El Roger i jo diem No!
Publicat el 18 maig 2017 | Comentaris tancats a El Roger i jo diem No!
Hola a totes,
Amb el Roger hem fet aquest manifest al qual esperem que NO us adheriu:
Berga i el nom dels carrers
Publicat el 27 abril 2017 | Comentaris tancats a Berga i el nom dels carrers
Una manera senzilla de saber quina és la ideologia dominant d’una societat és fixar-te en el noms dels seus carrers i places. A la majoria de poblacions els carrers porten noms de capellans, militars, cacics, nobles, intel·lectuals del poder i burgesos. La majoria noms d’homes, la majoria explotadors i la pràctica totalitat de noms imposats.
L’exemple de Gironella és especialment clar: l’avinguda principal de la població durant el període republicà va portar el nom de Joaquim Penina veí de la població que fou el primer afusellat a causa de les seves idees anarquistes per la dictadura d’Uriburu a Argentina. Ara i des de la transició el nom de la via és Avinguda Catalunya. A Berga des de fa anys hem volgut visibilitzar aquest fet, per mostrar el conflicte entre dominants i dominats i ho hem fet a través de mitjans diversos.
Els noms dels carrers són un factor més, i important, en la formació de la nostra manera de veure el món; de la nostra ideologia. Podem dir: diga’m els noms dels carrers de la teva ciutat i et diré en quina societat vius. Per tant, una proposta de canvi, ni que sigui parcial, es vista per les classes dominants com un atac al seu monopoli ideològic. Amb la nostra proposta la Berga religiosa i conservadora seguirà ben representada, la diferència és que hi haurà alguns carrers amb nom dels dominats que van decidir deixar de ser-ho. Hi hauria més pluralitat.
El mes de febrer de 2005 el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs va iniciar una campanya per tal de dignificar els noms dels carrers de Berga. La qüestió que ja havia estat abordada anys enrere per aquest col·lectiu, tornava a sortir a la llum arrel què l’Ajuntament de Berga feia pública la intenció de cercar noms per a nous carrers. Aprofitant el moment es van presentar vint-i-cinc propostes per aquests nous carrers. Tot i el caràcter llibertari de l’entitat que proposava els noms, i malgrat la realitat de la lluita obrera del passat segle xx, la proposta contenia persones de totes les ideologies relacionades amb el moviment obrer berguedà, i especialment va incloure totes les dones que es van poder biografiar. Més concretament, la proposta també sol·licitava que el carrer de Mossèn Espelt tornés a dir-se Àngel Guimerà, ja que l’esmentat capellà —com havia explicat en Ramon Casals «Ramonet Xic»— va violar i deixà embarassada una noieta. L’esmentada proposta del centre d’estudis no va obtenir ni tan sols resposta, tot i que en sortir reflectida a la premsa va posar a la palestra la qüestió.
Un any i mig després, el mes de setembre de 2006, la famosa jornada de protesta contra l’Ordenança de Civisme de Berga començava amb una acció festiva que consistia en canviar els noms dels carrers just amb aquelles propostes del 2005. El tema va caure molt malament, sembla ser que aquest fou dels elements que més van esperonar l’alcaldada de les 22 multes.
Al 2007 ja amb el bloc nacionalista al poder (CiU amb el suport puntual però reiterat de la CUP) els del «centru» vam tornar a presentar la instància on es manifestava entre altres coses que: «estem farts que la cultura que es fa i se subvenciona a Berga sigui rància, autoritària i més propera al carlisme que a la raó il·lustrada». Aquesta instància que tornava a proposar els vint-i-cinc noms del 2005, contenia la novetat de demanar, a més, els següents canvis de noms: la plaça de les Fonts per plaça Josep Bertobillo (miner torturat salvatgement durant tres dies a la caserna de la Guàrdia Civil). La plaça Mossèn Josep Armengou per Plaça Josep Vilella (masover de Santa Eugínia igualment assassinat el novembre de 1949) i el carrer de Mossèn Espelt per carrer de Josep Puertas (miner torturat i assassinat també el 1949). Cap resposta. Dies després els carrers que demanàvem que canviessin de nom apareixien canviats (en paper), a part de pintades a la façana de l’excaserna de la Guàrdia Civil on van torturar abans de ser assassinats al 1949 els nostres companys Puertas, Bertobillo i Vilella. La campanya va ressorgir el 2010 amb algunes accions simbòliques en el mateix sentit.
El novembre de 2015, amb la CUP governant la ciutat vam tornar a presentar la instància. Amb algunes novetats: demanàvem que es treguin alguns noms de sants, militars i capellans dels carrers de la ciutat i siguin canviats per altres que proposen i a part del llistat de militants obrers, veins de la ciutat, del passat segle hi afegíem un llistat de noms antics, anteriors als 1870 i que molts encara es fan servir popularment i, finalment, un carrer pel nostre company Josep Maria Isanta assassinat la Patum de 2005. La instància tampoc ha tingut resposta, tot i que vam esperar ja que l’alcaldesa afirmava que hi estava d’acord en fer alguna cosa al respecte. Res. Davant de la realitat vam començar a fer altres accions: xerrades explicatives pels veïns, murals, rutes guiades per la ciutat amb contingut històric obrerístic i social, entrevistes als mitjans locals per explicar-nos, etc. D’altra banda vam fer també altres accions directes simbòliques com treure plaques de franquistes (com Mn Armengou) o capellans violadors (Mn Espelt) i entregar-les a mitjans de comunicació i a l’Ajuntament mateix. Finalment davant la inoperància total del consistori vam decidir fer els canvis nosaltres mateixos, amb plaques de ceràmica. I d’aquesta manera, aprofitant la presentació del llibre Marcel·lí Massana. Terrorisme o resistència? de JM Reguant inauguràvem el carrer Marcel·lí Massana. Durant l’acte la Guàrida Urbana, sempre present, va identificar-nos i més tard arribava una multa que ara mateix està recorreguda. Mesos més tard el carrer Alfonsina Bueno (berguedana de la CNT, del grup Ponzan, que va patir els camps d’extermini nazis) i darrerament, després de la presentació de la guia de muntanya Seguint les passes de la guerrilla vam inaugurar la plaça Ramon Vila Capdevila. Les inauguracions han estat un èxit amb presència de veïns i de militants d’arreu i amb parlaments de companys com Joan Busquets, Jann-Marc Rouillan, Ricard Vargas, Josep Maria Reguant, amigues de Solidaritat Rebel, etc. Les plaques són precioses i en algun cas va acompanyada d’un mural (al carrer Alfonsina Bueno). A l’Ajuntament de Berga només li cal legalitzar els nous noms, si és prou valent i assumeix la seva responsabilitat, és clar. El tema dels carrers serveix als polítics per fer veure que es barallen, tanmateix des del consistori cap pas s’ha donat per dignificar la memòria de les excloses. Per contra nosaltres seguim i seguirem amb la nostra lluita per fer present la memòria de les que els hi van manllevar tot, fins i tot el record. La nostra no és una històrica acadèmica, sinó una històrica aplicada que per mitjà de l’acció directa fa present aquell passat incòmode, mentre deixa en entredit les institucions.
Publicat al Catalunya 191
Berguedanisme?
Publicat el 8 març 2017 | Comentaris tancats a Berguedanisme?
Coronacions [Quadre a part]
El 1916 seguint la moda catòlica del moment de coronar les figures que representaven les mares de Déu, la de Queralt va pujar també al carro de les coronacions. El claretià Joan Postius i Sala en va ser l’impulsor. La coronació era un acte propagandístic de l’Església davant la lluita de classes que l’amenaçava, que serví també en aquest sentit als «amos» de les fàbriques i als cacics locals per presumir i intentar unir el poble sota els seus interessos. El 1941 (25è aniversari) van repetir la broma sobre els cadàvers encara calents de tants i tants obrers, amb mig milió d’exiliats i incomptables desapareguts; havien guanyat. La broma macabra va tornar-se a celebrar als 50 i 75 anys i «com déu mana» —com els feixistes manen, caldria aclarir— va tornar-se a celebrar tal i com pronosticava el col·leccionista carlí Felipó. Una dada gens menyspreable és que Joan Postius deixava testimoniades abans de morir les salvatjades que els claretians, sota la seva responsabilitat, van fer a les missions de l’Àfrica.
Davant la celebració del centenari de la Coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de Queralt a Berga el proppassat estiu, alguns opinadors han volgut fer passat aquest fet com a normal a causa del seu caràcter festiu, com si fos lliure de qualsevol connotació religiosa que la col·locaria fora dels temps presents, o bé, a causa d’un suposat berguedanisme (cultura comuna dels berguedans). Finalment, un altre grup s’hi ha oposat pública i clarament a través de la campanya del #Godzilla2016 impulsada per l’Ateneu Columna Terra i Llibertat.
La primera posició s’exerceix des d’un suposat liberalisme que considera el present al marge de la història i de les estructures socials, una taula rasa sorgida del no res. És l’argument (sincer o no) dels sectors liberals del Partit Popular davant les reivindicacions de memòria històrica: deixeu estar el passat, vivim el present i mirem al futur. Aquesta és la posició, per exemple, de l’Adam Majó («Com en Doraemon» al NacióBerguedà), que considera la celebració de la coronació uns simples actes festius, i la seva crítica com quelcom anacrònic.
El segon argument es basa en negar les divisions en les societats; naturalment, també a Berga. Consisteix en donar per bona la descripció de cultura (en aquest cas berguedana) que fa una classe o grup social determinat per legitimar el seu domini sobre la resta. Per això parlem des de l’antropologia d’«arbitrari cultural», ja que els trets propis d’una cultura són uns o altres segons la posició dins aquella societat de les persones que els generen: segons siguin homes o dones, vells o joves, rics o pobres, amb poder o sense, etcètera. Per això quan algú parla de la cultura catalana o berguedana o d’allà on sigui com una unitat inqüestionable i única, sabreu que us estan a punt de prendre el pèl, com feia Marc Pujals quan justificava la celebració («1162» al NacióBerguedà).
Demagògies de tertulià [Quadre a part]
Presentar les societats descontextualitzades respecte el seu passat i respecte qualsevol anàlisi de la seva estructura social permet als joglars cantar les alabances del poder i presentar qualsevol cosa que els interessi com a natural. Per exemple, dir que la cultura catalana té arrels cristianes i per tant construir esglésies és propi dels catalans —sense afegir res més— és tan verídic i tan fals com dir que cremar temples és propi i tradicional dels catalans.
Però com és possible, doncs, una celebració com la del passat estiu?
És possible comprendre aquest estiu a Berga únicament si fem servir les ciències socials, la història, la sociologia i l’antropologia. I són aquestes ciències les que desemmascaren els pobres arguments abans esmentats. Algunes causes són:
- Imposició total del catolicisme: podríem anar molt i molt enllà, a la Contrareforma, la Inquisició, els Carlins…; tanmateix, i simplificant, com a mínim hauríem de parlar del 18 de juliol de 1936 i de l’1 d’abril (el 2 de febrer per a Berga) de 1939. Sense tenir en compte el que representen aquestes dates és absolutament impossible entendre l’estiu de 2017 a Berga. Així de clar. Voler interpretar l’esmentada celebració passant per alt la «Cruzada Nacional» (d’exèrcit, Església i industrials) i el seu triomf a sang i plom és d’una gran ignorància o una major ànsia de manipular.
- Desaparició dels obrers i de la consciència de classe. El moviment obrer va comportar millores a la classe obrera (les vuit hores sense anar més lluny, amb la vaga de la Canadenca), tot i que a la nostra comarca va costar tot més pel caràcter especialment retrògrad dels «amos» i una revolució extraordinària. El fort moviment obrer del primer terç del segle passat a la nostra comarca va espantar i molt els dominadors, la gent d’ordre. Tant els va espantar que van fer una guerra per acabar amb aquest moviment obrer, finançant i recolzant Franco. Tant els va espantar que finalment van identificar —erròniament— obrers amb moviment obrer, amb anarquisme. Als anys setanta, per exemple, el moviment obrer a la comarca era un lamentable espectre del que va ser; tanmateix vivien de les «rendes» que va crear aquell magnífic moviment del primer terç del segle passat. Ara, però, hi ha pocs obrers i menys consciència de classe. Tanmateix els dominants són els que eren i la seva ideologia s’ha escampat fins i tot dins les classes on no li és pròpia.
Un altre paper galdós és el de l’Ajuntament de Berga sufragant 80.000 euros per la Patum extraordinària i catòlica feta per celebrar el centenari de la coronació. Sobretot si tenim en compte que el consistori és governat per una candidatura que assegura ser socialista. Una altra oportunitat perduda de demostrar algun «bri de socialisme» que a dia d’avui aquest consistori no ha demostrat. Un ajuntament que no fa res més que gestionar molles, tot renunciant a les grans i a les petites polítiques: pur continuisme. Però no abundaré en la qüestió, que mereix un article a part.
Amb tot, vull destacar la importància de la campanya de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat. Són molts que pensen el que s’ha dit des de l’Ateneu, però el silenci és paralitzant i còmplice de l’estat de les coses: serveix perquè tot segueixi igual. Per això és tant i tant important verbalitzar i visibilitzar, sense complexos, la contra a aquest discurs retrògrad i favorable a la coronació generat per uns pocs, i que per complicitats i deixadeses diverses —i amb el recolzament de les institucions «socialistes»— va esdevenir dominant.
Tot el que s’ha dit aquí considero que també ajuda a entendre la inacció de la CUP respecte la proposta de canvis de noms dels carrers del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i, sobretot, l’actitud i argumentari dels reaccionaris (CiU) i els seus aliats liberals (ERC). Per què acceptar la pluralitat si ho tenen tot? I per què ho tenen tot? Veure punts 1 i 2. En definitiva, una qüestió de poder, també pel que fa als símbols. El passat, la història, és més important del que sembla, ja que el seu control genera relats que justifiquen les accions del present. Per això, el gran interès en el seu control per part de qui exerceix la dominació.
Mossèn Armengou, el capellà castrense —destacat feixista espanyol i més tard independentista català— assenyalava respecte les celebracions de la coronació, fent gala del cinisme que ostenten els xaqueteros pels que sempre bufa el vent favorable, que: «Els no creients i tot s’hi han habituat i ho accepten sense protestar…», malgrat que havia esdevingut «una pura supervivència anacrònica» (ho diu Armengou, no el seu seguidor l’Adam). Les injustícies són fets naturals pels dominants bàsicament perquè coincideixen amb els seus interessos.
Per acabar aquest text vull dir que, efectivament, el 2 de febrer de 1939 van entrar a Berga les tropes franquistes (molts, com Armengou, tornaven victoriosos) i la qüestió no és ja recordar-ho i explicar els perquès; la qüestió encara és: acabar amb ells, fer-los fora del poder.
Pep i tu
Berga, febrer de 2017
Publicat al pèsol negre 72
Contra els intel·lectuals especialistes de la A
Publicat el 1 març 2017 | Comentaris tancats a Contra els intel·lectuals especialistes de la A
Avui no parlaré d’un dels grans mals dels anarquismes (no són ni això), parlaré d’uns paràsits petits però que fan més mal del que sembla per l’exemple que transmeten. Vull rajar dels «intel·lectuals» especialistes en anarquisme, que estranyament sovint tenen bona acollida en els àmbits antiautoritaris. Saben d’anarquisme però no són anarquisme. I no està malament que els no anarquistes sàpiguen d’anarquisme! Ans el contrari! tanmateix, cal diferenciar i saber que no són anarquisme. Només els interessa l’anarquisme com un producte intel·lectual, com una curiositat històrica, com un divertimento que els reporta reconeixement públic i aliment pel seu insaciable ego. Però concretem una mica: historiadors o «teòrics» de l’anarquisme que fan llibres i xerrades, demostrant ser uns grans erudits (fins aquí bé ja que fan una aportació a la societat i al moviment llibertari) però que després les seves pràctiques polítiques (ja no m’hi poso en allò personal) són oposades a qualsevol anarquisme. Exemples: intel·lectuals que ens parlen d’anarquisme o anarcosindicalisme mentre participen d’organitzacions sindicals corporatives i contràries a l’alliberament global de la persona; alguns ens parlen d’anarquisme i participen en institucions que el neguen, i finalment els que només cerquen alimentar el seu enorme ego parlant de coses que en la seva pràctica diària refusen constantment. Per què fan mal a les idees i pràctiques llibertàries? Perquè amb la seva acció ens estan dient que l’anarquisme és molt maco però no és seriós, no és de veritat, no és realitzable, ja que a la pràctica cal estar a un sindicat corporatiu, a una institució pública o portant una vida allunyada de qualsevol compromís.
Publicat al Catalunya 189
Exèrcits Populars?
Publicat el 18 gener 2017 | Comentaris tancats a Exèrcits Populars?
Dijous passat vaig participar al debat 14 de debate directo de Burbuja Radio, el debat anava sobre els exèrcits populars:
Obriu! Sóc el Justícia!
Publicat el 3 novembre 2016 | Comentaris tancats a Obriu! Sóc el Justícia!
«Obriu! Sóc el Justícia!» cridava aquest conegut guàrdia civil de Berga mentre picava amb força la porta de casa la Lourdes Vilella i el Josep Bertobillo. La nit de dijous 10 a divendres 11 de novembre de 1949 la Guàrdia Civil va anar detenint dones i homes de l’alt Llobregat, en especial a Berga i els seus voltants, fins a 27. El motiu era acabar amb la guerrilla anarquista deixant-la sense base, eliminant els enllaços, els col·laboradors; en definitiva la xarxa de suport als grups del Massana i del Ramon Vila. El règim volia acabar amb la única resistència que hi havia: el militants anarquistes que havien protagonitzat la revolució social i la guerra del 36 i que no s’havien rendit.
Es diu que hi van haver delacions, que la tasca d’alguns col·laboradors era massa coneguda o que el detonant fou l’intent d’atracament a l’empresa que explotava les mines per part del grup del Massana. Sigui com sigui la detenció de Manuel Sabaté i els seus interrogatoris van marcar el que seria la gran caiguda del 49 a l’alt Llobregat. El 1949 és la data clau en la desfeta de la major part dels grups anarquistes que lluitaven contra el franquisme, tant a Barcelona, com al Bages i el Berguedà. Joan Canudas del Molí de la Bassa protagonitzava la ignomínia en fer capturar i conduir de nou a la Caserna de la Guàrdia Civil —a la plaça de les Fonts— Josep Bertobillo, que havia fugit de la caserna per darrere. El 1951 Canudas se salvaria fortuïtament de la venjança que el grup de Ramon Vila es proposava dur a terme.
Divendres, dissabte i diumenge d’interrogatoris i tortures. Dilluns 14 de novembre a les set del matí portaven tres dels detinguts a Vilada. Eren Joan Vilella, el Moreno, pagès de Santa Eugínia, Josep Puertas, el Chato, treballador de Fígols, i Josep Bertobillo, miner de Fígols. Prop del pont de Vilada se’ls aplicava la «llei de fugues».
Aquesta salvatjada franquista, va comptar amb el silenci còmplice de gran part de la societat. I després del silenci imposat, amb la restauració monàrquica de 1975 la cosa no canviarà. A partir de 1998 i malgrat les institucions, el record públic s’activarà a partir de la tasca de col·lectius anarquistes de Berga amb la Marxa Homenatge als Maquis.
Josep Cara Rincón
Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (Berga)
Al pèsol negre 66 (novembre de 2014) i al Berguedà Setmanal del Regió7 (no sé si al final es va publicar)
Puto clero!!
Publicat el 17 agost 2016 | Comentaris tancats a Puto clero!!
[Editorial Pèsol Negre 71] Amanida de creences i il·lusions inútils
Publicat el 16 agost 2016 | Comentaris tancats a [Editorial Pèsol Negre 71] Amanida de creences i il·lusions inútils
El sistema electoral va ser acceptat pel sistema capitalista —amb algunes limitacions i algun tripijoc numèric— perquè és contrari a la lluita de classes i perquè en molts contextos és més adient que els règims totalitaris —també servidors del capitalisme—. A Espanya i Catalunya —més rucs que una sabata— s’hi han aficionat fort en això de votar. Alguns al servei del processisme —o sigui dels seus interessos de classe— o amb ganes de trobar una bona feina —nova política—. Tanmateix hi ha qui s’ho creu de bona fe. Aquesta bona gent em trenca el cor, perquè puc comprendre perfectament les ganes i la necessitat de canvi. I també el sentiment posterior a les eleccions, en sentir-se estafat. Tothom veu que és una estafa. Tothom que no hi té interessos, clar. Els anarquistes no som millors que ningú, al contrari, no som capaços de fa dècades d’oferir alternatives reals en aquesta societat podrida. Assenyalar amb enginy que el camí no són les institucions té poc mèrit, ja que és una evidència històrica.
Anem ara a Berga on un petit grup de gent, ben petit i molt fanàtic —l’Isis cristià berguedà— són el motor del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Queralt. Són fins i tot una minoria dins els catòlics. Són ultres i s’articulen a l’entorn d’una cereria. No representen el conjunt de berguedans, ni tant sols representen el conjunt dels catòlics; tanmateix porten la veu cantant de fa anys. Per deixadesa i interessos de tothom ells mantenen el poder dins els seus i comunicació directe amb el govern municipal —mani qui mani, fins i tot «els socialistes!?»— i la capacitat d’influència en una societat en part mesella i en part despreocupada.
Parlem ara d’interioritats dels revolucionaris catalans. La militància també implica coses pesades, desagradables, avorrides, repetitives i poc creatives i reconfortants. Si no tenim clar això ens enganyem i enganyem al personal. La revolució serà una festa i ballarem sí, i el moment insurreccional serà emocionant i amb adrenalina, també. I una organització forta ens pot possibilitar forçar els poders a aturar els seus abusos primer; mentre destruïm el poder per sempre. Barricades d’amor. Darrerament llegeixo comentaris i alguns articles que pel boc gros apunten a la renovació de l’anarquisme. Com passa de manera cíclica ataquen el paradigma anterior a discreció i sense aprofitar-ne res, grollerament. Fa temps toca a l’etiqueta de l’insurreccionalisme. Molts ho fan des d’un ben poc explicat i practicat Poder Popular, altres des d’una simple i camaleònica rebaixa de perfil i contingut de les nostres organitzacions en pro de confluir en una balsàmica abraçada frontpopulista amb qui sigui. Més del mateix. Res s’ha aprés d’allò viscut en les darreres dècades. Una crítica simplista i superficial, que només vol sumar adeptes a la nova moda enlloc d’assumir un anàlisi crític, acurat i just per tal de superar-nos. La manca de crítica i compromís ens condemna a unes miserables pràctiques i uns inútils salts de moda a moda. Al meu humil entendre, cal centrar-se en les mancances i els problemes no resolts que tenim, en les actituds i maneres de fer no racionals que ens han portat aquí, afrontar el poc compromís i la dificultat d’adquirir-lo i lluitar en un món de capitalisme, i individualisme i espectacle constant i fort. Per fer-ho cal que siguem honestos i renunciem a capelletes i etiquetes que són útils per les batalletes però que són ben allunyades de la realitat. I, finalment, és imprescindible assumir reptes grans, projectes molt ambiciosos. Salut i anarquia!
Pep i tu, juliol de 2016
Fàcil: ni masclisme ni xacrisme!
Publicat el 4 agost 2016 | Comentaris tancats a Fàcil: ni masclisme ni xacrisme!
Sobre els mitjans de comunicació
Publicat el 5 abril 2016 | Comentaris tancats a Sobre els mitjans de comunicació
He trobat al primera carta al director que vaig enviar, no n’he fet gaires més. Era l’estiu de 1999 després de posar una placa a Vilada en record dels companys Puertas, Vilella i Bertobillo. La primera de les plaques ―ja que ens les feien malbé― i diria que vam arribar a posar-ne fins a tres. Per cert que l’Ajuntament de Vilada llavors en mans socialistes per no haver de donar permís deia que ho demanàssim a l’ACA que ells no sabien res… Bé, doncs vaig enviar la carta al diari Regió 7. Com veureu el text es queixa que TV3 va tergiversar la informació tal com feia el mateix règim franquista i abans la monarquia de la restauració i va presentar l’assassinat com si fos un enfrontament. Tv3 tornava a aplicar la llei de fugues als tres berguedans assassinats. El més collonut de l’assuntu és que aquesta carta va ser publicada al diari Regió 7 amb algun petit canvi: enlloc de «guerrillers llibertaris» apareixia publicat «guerrillers llibertins». En aquest cas, quan esgotat i indignat vaig queixar-me, les culpes van anar a parar a la correctora. En conclusió al primer contacte amb els mitjans oficials, del sistema, van deixar-me sense cap dubte de com funcionaven. Ja sigui per deixadesa, ignorància, ineptitud o bé per servir la política i/o el mercat; el resultat final és sovint el mateix. I per això és imprescindible tenir mitjans de comunicació propis, que no serveixin el mercat, ni la política parlamentària i que estiguin alhora molt ben fets. Allò que intenta ser el pèsol negre, posem per cas. La carta:
Les mentides de TV3
Fa cinquanta anys, el catorze de novembre de mil nou cents quaranta nou, tres berguedans eren assassinats. El passat vint-i-tres de juliol, a la carretera vella de Vilada es va realitzar un homenatge a en Josep Puertas, Josep Bertobillo i Joan Vilella, cinquanta anys després que a prop d’allà se’ls apliqués «la llei de fugues». Aquests tres ciutadans del berguedà van ser assassinats per la Guàrdia Civil després de ser torturats durant tres dies, en ser sospitosos de col·laborar amb els guerrillers llibertaris.
L’homenatge que aquest estiu se’ls va organitzar, va consistir en la col·locació d’una placa en la seva memòria, l’acte ―emmarcat en la II Marxa-homenatge als maquis― va ser cobert informativament per algunes televisions, entre elles TV3. Tanmateix l’informatiu comarques va tergiversar els fets tot dient que els tres berguedans homenatjats eren tres maquis i que havien mort durant un tiroteig amb la Guàrdia Civil. Aquest fet ens va indignar als membres de l’organització de l’acte i sobretot a la família de les víctimes homenatjades. Aleshores van començar les trucades a TV3 i al col·laborador de la cadena al Berguedà. L’esmentat col·laborador que havia cobert 1’acte, havia informat correctament ―ens va enviar un fax amb el text que ell havia tramés a TV3― per tant la tergiversació s’havia fet a Sant Joan d’Espí. Per la nostra part insistírem al cap d’informatius que rectifiqués, d’entrada la negativa va ser rotunda i no amb bones maneres, tanmateix seguirem insistint fins que finalment van admetre l’error i se’ns va assegurar que hi hauria la tan demanada i justa rectificació. La rectificació mai es va dur a terme.
Darrera de tot plegat hi pot haver una actitud feixista premeditada o una ineptitud galopant. Tant se val però, ja que les dues possibilitats ens porten al mateix: a la caracterització dels mitjans de comunicació i de la majoria dels periodistes que com la majoria d’historiadors són cronistes oficials del poder. Ja ens ho recordava Eduardo Galeano a través d ‘un proverbi africà: «Hasta que los leones tengan sus propios historiadores, las historias de cacería seguirán glorificando al cazador». Dones bé, només insistir en part del missatge de la placa abans esmentada: «Ni oblidem, ni perdonem».
Josep Cara Rincón
Berga (estiu de 1999)