Les nostres cuidadores

Publicat el 23 Desembre 2018

En quines condicions es troba qui té cura de la nostra salut, de la nostra educació i dels nostres estimats familiars? Ens importa gaire?

En aquest país ha esdevingut un factor decisiu i imprescindible pel funcionament del sistema que el compromís personal entre metge i pacient, entre mestra i alumne i entre cuidadora i acompanyant, solventi la negativa de l’admnistració a facilitar els recursos necessaris per a uns serveis púbics i unes professions dignes. I és que parlem de professions no de voluntariats. Prou xantatge als voluntariosos professionals per part de les administracions.

I mentre els polítics mantenen allò públic mig desmanegat i amb recursos insuficents sembla que els diners publics no falten per afavorir interessos privats. De vegades amb l’afegit que es tracta de projectes discriminadors com les escoles religoses que segregen els aumnes per gènere. Si la gent vol educar sota el paraigues de l’obscura religió que s’ho pagui.

Fem ara un pas més en la precarietat del sector social. De les que ens cuiden. Les, perquè són dones. Cuiden dels nostres avis, padrines, iaios i pares. Tenen cura dels nostres malalts. I n’estem agraïts, tant que les tractem gairebé com a persones. Amb la superioritat autootorgada del paternalisme. La major part d’elles són immigrants. Nosaltres, com que no som racistes, les tractem gairebé com a persones. I es que són quasi de la família. Només quasi. No fa massa una persona que treballa gestionant una empresa d’aquest sectorn en anar a reclamar un deute que tenien amb una treballadora afiliada al meu sindicat, la CGT, em dèien que “fins i tot li donaven de menjar”. Pagant 345 euros al mes, treballant més hores que un rellotge, entrant divendres i sortint dilluns o estant interna, treballant en negre i amenaçades de no dir-ho. Però clar són unes desagraides: a sobre que li donaven de sopar. Ja saps com són aquesta gent, deia la racista explotadora. Darrera d’aquest fet tenim unes empreses que volen enriquir-se aprofitant la fragilitat d’un col·lectiu, per aquests emprenedors la plusvàlua legal no és suficient. I de vegades, darrera de tot plegat també hi ha famílies que volen esclaves sense dir-ho. Jo em pregunto si com a societat som ignorants o bé còmplices. Definitivament crec que som més còmplices que ignorants i és que mai he cregut en la innocència dels que vivint al costat d’Auschwitz afirmen que desconeixien el que passava allà dins. Bon solstici.


Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga bufons CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries