Una editorial que no ha arribat a sortir

Publicat el 11 juny 2014

64F

Certament de vegades des de l’anarquisme algunes persones militants han mirat per sobre l’espatlla les persones no militants, la gent despreocupada o preocupada per allò immediat i sovint banal de la vida. Una bona tonteria. També és cert que per les idees i pràctiques llibertàries el gueto no és res desitjable; cap gueto. En relació en aquest tema les companyes d’Olot han fet una campanya amb voluntat provocadora i amb un gran disseny com ja ens tenen acostumades i que sembla adreçar-se al conjunt de la societat però que de fet va adreçada, al meu entendre, únicament al gueto, que és qui hi ha parat atenció. Una suposada qüestió d’estratègies que en realitat consisteix en quin discurs sobre nosaltres —les anarquistes— desitgem. Identitats. Quin avorriment. Combatre clixés amb clixés? Suposo que no, ja que si el mite del bon militant «dolentot» és avorrit el del bon ciutadà «normal» és per fer-te venir cagarrines…; la campanya doncs busca més aviat provocar alguna reacció entre les llibertàries. Provocar sol ser bo.

Però els nostres mals no s’han limitat en això que he exposat fins ara i que la campanya diu combatre. Les clàssiques organitzacions llibertàries, entre elles la gloriosa anarcosindical ha fet més mal que ve al moviment llibertari durant les darreres dècades —per guetos les anarcosindicals sí que són un bon exemple—. Igual que els immobilistes, maniqueus i falsos debats —falsos per com es plantejaven i per la seva voluntat de no debatre—: violència-no violència, social-antisocial, mass media o no, col·laboració amb altres grups o guetos o no, etc.

El tema no dona per massa més. Dividir l’anarquisme en social i en vivencial és una tonteria, han d’anar plegats necessàriament tot provocant incòmodes contradiccions, només faltaria. Jugar als clitxes és voler acabar amb una estupidesa abocant-hi més tonteria. Una anècdota. Tanmateix em sap greu que es menystingui la feina i el fort compromís de les militants —de qualsevol tendència i amb qualsevol estratègia— és tant estúpid com seria santificar-los. Esperar massa d’un suposat «poble normal» és fantasiós i restar-ne al marge és còmode però inútil. En fi, no crec que ens calgui cap discurs o pràctica única als que treballem des de l’antiautoritarisme i al marge de les institucions, sinó que simplement cal un mínim de respecte i fer feina, la que cadascuna vulgui. No s’és anarquista, com a molt fem d’anarquistes a ratos i tant de bo fos molta estona i en el màxim d’àmbits possibles de les nostres vides.

Signat com a Pep i tu i havia de ser publicada al pèsol negre número 64 (març-juny de 2014). El còmic que l’acompanya sí que ha sortit.


1 Response to Una editorial que no ha arribat a sortir

  • x ha dit:

    hmm, l’imatge sense el text es queda incompleta. Quan vaig veure el cartell em va semblar una crítica a mala òstia, pero llegint això veig que no era l’intenció. Espero que si a les companyes d’Olot els hi arriba el cartell, que es trobin tmb amb aquest text! Salut, anarquia i debat!

  • Darrers textos publicats

    Temàtiques

    Alt Llobregat anarcosindicalisme anarquisme Berga Berguedà bufons civisme control social CUP denúncia eleccions entrevista festes alternatives gènere història independentisme Isanta laboral llibres manipulació maquis Maximum Clatellot Memòria mossos mossos d'esquadra moviment obrer municipalisme nacionalisme noms dels carrers obediència organització anarquista patum Patum 2005 pensament únic periodistes política institucional presos pèsol negre Radio Korneta repressió retallades rotllo territori viatges violència

    Administració

    rebequeries està fet amb WordPress amb el tema SubtleFlux.

    Copyright © rebequeries