[Editorial Pèsol Negre 71] Amanida de creences i il·lusions inútils

Publicat el 16 agost 2016 | Comentaris tancats a [Editorial Pèsol Negre 71] Amanida de creences i il·lusions inútils

El sistema electoral va ser acceptat pel sistema capitalista —amb algunes limitacions i algun tripijoc numèric— perquè és contrari a la lluita de classes i perquè en molts contextos és més adient que els règims totalitaris —també servidors del capitalisme—. A Espanya i Catalunya —més rucs que una sabata— s’hi han aficionat fort en això de votar. Alguns al servei del processisme —o sigui dels seus interessos de classe— o amb ganes de trobar una bona feina —nova política—. Tanmateix hi ha qui s’ho creu de bona fe. Aquesta bona gent em trenca el cor, perquè puc comprendre perfectament les ganes i la necessitat de canvi. I també el sentiment posterior a les eleccions, en sentir-se estafat. Tothom veu que és una estafa. Tothom que no hi té interessos, clar. Els anarquistes no som millors que ningú, al contrari, no som capaços de fa dècades d’oferir alternatives reals en aquesta societat podrida. Assenyalar amb enginy que el camí no són les institucions té poc mèrit, ja que és una evidència històrica.

Anem ara a Berga on un petit grup de gent, ben petit i molt fanàtic —l’Isis cristià berguedà— són el motor del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Queralt. Són fins i tot una minoria dins els catòlics. Són ultres i s’articulen a l’entorn d’una cereria. No representen el conjunt de berguedans, ni tant sols representen el conjunt dels catòlics; tanmateix porten la veu cantant de fa anys. Per deixadesa i interessos de tothom ells mantenen el poder dins els seus i comunicació directe amb el govern municipal —mani qui mani, fins i tot «els socialistes!?»— i la capacitat d’influència en una societat en part mesella i en part despreocupada.

Parlem ara d’interioritats dels revolucionaris catalans. La militància també implica coses pesades, desagradables, avorrides, repetitives i poc creatives i reconfortants. Si no tenim clar això ens enganyem i enganyem al personal. La revolució serà una festa i ballarem sí, i el moment insurreccional serà emocionant i amb adrenalina, també. I una organització forta ens pot possibilitar forçar els poders a aturar els seus abusos primer; mentre destruïm el poder per sempre. Barricades d’amor. Darrerament llegeixo comentaris i alguns articles que pel boc gros apunten a la renovació de l’anarquisme. Com passa de manera cíclica ataquen el paradigma anterior a discreció i sense aprofitar-ne res, grollerament. Fa temps toca a l’etiqueta de l’insurreccionalisme. Molts ho fan des d’un ben poc explicat i practicat Poder Popular, altres des d’una simple i camaleònica rebaixa de perfil i contingut de les nostres organitzacions en pro de confluir en una balsàmica abraçada frontpopulista amb qui sigui. Més del mateix. Res s’ha aprés d’allò viscut en les darreres dècades. Una crítica simplista i superficial, que només vol sumar adeptes a la nova moda enlloc d’assumir un anàlisi crític, acurat i just per tal de superar-nos. La manca de crítica i compromís ens condemna a unes miserables pràctiques i uns inútils salts de moda a moda. Al meu humil entendre, cal centrar-se en les mancances i els problemes no resolts que tenim, en les actituds i maneres de fer no racionals que ens han portat aquí, afrontar el poc compromís i la dificultat d’adquirir-lo i lluitar en un món de capitalisme, i individualisme i espectacle constant i fort. Per fer-ho cal que siguem honestos i renunciem a capelletes i etiquetes que són útils per les batalletes però que són ben allunyades de la realitat. I, finalment, és imprescindible assumir reptes grans, projectes molt ambiciosos. Salut i anarquia!
Pep i tu, juliol de 2016

Fàcil: ni masclisme ni xacrisme!

Publicat el 4 agost 2016 | Comentaris tancats a Fàcil: ni masclisme ni xacrisme!

45A

Sobre els mitjans de comunicació

Publicat el 5 abril 2016 | Comentaris tancats a Sobre els mitjans de comunicació

He trobat al primera carta al director que vaig enviar, no n’he fet gaires més. Era l’estiu de 1999 després de posar una placa a Vilada en record dels companys Puertas, Vilella i Bertobillo. La primera de les plaques ―ja que ens les feien malbé― i diria que vam arribar a posar-ne fins a tres. Per cert que l’Ajuntament de Vilada llavors en mans socialistes per no haver de donar permís deia que ho demanàssim a l’ACA que ells no sabien res… Bé, doncs vaig enviar la carta al diari Regió 7. Com veureu el text es queixa que TV3 va tergiversar la informació tal com feia el mateix règim franquista i abans la monarquia de la restauració i va presentar l’assassinat com si fos un enfrontament. Tv3 tornava a aplicar la llei de fugues als tres berguedans assassinats. El més collonut de l’assuntu  és que aquesta carta va ser publicada al diari Regió 7 amb algun petit canvi: enlloc de «guerrillers llibertaris» apareixia publicat «guerrillers llibertins». En aquest cas, quan esgotat i indignat vaig queixar-me, les culpes van anar a parar a la correctora. En conclusió al primer contacte amb els mitjans oficials, del sistema, van deixar-me sense cap dubte de com funcionaven. Ja sigui per deixadesa, ignorància, ineptitud o bé per servir la política i/o el mercat; el resultat final és sovint el mateix. I per això és imprescindible tenir mitjans de comunicació propis, que no serveixin el mercat, ni la política parlamentària i que estiguin alhora molt ben fets. Allò que intenta ser el pèsol negre, posem per cas. La carta:

Les mentides de TV3

Fa cinquanta anys, el catorze de novembre de mil nou cents quaranta nou, tres berguedans eren assassinats. El passat vint-i-tres de juliol, a la carretera vella de Vilada es va realitzar un homenatge a en Josep Puertas, Josep Bertobillo i Joan Vilella, cinquanta anys després que a prop d’allà se’ls apliqués «la llei de fugues». Aquests tres ciutadans del berguedà van ser assassinats per la Guàrdia Civil després de ser torturats durant tres dies, en ser sospitosos de col·laborar amb els guerrillers llibertaris.

L’homenatge  que aquest estiu se’ls va organitzar, va consistir en la col·locació d’una placa en la seva memòria, l’acte  ―emmarcat en la II Marxa-homenatge als maquis― va ser cobert informativament per algunes televisions, entre elles TV3. Tanmateix l’informatiu comarques va tergiversar els fets tot dient que els tres berguedans homenatjats eren tres maquis i que havien mort durant un tiroteig amb la Guàrdia Civil. Aquest fet ens va indignar als membres de l’organització de l’acte i sobretot a la família de les víctimes homenatjades. Aleshores van començar les trucades a TV3 i al col·laborador de la cadena al Berguedà. L’esmentat col·laborador que havia cobert 1’acte, havia informat correctament ―ens va enviar un fax amb el text que ell havia tramés a TV3― per tant la tergiversació s’havia fet a Sant Joan d’Espí. Per la nostra part insistírem al cap d’informatius  que rectifiqués, d’entrada la negativa va ser rotunda i no amb bones maneres, tanmateix seguirem insistint fins que finalment van admetre l’error i se’ns va assegurar que hi hauria la tan demanada i justa rectificació. La rectificació mai es va dur a terme.

Darrera de tot plegat hi pot haver una actitud feixista premeditada o una ineptitud galopant. Tant se val però, ja que les dues possibilitats ens porten al mateix: a la caracterització dels mitjans de comunicació i de la majoria dels periodistes que com la majoria d’historiadors són cronistes oficials del poder. Ja ens ho recordava Eduardo Galeano a través d ‘un proverbi africà: «Hasta que los leones tengan sus propios historiadores, las historias de cacería seguirán glorificando al cazador». Dones bé, només insistir en part del missatge de la placa abans esmentada: «Ni  oblidem, ni perdonem».

Josep Cara  Rincón

Berga (estiu de 1999)

A televisió del Berguedà defensant el canvi de noms dels carrers

Publicat el 4 abril 2016 | Comentaris tancats a A televisió del Berguedà defensant el canvi de noms dels carrers

La setmana passada amb l’Andreu vam anar a defensar la proposta del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de canviar noms de carrers de Berga.

Primera part:

Segona part:

L’Edat mitjana no s’acaba a Berga

Publicat el 29 març 2016 | Comentaris tancats a L’Edat mitjana no s’acaba a Berga

70C

Parlem de les assemblees

Publicat el 12 gener 2016 | Comentaris tancats a Parlem de les assemblees

399A

Per veure’l més gran clica-hi a sobre

Txema

Publicat el 23 desembre 2015 | Comentaris tancats a Txema

Si llegiu El Pèsol Negre de tant en tant sabreu que l’editorial ja fa alguns anys que és d’autor. El nostre col·lectiu no s’expressa a través de res. Segurament a través de la tria d’articles, sovint una mica dadaista. Per això m’agrada tant aquesta publicació.

Els revolucionaris —els de veritat— tenen necessàriament aspectes comuns: la generositat n’és un; el compromís un altre. Són ingredients indispensables i, si em paro a pensar en les persones militants que més admiro —que jo hagi conegut—, els tenen. El compromís i la generositat comporten que siguin treballadores i que el bé comú i la revolució siguin per ells una prioritat. Això no determina la família socialista de la que formis part, però sí que comporta militància. Jo no considero revolucionàries, naturalment, a les persones que només participen en l’estreta via parlamentària, cosa que redueix molt el camp al que avui dia els mitjans impúdicament anomenen revolucionari: sobretot el redueix al comunista —i pocs d’aquesta espècie no estan per la conquesta de les institucions per la via del sufragi—. Aquest text el faig per recordar i homenatjar qui ha estat un bon company i un gran amic, però si us hi fixeu he allargat tot aquest rollo del parlamentarisme per no haver de fer front a la qüestió. I és que costa. Costa massa. El Txema efectivament era generós i compromès. Vam fer-nos amics discutint. I vam construir l’amistat primer treballant en la militància llibertària. Després vam seguir militant, menjant, bevent, rient i fent el burru; i seguint militant, és clar.

Al número 59 d’aquesta publicació van sortir alguns articles crítics amb la via institucional, votar i tot plegat. El Txema va fer-ne un que a estones negava l’esmentada via i a estones apostava per votar la CUP. Així de clara; la contradicció. Vam ser criticats. A mi em va agradar que aparegués el text i fins i tot que fos un text embolicat, contradictori i sense una tesi clara. Com la realitat mateixa del moment i com l’estimat Txema era.

El Txema tenia molta empatia i una incontinència solidària exemplar. M’encantava parlar amb ell, tot dinant o sopant, millor —vaig a buscar vi! Portes tu el pa?—. Amb poca gent parles i et convenç una mica i tu la convences una altra mica i unes miques queden confuses i altres bocins resten com estaven de bon principi; però amb la sensació que afrontes junts i amb honestedat la problemàtica en qüestió. El Txema era molt i molt despistat. I molt intel·ligent i viscut; una mena de savi despistat. Coneixia gent arreu on anava, o millor dit: allà on anava molta gent el coneixia (tot i que ell d’entrada no se’n recordés): a la Guainia, a Saint Imier o a Barcelona… Era una persona amb un gran cor i aquesta és la veritat. També era un fart de riure i una màquina de produir anècdotes espaterrants. Una persona senzilla i humil; sinó ni haguéssim estat amics ni n’escriuria una paraula. Amb cinc minuts feia un amic. Amb el Txema vam compartir amics, militància, entrevistes pel Pèsol Negre i el Catalunya, menjars, borratxeres, indignació i farts de riure. Què maco que era el Txema Bofill, hòstia.

Pep i tu

Berga, 13 de desembre de 2015

Per què volem canviar els noms dels carrers?

Publicat el 6 desembre 2015 | Comentaris tancats a Per què volem canviar els noms dels carrers?

Van demanar-me un text de només 1.500 caràcters que expliqués això dels noms dels carrers pel Berguedà Setmanal del Regió7, finalment i que jo sàpiga no ha estat publicat. Podriem dir: el periodisme ja se sap, però no és cosa de periodisme sinó de mitjans; per tant: els mitjans, ja se sap. 

Per què volem canviar els noms dels carrers?

La nostra proposta ve de lluny: instàncies el 2005 i el 2007 i accions al carrer el 2006 i el 2010. Enguany la proposta ha provocat molt interès mediàtic i una gran reacció dels ultra catòlics d’arreu d’Espanya materialitzada en més de 2.600 correus electrònics de protesta. És normal. Els noms dels carrers són un factor més, i important, en la formació de la nostra manera de veure el món; de la nostra ideologia. Podem dir: diga’m els noms dels carrers de la teva ciutat i et diré en quina societat vius. Per tant, una proposta de canvi, ni que sigui parcial, es vista per les classes dominants com un atac al seu monopoli ideològic. Amb la nostra proposta la Berga religiosa i conservadora seguirà ben representada, la diferència és que hi haurà alguns carrers amb nom dels dominats que van decidir deixar de ser-ho. Ara l’Ajuntament de Berga està en mans de socialistes i en teoria hauria de ser més fàcil fer aquest acte de memòria, justícia i dignitat. Per això ha de ser possible posar els noms de veïns de Berga del segle passat als nostres carrers, enlloc de capellans, cacics, militars i nobles, es a dir d’homes explotadors, autoritaris i abusadors. I quins criteris hem seguit en la tria d’aquests veïns militants? Primer totes les dones conegudes i segon que n’hi hagi de totes les tendències polítiques i socials. Finalment, també proposem el nom de Josep Maria Isanta i el retorn a molts dels noms que hi havia abans de 1877, més populars i tradicionals que els actuals.

Josep Cara Rincón

Secretari del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs

 

La falsa drecera

Publicat el 25 novembre 2015 | Comentaris tancats a La falsa drecera

FB_IMG_1443186611065El que exposo no és una posició ideològica, és fruit de l’experiència i l’observació. Sóc contrari a la via institucional. No només considero que és contraproduent per les lluites socials, sinó que a més no són compatibles. La política institucional posa en qüestió l’autonomia dels moviments socials ja que la institució té lògiques pròpies i sovint contràries. El partit subordina el moviment social. A més, un cop dins —com a Sí Ministre— esdevenen socialdemòcrates o pitjor: com el PSUC durant la transició, els verds alemanys, la CUP a Berga amb l’Ordenança de Civisme, Syriza a Grècia, etc. Aquest desmobilitzador auge de la participació institucional —paral·lel al nacionalisme— és nefast per les lluites socials i per l’autogestió de les nostres vides. Un signe de debilitat, una derrota més. És curiós que qui dona aire al sistema esgotat és l’extrema esquerra o nova política, responsables d’aquesta transició lampedusiana. L’autogestió no es fa delegant. Les armes autoritàries de l’enemic no van ser fetes per alliberar-nos; no ens serveixen, destruïm-les!

J. Cara Rincón, militant de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga-FAC

Publicat a la Directa del 21 de setembre de 2015

Cosetes fetes amb el Roger

Publicat el 7 octubre 2015 | Comentaris tancats a Cosetes fetes amb el Roger

La nostra història acompanya un text d’un company de Berga sobre això de la CUP de la ciutat.

« newer postsolder posts »

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà bufons civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries