Parlem amb Josep Faura Codina el Badia

Militant anarquista i confederal durant la revolució i la guerra de 1936 a Olvan.

Publicat el 27 juliol 2012

Muntant una paradeta de llibres anarquistes a Berga, al vall, vam tenir la sort de conèixer el Josep Faura. Un home gran, agradable i de conversa interessant que, segons ens assegurava el seu fill «era dels nostres» i havia anat a la presó per això mateix. Uns dies després vam anar a casa seu per poder-hi parlar tranquil·lament.

Josep Faura Codina, nascut el 1919 és conegut a Olvan com el Badia. El seu pare era pagès —conrreava una mica de terra pròpia— i la seva mare treballava a la fàbrica, primer a la Plana i després a la Colònia Rosal. Aquest entusiasta, jove durant l’estiu del 36, se sentia compromès amb la Idea —era anarquista— i va ser militant de la CNT. Durant la revolució fou del comité de control d’una petita fàbrica tèxtil d’Olvan i va ajudar a la col·lectivitat agrària creada en aquella població. Quan van cridar la seva lleva, també va fer la guerra, al front del Segre on va ser ferit. Aquesta activitat i la seva adscripció sindical van ser suficient —no calia gaire— perquè la sàdica repressió franquista el portés quatre anys a la presó. El Josep desprén una alegria contagiosa i una bonhomia manifesta i, amb tot, forma part d’aquella generació de persones corrents però amb un arrelat sentiment de justícia social i idees de progrés i llibertat que tant van abundar.

 

—Quan comences a treballar?

Als tretze anys, al tèxtil allà al poble, al mateix Olvan. Al Rovira una fàbrica petita.

—I quan entres en contacte amb el sindicat?

Amb la guerra van col·lectivitzar les indústries grans i aquella fàbrica nostra com que era petita la van controlar, era un comitè de control. Per nomenar el comitè de control hi havia una reunió de treballadors i quan van voler nomenar la junta com que jo era dels més espaviladets doncs va ser el Faura tu. Llavors, l’amo, el Rovira, era molt viu, i aquests com que la seva central treballava per uns majoristes més grans de Barcelona i cada vuit o quinze dies havíem de baixar i donar conte del desenvolupament de la fàbrica. Sempre hi baixavem jo un altre noi i el Rovira i ens portava a dinar al carrer Aragó i ens camelava molt.

—Quina edat tenies?

Setze anys.

—Vaig fer biografies d’obrers de la comarca i tinc un Josep Faura que és el secretari del Sindicat Únic d’Oficis Varis d’Olvan…

Sí, però això no es ben bé així, el secretari era un altre jo era el segon secretari perquè era més jovenet, hi havia un noi que es deia Valentí Sans, ell era el secretari.

—A Olvan es va fer Comitè de Milicies Antifeixistes tu en formaves part?

Sí, però jo no hi vaig pertanyer mai, perque éren gent més gran. Jo quan l’aixecament no vaig portar mai armes perquè m’han fotut sempre por. Quan vaig entrar a la presó em van acusar d’haver cremat Sants i de portar armes curtes i llargues. Quan van cremar l’església, jo seguia amb els altres i sí que vam fer baixar quatre sants avall i cremar-los. Però em van acusar de portar armes curtes i llargues i això era mentida. I de ser milicià a les ordres del comitè que també era mentida.

—El 19 de juliol com el vau viure?

Com que les meves idees eren avançadetes doncs més aviat amb alegria. Amb alegria collons!

—Què va passar a Olvan, com us vau enterar, vau baixar a Gironella?

Va pujar el comitè de Gironella amb un camió, una metralladora, buscaven els fatxes del poble, jo llavors no em cuidava de res, un que li deien Reig que era un falangista i molt malparit es va escapar, em sembla que va estar molt temps a la Portella amagat. Jo no pertanyia per res al comitè i havia un meu oncle que si que ho era.

—Van anar volutaris al front, d’Olvan?

Sí, hi van anar tres. Un va ser el Corriu, el coneixeu el Corriu? Ténen una botiga al carrera major… Aquest Gonzalo Solà va anar al front voluntari, ell i un altre que es deia Feliu Escalé. Llavors em sembla que també hi va anar un que es deia Rafael.

—Tu llavors…

Jo vaig esperar i vaig anar amb la lleva del 40. I llavors em vaig incorporar que ens van portar a Vic i d’allà al front. I al front el primer dia que vam anar-hi, ens van fer anar de Sant Corneli, que és una muntanya que hi ha a Artesa de Segre.

 

A la nit ens portaven allà a la meitat de la muntanya i a dalt hi havia els fatxes i avall també els fatxes i a la dreta el pantà, el Segre vaja. I a la nit ens feien anar allà a les fosques. Van començar a tirar trets a d’alt i abaix, nosaltres al mig, jo portava de cabo un de Gironella que es deia Valldaura.

 

Quan ens vam fer l’atac aquest, ens vam retirar. Ens deien sempre que no podiem abandonar el fusell, que era un delicte molt gran. Però al fortre l’atac jo vaig anar depressa i vaig marxar sense fusell. El tinent va dir-me «no pasa nada». No pasa nada però a la nit ens van portar a Ponts, ens van fer formar i al cementiri van fer posar dos nois de cara la paret, nosaltres ens ho miraven, i van dir allò que fan per afusellar de «preparen, apunten» i els dos nois aquells van dir: «no os lo creais, no os lo creais, són unos embusteros, nos acusan de deserción y no es verdad» i total que els van matar.

 

El segon dia d’anar allà comencen a tirar i em van ferir. I com que el Valldaura era el Cabo li vaig dir: «m’han ferit Valldaura!” i no podia caminar i em van portar en braços fins a un trocet més enllà que hi havia camillers i van em portar pel bosc fins a prop de la Seu d’Urgell, d’allà em van portar a l’hospital de Manresa i d’allà a l’hospital de la Creu Roja de Barcelona. El dia que sortia de Manresa i entrava a l’altre hospital moria el meu pare d’un atac de próstata. I a Barcelona van venir-me a veure, al cap d’un dia o dos, la meva mare i una seva germana, que eren dues germanes molt ben organitzades.

—Llavors quan entren els nacionals on t’enganxen?

A mi a l’Hospital de Caldes de Malabella. Jo com que estava ferit i la meva mare sola, no em va fer gràcia anar a França. Llavors ens van portar a Castelló d’Empúries, quan van entrar els nacionals estava allà que passaven amb els avions i tiraven follets: «Rojos no tengais miedo que quien no tenga delitos de sangre no le va a passar nada»…

—A Olvan tenies la teva mare

Tenia la meva mare, sí. Llavors a Olvan jo acollonit al màxim perquè hi havia els falangistes i el diumenge com que sóc rebel però no tant…, anava a missa per tapar l’expedient, i un dia sortint de missa hi havia l’aguatzil allà al davant i vaig veure que m’assenyalava. Vénen els civils i em van portar cap a l’ajuntament, allà hi havia tots els propietaris i l’aguatzil que era un malparit d’aquells xivatos. Ens van agafar, aquell dia, quatre del poble: Valentí Sans, Llorenç Vilalta i Isidre Vilalta que éren dos germans. Doncs ens van agafar i allà Olvan ens van tenir molta estona, vam veure com ho celebràven els carques, brindaven amb xampany que havíen agafat la gent dolenta. Llavorens ens van portar cap a Gironella al cuartel de la Guàrdia Civil. En fer l’atestat, no sé si ho van fer amb picardia però el van deixar sobre la taula i la denúncia que em feien en a mi vaig veure qui la firma: era l’Antonio Rovira, l’amo de la fàbrica, que sempre es feia l’amic quan baixaven a Barcelona, era molt traidor. Ell i un que es deia Rafael Canudes que era l’amo d’unes terres que havíen col·lectivitzat.

—Cuantes col·lectivitzacions vau fer allà?

Era una propietat molt gran i la vam col·lectivitzar i això sí que jo vaig ser un dels del sindicat que hi anava en allà a treballar perquè els que portaven la col·lectivitat eren agricultors i jo anava a col·laborar-hi, el meu delicte polític… Es diuen Canudes però la propietat es cal Ballaró.

—Van ser només aquestes propietats col·lectivitzades o hi va haver més?

No, van col·lectivitzar aquestes terres, que no eren de cultiu, era bosc, però van arrencar el bosc i jo vaig participar sense cap profit perquè…

—Després de la denúncia debies anar a judici, com va anar…

Llavorens els judicis eren molt macos, ens portaven quaranta, els primers noms ja havien rebut, aquells teníen pena de mort. Al meu judici sembla que hi va haver tres penes de mort. Al Llorenç Vilalta li van posar dotze anys, a mi i el Valentí Sans ens van posar vint anys de reclusió temporal que després ho van conmutar per quinze anys.

 

Ens van portar a la model. Allà a la presó vaig tenir molta sort que tenia un cosí que era el director de banc a Gironella i tenia un amic a l’economat de la presó i em van deixar allà a l’economat. Llavors un dia hi va haver la possibilitat d’entrar a comunicacions que era un dels millors llocs de la presó. Després van venir les expedicions a camps de treball: el Valle de los Caídos, a Torelló a fer les cases barates, etc.

—Quants anys vas estar a la presó?

Quatre anys i dos mesos, vaig sortir el 28 de maig i vaig anar cap a Olvan, és clar.

A Olvan jo com que teniem una mica de terra enlloc de tornar a la fàbrica, vaig dir: no vull tornar a la fàbrica i vull ser lliure. Tenia hi havia unes quarteres. Enlloc d’anar a treballar a la fàbrica em vaig cuidar de la terra que no ho havia fet mai. Però vaig agafar tanta afició a la terra… hi havia unes set quarteres.

—Et donava prou per menjar…

No res, no, sort que la meva mare treballava a la fàbrica!

 

Poc després de sortir de la presó el Josep va conèixer la Lola, l’amor de la seva vida, i bé, la vida ha continuat. És un expert jugador de la botifarra i moltes altres coses. Però, tot i que la conversa va ser molt més llarga, l’entrevista l’acabem aquí. Salut i anarquia!

Publicat a el pèsol negre número 57, març-agost de 2012.

Signat com a Pep i tu amb l’ajuda de la Rocio

Berga, 14 de maig de 2012



Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries