Propines, no gràcies!

Alguna vegada la vostra imaginació us ha portat a veure un futur on la dignitat laboral no es tracti d’un problema sinó d’una qüestió lògica? Més que la vostra imaginació, es tracta del vostre desig…

És trist veure com el nostre fills, amics o familiars treballen com a esclaus en una cafeteria. És trist perdre’t la teva pròpia vida i observar-la com un espectador atordit, amb valors inspirats per mitjans de comunicació al servei del capital. El cuiner il·lusionat xoca amb un mercat de treball que compra no només cossos, sinó ànimes. Una novament trista realitat de maltractament verbal, una infinitat d’hores extraordinàries reconvertides en ordinàries i contractes que esclavitzen i van podrint l’aliment del que avui anomenem mercat o societat.

L’hostaleria ha passat d’estar representada per un programa de TV dirigit a les mestresses de casa, a omplir la graella (i mai millor dit). No obstant això, en el pla laboral sembla haver-se quedat suspesa en el temps. La cuina d’avantguarda amb les seves interminables preelaboracions i complexes presentacions, l’instrumental d’alta tecnologia així com l’estatus de què gaudeixen avui en dia els xefs més reconeguts, sembla indicar que el creixement en el sector està sent imparable. Avui els nens i nenes volen ser xefs. No obstant això la realitat és molt més abstracta i dista molt d’aquesta visió idealitzada.

En l’hostaleria encara perdura l’hàbit de deixar propina, la qual és entesa com un signe de gratitud del client cap al servei o la cuina. En alguns països establerta per llei. I és que a Espanya hi ha la tendència de convertir un bon gest en un mal hàbit. L’empresari, coneixedor d’aquesta ‘’tradició’’, l’ha aprofitat per oferir salaris indignes, de manera que siguin les propines dels propis clients les que completin el sou del treballador i el converteixin en digne. Això és perjudicial per a tothom. D’una banda el client paga un sobrecost per un servei. És que se li dóna propina a un caixer de supermercat, o un conductor d’autobús? Per què en hostaleria són necessàries les propines? Que potser ja tenim interioritzat que la treballadora necessita un ajut?

A més de ser un complement salarial que no tributa (doncs a efectes pràctics és un sobresou en B), per descomptat les propines (que suposadament es reparteixen entre tots els treballadors) no formen part de la nòmina i per tant no cotitzen a la Seguretat social. No es pot permetre que una pràctica de bona fe, es converteixi en una mala gestió empresarial.

És l’empresari qui ha de garantir un salari digne, i no el consumidor.

El sector necessita transformar-se amb l’ajuda de tots, però no amb la caritat de ningú.

Un altre dels problemes de hostaleria són els horaris, les hores extres, la conciliació. Saps quan entraràs però no quan sortiràs. Saps quantes hores has treballat al llarg de la jornada, però no si totes et seran remunerades, ni a quin preu. Passa això en un altre sector? Per què en l’hostaleria si? Cal que la gent prengui consciència del que està passant. Tots som víctimes, còmplices o figurants d’una professió que defrauda cada dia a milers de treballadors qualificats. Un sector en què has d’agrair poder treballar gratis. O almenys això ens diuen grans xefs que recluten militars culinaris, disposats a deixar-se la pell per un copet a l’esquena! Potser al segle XVI quan l’ofici s’aprenia en el gremi… avui en dia hi ha escoles públiques i contractes laborals, ja sigui aquest últim en pràctiques o de qualsevol altre tipus i per tant són obligatoris. Per tant aquesta apologia del treballar sense contracte per aprendre, parteix de premisses clarament il·legals, que es normalitzen sense cap tipus d’embuts.

L’empresari està obligat a complir els drets laborals dels treballadors. L’administració ha de vetllar pel compliment dels drets laborals. El treballador ha de fer la seva feina.

Qui no està complint amb el seu paper?

Ara podríem rebatre de mil maneres l’estúpida i tantes vegades escoltada afirmació: “L’hostaleria és així” La nostra resposta és: l’Hostaleria ni és així ni permetrem que sigui així! L’alimentació és un fenomen social i cultural íntimament lligat a l’ésser humà, que ens fa considerar qüestions de caràcter polític, cultural, religiós i econòmic…

El món globalitzat actual avança sense fre cap a un futur incert. Es pressuposa que els avenços tecnològics, les xarxes socials, els partits polítics, les lleis… són eines per millorar la vida de les persones. És un joc aquest de capitalisme i democràcia que per moments semblen rivals i per moments companys d’equip. De vegades es barreja fins a tal punt que no se sap qui és qui. Un tingués la sensació que el món està canviant i millorant, però deixant a molta gent enrere. O hi puges o et quedes fora. O lluites els teus drets o els perds.

Un treballador del sector

Manresa, octubre de 2018

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us