la nostra comarca. Fígols: Manuel Peralta Berbal, que potser no es coneix gaire, però fou un dels organitzadors del sindicat miner de Fígols al 1917.

Un altre exemple de la violència d’aquesta època fou l’atemptat a Àngel Pestaña fet a Manresa a l’agost de 1922, on sembla que hi va intervenir un berguedà que es deia Serra[17] i que pertanyia al sindicat lliure.

L’OBRERISME DURANT LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

Durant aquests anys de forta inestabilitat social, el nombre de militants de la CNT es va reduir a tot el país, això era degut a que els treballadors tenien por de les conseqüències que podia suposar estar afiliat a la CNT: acomiadaments, repressió, inseguretat personal davant els atacs de les bandes de pistolers, etc…

Al setembre de 1923 Primo de Rivera va donar un cop d’estat recolzat per la patronal i la burgesia per intentar aturar la inestabilitat tan social com política en què vivia l’estat espanyol. Per aquest motiu va augmentar el control, mitjançant la repressió i d’altres vies, sobre el moviment obrer i també el catalanisme. Una mostra d’aquesta repressió fou l’alt nombre de cenetistes detinguts només pujar Primo de Rivera al poder. Un exemple és en “Tres Tres”, de la Pobla de Lillet, treballador del carrilet i ninotaire. Va ser un militant molt actiu i va passar moltes vegades per les presons de la comarca.

Una altra d’aquestes vies de control fou la creació dels “Comitès Paritaris”, que teòricament eren unes plataformes per intentar resoldre els conflictes laborals de forma pacífica i no violenta com havia succeït fins ara amb el pistolerisme. Així quan hi havia un desacord s’asseien a la mateixa taula els representants de la patronal i dels treballadors; normalment també hi era present representació estatal. La teoria era que d’aquesta manera es solucionaven els problemes de mutu acord, equilibrant els interessos dels treballadors i de les empreses. La realitat era una altra ben diferent i sempre prevalien els interessos de la patronal per sobre de tot.

La postura dels sindicats davant el nou règim i els seus “jocs” va ser diferent. Per una banda la Unió General de Treballadors (UGT), i com a conseqüència el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), van participar en aquesta legalitat adoptant una actitud més pragmàtica i col·laboracionista; creien que participant-hi aconseguirien més resultats que no marginant-se. Per altra banda, la CNT no va creure en els esmentats comitès. Això junt amb el seu típic radicalisme va fer que fos prohibida i hagués de passar a la clandestinitat. Tampoc ens hem d’oblidar dels Sindicats Lliures que camparan al seu aire, ja que estaran en el seu ambient i es convertiran pràcticament en els sindicats oficials. Per tant, podem dir que entrem en uns temps una mica grisos pel que fa al moviment obrer, almenys durant els primers temps de la dictadura. Malgrat que hem dit que la CNT va ser durament represaliada, això no vol dir que deixés d’existir ni d’actuar, ho seguirà fent però adaptant-se a la nova situació.

D’altra banda, cal esmentar l’augment de l’activitat i presència dels anomenats Grups d’Afinitat, que no eren més que grups de persones ideològicament identificades amb les idees anarquistes. A Fígols, per exemple, se’n va formar un integrat entre d’altres per: Manuel Ruiz (FOTO 1), Àngel Vaqué, Pere Bascompte, Peralta, Baltasar Martínez, etc. A Gironella també se’n va crear un format, entre d’altres, per: Josep Viladomiu, Benet Cadena, Ramon Faura, Pau Porta, Joaquim Penina, etc.[18]

En aquest sentit cal esmentar també la reunió que van tenir al 1925 alguns grups de Terrassa i de la intercomarcal Manresa-Berga per a crear una organització anarquista (preludi de la Federació Anarquista Ibèrica – FAI), on hi van assistir grups de molts pobles, entre ells hi havia en Josep Viladomiu[19] de Gironella. Al ple regional de grups anarquistes de març de 1926 hi assisteixen grups de la intercomarcal Manresa-Berga, com per exemple “El Fulminante” de Fígols —probablement el grup abans esmentat—, “La Eterna Llama” de Berga i un altre grup de Puig-reig.[20].

Va ser en aquest situació de clandestinitat quan un dels sindicalistes més coneguts de la comarca del Berguedà va començar a entrar en contacte amb el moviment obrer, era en Ramon Casals “Ramonet Xic” (FOTO 2), que a mitjans dels anys vint, treballant a la fàbrica de cal Asensio de Berga va conèixer vells sindicalistes de la CNT que el van anar introduint en aquest món. Un d’ells era Antonio Bonilla que provenia d’Andalusia d’on fou desterrat per la seva activitat sindical. A mesura que va anar passant el temps, la dictadura de Primo de Rivera es va anar afeblint, així a la segona meitat dels anys vint es van començar a produir alguns fets que demostraven que el moviment obrer estava tocat però no enfonsat. Un exemple és en Josep Ester Borràs “el Minga” (FOTO 3) que entre el 1927 i el 1928 va organitzar el sindicat del Metall de Berga, a la clandestinitat evidentment, i en va ser el president.

Però el fet amb més transcendència d’aquests anys fou sens dubte l’esclat de la de la primavera de 1928[21] a l’Alt Llobregat. Aquesta vaga vindrà estimulada per l’intent dels treballadors d’aconseguir la jornada laboral de vuit hores. Això va anar precedit d’una reunió que van mantenir delegats dels treballadors amb representants de la patronal a l’abril del 1928. A aquesta reunió hi van assistir, entre d’altres, Ramonet Xic i Alfons Ortiz Cabanas, un altre dels sindicalistes que posteriorment estaran dins la CNT legalitzada. Com era d’esperar no es va arribar a cap acord i això derivà cap a l’esmentada vaga.

En aquest conflicte hi van tenir un paper molt important els esmentats Ramonet Xic i Alfons Ortiz; en Ramon Sant Mas “El Ros” (FOTO 4), gran amic del Ramonet. I aquí destacaríem el paper de la Maria Tarrés que ens ajuda a entendre que la dona treballadora també era present en un món, ens referim al sindicalista, encara dominat pels homes. Ella va comandar un grup de dones per anar a fer guàrdia a la caserna de la Guardia Civil, per evitar que s’emportessin els presoners, que s’havien fet durant el conflicte, a Barcelona. Sembla ser que no se’ls van arribar a emportar. També evità que un grup de dones cremessin la caserna, ja que hi havia criatures i deia que ells no tenien cap culpa dels actes dels seus pares[22].

D’aquesta vaga acabaríem esmentant que va aixecar una gran solidaritat, almenys a Berga, on es van tancar les botigues en una mostra d’entesa amb els treballadors. Certament aquest conflicte va ser un bon aldarull per la ciutat de Berga, fins al punt que el diputat Berguedà Farguell va haver d’intervenir com a mitjancer entre els treballadors i la patronal per tal de calmar els ànims. Sembla ser que durant el conflicte es cantava una tonada popular que deia: “Els burgesos ens volen fer la por, però els obrers de l’alt Llobregat no en tenim, no”.[23]

Una altra de les poblacions berguedanes que va patir fortament el conflicte fou La Pobla de Lillet on també hi va haver moltes detencions i enfrontaments amb la força pública. Tampoc cal passar per alt que l’empresonament de molts treballadors, que anaren a parar a les presons berguedanes i l’acomiadament de molts altres.

Al gener de 1930 cau en Primo de Rivera degut a la multitud de problemes que arrossegava, i és substituït per un altre militar, en Berenguer. S’inaugura l’etapa final de la restauració coneguda com a “dictablanda”, on s’intueixen més escletxes, i és per aquestes escletxes per on actua el moviment obrer que es va reorganitzant, encara dins la clandestinitat. Així al 6 d’octubre de 1930 es fa un Ple Intercomarcal clandestí de la CNT al bosc de Suanye, prop de Manresa, en el qual hi serà present l’Àngel Pestaña com a representant del Comitè Regional.

La II República: apogeu del moviment obrer

L’arribada de la II República va ser rebuda amb esperança per la societat catalana i berguedana. Serà rebuda públicament i festiva, pels carrers de pobles i ciutats catalanes i el Berguedà no serà una excepció (FOTO 5). Tanmateix les il·lusions de gran part dels obrers no trigaran a pansir-se davant de la lentitud i timidesa dels canvis que la República durà a terme i de la repressió cap al moviment obrer en forma dels anomenats presos governatius.

En arribar la República, la CNT sortirà de la clandestinitat i els sindicats de la comarca adherits a la confederació es reorganitzaran i creixeran, sent sens dubte la principal força sindical de la comarca. Pel que fa a la UGT, al Berguedà igual que a gran part de Catalunya no apareixerà amb importància fins a la guerra civil, tanmateix cal exceptuar el cas d’Avià on la UGT existirà des de 1934[24]. Pel que fa a la producció agrícola cal destacar el sindicat Unió de Rabassaires, amb força importància a Olvan i Berga, entre d’altres poblacions. Seguint en el terreny sindical, durant la República també apareixeran sindicats autònoms, inspirats en el sindicalisme revolucionari de Nin i Maurín, que dependràn del Bloc Obrer Camperol (BOC) primer i després del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). En aquest sentit trobem un sindicat depenent del BOC a la Pobla de Lillet ja des de 1932, amb 170 afiliats al 1934[25]. Al maig de 1936 es reorganitzarà[26] sent aleshores afí al POUM i amb 124 afiliats. D’altra banda, durant la República també podem trobar l’anomenat “Sindicat de la Garrafa” –així és com l’anomenaran els seus adversaris-[27], sindicat d’inspiració catòlica que s’expressarà a través d’una publicació anomenada “La Victoria”. Aquest sindicat tenia presència almenys a Berga, Puig-reig i Gironella i en aquest darrer cas podria ser que es tractés del sindicat dit “Sindicat Obrer d’Industries, Arts i Oficis de Gironella i Comarca” que fou constituït a l’abril de 1932 i posteriorment s’extendrà a Berga i Puig-reig. El president d’aquest sindicat a Gironella, Ramon Cotcharrera Saló, serà assassinat el juliol de 1936 al terme municipal de Casserres.

Pel que fa als partits obrers cal destacar el BOC. Aquest partit al Berguedà el trobem ja al 1931 a Berga i Gironella; des de 1933 a La Pobla de Lillet i al 1934 a Puigreig. En Manuel Prieto Garcia, sindicalista i miner a Fígols que havia participat activament a la vaga revolucionaria de 1932, després de l’esmentada vaga abandonà l’ideari àcrata i s’afilià al BOC. Va ser un dels candidats d’aquest partit obrer per la provincia de Barcelona a les eleccions de novembre de 1933 i participà com a orador en la campanya duta a terme pel partit al Berguedà, durant la primavera del mateix any. Al 1935 es crearà el POUM, aquest partit hereu del BOC i la Izquierda Comunista Española (ICE) d’Andreu Nin, com que tampoc podrà esdevenir la vanguardia de la CNT, potenciarà la creació de sindicats autònoms ja esmentats abans, tot i que la major part dels bloquistes primer i després dels poumistes sindicalment estaran afiliats a la CNT. Pel que fa al POUM a més del llocs on ja hi havia hagut el BOC –Berga, Gironella, La Pobla de Lillet i Puigreig- el trobem a Fígols i a Guardiola. Pel que fa als organs d’expressió d’aquests partits per la comarcal Manresa-Berga, serà Front –BOC- i Avant –POUM-. Pel que fa a la Unió Socialista de Catalunya[28] fruit d’una escissió de la Federació Catalana del PSOE, cal destacar la seva presència a Berga sota la direcció de Marcel.lí Prat i Gonfaus i a Borredà dirigida per Josep Sanya i Rota. Com veurem més endavant el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) apareixerà durant la Guerra Civil juntament a la UGT.

Paral.lelament a l’auge reorganitzatiu de l’anarcosindicalisme, al Berguedà també s’intensificarà l’activitat dels grups d’afinitat anarquista existents, com el “Fulminante” de Fígols i “La Eterna Llama” de Berga adherits a la FAI. També podem veure la gran activitat que duran a terme –sobretot del 1932 al 1933- els grups d’afinitat de Gironella com és “Amor i verdad” adherit a la FAI i el grup “Espartaco” trentista. També apareixeran nous grups, dels que destaquem, a tall d’exemple alguns apareguts l’any 1933: el grup de Berga “Volcán” –adherit a la FAI- i el grup de La Pobla de Lillet “Las Rebeldes del Pirineo”, grup format exclusivament per dones i també adherit a la FAI[29].

Aquest auge obrerístic, cultural i associatiu també el veiem en les associacións culturals de caràcter obrer com l’Ateneo Gironellense –que funcionava des de principis de segle- i el Casal Democràtico de Gironella, amb gran activitat des dels anys trenta.

Entre finals de 1932 i principis de 1933 amb la creació de la Federació Sindicalista Llibertària s’organitzarà orgànicament una tendència dins la CNT, anomenada trentisme en referència al manifest signat per trenta importants militants de la CNT a l’agost de 1931. El trentisme, impulsat sobretot pels vells militants cenetistes, voldrà la consolidació dels sindicats i es mostraran crítics amb la impaciència dels joves de la FAI. La tendència trentista es diferenciarà doncs de la “faiera” en qüestions tàctiques i no ideològiques. Dins el trentisme podem observar –com a mínim, dues posicions: la de Peiró que preten la creació d’una CNT forta, per tal de crear la infraestructura suficient que permeti una transformació periòdica i progresiva de la societat, i la dels que acceptarán la participació en la política parlamentaria, com és el cas dels grups de Sabadell i Manresa. La primera corrent del trentisme és la majoritaria i es la que podem observar també en major mesura al Berguedà, com veurem més endavant. La dialèctica entre “trentistes” i “faieros” és doncs una clara expressió de les divergències tàctiques dins el sindicalisme des de principis de segle[30], ja abans de la creació de la CNT, on les posicions anarquistes i les sindicalistes entraran sovint en contradicció.

El gener de 1932 s’iniciarà a Fígols i s’extendrà sobretot a les poblacions de l’Alt Llobregat i el Cardener una vaga general revolucionària que proclamà el comunisme llibertari. Sobre la possibilitat de dur a terme aquesta vaga se’n va parlar en una reunió dels sindicats de la CNT de la comarca duta a terme a Gironella. En aquesta reunió tots els sindicats exepte el de Fígols, van acordar no dur a terme la vaga revolucionaria. (FOTO 6) Malgrat això Salvador Robles, un anarquista del sindicat de Fígols, amb una llarga experiència revolucionària i una formació cultural destacable –col.laboraba asiduament amb Tierra y Libertad i amb Brazo y Celebro– va advertir que ells donarien un exemple del que era el comunisme llibertari[31]. Segons Abel Paz[32], els primers dies de 1932 -abans de la vaga- a Sallent i a Fígols –citant a A. Gilabert- hi va haver un encès míting de Bonaventura Durruti, Artur Parera i Pérez Combina, a petició del sindicat. El dilluns dia 18 de gener, el sector tèxtil berguedà anirà a la vaga per l’incompliment per part de la patronal dels acords presos en matèria salarial. L’endemà dimarts, aprofitant la conjuntura, els miners de Fígols declaren la vaga general revolucionària[33]. El procés en aquest casos de gimnàstica revolucionària seguia la següent pauta[34]: 1/ Presa de les armes i de l’ajuntament sense violència. 2/ Assetjament de la caserna de la Guàrdia Civil. 3/ Proclamació del Comunisme Llibertari amb la penjada de la bandera roja i negra a la casa consistorial, la supressió de la moneda, de la propietat privada i de l’explotació de l’home per l’home. 4/ Arribada de la força pública, rebuda amb més o menys resistència. 5/ Dura repressió personal i sindical. (FOTO 7)

La vaga revolucionària s’extendrà a Sallent, Navarcles, Balsareny, Cardona i Súria. I sense tenir el mateix caràcter revolucionari, hi haurà el cas de Berga, Gironella, Puig-reig i Manresa. Tanmateix, a Berga hi va haver un gran rebombori arrel de la detenció d’en Miquel Bueno i sis miners més (FOTO 8), on durant un setge exagerat s’arribaren a llençar unes “bombes” des d’un pis de les voltes d’en Claris (FOTO 9). El dissabte 23 segons Jaume Serra i el diumenge dia 24 segons Borderies i Vilanova, les tropes entren a Sant Corneli sense trobar resistència. La vaga revolucionaria arribarà al seu final sense cap episòdi de violència revolucionària. S’iniciarà una dura repressió sindical i personal amb nombrosos presos —detinguts en les setmanes seguents— i amb la deportació de molts obrers a la Guinea Espanyola, dels quals destaquem: Manuel Peralta Berbal, Antonio Zamora, Ramon Noguera o Salvador Lozano. Alhora molts obrers foren empresonats, com Miquel Bueno, Ramon Vila, Àngel Baqué, Josep García, Salvador Robles, etc.

Els anomenats “fets de Fígols” van agreujar sens dubte l’enfrontament de tendències dins la CNT, del que abans parlàvem. Un exemple clar és el cas de Gironella en que el 12 de juny de 1932 hi va haver una divisió sindical entre els “vells” sindicalistes i els “joves”, malgrat que tots seguien dins el Sindicat Únic d’Oficis Varis de Gironella, adherit a la CNT. Ens fixem en el cas de Gironella perquè junt amb Puig-reig i la Colònia Rosal són les poblacions berguedanes en que es donarà el trentisme, sent Gironella un cas especialment interessant en referència en aquesta dialèctica. El trentisme a Gironella s’articularà dins el sindicat a partir del “Grupo Espartaco” i s’expresarà a través del periòdic obrer Luz y Vida (FOTO 10). Del Grup Espartaco eren membres Manuel Guixé Pijoan, Lluis Pagerols Masforroll i Josep Pujal, etc. En contraposició, la tendència partidària de la FAI serà representada pel “Grupo Amor y Verdad” integrat entre d’altres per Josep Viladomiu, Ramon Faura, Manuel Lladó, Francesc Vicente i Luciana Cadena. Aquestes dues corrents articulades a partir dels esmentats grups, s’enfrontaran dialècticament per tal de controlar el sindicat únic. Aquesta dialèctica passarà per la voluntat de fer un boicot al segell confederal per part dels trentistes que acusaran a la FAI d’intrusisme dins el sindicat. La resposta serà l’organització d’una assemblea per reorganitzar la CNT al marge dels trentistes.

Aquesta dialèctica acabarà amb el trencament i amb la creació dels Sindicats d’Oposició l’estiu de 1933. Al Berguedà trobem Sindicats d’Oposició a Gironella, a Puig-reig i a la Colònia Rosal. Això suposarà l’existència de Sindicats d’Oposició i de la CNT a Gironella –on el de l’oposició tindrà la majoria d’afiliats- i a Puig-reig.

Al novembre de 1933 les dretes pujaven al poder, iniciant-se un periode de dura repressió cap al moviment obrer, on la patronal i el govern apretaran fort. Poc després, al desembre, es creaven les aliançes obreres en que no participarà la CNT, però on sí que s’integraren alguns sindicats d’oposició, en el cas del Berguedà va participar en el front únic, a partir de febrer de 1934 el Sindicat d’Oposició de Puigreig[35], però no l’actiu sindicat trentista de Gironella. A partir del Congrés de Saragossa celebrat el maig de 1936 es va decidir en principi la reintegració dels Sindicats d’Oposició dins la CNT, deixant però llibertat a cada sindicat perquè decidís si es reintegrava o no a la Confederació. Pel que fa a Gironella, cal dir que l’important sindicat d’oposició de la localitat i el sindicat de la CNT es van tornar a unir[36], com molts altres sindicats catalans, al contrari que els sindicats de Manresa i de Sabadell, que passaren a la UGT.

Juliol de 1936: Rebel·lió militar i revolució social

Després de l’acció del poble de Barcelona que va contribuir decisivament en el fracàs de l’aixecament militar contra la República, es desencadenarà una revolució encapçalada principalment per la CNT, força sindical majoritària en aquells moments. La revolució comportarà la creació de comitès de milícies antifeixistes a cada poble, substituïnt o coexistint amb els ajuntaments. Aquest comitès estaran formats per representants de la CNT, UGT, Unió de Rabassaires, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), POUM i PSUC de cada localitat, adequant la composició del comitè a la realitat de les diferents forces –obreres, d’esquerra o sindicals- de cada població. (FOTO 11) Amb l’esclat de la guerra civil i la revolució social, el moviment obrer posarà en pràctica molt de tot allò per al que s’havia estat preparant des del segle XIX –per mitjà de la cultura, la lluita i la creació d’infraestructures diverses-.(FOTO 12)

De seguida sortiran columnes de voluntaris cap al front d’Aragó. Cal dir que inclús abans de la ràpida organització i sortida de columnes de voluntaris al front, hi va haver petits grups que marxaren cap a Saragossa, aquest és el cas del miner de Fígols Manuel Prieto[37]. Les diferents forçes polítiques i sindicals organitzaran columnes, sent la majoria confederals. Hi haurà berguedans a la columna Karl Marx i també a la columna Durruti –la que va sortir primer-, però la majoria van anar al front amb la columna Terra i Llibertat. El març de 1937, ja en l’inici del que serà la contrarevolució, es decidirà la militarització de les columnes de voluntaris, davant aquesta decisió, molts anarquistes berguedans, negant-se a acceptar la militarització tornaran als seus pobles i alguns tindran aleshores responsabilitats als comitès municipals i d’empresa. Per exemple en Josep Viladomiu que anirà a una cooperativa de Manresa, Ramon Vila que anirà a la col.lectivitat de Fígols, Josep Ester i Ramon Casals que tindran responsabilitats municipals. (FOTO 13)

D’altra banda el procés revolucionari comportarà la col·lectivització de terres i fàbriques, col·lectivitats que posteriorment la Generalitat per imposició de la realitat haurà de legitimar amb el decret de col·lectivitzacions (FOTO 14), un intent de regularitzar i controlar allò que era ja un fet. Al Berguedà sabem de l’existència, per exemple, del cas de la Colònia Rosal que va ser col·lectivitzada dient-se Bergolvan[38]. També sabem del cas de Cal Bassacs en que Lluís Nicolau Fort, un anarquista d’acció que havia participat en l’assassinat d’Eduardo Dato al 1921, estava al capdavant de la col·lectivitat amb la participació activa d’anarcosindicalistes com Valentí Cadena. La fàbrica de Cal Monegal de l’Ametlla de Casserres n’és un altre exemple, on cal destacar la participació de Carles Santandreu Tort, membre del comitè de control com a delegat de la UGT i el PSUC. En aquest període es treballarà des de les forces obreres i sindicals en el sentit de crear una granja comarcal a Graugés i també crear un hospital comarcal al convent de Sant Francesc. El procés col·lectivitzador va afectar també als cinemes com és el cas de Borredà i del Cinema Olímpic CNT[39] de Berga. També hi haurà cooperatives com la de pintors de Berga que depenia de la UGT de la que fou secretari en Benet Comelles Freixa[40]. Aquestes col·lectivitzacions sembla que van funcionar bé en general i van suposar avenços tècnics importants com és el cas de Fígols, en que es fan reformes a la mina Consolació: es faran voltes a les mines, es comprarà la màquina elèctrica per arrossegar les vagonetes, i es farà la passarel·la per anar cap a oficines, a més d’altres avenços en mecanització i lampisteria[41]. Finalment, cal dir sobre les col·lectivitzacions que malgrat que al Berguedà foren importants i que sembla ser que representaren en general una millora per als diferents centres de producció, manquen estudis de cas sistemàtics que aportin informació al respecte.

EL FRANQUISME: REPRESIÓ I RESISTÈNCIA (FOTO 18)

Tothom sap les conseqüències que va tenir la caiguda de la República, es van perdre les llibertats que tant esforços havia costat aconseguir. A més es va engegar una dura repressió que va portar molta gent a l’exili i la mort o a la presó als qui no van poder travessar la frontera. Els que havien participat al moviment obrer en van ser especialment protagonistes, així molts van ser assassinats, entre d’altres llocs, al conegut Camp de la Bota, com: Joan Barat Agon, de Berga, membre d’ERC i posteriorment del PSUC i UGT durant la República, afusellat al juny de 1939; Pere Cascales Nicolàs, miner de Bagà, membre de la CNT i la FAI, afusellat al juliol de 1940; Esteve Gorgas Serra, membre de la CNT de Puig-reig, afusellat al juliol de 1939; Antoni Lorent Casas “Atayud”, pagès de la CNT de la Pobla de Lillet, afusellat a l’abril de 1940. I molts altres que per motius d’espai no podem citar.

Els que van travessar la frontera també van patir les dures condicions de l’exili, havent de passar pels famosos camps de refugiats: Vernet, Sant Ciprià, Agde, Argelers, Noer i molts d’altres. A això s’hi cal sumar l’inici de la segona guerra mundial. Molts dels nostres obrers militants es van afegir a la causa aliada integrant-se a la resistència francesa. Això va fer que molts caiguessin en mans alemanyes i anessin a parar a camps d’extermini. Uns quants dels molts que hi van passar són[42]: Josep Ester, va entrar a Mathaussen a l’abril de 1944 i en sortí quan alliberaren el camp; Alfonsa Bueno Vela[43], dona de Josep Ester, militant de la CNT de Berga, primer fou traslladada Ravensbruck, on va ser víctima d’experiments, i després a va anar a Mathaussen. Josep Bueno Vela, va ser dut a Mathaussen a l’abril de 1944. (FOTO 15)

Altres berguedans no van tenir la sort de sortir vius dels camps, alguns d’aquests són: Miquel Bueno Gil, anarquista berguedà que fou dut a Mathausen a l’abril de 1944, també se’l traslladà al famós castell de Hartheim on fou objecte d’experiments científics de tot tipus, sembla ser que va morir a la cambra de gas al 18 d’agost de 1944; Francesc Jiménez Navarro, membre del PSUC i UGT de Berga que va morir a Gusen al 27 de setembre de 1941; Lluís Pagerols, membre de la CNT de Gironella, va morir a Gusen al novembre de 1941; Carles Santandreu Tort, militant del PSUC i la UGT de Berga, fou detingut pels alemanys al juny de 1940 i se’l traslladà a Mathausen on fou assassinat al 8 de novembre de 1941[44]. (FOTO 16)

Malgrat la forta repressió a què es va veure sotmès el moviment obrer català, aquest va seguir existint, això si, amb una situació molt precària degut a la forta pressió del règim franquista. Aquesta resistència obrera no va tenir les mateixes característiques en tot el franquisme. Creiem que a “grosso modo” podem dividir-lo en dues grans etapes: la primera arribaria aproximadament fins a principis dels anys 50, on el predomini va seguir sent d’una CNT[45] molt assetjada. (FOTO 17) I una segona etapa a partir de la data esmentada, on tindrà un paper més important un nou sindicalisme dominat bàsicament per PSUC, Hermandad Obrera d’Acción Católica (HOAC) i d’altres grups d’orientació catòlica, i més endavant per Comissions Obreres (CCOO), sense oblidar-nos d’altres sindicats com Unió Sindical Obrera (USO). Per veure una UGT més forta haurem d’esperar fins la Transició.

Com hem dit, la primera etapa ve dominada per la CNT. No cal dir que aquesta organització sindical quedà fortament tocada per la desfeta de la República. La majoria dels vells militants estaven empresonats, morts o exiliats. Malgrat això, a l’acabar la segona guerra mundial hi va haver a Catalunya una forta embranzida del moviment obrer, perquè s’esperava que la victòria dels aliats comportaria la caiguda del general Franco. Fou en aquesta època quan la CNT es va anar reorganitzant a la nostra comarca, això si, sempre clandestinament. Segons algunes fonts orals[46] sembla ser que al Berguedà hi havia aleshores uns 200 cotitzacions del sindicat a la clandestinitat. També tenim informació que a Fígols, malgrat l’estricte control de la família Olano, que havia recuperat el control de les mines, també es va reorganitzar el sindicat. Juan Pérez Sánchez[47], fou un dels organitzadors d’aquest sindicat i col·laborà amb els maquis, per aquest motiu fou empresonat a la Model i a la presó de Girona.

Dins de l’òrbita de la resistència durant aquests anys també hem de destacar les diferents cadenes d’evasió que ajudaven passar gent cap a França des de Catalunya o a l’inrevés.(FOTO 19) Una de les més conegudes era la que encapçalava l’aragonès Francisco Ponzan, amb la qual hi participaven alguns berguedans, com per exemple la família Ester-Bueno abans citats en parlar dels camps nazis.

Un altre exemple de la resistència obrera és el maquis. Moviment iniciat al voltant de 1944 i que es va allargar fins a la caiguda de Ramon Vila[48] a l’agost de 1963. Era un moviment que també creia que el franquisme no tardaria a caure si els aliats vencessin[49]. Alguns berguedans van col·laborar o participar-hi: Josep Bertobillo Molas, Marcel·lí Massana Bancells “Panxo”, Jordi Pons Argilés “Taràntula” de Gironella, Jaume Puig Costa “Jardiner” o “Tallaventres” també de Gironella, Ramon Vila Capdevila “Caracremada” “Maroto” “Capita Raymond”. L’any de més activitat fou al 1949, any en què es va produir l’assalt dels sous setmanals de les mines de Fígols, que se’n derivà l’assassinat mitjançant la llei de fugues de Josep Bertobillo, Josep Puertas i en Joan Vilella (FOTOS 20 i 21). Aquest any el grup de Massana també va segrestar el senyor Fontfreda de Rocafort, entre d’altres accions.

La CNT estava molt desgastada i encara s’aniria desgastant més. Un exemple és que al maig de 1945 hi va haver una escissió entre els partidaris de la participació en el govern republicà a l’exili i els pròpiament apolítics. En aquest sentit en Peirats membre de la CNT de l’exterior, a l’estiu de 1948 va entrar a l’estat espanyol per entrevistar-se amb la CNT de l’interior, i curiosament aquesta entrevista es va fer al cementiri de Berga. (FOTO 22)

A principis dels anys cinquanta la CNT entra en una etapa de foscor, en aquests anys els moviments obrers que trobarem seran encapçalats pel PSUC i algunes agrupacions obreres d’ideologia catòlica que no estaven d’acord amb el règim franquista, com per exemple la HOAC, que existia a nivell estatal des de finals dels anys 40 i que a Berga se’n va formar un grup al 1955[50], grup integrat entre d’altres per: Josep Montanyà, Estanislau Vivó, que foren detinguts i empresonats al 1958 per organitzar i dur a terme una recol·lecta pro famílies dels detinguts degut als conflictes obrers del mateix any a Barcelona i altres llocs de l’estat.

En aquest sentit hem de remarcar que durant la dècada dels anys 50 es van produir diferents vagues, com la vaga dels tramvies de 1951 a Barcelona. A nivell de la comarca les mobilitzacions foren més modestes però també a tenir en compte, per exemple al 12 de febrer de 1952[51] es va produir una vaga de sis dies a les mines de Fígols per reclamar un augment de sou.

Un altre exemple fou la convocatòria la “Vaga General Pacífica” organitzada pels comunistes a nivell estatal[52]. En la preparació d’aquesta vaga al Berguedà hi van participar, entre d’altres, el miners Àngel Andrés Montoliu i Pere Gallardo Martínez, com a conseqüència d’aquest fet foren detinguts i empresonats. També van intentar reorganitzar el PSUC a la comarca del Berguedà.

A més d’aquest conflicte a la nostra comarca se’n van desenvolupar d’altres per exemple al maig de 1962 hi va haver una vaga que va afectar a les mines de Fígols, Vallcebre i a la Pobla de Lillet, sembla ser que estava relacionada amb una vaga que es va desenvolupar a la Maquinista de Barcelona.[53] Les pretensions d’aquesta vaga va ser menys primes i més salari. La repressió d’aquesta vaga fou molt dura.

Així arribem al 20 de novembre de 1964 que es creen a Barcelona les CCOO, sindicat que es va formar a partir de diversos grups: membres del PSUC, Joventut Obrera Catòlica (JOC), HOAC, Acció Catòlica Obrera (ACO), Moviment Socialista de Catalunya (MSC), Front Obrer de Catalunya (FOC) i alguns d’UGT, CNT i Solidaritat d’Obrers Catalans (SOC). Aquest sindicat tindrà una actitud possibilista en el sentit que en un principi col·laborarà relativament en el joc sindical franquista, alguns dels seus membres participaran en algunes eleccions sindicals, però de seguida i vist el caire reivindicatiu del sindicat, el règim franquista el reprimirà sense cap contemplació.

També a la nostra comarca durant les darreries dels anys 60 i a principis dels 70 es van produir tot un seguit moviments i reunions que van possibilitar la creació de CCOO. Cal posar de manifest l’ajuda d’algun sector de l’església que estava en contra del règim franquista, un exemple d’això és que a Berga les reunions abans esmentades es produïen a l’església de Sant Francesc[54].

TRANSICIÓ I RESTAURACIÓ MONÀRQUICA

Durant els anys posteriors a la caiguda del dictador els sindicats van anar sortint a la llum, més concretament fou al 1977 quan s’aconseguí la legalització dels sindicats.

Aquest any fou molt agitat al Berguedà, va ser quan es va produir la tancada a les mines de Fígols al desembre. Tot va venir d’un informe presentat per l’empresa FECSA en el qual deia que volia augmentar la producció i fer una reducció molt gran de la plantilla. Això, els sindicats recentment legalitzats, no ho van acceptar i al 7 de desembre va començar la tancada. Aquesta fou secundada per CCOO, UGT USO i la CNT. Aquesta vaga s’estendrà per tota la comarca. Els sindicats van posar de manifest que només acabarien amb la tancada si l’expedient de crisi fos retirat. Finalment les condicions dels treballadors foren acceptades majoritàriament i la tancada es va acabar.

Les negociacions amb l’empresa les van dur a terme un seguit de treballadors que representaven a l’exterior els miners tancats a les mines. Aquests eren: Eleuterio Adelantado Vea, Manuel Alías González, Pedro Andrés Díaz, Josep Coromines Andreu, Agustin Iglesias Marín, Josep Maria Martin Torres, Lluís Perarnau Ripoll, Ramon Pérez Giménez, Agustin Quesada Soto, José Luís Resina Redondo, Damián Sánchez Giménez, Juan Sánchez Giménez.[55]

A més de la mineria, l’altre gran sector de la comarca, el tèxtil, també es va veure afectat per mobilitzacions degudes majoritàriament a la crisi econòmica que patia el sector. Alguns dels anys amb més mobilitzacions foren el 1977, 1978, 1980 entre d’altres.

Comissions Obreres portarà la pauta del moviment obrer d’aquests anys al Berguedà, sobretot a partir de les primeres eleccions sindicals de 1978. Dins d’aquest sindicat hauríem de destacar entre d’altres a: Adolf Cid Padrón, que al 1977 va accedir a la secretaria general del sindicat a la comarca, i ho va ser fins al 1994 exceptuant un parèntesi de 5 anys. Al 1978 fou membre del Consell Nacional de CCOO de Catalunya representant al Berguedà[56]; Manuel Alías González i Josep Dachs Gonfaus, tots tres de Berga; Antoni Estrada Rabat, aquest últim de Gironella i que va morir prematurament al 1984.

Pel que fa a la històrica CNT, com tot el moviment llibertari experimentarà un auge molt important a tot Catalunya des de 1976 i fins al 1979. En aquells anys el moviment llibertari serà molt ampli, però també molt divers: des dels vells anarcosindicalistes fins als joves provinents del maig de 1968. Amb la reorganització d’una sola CNT —malgrat l’existència de diversos comitès, fruit de les divisions de l’exili i l’activitat de l’interior—, veurem com l’anarcosindicalisme viurà un intens però breu moment d’apogeu[57], amb importants vagues com la de gasolineres. L’atac directe de l’estat per un costat –cas Scala el 1978, l’assassinat del sallentí Agustín Rueda, etc- i les pròpies divisions internes, acabaran per enfonsar el sindicat. La CNT berguedana és un exemple clar d’aquest procés. El gener de 1978 durant el procés de reconstrucció de la CNT berguedana, Josep Ester Borràs vindrà a Berga i donarà un multitudinari míting al Patronat. La CNT tenia el local al carrer Fra Frederic de Berga i l’afiliació es dispara per moments, cal dir en aquest sentit que inclús algunes persones grans anaven al local de CCOO –al carrer Balmes- per afiliar-se a la CNT[58]. Berga tindrà sis sindicats que aglutinaran tota la comarca i que al desembre de 1977 sumaran 620 cotitzants[59]. La CNT berguedana participarà activament en l’esmentada vaga de gasolineres i en la de les Grues Carreres[60]. Tanmateix l’auge durarà poc, ja que al setembre de 1979 comptarà amb 201 cotitzants. El 1978 renuncia a presentar-se a les eleccions sindicals i deixa via lliure a CCOO, malgrat que molts cenetistes presenten llistes com a “independents”[61]. El desembre de 1979 a partir del V Congrés la divisió serà un fet i l’escissió inevitable. A partir de 1980 l’escissió és un fet i podem parlar de dues CNT, o de la CNT i de la Confederació Catalana del Treball de la CNT (CCT-CNT) que tindrà el seu local al carrer de la Pietat de Berga i que finalment al 1988 passà a ser la Confederació General del Treball (CGT). Durant la dècada dels noranta l’activitat dels dos sindicats baixarà fins a desaparèixer.

Si bé l’explotació de la persona de la persona ha restat una constant bàsica des de l’origen del capitalisme, les formes d’aquesta explotació han anat variant i inclús perfeccionant-se, de manera que les velles formules de resistència obrera no s’han mostrat sempre tant efectives com seria d’esperar. Aquest és precisament un dels greus problemes que arrossega el feble moviment obrer actual. Cal doncs cercar noves fórmules —o recuperar-ne de velles—, perquè la situació també és diferent. En aquest sentit cal esmentar la iniciativa que es va dur a Berga l’any 1982, impulsada entre d’altres per Josep Quevedo, amb la Coordinadora de Parats que amb diverses accions com l’ocupació de l’INEM i l’ocupació de la sala de plens de l’Ajuntament de Berga, van aconseguir un relatiu èxit en obtenir alguns llocs de treball públics.

En aquest article hem volgut fer una exposició general de l’evolució de l’obrerisme al Berguedà al llarg del segle XX, fent un breu balanç i proposant línies d’investigació. Al llarg de l’article esmentem alguns actius obrers berguedans que hem considerat prou representatius, evidentment en són molts més. Molts dels militants obrers del Berguedà els podeu trobar biografiats pels autors d’aquest text al Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i les Edicions de la Universitat de Barcelona[62].

Josep Cara Rincón

Jordi Jané Roca

 

Publicat a l’Erol número 70, tardor de l’any 2001

 

 


NOTES

[1] E. GALEANO, El libro de los abrazos. Madrid: siglo vintiuno editores, 1999, pàg. 103-104.

[2] A. SOLÀ, “Indústria tèxtil, màquines i fàbriques a Berga” A: L’Erol núm. 47, estiu 1995.

[3] I. TERRADAS, –La qüestió de les colònies industrials. L’exemple de l’Atmetlla de Merola. Editat pel Centre d’Estudis del Bages i l’Àmbit de Recerques del Berguedà. Manresa 1994. Idem: -“Les colònies industrials. Un estudi de cas entre l’antropologia i la història.” A Passat industrial: una aproximació pluridisciplinar (actes i afegits a les primeres jornades del passat industrial, celebrades a Barcelona, del 8 al 16 de Maig de 1997). Organització i compilació a càrrec de: Joan Mayans i Planells i Guillem Mundet i Genís. Editat per Associació Antropologies.

[4] CLARA E. LIDA, Anarquismo y revolución en la España del XIX. Madrid: Editorial Siglo XXI, 1973, pàg. 64-65.

[5] JOSEP, TERMES, Anarquismo y sindicalismo en España. La primera internacional (1864-1881). Barcelona: Editorial Ariel, 1972, Pàg. 291-295.

[6] Actas delCongreso Obrero de la Federación Regional Española de la AIT, Zaragoza del 4 al 11 de abril de 1872. Editat pel periòdic “El día de Aragón” a los libros del día, Diputación Provincial de Zaragoza. Zaragoza.1987

 

[7] Veure correspondència de la secció de paletes i fusters de Berga a: Cartas, comunicaciones i circulares del III Consejo Federal del Región Española. I, II, III. Publicaciones del Departamento de Historia Contemporanea. Universidad de Barcelona. Barcelona 1972, 1973, 1979.

[8] MIQUEL IZARD, Industrialización y obrerismo. Les Tres Clases de Vapor 1869-1913. Barcelona: Editorial Ariel, 1973, pàg. 201, 202.

[9] JOSEP OLLER I VILÀ, “Les lluites obreres de 1890” a L’Erol, núm. 32, hivern de 1990.

[10] IZARD, pàg. 163 i 171.

[11] Tierra y Libertad, 1907-1913.

[12] PERE SOLÀ GUSSINYER (coordinador): Història de l’associanisme català contemporani Barcelona i comarques de la seva demarcació 1874-1966. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia, pàg. 493-517.

[13] La informació d’aquestes persones i d’altres que aniran sortint al llarg de l’article són extretes de: A.A.D.D: Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

[14] Memoria del Congreso celebrado en el Teatro de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de diciembre de 1919. Barcelona 1932

[15] PEDRO FLORES: Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner. Barcelona: Editat per l’autor, 1981, pàg. 190.

[16] FLORES, pàg 194.

[17] A.A.D.D: Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. pàg.1297.

[18] FLORES, pàg 218.

[19] FLORES, pàg, 210.

[20] JUAN GÓMEZ CASAS, Historia de la FAI. Madrid: Editorial Zero S.A, 1977, pàg 100. Sabem l’orígen dels grups a partir de Tierra y Libertad nº81, 1932.

[21] Per seguir el desenvolupament d’aquesta vaga cal consultar les publicacions de Manresa: El Pla de Bages i el Diario de Avisos, els mesos d’abril i maig. També hem tingut en compte les successives entrevistes amb en Ramonet Xic.

[22] FLORES, pàg 212. També ens hem de referir a les xerrades amb en Ramon Casals.

[23] Font: Ramon Felipó.

[24] BALLESTER, DAVID, Marginalitats i hegemonies. L’UGT de Catalunya (1888-1936) De la fundació a la II República. Barcelona: Columna edicions, 1996, pág. 158-159 i 176-177.

[25] CHARLES ANDREW DURGAN, B.O.C 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino. Barcelona: Editorial Laertes, 1996, pàg. 549.

[26] Solidaridad Obrera, 21 maig 1936.

[27] Veure les constants referències en aquest sindicat i el seu organ d’expressió a Luz y Vida diari obrer de caràcter trentista de Gironella.

[28] JOSEP SERRA I CARNER, El moviment obrer al Bages i al Berguedà durant la segona República. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 1988, pàg. 100.

[29] Sobre l’aparició d’aquests nous grups d’afinitat anarquista veure Tierra y Libertad el maig i el juny de 1933.

[30]JOSEP TERMES, Històries de la Catalunya Treballadora. Barcelona: Ed. Empúries, 2000, pàg. 21.

[31] Diverses entrevistes amb Ramon Casals.

[32] ABEL PAZ, Durruti en la revolución española. Madrid: Fundación de Estudios Libertarios “Anselmo Lorenzo”, 1996, pàg. 314-315.

[33] Per veure la evolució dels fets cronològicament, veure el treball de CRISTINA BORDERIAS I MERCEDES VILANOVA, “Cronología de una insurrección: Fígols en 1932” A: Estudios de Historia Social, I, 24-25, pàg. 187-199.

[34] JOSEP PEIRATS, La CNT en la Revolución Española. Cali-Colombia: La Cuchilla, 1988, Vol. I, pàg. 68-69.

[35] DURGAN, pàg. 243,265 i 311.

[36] Solidaritat Obrera, 16 i 20 de maig de 1936.

[37] ANTONIO MORALES TORO i JAVIER ORTEGA PÉREZ Javier (eds.): El lenguaje de los hechos. Ocho ensayos en torno a la figura de Durruti. Madrid: Fundación Salvador Seguí, 1996, pàg. 73, 75, 76.

[38] DANIEL MONTAÑÀ i JOSEP RAFART, La guerra civil al Berguedà (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, pàg. 64.

[39] Veure: L’Erol núm. 51.

[40] Entrevista amb Benet Comellas, 6 de novembre de 1996 i 11 de juny de 1997.

[41] Entrevista a Pérez Sanchez, finals d’agost de 1999.

[42] MONTSERRAT ROIG, Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1991.

[43] NEUS CATALÀ, De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas. Barcelona: Adgena, 1984, pàg 89.

[44] MONTSERRAT ROIG, Els catalans als camps nazis.

[45] Durant els primers anys del franquisme van ser desarticulats nombrosos comitès de la CNT de l’interior, això va anar minant la capacitat de resistència del sindicat. Per veure aquest tema cal consultar: CIPRIANO DAMIANO GONZÁLEZ, La resistencia libertaria. Barcelona: Editorial Bruguera, 1978, pàg: 130-131; BERNAT MUNIESA, Dictadura y monarquia en España. De 1939 hasta la actualidad. Barcelona: Editorial Ariel, 1996, pàg. 43.

[46] Successives entrevistes amb en Josep Deseuras Vilanova.

[47] Entrevista a Pérez Sanchez, finals d’agost de 1999.

[48] Cal dir que en Ramon Vila havia participat activament en la resistència contra els nazis durant la segona guerra mundial, on serà conegut com capità Raymond.

[49] El cas de Ramon Vila es podria considerar a part, en el sentit que serà una lluita molt particular.

[50] Xerrades amb en Josep Montanyà.

[51] MATIAS O. MAU BRANCO, Història de Carbones de Berga, S.A.. Berga, 2000, pàg 40.

[52] A.A.D.D., Comissions Obreres de Catalunya. 1964-1989. Barcelona: Ed. Empúries, 1989, pàg. 43.

[53] A.A.D.D.: Comissions Obreres de Catalunya. 1964-1989. pàg 50.

[54] Xerrades amb Josep Montañà i Manuel Alías.

[55] MAU BRANCO, pàg 100.

[56] A.A.D.D.: Comissions Obreres de Catalunya 1964-1989. pàg. 190.

[57] MUNIESA, pàg. 196-197. I tota l’obra de JOAN ZAMBRANA, La alternativa libertaria. Catalunya 1976-1979. Badalona: Ed. Fet a mà, 2000.

[58] Xerrades amb en Josep Dachs.

[59] ZAMBRANA, pàg. 132-133.

[60] Xerrades amb Josep Quevedo.

[61] MUNIESA, pàg. 196.

[62] Cal dir que a l’esmentat diccionari apareixen algunes errades que malgrat estar arranjades per part dels autors, han aparegut involuntàriament en l’esmentada edició. En aquest sentit, cal dir que la biografia de Ramon Vila Capdevila que ve signada pels autors del present article, hauria d’estar signada pel seu autor Isaac Soca Torres.

Article publicat a l’Erol número 70.


Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries