rebequeries

El neoimbècil

Publicat el 6 abril 2012 | Sense comentaris

Felip Puig afirma que els causants de la violència als carrers de Barcelona el passat dijous 29 de març, durant la Vaga General, van ser els neoanarquistes. Els neoanarquistes existeixen en la mesura que existeixen els neoimbècils com ell, com els mitjans que amplifiquen les immoralitats que dicta i com alguns ciutadans que repeteixen la mateixa cantarella com lloros. La campanya mediàtica és important perquè és massa la gent que va veure el que realment passava.

 

Anem per parts:

Primer, els causants de la violència solen ser els mossos que són els que la desencadenen i els que l’exerceixen. Els manifestants del dia 29 ho vam poder comprovar.

 

Segon, no és el mateix la violència cap als objectes que la violència cap a les persones i els qui la equiparen o ténen molta mala llet o són molt rucs. Algunes persones van cremar containers per expressar la protesta i la ràbia. Els containers cremant i cremats són esencialment una violència simbòlica que no posa en perill a ningú. La ultraviolència indiscriminda i organitzada de la policia no només és simbòlica —que també— sinó que és també violència real (desenes de ferits i un company malferit).

 

Tercer, una novetat de la manifestació de l’altre dia: molta gent va actuar amb certa violència per defensar-se dels mossos. Defensa pròpia. Fí de l’obediència. Fí del pensament únic de la pau, fí de la violència del pacifisme. La gent havia perdut la por. No només eren els militants i els grups de sempre. Era una part important dels manifestants que no pensaven deixar-se aixafar per la violència i arrogància dels mossos. Felip Puig anuncia lleis que anulen les “llibertats” individuals mínimes. Proposa detencions i retencions preventives. Com els presos governatius durant la II República. Doncs bé, cal que ens organitzem millor i ens preparem.

 

L’ambient i les circumstàncies són adequades per tal que l’anarcosindicalisme, l’anarquisme i els projectes antiautoritaris en general creixin i prosperin. Lamentablement crec que nosaltres, la majoria d’organitzacions no estem pas a l’altura de les circumstàncies. Hem de mostrar una alternativa real en aquests sistema polític i sindical que s’esfondra. Cal una nova Vaga General i de més d’un dia. Cal tensar la corda, mobilitzar-nos permanentment. Però podem fer-ho? Cal provar-ho.

 

Ja n’hi ha prou de parar l’altra galta. Que la pari el bisbe de Solsona que és la seva feina. Salut i anarquia!

 

Publicat al Catalunya número 138, abril de 2012.

Signat com a Josep Cara Rincón (Berga)

Pedres i cartells o metges i mossos

Publicat el 15 març 2012 | Sense comentaris

El passat mes de febrer vam sortir a encartellar per Berga com hem fet des de fa més de quinze anys i com seguirem fent. Vam penjar cartells de sensibilització sobre la immigració —tots som immigrants—, sobre què és l’anarquisme, sobre les desgràcies de la democràcia, sobre els valors de la revolució i, finalment, sobre els tràgics abusos d’autoritat duts a terme a casa nostra pels Mossos d’Esquadra. Bé doncs, una enganxada de cartells d’allò més habitual, tres grups de persones, per tres zones i anem per feina que volem plegar aviat. Quan acabàvem d’encartellar va arribar un cotxe de Mossos d’Esquadra i en van sortir dos agents —amb la seva xuleria habitual— per identificar-nos. Al moment va arribar un altre cotxe i dos o tres mossos més. Un cop fet el paripé, quan ja marxàvem encara va arribar un altre vehicle d’aquest cos policial. Tres vehicles i sis o set mossos per identificar dues persones que penjaven uns cartells contra els abusos de poder que precisament ells protagonitzen.

 

Una setmana després vaig patir un còlic nefrític. Pedres al ronyó sí senyor. Vaig anar a petar al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Berga i a l’Hospital comarcal diverses vegades i finalment em van ingressar. Tant al CAP com a l’Hospital em van tractar molt bé. Diumenge van enviar-me del CAP a l’Hospital i allà van tenir-me a urgències tota una tarda amb calmants. Malgrat no està gaire bé van fer-me anar cap a casa i clar, al cap d’unes hores vaig haver de tornar. Per què no van ingressar-me? Perquè no hi ha llits. Simplement per això. A l’hospital de Berga hi ha una planta tancada i com diu un bon amic, segur que l’obriran d’aquí a ’un temps, amb bombo i platillo, però l’obriran sent de gestió privada o concertada i de pagament. I així anem i anirem si no fem res per evitar-ho i, francament, no conto que això s’aturi.

 

Bé doncs, no sé quants metges i infermeres hi havia aquella tarda a l’hospital. A mi em van atendre en aquesta urgència mèdica —durant tot el procés—, unes quatre o cinc persones entre el recepcionista, infermeres i infermers, metgessa, etc. Per identificar-nos, a mi i un company mentre enganxàvem els terribles cartells adreçats a denunciar abusos d’autoritat van fer servir sis o set mossos d’esquadra. Algú té dubtes de qui és més necessari? Mossos d’Esquadra o metges? Militars o professors? Guàrdia urbana o infermeres? Guàrdia Civil o assistents socials?

 

Pot semblar demagògic, però no ho és tant. Per desgràcia no ho és gens. És una qüestió de models de societat. Ara ens obliguen a anar cap a una societat on els serveis adreçats a la societat estaran regits pel principi del benefici econòmic i no pel principi del bé comú. L’estat quedarà reduït a allò que és el seu sentit primer i últim: el manteniment de l’ordre establert, el manteniment de l’explotació i el manteniment de l’autoritat. És per això que mentre es retallen els pressupostos, els serveis i les persones en àmbits com l’educació, la sanitat i l’assistència social, les promocions de Mossos d’Esquadra no s’aturen i les plantilles de policies no paren de créixer. Dels militars ja ni parlo.

 

No ens enganyem, no sóc precisament un fanàtic de l’estat. La funció pública necessitaria ser, com a mínim, reformada. Però no regalada als grans monopolis econòmics. El funcionament dels serveis públics hauria de prendre formes més autogestionàries. Això sí seria intel·ligent. Ni burocratització ni privatització. Tanmateix, això ara són cants de sirena. Anem cap al model liberal més descarnat. La qualitat dels serveis sanitaris i de l’educació que rebrem estarà en relació amb la nostra renta. Un model de país de pena que, a més, queda d’aquesta manera, hipotecat per molts i molts anys.

 

La urgència per organitzar-nos i lluitar contra l’esclavitud i la marginació a la qual ens volen abocar els polítics i els empresaris —els poderosos vaja— és ara enorme. Igual que la necessitat de buscar formules reals per l’autogestió real —en la mesura del possible— de la salut i la nostra formació. No tenim cap altra sortida que l’autoorganització i això és una urgència. Salut i anarquia!

Signat com Pep i tu

Berga, març de 2012

Publicat a el pesol negre número 56, gener, febrer i març de 2012

La millor retallada pels mossos!

Publicat el 14 març 2012 | Sense comentaris

 

 

El Berguedà Llibertari i el Bages Llibertari junts al Bllibertari.org

Publicat el 14 març 2012 | Sense comentaris

El mes de gener de 2004 dos companys del Berguedà vam adquirir el domini www.berguedallibertari.org i el mes de març següent el portal «Berguedà Llibertari» es posava en funcionament. La voluntat era clara, es volia mostrar: «les darreres notícies de la comarca, les diverses activitats dels col·lectius i grups llibertaris del Berguedà, les lluites d’aquí i de la resta del món» i oferir tot un seguit de recursos al usuaris: correus electrònics, allotjar el web dels diferents col·lectius, accedir al fòrum, etc. De seguida al portal es van allotjar el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i el pèsol negre entre altres projectes.

El «Berguedà Llibertari» ha estat un referent comunicatiu al llarg d’aquests vuit anys, sent una font de referència en moments complicats i concrets com durant els abusos d’autoritat de novembre de 2004 comesos pels mossos d’esquadra als carrers de Berga, durant els lamentables fets de Patum de 2005 en que van matar el nostre company Pep Isanta mentre els mossos negaven la seva ajuda i nosaltres mostràvem les nostres incoherències, durant la lluita contra l’ordenança de civisme o fent seguiment de presos com el Roberto Catrino que en pau descansi.

El «Berguedà Llibertari» va néixer sent un portal gestionat amb el sistema php-nuke i el maig de 2006 va passar a ser gestionat amb wordpress fins a l’actualitat. El portal ha estat gestionat per l’Ateneu Columna Terra i Llibertat (ateneu anarquista de Berga) i ha estat i és un petit però ferm punt de referència informativa pel que fa a temàtiques socials de la comarca.

Des de que el «Berguedà Llibertari» es gestionat amb wordpress hem publicat prop de vuit-centes notícies, s’han fet uns cinc-cents comentaris i s’han impulsat múltiples campanyes. Des del 2006 hem tingut prop de 60.000 visites i 32.000 usuaris, dels quals més de la meitat no són els habituals. Ens movem en una mitjana que oscil·la la cinquantena de visitants diaris que s’estan una mitjana de dos minuts i mig al nostre web, són visitants de diversos països, tot i que el gruix són d’aquí, és clar. Hi ha hagut moments en que els visitants o lectors han arribat a ser entre cent i dos cents diaris i fins i tot en un parell d’ocasions a superat els sis-cents, però això només quan l’actualitat social ens assenyalava (Patum 2005, casos de civisme, maquis, atacs de membres de la CUP a una casa okupada, etc.). Com anècdota destacar la multa —del tot irregular— al llavors gestor del portal per publicar una crítica als Mossos d’Esquadra (un judici peculiar que en alguna altra ocasió caldrà explicar).

Des de l’any 2009 a l’any 2010 fa funcionar el «Bages Llibertari» gestionat per persones de la capital del Bages a wordpress.com i després a entodaspartes.org. La iniciativa anava en la línia del Berguedà Llibertari però al Bages.

Ara, Berguedà i Bages llibertaris s’uneixen o millor dit es coordinen al Bllibertari.org. El «B Llibertari» és un portal web de l’Alt Llobregat i Cardener (Berguedà i Bages) que ofereix informació i recursos socials i anarquistes de caràcter local i d’arreu del món. Aquest projecte se suma als projectes informatius antiautoritaris d’ambdues comarques com ara el pèsol negre (publicació periòdica en paper). I Ràdio Bala pel que fa a Manresa. Amb la participació de diverses persones de les dues comarques s’inicia una nova etapa comunicativa que promet ser molt fèrtil i interessant. Salut i anarquia!

Signat com Pep i tu

Berga, gener de 2012

Publicat a el pesol negre número 56, gener, febrer i març de 2012

 

Parlem amb… Concha Liaño

Publicat el 14 març 2012 | Sense comentaris

Estem al centre històric de Caracas, a un onzè pis. Ens ha costat una mica trobar la casa de Conchi. Està contenta per la visita i es mostra encantadora, tot i avisar-nos que no té un bon dia. Té noranta-cinc anys, gran vitalitat i el cap clar com una joveneta. Tanmateix l’edat no perdona i la vista i l’oïda li comencen a fallar. Ja no pot llegir. Passem el dia amb ella, entrevista, dinar, xerrera, entrevista…

 

Caro i Cara

Caracas, novembre de 2011

 

Una de las cosas que me ha llamado la atención del libro de Eulalia Vega* es que dices ser anarquista antes de ponerte en contacto con los anarquistas.

 

Yo me considero una persona privilegiada. Y mis compañeritos, que tenían la edad mía ahí, también eran privilegiados. Yo tengo la historia de un gran magnate, senador y consejero de presidentes, que le salió un cáncer en el celebro, y los dos años que tuvo en tratamiento antes de morirse, saca la conclusión de lo que es el verdadero sentido de la vida: sentirse útil, sentirse solidario, tener vocación de servicio hacia los demás.

 

Esto es lo que sentías cuando entraste en el Ateneo del Clot?

 

Esa fue mi salvación encontrarlos, porque yo estaba perdida con todas estas ideas que tenía. Luchando contra todo. Parecía una loca. Estaba contra la familia, a los trece o catorce años. Era muy religiosa y perdí a Dios. Parecía una especie de loca suelta.

 

¿Qué actividades llevabais a cabo?

 

Teníamos un ateneo en el Clot y yo cuando estaba con toda esa violencia, porque no era rebeldía, era furia lo que yo tenía. Rabia contra mi prima que se quería cortar el pelo y el esposo no la dejaba. Era horrible como se vivía. Ustedes no tienen ni idea.

Mis compañeros que trataban de organizar los sindicatos dentro de la cárcel… no chico… era bello, era muy bello. ¿Qué suerte que viví todo eso? Ustedes no tienen esa suerte. Las ideas nuestras en realidad son las que van a salvar a la humanidad en el futuro. Tus nietos o quizás tus tataranietos lo vean. Tú no.

 

¿En el ateneo estabas en las Juventudes Libertarias?

 

Sí, cuando yo estaba con esta revolución interior. Tres muchachos me dijeron: «¿Vienes con nosotros?» y me llevaron para el ateneo. ¡Caramba! Pensaban igualito que pensaba yo. No me hacían mucho caso. Teníamos muchas actividades allá. Muy lindo. Había un sordo mudo y un mudo. Había grupos de Juventudes Libertarias en todas las barriadas. Todos los domingos nos reuníamos en Masnou. Allá había un gentío enorme. Era bellísimo.

 

¿Cómo se llamaba tu grupo?

 

«Sol y Vida». El otro era «Tierra y Libertad». Ya no me acuerdo, pero nos reuníamos todos.

 

En el ateneo, en el tema de las mujeres y los hombres, a veces que eran compañeras o hermanas…

 

No, éramos todo familias, íbamos todos familias. Cuando nos reuníamos en el Clot eran militantes con sus familias, con sus niños y todo. Era muy bonito. En un sitio se ponían a hablar de política un grupo, en otro sitio hablaban de poesía o de literatura, porque había gente ilustrada también. Era muy simpático. Éramos mucho, éramos todo un tren que se llenaba.

 

Por el hecho de que fuesen mujeres, también podía implicar que hubiese cierta subordinación ¿O no?

 

Los compañeros muy anarquistas, pero en cuanto a la mujer igual de machistas que el resto. Ellos no aceptaban pero nosotros los sacudimos.

 

¿La organización específicamente de mujeres? ¿La primera fue la Organización Cultura Femenina de Barcelona?

 

Soy yo quien la organicé. Éramos ocho y yo era la más joven. Desde la guerra yo era la más joven. Yo tenía 17 años. Formamos un grupito que llamamos agrupación cultural femenina. Y no hallábamos qué hacer. No teníamos poder de convocación. Yo era la que más iba… no teníamos poder de convocatoria. Dimos un mitin y los compañeros nuestros ni caso nos hacían. Ya entonces antes de la guerra no nos hacían caso. Bueno, durante la guerra también nos quisieron ignorar.

 

¿Cómo empezáis a organizaros?

 

Íbamos muchas muchachas al ateneo. Esa era la verdad. Ahí conocí yo a mi amiga Soledad. Mi compañera de armas. Era muy bella. Éramos muy inquietas. Mujeres Libres tuvo mucha vigencia en España. En Cataluña. Y aunque me traten de inmodesta: estaba Soledad y estaba yo. Yo organizando la región y ella organizando ahí. Todo lo que se hizo, las promotoras éramos nosotras que teníamos veinte años. Ella y yo. Claro, éramos dirigidas por Lucía Sánchez Saonil, por Mercedes Comaposada, y Amparo Poch.

 

 

¿Cuáles fueron las principales actividades de las agrupaciones de Mujeres Libres?

 

Había clases de Puericultura, enfermería, secretariado, corte y confección. Soledad buscaba el dinero para los profesores.

 

¿Eran muchas agrupaciones o muchos pueblos?

 

Sí. Yo escribía a los grupos de las juventudes libertarias y les enviaban ya los estatutos. No teníamos ninguna organización, teníamos apenas los estatutos de lo que queríamos organizar y acudían como moscas a un panal.

 

Cuando pienso en eso me siento tan contenta. Yo tengo una vida ahora que es un desastre. Estoy sola. Todos se han muerto porque como yo he vivido tanto, se me han muerto. ¿Tú has escuchado hablar de Antonia Fontanillas? Es una muy buena amiga mía. El otro día me mandó un disco con canciones. Cantaba muy bonito ella.

 

¿Cuál era tu labor ahí?

Adoctrinarlas, despertarlas, sacudirlas nada más. En muchos pueblos las chicas de las juventudes libertarias reunían a todo el pueblo, a las mujeres del pueblo que querían venir. En Reus recuerdo que una vez vino la aviación a bombardear, y habían muchas, muchas.

 

¿En Manresa estuviste también?

 

En Manresa, en Granollers. Ya no me acuerdo, los más importantes. Y yo iba por mis propios medios. Iba en carros, en carros de burros, así.

 

Te quería preguntar sobre las uniones de amor libre. Se ha hablado bastante por un lado las uniones libres, por otro lado el amor libre.

 

Mira, eso del amor libre… nosotros considerábamos el amor libre era que se unieran sin firmar papeles. Nada de irse a acostar por gusto. Esa no era la interpretación de las juventudes libertarias del amor libre. Éramos más puritanos que los demás.

 

De hecho participaste en los liberatorios de prostitución durante la guerra.

 

No existieron…

 

Pero campaña de propaganda…

 

Sí, se hizo pero no se llegó ha haber. Eso fue una iniciativa del doctor Ibañez. Nosotras ayudábamos pero eso quedó en el papel.

 

Al acabar la guerra, en el exilio fuiste primero a Francia.

Pasamos la frontera de las últimas.

 

En Francia no fue fácil. Colaboraste con la resistencia y ¿porqué marchas a Venezuela?

 

Ya había nacido mi hija, tenía cinco años. Te lo voy a contar. Cuando llegamos a Francia Soledad y yo como éramos tan terriblemente apasionadas por las ideas, por la lucha de Mujeres Libres, nos vimos muy mal. A ella le tuvieron que dar electroshock y yo intenté suicidarme. No asumíamos la derrota. No la podíamos asumir.

 

¿Por eso te animaste a venir para acá?

Entonces los compañeros me arreglaron todo para que yo viniera. Al principio nos reuníamos los compañeros, pero ya se dispersaron, se murieron. Perdí la conexión. Yo vengo a Venezuela sin una profesión. Sin nada, con una niña de cinco años en la mano.

 

Vives en Venezuela desde el 1948 ¿Cómo has visto el cambio desde que llegaste aquí, de la sociedad venezolana y sobre todo a la mujer cómo la has visto evolucionar?

Bueno, lo repito. Ante la mujer venezolana me quito el sombrero, Valen un imperio y Chávez lo ha comprendido. Se fía más de las mujeres que de los hombres. Es la verdad. En puestos de mucha responsabilidad ha puesto a mujeres y eso dice mucho: no hay Mujeres Libres aquí para liberarlas, pero ellas se liberaron solas y han alcanzado unas posiciones que eso, cuando yo llegué aquí, eran utopías.

 

¿Estas a favor de Chávez?

Estoy completamente de acuerdo con el Proceso.

 

¿Sin embargo, como anarquista, no te crea rechazo como presidente o como militar?, ¿Cómo se lleva eso?

No es Chávez el que ha creado todo esto. Un líder no hace las circunstancias, son las circunstancias que hacen al líder. Y la providencia ha querido que en este momento sea un Chávez, porque Chávez está al servicio de un Proceso. No es Chávez el que dirige, es el Proceso, la evolución en la que estamos viviendo que ha escogido, que se sirve de Chávez. Eso es lo que yo pienso. Lo hace bastante bien, a pesar de muchas equivocaciones y a pesar de mucha meteduras de pata.

 

Una anarquista de pies a la cabeza como yo, da soporte a Chávez que es un autoritario.

 

A España has vuelto cinco veces me has dicho.

Sí, precisamente como somos pocos los que quedamos de aquella epopeya que vivimos. Fuimos protagonistas. Muchos grupitos de ahora no quieren que eso se desvanezca en la nada. A los pocos que quedamos, un poco protagonistas, no exprimen para que les contemos y eso a mi me a mucha satisfacción. A pesar de que no sirvo para estas cosas me presto con mucho gusto, para decir lo poco que sé.

 

* Eulàlia Vega: Pioneras y revolucionarias. Icaria, Barcelona, 2011.

 

Signat com a Caro i Cara

Berga, novembre de 2011

Publicat a el pesol negre número 56, gener, febrer i març de 2012

Un container i unes malles verdes

Publicat el 6 març 2012 | Sense comentaris

El passat dimecres 29 de febrer vaig fer vaga. Sóc personal d’administració i serveis (PAS) a la UB amb un contracte d’obra i servei que es perd en els annals. Alguns sindicats entre ells la CGT van convocar la vaga sense fer gaire publicitat. D’una banda perquè saben o creuen que la majoria del PAS no la vol, d’altra banda, perquè CCOO i UGT van convocar una “jornada de lluita”: fer una assemblea i després manifestar-se, per no perdre el sou.

 

Com que la CGT de Berga tenia el mateix dia un judici a Manresa contra el Berguedà Actual i el seu gerent Jordi Simon Perayre, doncs vaig anar primer al judici i després a la manifestació. Vull deixar constància que si l’advocat Manuel Cardenas ens ha agradat molt per la seva professionalitat i el seu tracte, la persona que finalment va fer el judici, la Isabel —crec que de Terrassa— va fer una feina extraordinària. Una feina que ha estat d’acord amb la que han fet les treballadores afectades. M’explico: elles han tirat del carro i el sindicat els hi ha donat suport (cartells, pancartes, rodes de premsa, atendre mitjans, concentracions, manifestacions i finalment; el primer judici).

 

Tornem a la vaga d’ensenyament. Vora les tres d’aquell dimecres vaig decidir amb una amiga de la UAB entrar al seminari. Sí senyores, no pas per fer-me capellà, jo sempre he estat un menjacapellans d’aquests que defensen les execucions del 36. Resulta que algú va voler mostrar el seu desacord amb tot el que està passant cremant un contenidor d’escombraries. Allò que està passant són els treballadors acomiadats, la pujada de taxes, la privatització de la sanitat i l’educació, l’ aniquilament dels drets de les treballadores, etc. Van venir moltes furgonetes de la policia i com si es tractés de la darrera obra de la Fura dels Baus van sortir tot de mossos antidisturbis. Tothom corria menys una noia amb les malles verdes. Bé doncs, li van fotre una manta d’hòsties que si encara camina pot estar contenta. Llavors m’arriben missatges, de companys parlant de violència i, de sobte veig que es refereixen al contenidor! M’avergonyeixo, que la gent sigui tant burra de caure en els discursos que promouen els mitjans del poder. Fer malbé coses pot ser útil o no, pot agradar o no, però no és equiparable a fer malbé persones. Sinó tenim clar això malament. Tenim unes manis que semblen fetes per boy-scouts i encara ens alarmen per la crema d’un contenidor? La lectura del primer volum de les memòries del Jan Marc són ara imprescindibles. Salut anarquia!

 

Publicat al Catalunya número 137, març de 2012.

Signat com a Josep Cara Rincón (Berga)

Més vergonya que alegria

Publicat el 6 febrer 2012 | Sense comentaris

L’altre dia es va morir el Fraga. Vam poder sentir comentaris diversos. A mi personalment em van sorprendre algunes valoracions que vaig escoltar. Unes amigues se n’alegraven. Ho puc entendre, tot i que jo no me n’he alegrat. Altres s’escandalitzaven que els mitjans de comunicació i la resta de la calsse política —la classe del Manuel Fraga— parles bé d’ell, tot reconeixent-li la paternitat de l’actual democràcia a Espanya. Que algunes s’hagin escandalitzat d’això m’ha escandalitzat a mi.

 

Jo seré sincer: d’una banda, quan vaig saber que Fraga era mort vaig sentir indiferència i una mica de vergonya. Quan vaig veure l’alegria de moltes amigues i/o companyes «revolucionàries» vaig sentir molta vergonya, pròpia i aliena. Fraga es moria al llit i la seva mort després d’una vida plena i complerta —segons la seva manera de veure el món— no és res més que una repugnant vergonya per qualsevol que es que tingui una mica de consciència d’on som i perquè. Per mi a estat com un recordatori que Franco també va morir al llit i que, segurament, Martín Villa també ho farà. Sí, m’avergonyeix.

 

D’altra banda, quan algunes persones s’han escandalitzat perquè els mitjans, els polítics i els intel·letuals asseguren que don Manuel va fer una gran tasca per la democràcia i que Fraga és el pare del sistema actual; simplement em deixa amb cara de babau. Poques vegades els polítics, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals han dit una veritat tant gran. Fraga és el pare del sistema polític actual. És el pare de la democràcia espanyola, junt amb Roca, Solé Tura, Carrillo i altres perles. Sí, això és una democràcia i si als democràtes no els agrada haurien de canviar-la. I els que no som demòcrates més ens valdria esforçar-nos a crear alternatives de vida més solides i fronts de lluita més ferms contra aquests maleit sistema.

 

I per no acabar de mal rollo, només dir que l’altre dia, una colla d’anarquistes estupendes, vam anar d’escursió a Montserrat amb una de les ja mítiques sortides de la “xiruca llibertària”, casi ná! Espero —ara ve l’anunci— que totes tingueu ja, com a mínim, una Agenda Llibertària pel 2012, que ens porta molta feina fer-les. Ale, salut i anarquia!

 

Publicat al Catalunya número 136, febrer de 2012

Signat com a Josep Cara Rincón (Berga)

Reptes

Publicat el 6 gener 2012 | Sense comentaris

Tenim molts reptes i grossos. Molts passen per deixar de reptar, aixecar-nos i barallar-nos. Com puguem, clar. Ara mateix, cal decidir si convoquem una vaga general amb un mínim de cara i ulls. Més enllà del resultat pot ser bo fer-la per allò de la «gimnàstica revolucionària», entre cometes perquè més aviat fem estiraments reformistes i que ja és molt oju! si tenim en compte com està el pati. Tanmateix, també es diu que pot ser contraproduent demostrar la poca força que tenim. Sigui com sigui, sí que hauríem de ser conscients de la nostra força i, sobretot, d’allò que fem per mirar de crèixer. I no em referèixo només a crèixer en nombre sinó en formació i en actitud.

 

Segons el meu parer, cal renovar les organitzacions antiautoritàries (algunes xino-xano ho van fent). Renovar no vol dir acceptar formes autoritàries i delegatives, apostar per l’organització, el treball i el compromís no té perquè ser autoritari. Simplement, allò que cal, és adaptar les nostres formes de funcionar a cada realitat. Ser efectius. Quan una cosa, per molt antiautoritària que vulgui ser i per molt útil que fos en el passat no funciona en el present cal canviar-la, fer-la útil, i clar de manera antiautoritària. Una església pot mantenir-se pels segles dels segles, però això no vol dir ni que sigui útil ni que sigui llibertària. Les etiquetes no volen dir res, és el dia a dia allò que demostra les coses. Poso algun exemple ben tonto: apostar per la política institucional no és cap renovació ni cap modernor, és més aviat una aposta obsoleta, una cosa que s’ha provat i se sap que no funciona. Però també és obsolet esmerçar esforços en mantenir una “eina” al marge de la utilitat que aquesta tingui i sense tenir en compte els mètodes que es facin servir per mantenir-la. En conclusió que ni la renovació ha de passar per deixar de banda els principis anarquistes ni per defensar-los es pot ser autoritari. Ale, ja està.

 

Res, al que anem, que no paren de privatitzar-nos, precaritzar-nos i retallar-nos i nosaltres no fem prou per frenar-ho. De vegades, fins i tot, sembla que ens hi posem bé. Espero que aquest futur tant negre que ens sembla que ja arriba, sigui negre en tots els sentits. I que ens porti molta lluita, molta revolta i que recuperem els carrers i clar, les nostres vides. Ara bé, si no ens ho prenem en serio —si de veritat no ens interessa vaja— si el sindicat, l’ateneu o el grup és sols una afició més, segur que no recuperem res. Bon any, salut i anarquia!

 

Publicat al Catalunya número 135, gener de 2012

Signat com a Josep Cara Rincón (Berga)

Relat de l’Andreu sobre el nostre darrer viatget

Publicat el 13 desembre 2011 | Sense comentaris

Hem estat tres setmanes per Colombia i una mica de Venezuela. L’Andreu, l’Albert, el Txema i la Llum hem compartit força dies de vivències. L’Andreu ho explica així al seu blog, un blog molt interessant per cert.

Al final la fornícula va ser tapada pel Tenebres

Publicat el 14 novembre 2011 | Sense comentaris

« newer posts — older posts »