En veu alta!

Publicat el 08 maig 2009

Sota aquest títol acaba de nàixer la «Publicació Intermitent de la Xarxa Anarquista». El primer número és un monogràfic sobre l’avortament, amb diversos escrits que aborden des de diferents punts d’anàlisi l’avortament, més enllà de les consideracions legals i des d’una òptica llibertària. No he tingut res a veure en l’elecció del títol però haig de dir que m’agrada molt. Jo l’entenc com una afirmació de les idees, pràctiques, propostes i contradiccions anarquistes. Sense complexos. Cap a fora del ghetto, sense cap subordinació i amb totes les aspiracions del món mundial. Acceptant la nostra enorme heterogeneïtat («tants caps tants barrets» deia un dia), però constatant tot el que compartim, que és moltíssim i que ens ha de permetre, a les anarquistes, treballar juntes quan calgui i quan vulguem. I ja fa temps que cal i ja fa temps que moltes volem.

Però no parlaré només de coses bones. Vull parlar de com s’actua davant les agressions i les injustícies dins d’allò que alguns anomenen moviments socials. Tenim el cas de Berga on després de fer-nos el llit mentre lluitàvem contra l’ordenança de civisme, ens fan fora d’una ràdio de la qual érem pares per criticar els polítics que van aprovar l’esmentada llei i per acabar-ho d’arreglar el desembre passat ens l’amaneixen amb pedres i intents d’incendi, mentre l’assetjament personal i les agressions de «baixa intensitat» encara és hora que s’aturin, i sé de què parlo. També puc esmentar les silenciades agressions a la Torna de Gràcia ara fa més d’un any i en un sentit similar fa uns dies em comentaven unes altres agressions de gènere. No pretenc explicar aquests fets, ja que qui vol els pot conèixer. El que vull manifestar és el cansament que sento en comprovar com no passa res. La gent tanca files, l’amiguisme és superior al sentiment de justícia i, a l’igual que a la resta de la societat, no passa res. Comprovo dia rere dia com les complicitats amb aquestes injustícies s’estenen i envesquen fastigosament a molta gent suposadament conscient. Es volen presentar les agressions com a disputes personals, privades, poc clares i subjectives. Ara entenc millor a la gent que no en vol saber res dels “moviments socials” (lloc de tota la societat on la diferència entre pràctiques i discursos és més gran). Davant d’aquest panorama només em queda dir que em fot tant fastig l’agressor com qui el deixa entrar al seu ateneu, el justifica i li dona cobertura política. No vull capellans però això no vol dir que tot s’hi valgui. I ara sí, en veu alta: salut i anarquia!

Publicat al Catalunya número 107, juny  de 2009

Signat com a Pep Cara (Berga)


Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries