A televisió del Berguedà defensant el canvi de noms dels carrers

Publicat el 4 abril 2016 | Comentaris tancats a A televisió del Berguedà defensant el canvi de noms dels carrers

La setmana passada amb l’Andreu vam anar a defensar la proposta del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de canviar noms de carrers de Berga.

Primera part:

Segona part:

L’Edat mitjana no s’acaba a Berga

Publicat el 29 març 2016 | Comentaris tancats a L’Edat mitjana no s’acaba a Berga

70C

Parlem de les assemblees

Publicat el 12 gener 2016 | Comentaris tancats a Parlem de les assemblees

399A

Per veure’l més gran clica-hi a sobre

Txema

Publicat el 23 desembre 2015 | Comentaris tancats a Txema

Si llegiu El Pèsol Negre de tant en tant sabreu que l’editorial ja fa alguns anys que és d’autor. El nostre col·lectiu no s’expressa a través de res. Segurament a través de la tria d’articles, sovint una mica dadaista. Per això m’agrada tant aquesta publicació.

Els revolucionaris —els de veritat— tenen necessàriament aspectes comuns: la generositat n’és un; el compromís un altre. Són ingredients indispensables i, si em paro a pensar en les persones militants que més admiro —que jo hagi conegut—, els tenen. El compromís i la generositat comporten que siguin treballadores i que el bé comú i la revolució siguin per ells una prioritat. Això no determina la família socialista de la que formis part, però sí que comporta militància. Jo no considero revolucionàries, naturalment, a les persones que només participen en l’estreta via parlamentària, cosa que redueix molt el camp al que avui dia els mitjans impúdicament anomenen revolucionari: sobretot el redueix al comunista —i pocs d’aquesta espècie no estan per la conquesta de les institucions per la via del sufragi—. Aquest text el faig per recordar i homenatjar qui ha estat un bon company i un gran amic, però si us hi fixeu he allargat tot aquest rollo del parlamentarisme per no haver de fer front a la qüestió. I és que costa. Costa massa. El Txema efectivament era generós i compromès. Vam fer-nos amics discutint. I vam construir l’amistat primer treballant en la militància llibertària. Després vam seguir militant, menjant, bevent, rient i fent el burru; i seguint militant, és clar.

Al número 59 d’aquesta publicació van sortir alguns articles crítics amb la via institucional, votar i tot plegat. El Txema va fer-ne un que a estones negava l’esmentada via i a estones apostava per votar la CUP. Així de clara; la contradicció. Vam ser criticats. A mi em va agradar que aparegués el text i fins i tot que fos un text embolicat, contradictori i sense una tesi clara. Com la realitat mateixa del moment i com l’estimat Txema era.

El Txema tenia molta empatia i una incontinència solidària exemplar. M’encantava parlar amb ell, tot dinant o sopant, millor —vaig a buscar vi! Portes tu el pa?—. Amb poca gent parles i et convenç una mica i tu la convences una altra mica i unes miques queden confuses i altres bocins resten com estaven de bon principi; però amb la sensació que afrontes junts i amb honestedat la problemàtica en qüestió. El Txema era molt i molt despistat. I molt intel·ligent i viscut; una mena de savi despistat. Coneixia gent arreu on anava, o millor dit: allà on anava molta gent el coneixia (tot i que ell d’entrada no se’n recordés): a la Guainia, a Saint Imier o a Barcelona… Era una persona amb un gran cor i aquesta és la veritat. També era un fart de riure i una màquina de produir anècdotes espaterrants. Una persona senzilla i humil; sinó ni haguéssim estat amics ni n’escriuria una paraula. Amb cinc minuts feia un amic. Amb el Txema vam compartir amics, militància, entrevistes pel Pèsol Negre i el Catalunya, menjars, borratxeres, indignació i farts de riure. Què maco que era el Txema Bofill, hòstia.

Pep i tu

Berga, 13 de desembre de 2015

Per què volem canviar els noms dels carrers?

Publicat el 6 desembre 2015 | Comentaris tancats a Per què volem canviar els noms dels carrers?

Van demanar-me un text de només 1.500 caràcters que expliqués això dels noms dels carrers pel Berguedà Setmanal del Regió7, finalment i que jo sàpiga no ha estat publicat. Podriem dir: el periodisme ja se sap, però no és cosa de periodisme sinó de mitjans; per tant: els mitjans, ja se sap. 

Per què volem canviar els noms dels carrers?

La nostra proposta ve de lluny: instàncies el 2005 i el 2007 i accions al carrer el 2006 i el 2010. Enguany la proposta ha provocat molt interès mediàtic i una gran reacció dels ultra catòlics d’arreu d’Espanya materialitzada en més de 2.600 correus electrònics de protesta. És normal. Els noms dels carrers són un factor més, i important, en la formació de la nostra manera de veure el món; de la nostra ideologia. Podem dir: diga’m els noms dels carrers de la teva ciutat i et diré en quina societat vius. Per tant, una proposta de canvi, ni que sigui parcial, es vista per les classes dominants com un atac al seu monopoli ideològic. Amb la nostra proposta la Berga religiosa i conservadora seguirà ben representada, la diferència és que hi haurà alguns carrers amb nom dels dominats que van decidir deixar de ser-ho. Ara l’Ajuntament de Berga està en mans de socialistes i en teoria hauria de ser més fàcil fer aquest acte de memòria, justícia i dignitat. Per això ha de ser possible posar els noms de veïns de Berga del segle passat als nostres carrers, enlloc de capellans, cacics, militars i nobles, es a dir d’homes explotadors, autoritaris i abusadors. I quins criteris hem seguit en la tria d’aquests veïns militants? Primer totes les dones conegudes i segon que n’hi hagi de totes les tendències polítiques i socials. Finalment, també proposem el nom de Josep Maria Isanta i el retorn a molts dels noms que hi havia abans de 1877, més populars i tradicionals que els actuals.

Josep Cara Rincón

Secretari del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs

 

La falsa drecera

Publicat el 25 novembre 2015 | Comentaris tancats a La falsa drecera

FB_IMG_1443186611065El que exposo no és una posició ideològica, és fruit de l’experiència i l’observació. Sóc contrari a la via institucional. No només considero que és contraproduent per les lluites socials, sinó que a més no són compatibles. La política institucional posa en qüestió l’autonomia dels moviments socials ja que la institució té lògiques pròpies i sovint contràries. El partit subordina el moviment social. A més, un cop dins —com a Sí Ministre— esdevenen socialdemòcrates o pitjor: com el PSUC durant la transició, els verds alemanys, la CUP a Berga amb l’Ordenança de Civisme, Syriza a Grècia, etc. Aquest desmobilitzador auge de la participació institucional —paral·lel al nacionalisme— és nefast per les lluites socials i per l’autogestió de les nostres vides. Un signe de debilitat, una derrota més. És curiós que qui dona aire al sistema esgotat és l’extrema esquerra o nova política, responsables d’aquesta transició lampedusiana. L’autogestió no es fa delegant. Les armes autoritàries de l’enemic no van ser fetes per alliberar-nos; no ens serveixen, destruïm-les!

J. Cara Rincón, militant de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga-FAC

Publicat a la Directa del 21 de setembre de 2015

Cosetes fetes amb el Roger

Publicat el 7 octubre 2015 | Comentaris tancats a Cosetes fetes amb el Roger

La nostra història acompanya un text d’un company de Berga sobre això de la CUP de la ciutat.

[Editorial pèsol negre 68] Seguim on sempre hem estat

Publicat el 22 setembre 2015 | Comentaris tancats a [Editorial pèsol negre 68] Seguim on sempre hem estat

Mentre assistim a un procés increïble —perquè fins ara és només espectacle i opinió— controlat per les institucions, la injustícia social no para de créixer. L’únic procés que jo veig és el d’una idea nacionalista cada dia més hegemònica que a la pràctica perpetua al poder les classes dominants. Un procés que embriaga molta gent que podria estar lluitant contra les injustícies, que avancen més ràpid que el suposat procés independentista, i que és provocat per les mateixes classes dominants. El nacionalisme enganya a qui l’interessa i a qui es deixa. I perquè estic tant segur? Bé, és fàcil, ningú està disposat a jugar-se res per la independència, més enllà de penjar la bandera un dia i fer una performance anual. Una setmana sense llum i wifi i el cinquanta per cent de la parròquia es fa enrere. Els processos d’independència comporten morts. La història ho demostra. Però si és el que s’anhela val la pena, no? A Ucraïna ara mateix en processos independentistes portem més de set mil morts. No calen dos milions de persones al carrer, amb un deu per cent però amb un objectiu clar es podria proclamar la independència. Una llàstima. A més, l’independentisme està en mans dels nacionalistes de tota la vida, caracteritzats pel perillós identitarisme de sempre, per un estatisme, un capitalisme i un interclassisme inqüestionable i per un patriotisme ridícul. La independència no hauria d’estar en mans de nacionalistes, si es vol aconseguir realment. Però deixem aquesta qüestió que ha acabat sent ridícula.

Un tema diferent però molt relacionat al tractat al primer paràgraf és la institucionalització dels moviments socials i les seves conseqüències. Els anarquises ho hem assenyalat des del primer moment: l’autonomia dels moviments socials no pot posar-se en qüestió per l’aventurisme institucional d’unes quantes. La institució és la mort del moviment social, és la mort de la lluita. La institució és poder i per tant injustícia i submissió. Té les seves pròpies lògiques i sí, efectivament, el carrer i la institució no són vies compatibles. Són antagonistes, contràries; tu tries. I en conseqüència un detall important: els regidors o els parlamentaris poden ser moltes coses però mai companys, igual que no ho són els policies.

Al marge de la nació i la institució i el teatre que l’envolta i ho empastifa tot i mentre la comèdia es va executant les injustícies socials de cada dia no s’aturen: desnonaments, feines i sous de merda, multes, sanitat saturada, pujades de preus, ensenyament de pena, impossibilitat de queixar-te… I això, senyores, passa aquí i ara. Al vostre poble. Mentre molts segueixen embadalits amb el Mas, el Messi i el Fernàndez o en presentar-se en una llista de la nova política tunejada. Bé, doncs nosaltres apostem per aquesta lluita diària i quotidiana. I si l’explotador és el nostre veí doncs contra ell amb dents i ungles. I si el qui ens multa és amic del sogre, doncs contra ell amb ungles i dents. La lluita quotidiana i local t’incomoda? Oh pobret! I què et pensaves? Clar és més fàcil cantar contra el Rey d’España i contra els Estats Units. Però amb els explotadors locals no, que te’ls trobes i et sents incòmode… De cap de les maneres, la lluita social real és la local i val molt la pena. I pot generar certes incomoditats, clar, però no són res com el plaer de lluitar pel que és just. Salut i anarquia!

Pep i tu (Berga)

11 i 12 de setembre de 2015

Preparant una entrevista al company Enric Marco

Publicat el 22 juliol 2015 | Comentaris tancats a Preparant una entrevista al company Enric Marco

Txema Bofill és un amic que fa grans entrevistes. Se les prepara i aquestes coses rarament habituals. Com és natural en algunes coses coincidim i en altres pensem diferents. A part d’un amic, el considero un «company». Això és important per mi. Podria dir que m’ha tornat a enredar perquè col·labori amb ell en aquesta entrevista. Però no seria del tot exacte. D’una banda, com he dit, respecto la feina del Txema fent entrevistes i d’altra banda, sap engrescar i encomanar l’entusiasme i això és una característica revolucionària.

El Txema em diu d’entrevistar l’Enric Marco. Un militant que vaig conèixer a Sallent l’any 2003 en l’aniversari de la mort d’Agustín Rueda. Em va agradar com va parlar. Vaig saber després que havia militant intensament a l’anarcosindicalisme durant la transició (vaga gasolineres, tema Agustín, etc.) i també sabia que fou de la primera escissió, el que ara és la CGT. Em va sorprendre veure’l al cap davant de l’Amical Mathaussen perquè no sabia que hagués estat —o no— a un camp d’extermini i perquè les Amicals, al contrari que la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) tenen l’origen en l’stalinisme més tronat. Encara recordo veure en directe l’any 2005 al Cuní informant de la impostura de l’Enric i destrossant-lo en directe. L’endemà va donar la cara i va anar als mitjans reconeixent les mentides i les veritats de la seva vida. Però als mitjans no els interessa la veritat ni la mentida. L’espectacle del moment va ser la lapidació pública de l’Enric. En nom de la veritat els periodistes —portaveus de la mentida institucionalitzada— van fer miques tota la persona i la seva activitat, a partir de la mentida sobre els camps. Realment no és poca cosa la mentida sobre els camps. Però el que intento dir és que en Marco va militar activament en moltes lluites, i molts en som i en sou testimonis. No dono per bo la seva mentida, em sembla molt malament, però no redueixo a l’Enric Marco a aquella mentida. El que més greu em va saber aquell 2005 és que gent de la categoria moral del Cuní, la Rahola, o qualsevol tertulià llepaculs, alliçones des de les altures i criminalitzes l’Enric. I amb l’Enric tot el relat dels vençuts, dels revolucionaris, dels anarquistes. Vist en perspectiva crec que els hi va anar de perles. L’Enric no era una persona còmode, va dir-los-hi a la cara, no sé si al Congrés, que els camps d’extermini encara existien, que els règims concentracionàris no eren res del passat, existien a molts països, com per exemple Israel. En pocs dies en Bermejo feia saltar la llebre. Al pèsol negre vam publicar una carta de l’amic i company Juan Pedro de Sallent —crec que la publicarem aquí també—, en una línia similar al que dic jo avui. Vam negar-nos a publicar cartes de companys d’altres anarcosindicals que volien apuntar-se a fer llenya de l’arbre caigut.

Bé, som dilluns a la tarda, fa molta calor i estem a una terrassa d’un cafè de Sant Cugat amb l’Enric. Està fotut per la recent mort de la seva companya. I afectat per la immoralitat feta paper perpetrada pel Javier Cercas. Finalment no gravem, no fem l’entrevista, només parlem durant tres hores llargues. Tenim idees i material per l’entrevista futura. La conclusió és que l’Enric és un company. Un militant que ha estat a mil mogudes i que ha fet coses grans, bones i també dolentes. La realitat és complexa: una cagada no treu valor al compromís d’anys ni aquest munt de feina tampoc treu importància a una acció del tot equivocada. Una altra conclusió és que cal fer justícia, posar les coses en la perspectiva real. El Txema està disposat a fer-ne. M’agrada la gent que no pot evitar participar en les lluites per la justícia.

Firmat com Pep Cara (Berga) publicat al Catalunya 174.

 

Text del company Juan Pedro al que fa referència el meu text i que publiquem també al Catalunya:

Enric Marco

Juan Pedro (Sallent)

El vaig conèixer a l’enterrament de l’Agustín Rueda, era el secretari de la CNT de Catalunya i fou la persona que va fer el parlament al cementiri de Sallent, pres pels antidisturbis, en un clima d’odi i ràbia continguda per l’assassinat de l’Agustín. L’he vist moltes altres vegades, al món laboral o al món de l’ensenyament, a la FAPAC. La seva vida ha sigut un compromís i una entrega cap als dèbils i els oprimits. Actualment havia sigut reelegit per al tercer mandat al capdavant de l’Amical Mathaussen i casualment als actes de commemoració del seixanta aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini nazi —ni tres mesos abans ni tres mesos després— es descobreix que ell no hi va ser en aquests camps, i tots els mitjans de comunicació que fins llavors havien tingut, la majoria d’ells, cap interès per l’Amical Mathaussen i per l’Enric Marco s’acarnissen amb ell com gossos de presa. Esperem que algun dia sapiguem els motius i interessos que hi ha darrera de tot plegat. L’Enric no va estar a cap camp d’extermini però si va ser torturat per la Gestapo i va ser processat amb petició de pena de mort, passant per un penal de l’Alemanya nazi i pels camps de treball. No va estar per tant als camps d’extermini però hi va ser prop. Per tant, algun coneixement del tema tenia. Si era necessari o no mentir per donar més veracitat i credibilitat durant les conferències i xerrades que dia rere dia feia sobretot als instituts , intentant conscienciar a la joventut. Cal tenir en compte que quan ella accepta la responsabilitat de l’Amical ja no queda cap supervivent en condicions físiques per aquesta feina. Per tant, com ell diu, intenta ser la veu dels sense veu i, en definitiva lluitar pel Mai Més, lema i consigna que van imposar-se els que van salvar la pell als camps d’extermini nazi. Explicar a tothom el que va succeir per tal que mai més la humanitat hagi de patir-ho. Calia mentir? Segons ell sí, cadascú que faci la seva valoració. Però que no pretenguin desqualificar tota una trajectòria vital que es exemplar, amb els seus 84 anys i molts pals a l’esquena. Ja voldríem els més joves tenir l’activitat i l’energia i el cap tan lúcid. Des d’aquí solament puc dir-te: ànims Enric!, i el cap ben alt! Ja voldrien els que intenten humiliar-te tenir una mica de la teva dignitat. I aquests mitjans de comunicació que s’han acarnissat amb tu, tant de bo posessin el mateix interès en denunciar als que avui en dia segueixen organitzant guerres i nous camps d’extermini en nom de la llibertat.

Original en castellà. Publicada a la revista el pèsol negre número 22, juny-juliol de 2005, pàgina 19.

 

Textos del Txema Bofill que junt amb aquests fan l’article sobre en Marco al Catalunya:

Tot preparant l’entrevista a…

En defensa de la mentida de Marco

Jo acuso

Parlem amb… Josep Maria Reguant

Publicat el 21 juliol 2015 | Comentaris tancats a Parlem amb… Josep Maria Reguant

Josep Maria Reguant i Gili, psiquiatre i polític català. Va néixer a Torrelles de Llobregat el 1941. Quan tenia de 2 a 3 anys es va traslladar amb la seva família a Sallent. De jove es va afiliar breument a UDC (1964), fou dirigent de la CNT (1976-1977), va ser president del Consell Nacional i diputat amb ERC a principis dels anys 90 i va fundar un partit propi anomenat Acció Municipal de Catalunya (1995). És autor dels llibres: Marcelino Massana: ¿Terrorismo o resistencia? (1979), Home lliure, terra lliure: reflexions per una alternativa (1983) i Radiografia d’una ruptura (1996). Actualment resideix a Calonge, al Baix Empordà.

Com va començar la teva connexió i implicació amb l’anarquisme?

L’assumpte és… Quan jo tenia 9 anys, a Sallent es parlava molt del Massana. «Que si el Massana ha fet, que si el Massana no ha fet, que si el Massana ha frenat uns camions de carbó que anaven a Montserrat i se’ls ha quedat.» Coses com això mai van ser veritat, però es deia. La sensació que es tenia era que el Massana feia i desfeia tant com volia i els «tricornis» no podien amb ell. El Massana i el seu grup, eren com gent intangible, és a dir, hi eren, però no hi eren. I  cal tenir en compte el context d’aquells moments, la comandància de Manresa havia escampat dos cents homes per tota la zona, l’ocupació era ferotge.

Llavors, a partir d’aquesta idea i a mesura que em vaig fer gran, jo em preguntava: «On m’he d’ubicar jo? Què faré? On puc anar? Partits polítics? Unió Democràtica? Partit Socialista?» La veritat: jo no em trobava bé en cap. Fins que em vaig dir: «Coi home, si tu no tens ni llei ni ordre, ni el vols.» I llavors ja ho vaig trobar, però em va costar.

Vas ser present a l’autòpsia de Ramon Vila, el Caracremada.

Sí, el meu pare era metge titular de Sallent i aquella nit el van trucar com tantes altres vegades. Tot i que aquell dia de seguida vaig veure que hi havia dos cotxes de la guàrdia civil davant de casa i sempre que el venien a buscar per aixecar un cadàver venia només un cotxe amb dos guàrdies. Doncs aquell nit  hi havia dotze guàrdies i un capità, una cosa tremenda. El meu pare em va dir: «Vols venir?» I hi vaig anar.

En Ramon Vila havia volat unes torretes a Castellnou i el van esperar 200 homes apostats allà durant 7 dies. Sabien que estava amagat i just aquella nit, que era lluna plena i hi havia claror, el Ramon baixava i va ser quan el van tirotejar, però tot i tirotejar-lo només el van tocar dues bales. Una bala li va trencar el paquet bàscul nerviós del genoll, i l’altre li va tocar el paquet caròtide. Va caure, es va quedar assegut, i inclús va disparar però no va tocar ningú. Allà es va quedar agonitzant de 5 a 7 hores, fins la matinada. Aleshores hi vam anar nosaltres, i vam fer l’aixecament del cadàver. Jo tenia 22 anys.

Què va passar entre el teu pare i un falangista a l’autòpsia del Ramon Vila?

Abel Rocha, el falangista que va rematar Quico Sabater, volia entrar a l’autòpsia de Ramon Vila. T’explico: el maqui Quico Sabater va patir aquell setge a la masia Mas Clarà, on li van matar tots els nois, però ell es va poder escapar arrossegant-se i va sentir una veu que deia: «No disparen, soy el teniente». El tinent del grup anava passant a donar ordres a diferents punts i el Quico es va orientar per la seva veu. Va anar a topar amb ell i li va fotre un castanyot al cap. Llavors en Quico va dir: «No disparen, soy el teniente». I es va poder escapar, però ja anava malferit. L’havien tocat vàries vegades i sagnava bastant. Va pujar al tren, va baixar a Sant Celoni, va trucar a la porta d’una casa, però l’hemorràgia era molt forta. Llavors aquest, el falangista Rocha, que era sometent, va anar allà i el va rematar. I quan anàvem a fer l’autòpsia a Ramon Vila amb el meu pare, el Rocha era allà i ens va mostrar una bala que feia servir de clauer i ens va explicar que amb aquella bala havia matat al Quico Sabater. Llavors, quan es va haver de fer l’autòpsia, el meu pare va enviar a la guàrdia civil: «Baixin i pugin el cos». I ningú hi volia baixar. Finalment vam baixar el meu pare i jo a buscar el cos del Ramon Vila i llavors vam entrar dins del cementiri per fer l’autòpsia. Allà l’Abel Rocha, va entrar i va dir: «Jo vull veure aquest tio». I el meu pare, que era un home que mai li havia sentit aixecar la veu, es va aixecar i va dir: «Usted fuera de aquí». Va dir als guàrdies civils: «Este señor, fuera». I el va fotre fora d’allà. El meu pare era un home que havia estat als camps de concentració i havia fet la guerra de l’Àfrica, així que ningú li va contestar res. Llavors vam fer l’autòpsia i una vegada feta es va enterrar el cos allà al costat del cementiri, que ara em penso que ja és dins.

Com vas entrar en contacte amb el Massana?

El Massana el buscava jo, era una fantasia de la meva infantesa. «¿Aquest és viu o és mort? On collons és? Per l’edat ha de ser viu». Vaig fer contactes i vaig anar a parar a Toulouse, a casa d’aquella noia de Palafrugell, la Rosa Laviña, també llibertaria. Però em va dir: «És inútil, viu allà però no cal que hi vagis perquè no rep a ningú, no vol saber res de ningú».

Doncs molt bé: jo me’n vaig anar cap allà, al Mas Letaier. Baixo del cotxe, veig que té una euga i un gos, truco a la porta i surt la Maria Carbó. I em diu: «No hi és, no. Bueno, qui li haig de dir que ha vingut?» Vaig respondre: «Diga-li que sóc Josep Maria Reguant, fill del metge de Sallent». Llavors la Maria va entrar cap dins i va sortir ell. I em diu: «Tu dius que ets el fill del metge de Sallent?» Vaig dir que sí i va continuar: «Doncs passa». Em va fer passar i ja sempre més vam tenir molta relació, fins que es va morir. Abans hi havia anat altra gent, per exemple l’escriptor Eliseo Bayo, però el Marcel·lí els havia dit sempre que no volia parlar.

Què et va explicar en Massana de les caigudes de 1949 i en concret les del Berguedà?

Ell sentia molta pena. Tenia un gran sentiment de deute i gairebé de culpa. Tot va començar amb l’atracament a Fígols, on es van equivocar de cotxe i llavors van venir les caigudes. Això que ell sempre s’estava 24 o 48 hores observant els punts on volia anar i fins que no els tenia apresos de memòria no actuava. És l’únic que mai va tenir cap baixa als grups. El Marcel·lí era com un nen gran, però un nen espavilat, intel·ligent i responsable.

I de l’exili Berguedà, a qui més vas conèixer?

El Minga (Josep Ester Borràs) no el vaig conèixer, però sí que vaig conèixer el Ramonet Xic, que era un àcrata conservador i també creient. El Massana li fotia cada pal, que el desmuntava: «Què collons Ramonet, tu què catòlic ni llets ni hòsties!»

També vas militar a la CNT i, per exemple, vas participar en la vaga de gasolineres.

Sí, vaig participar en aquella vaga i em van enganxar. Vaig anar a una benzinera dels afores de Barcelona que tenia obert i els vaig dir: «Escoltin, vostès són esquirols. Passaré d’aquí dues hores. Tanquin, perquè si no, els faré tancar». Vaig ser molt innocent. Quan hi vaig tornar, qui creieu que m’esperava allà? Doncs cap a 20 tios dels grisos amb un mando i em van cosir a hòsties, em van deixar trinxat. I llavors em deien: «Como es possible que usted siendo médico haga estas cosas?» I jo deia: «Lo hago por ustedes, para que vivan mejor».

I el Joan Garcia Oliver com el vas conèixer?

El Joan Garcia Oliver, en la meva modesta opinió, és la ment més important que ha tingut l’anarquisme mundial. La seva autobiografia, El Eco de los Pasos (1978), la fa sense cap pressió i mai ningú li ha contradit res. En Joan Garcia Oliver el vaig conèixer a París quan li van publicar el llibre, i em va fer molt bona impressió. Llavors li vaig dir que vingués a Barcelona a viure a casa meva i em va dir: «Escolta’m, només vindré si em trobes una feina i puc treballar. Si no em guanyo la vida, no vinc». Ell estava amb la seva dona i encara no se li havia mort el fill a Mèxic, cosa que poc després el deixaria mig trinxat. A mi em va semblar un home molt lúcid, un tio molt capaç, no m’estranya gens el paper que va tenir. Una de les preguntes que li vaig fer va ser: «Joan, en què us diferenciàveu tu i el Durruti?» La resposta no la sabríeu pas. Va contestar: «Que jo sóc viu i ell és mort». I aquest era Joan Garcia Oliver.

Quins més vas poder conèixer?

Home, un de molt important és en Ricardo Sanz, que va ser el substitut d’en Durruti al front. També va ser el comandant de les bateries de costa. El Ricardo Sanz vivia a Toulouse, tenia 86 anys i vivia sol, pujava tres pisos i es feia el menjar. Només hi anava la seva filla un cop de tant en tant per planxar-li la roba i ell encara s’emprenyava. D’aquest em va quedar una molt grata impressió. També vaig conèixer l’Antonio Ortiz. L’Ortiz era de cuidado. Era molt murri ell.

Quines característiques i valors destacaries de tota aquesta generació?

Eren gent que no tenien l’ambició de conquerir res. És a dir, més aviat tenien l’ambició de conquerir a nivell col·lectiu. Però com a individuals, no necessitaven res, ni volien res. I penseu que això de no necessitar res dóna molta llibertat, moltíssima llibertat.

La impressió que jo he tingut del contacte amb aquestes personalitats de la guerra civil, és que les circumstàncies els van portar a ser comandants de divisió, caps, etc., i que després van tornar als seus orígens amb tota naturalitat.

I què en penses de l’absolut oblit que hi ha respecte a aquestes persones i els seus actes?

Si tinguessin més seguidors, els tractarien d’una altra manera. Són sants que no són d’aquesta església, per dir-ho d’alguna manera. I l’església de la qual són sants és molt minoritària.

Què en penses del present i futur de l’anarquisme i les seves pràctiques?

Jo crec que avui en dia l’anarquisme està a l’abast de tothom, perquè és una actitud davant de la vida. Molta gent té aquesta actitud sense saber que són anarquistes.

 

Signat com a Pep i tu i publicat al pèsol negre número 66 (desembre de 2014- febrer de 2015)

« newer postsolder posts »

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries