Gimnàstica
Publicat el 27 octubre 2010
La vaga general ha passat i per l’antiautoritarisme va ser un èxit. I jo ja no sóc d’eufòries. De fet, quan abans de l’estiu des de la CGT s’estudiava la possibilitat de convocar vaga general jo era dels que pensava que era un error degut a la mancança de feina del dia a dia, a les limitacions del model sindical, a la manca de compromís i a la nostra debilitat. Penvava per tant que seria un fracàs i, per tant, contraproduent. Els arguments seguien sent vàlids pel passat dia 29 de setembre i pels que hàgin de venir. Tanmateix, no vaig valorar suficientment les propietats d’exercitar-se. Sí, la gimnàstica. El millor del 29 és que vam veure que podiem, que era just, útil i divertit. I és això el que ara em fa pensar que una convocatòria de vaga general al marge dels sindicats grans i grocs, és a dir una vaga general des de l’anarcosindicalisme i els moviments antiautoritaris podria no ser una bogeria tant boja. Caldrà valorar-ho.
Abans del 29 els mitjans van propagar el dret a treballar, descontextualitzant-lo i oposant-lo a la vaga. La parcialitat i la descontextualització de l’argument va ser tant gran que fou com si defensesin el “dret” de l’esclau a ser esclavitzat o el “dret” de la víctima a ser violada o assassinada. Després de la vaga, l’esperpent periodístic encara va creixer més. Van tornar a sortir els 200 antisistemes de Barcelona dels quals parlava la Tura quan estava a Interior, ara eren 400 de violents i 1400 de simpatitzants. El triangle Italià-Grècia-Espanya de fa una dècada, el turisme okupa i fins i tot els anarquistes blaugranes que ho trinxen tot. Antisistema: un estigma tant ridícul com els 200 anarcobolchevics que controlaven Catalunya l’estiu del 36 segons en Termes en una delirant conferència on hagués preferit no ser-hi. Els cronistes oficials són bufons del poder, s’anomenin historiadors o periodistes. Si amb el temps aquests mots acaben amb connotacions tant negatives com les de carceller, policia o polític, que ningú no s’extranyi. I acabo obrint un tema que tractaré a la propera columna, sobre els mitjans alternatius. Una reflexió fruit de l’experiència i a propòsit d’haver participar a les jornades que amb molt encert va organitzar l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona; i es què: alguns ni som periodistes ni ho volem ser. Salut i anarquia!
Publicat al Catalunya número 122, novembre de 2010
Signat com a Josep Cara Rincón (Berga)
Responses are closed for this post.