Preparant una entrevista al company Enric Marco

Publicat el 22 juliol 2015

Txema Bofill és un amic que fa grans entrevistes. Se les prepara i aquestes coses rarament habituals. Com és natural en algunes coses coincidim i en altres pensem diferents. A part d’un amic, el considero un «company». Això és important per mi. Podria dir que m’ha tornat a enredar perquè col·labori amb ell en aquesta entrevista. Però no seria del tot exacte. D’una banda, com he dit, respecto la feina del Txema fent entrevistes i d’altra banda, sap engrescar i encomanar l’entusiasme i això és una característica revolucionària.

El Txema em diu d’entrevistar l’Enric Marco. Un militant que vaig conèixer a Sallent l’any 2003 en l’aniversari de la mort d’Agustín Rueda. Em va agradar com va parlar. Vaig saber després que havia militant intensament a l’anarcosindicalisme durant la transició (vaga gasolineres, tema Agustín, etc.) i també sabia que fou de la primera escissió, el que ara és la CGT. Em va sorprendre veure’l al cap davant de l’Amical Mathaussen perquè no sabia que hagués estat —o no— a un camp d’extermini i perquè les Amicals, al contrari que la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) tenen l’origen en l’stalinisme més tronat. Encara recordo veure en directe l’any 2005 al Cuní informant de la impostura de l’Enric i destrossant-lo en directe. L’endemà va donar la cara i va anar als mitjans reconeixent les mentides i les veritats de la seva vida. Però als mitjans no els interessa la veritat ni la mentida. L’espectacle del moment va ser la lapidació pública de l’Enric. En nom de la veritat els periodistes —portaveus de la mentida institucionalitzada— van fer miques tota la persona i la seva activitat, a partir de la mentida sobre els camps. Realment no és poca cosa la mentida sobre els camps. Però el que intento dir és que en Marco va militar activament en moltes lluites, i molts en som i en sou testimonis. No dono per bo la seva mentida, em sembla molt malament, però no redueixo a l’Enric Marco a aquella mentida. El que més greu em va saber aquell 2005 és que gent de la categoria moral del Cuní, la Rahola, o qualsevol tertulià llepaculs, alliçones des de les altures i criminalitzes l’Enric. I amb l’Enric tot el relat dels vençuts, dels revolucionaris, dels anarquistes. Vist en perspectiva crec que els hi va anar de perles. L’Enric no era una persona còmode, va dir-los-hi a la cara, no sé si al Congrés, que els camps d’extermini encara existien, que els règims concentracionàris no eren res del passat, existien a molts països, com per exemple Israel. En pocs dies en Bermejo feia saltar la llebre. Al pèsol negre vam publicar una carta de l’amic i company Juan Pedro de Sallent —crec que la publicarem aquí també—, en una línia similar al que dic jo avui. Vam negar-nos a publicar cartes de companys d’altres anarcosindicals que volien apuntar-se a fer llenya de l’arbre caigut.

Bé, som dilluns a la tarda, fa molta calor i estem a una terrassa d’un cafè de Sant Cugat amb l’Enric. Està fotut per la recent mort de la seva companya. I afectat per la immoralitat feta paper perpetrada pel Javier Cercas. Finalment no gravem, no fem l’entrevista, només parlem durant tres hores llargues. Tenim idees i material per l’entrevista futura. La conclusió és que l’Enric és un company. Un militant que ha estat a mil mogudes i que ha fet coses grans, bones i també dolentes. La realitat és complexa: una cagada no treu valor al compromís d’anys ni aquest munt de feina tampoc treu importància a una acció del tot equivocada. Una altra conclusió és que cal fer justícia, posar les coses en la perspectiva real. El Txema està disposat a fer-ne. M’agrada la gent que no pot evitar participar en les lluites per la justícia.

Firmat com Pep Cara (Berga) publicat al Catalunya 174.

 

Text del company Juan Pedro al que fa referència el meu text i que publiquem també al Catalunya:

Enric Marco

Juan Pedro (Sallent)

El vaig conèixer a l’enterrament de l’Agustín Rueda, era el secretari de la CNT de Catalunya i fou la persona que va fer el parlament al cementiri de Sallent, pres pels antidisturbis, en un clima d’odi i ràbia continguda per l’assassinat de l’Agustín. L’he vist moltes altres vegades, al món laboral o al món de l’ensenyament, a la FAPAC. La seva vida ha sigut un compromís i una entrega cap als dèbils i els oprimits. Actualment havia sigut reelegit per al tercer mandat al capdavant de l’Amical Mathaussen i casualment als actes de commemoració del seixanta aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini nazi —ni tres mesos abans ni tres mesos després— es descobreix que ell no hi va ser en aquests camps, i tots els mitjans de comunicació que fins llavors havien tingut, la majoria d’ells, cap interès per l’Amical Mathaussen i per l’Enric Marco s’acarnissen amb ell com gossos de presa. Esperem que algun dia sapiguem els motius i interessos que hi ha darrera de tot plegat. L’Enric no va estar a cap camp d’extermini però si va ser torturat per la Gestapo i va ser processat amb petició de pena de mort, passant per un penal de l’Alemanya nazi i pels camps de treball. No va estar per tant als camps d’extermini però hi va ser prop. Per tant, algun coneixement del tema tenia. Si era necessari o no mentir per donar més veracitat i credibilitat durant les conferències i xerrades que dia rere dia feia sobretot als instituts , intentant conscienciar a la joventut. Cal tenir en compte que quan ella accepta la responsabilitat de l’Amical ja no queda cap supervivent en condicions físiques per aquesta feina. Per tant, com ell diu, intenta ser la veu dels sense veu i, en definitiva lluitar pel Mai Més, lema i consigna que van imposar-se els que van salvar la pell als camps d’extermini nazi. Explicar a tothom el que va succeir per tal que mai més la humanitat hagi de patir-ho. Calia mentir? Segons ell sí, cadascú que faci la seva valoració. Però que no pretenguin desqualificar tota una trajectòria vital que es exemplar, amb els seus 84 anys i molts pals a l’esquena. Ja voldríem els més joves tenir l’activitat i l’energia i el cap tan lúcid. Des d’aquí solament puc dir-te: ànims Enric!, i el cap ben alt! Ja voldrien els que intenten humiliar-te tenir una mica de la teva dignitat. I aquests mitjans de comunicació que s’han acarnissat amb tu, tant de bo posessin el mateix interès en denunciar als que avui en dia segueixen organitzant guerres i nous camps d’extermini en nom de la llibertat.

Original en castellà. Publicada a la revista el pèsol negre número 22, juny-juliol de 2005, pàgina 19.

 

Textos del Txema Bofill que junt amb aquests fan l’article sobre en Marco al Catalunya:

Tot preparant l’entrevista a…

En defensa de la mentida de Marco

Jo acuso


Responses are closed for this post.

Darrers textos publicats

Temàtiques

Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà CGT civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

Administració

rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

Copyright © rebequeries