La memòria ens obliga

Publicat el 31 agost 2017

Pot ser algú creu que la història és només una ciència social que ens aproxima al coneixement del passat de les societats humanes. Però a la pràctica la història és una eina per legitimar el present i el futur que habitualment és en mans de qui té poder. Per això sovint s’utilitza ignorant tot mètode científic. Per això davant un relat històric cal conèixer qui l’emet, quins són els seu interessos i basant-se en quines fonts ha estat creat. La història és plural com les realitats que explica i no pot estar només en mans d’especialistes. La història és per a tothom i tothom ha de poder-la fer.

La memòria històrica en aquest país és especialment important. Perquè aquí fa ben poques dècades hi va haver un genocidi seguit d’una intensa propaganda dels guanyadors. Propaganda que fou acompanyada fins al final d’assassinats —sistemàtics durant anys—, presó i repressió a tots els nivells: amb les armes de la gana i la manca de llibertats.

Els militars revoltats contra una II República van perdre a Barcelona enfront les organitzacions obreres i revolucionàries fet que va suposar l’inici d’una curta però profunda revolució social de caràcter llibertari. Si la lluita per la justícia social dels obrers ja havia provocat l’acord de l’església, de la patronal i dels propietaris per finançar i beneir l’aixecament militar contra la república, la revolució social posterior va suposar una set de sang que amb prou feines se saciaria en quaranta anys.

Aquest país és doncs excepcionalment especial i injust respecte la qüestió de la memòria. Els feixistes i els seus patrocinadors mai han deixat de ser reconeguts i recordats per la força, primer amb «valents» martirologis i després amb els covards i còmplices continuismes institucionals. En canvi, les persones que sí que van donar la vida —amb revolucionària generositat— pel benestar, la llibertat i la justícia social de tothom han estat difamats i exclosos de la història.

Entre el 1948 i el 1949 l’anarquista berguedà Ramon Casals escrivia a l’exili que el dia de l’alliberament Berga podria dir «present!» i per fer-ho explicava la gran actuació de les dones berguedanes durant la vaga de 1928 a la ciutat. L’alliberament que acabada la Segona Guerra Mundial esperaven els nostres exiliats no va arribar mai. I malgrat els grans esforços esmerçats pels qui sí que van lluitar contra Franco; el dictador va morir al llit i no sense restaurar abans els Borbons. Tot plegat amb l’aplaudiment de franquistes i la majoria de l’oposició, comunistes inclosos. D’aquesta manera legitimaven i legalitzaven el franquisme. El canvi fou lampedusià; e la nave va!

Des del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs apostem per una recuperació de la memòria que passa per la investigació i la difusió immediata a la societat berguedana de tot el coneixement que recuperem i generem. La nostra tasca pertany a la història aplicada, una història militant allunyada del coneixement entès com a divertimento intel·lectual, com a palanca laboral o política, o com aliment per l’ego. És per nosaltres una part bàsica en la lluita per la justícia social.

Ara mateix estem al mig de la celebració de la Vintena Marxa-Homenatge als Maquis a Berga. Vint anys de caminades, xerrades, edició i presentació de llibres, plaques, prohibicions institucionals i desobediència cap a elles. És obligat desobeir les ordres i lleis injustes, us sona? Doncs estem d’acord.

Sé que a la Montserrat Venturós li importa la memòria històrica, de veritat. Tanmateix no tinc tan clar que a l’alcaldessa de Berga li importi massa. De què serveixen les institucions si la Montse no pot legalitzar ni un sol canvi de nom de carrer tot i que pensi què és just? o si la Colau està en contra dels abusos laborals a TMB o contra els abusos de la Guàrdia Urbana però no és capaç de fer justícia? I doncs, de què serveixen les institucions? O més ben preguntat: a qui serveixen? Mani qui mani.

Per moltes persones, entre les que m’incloc, treballar per allò que ara se’n diu memòria històrica no és una opció; és una obligació. Fer un carrer a l’Alfonsina Bueno, al Marcel·lí Massana o al Ramon Vila —i els que falten!— no és un caprici, sinó un acte de justícia: és la nostra obligació moral cap aquella generació de gent valenta i generosa. Com és també per tu Venti una obligació moral legalitzar la feina que hem dut a terme, i ho saps perfectament, confio que ara que ets alcaldessa siguis conseqüent i compleixis amb el teu deure cap a tots aquells berguedans que en el moment d’alliberar-se van dir: «present!».

Publicat al NacióBerguedà.


Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà bufons civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries