Què em voldrà dir el meu cos?

El concepte de Salut està en constant evolució, i tot que la seva definició sigui la de “un estat de complet benestar físic, psíquic i social”[1],  concepte biopsicosocial aprovat per la comunitat mèdica, el model imperant és el biomèdic, que delimita l’origen de les malalties en allò físic o biològic. Per això, quan solem  parlar de salut, solem pensar en l’absència de malaltia o de dolència. Les definicions, com veurem, no són innocents.

Model biomèdic vs concepte de salut hol·lística

El model biomèdic, imperant en la indústria sanitària i en la medicina oficial, no tracta la salut sinó la malaltia. Es considera l’origen dels nostres mals a factors invisibles com els microbis, incontrolables (com l’herència genètica) o d’origen idiopàtic (desconegut), fins i tot les malalties mentals, mostrant-nos com uns sers aïllats del nostre entorn i les nostres vivències. La medicina, tot i ser un important avenç que en ocasions evita la mort, alleuja els símptomes i fins i tot, ens ajuda a recuperar la salut, és utilitzada com un instrument més per perpetuar una societat opressiva. Així mateix, en una societat on impera l’ànim de lucre, perquè la Medicina n’hauria d’estar exempta? No podem entendre la medicina sense la indústria farmacèutica, una de les més poderoses del món i que domina les investigacions, influeix en les universitats i en la informació que arriba als professionals de la Medicina, mantenint els esquemes del model biomèdic o biotecnològic que ens han inculcat.

Aquest model ha propiciat que la medicina oficial “medicalitzi la vida”, és a dir, des de que naixem fins que morim cada vegada més experts s’ocupen de la nostra vida: concepció i anticoncepció, embaràs, naixement, criança, adolescència, sexualitat, problemes personals, prevenció, curació, menopausa, vellesa i, fins i tot, la pròpia mort. Aquesta sanitat tecnocràtica ens fa dependents de cada vegada mes béns, serveis i professionals, el model mèdic imperant ens ven una salut empaquetada que ens infantilitza i incapacita.

En contraposició, entenem la salut com un concepte holístic i que ens fa plantejar-la com un procés en permanent cerca d’equilibri.  Des del moment en el que naixem al moment en el que morim, ens influeixen, per bé o per mal, una infinitat de factors que es poden classificar en físics (alimentació, exercici, ambient…), psicològics (autoestima, estrès..) i socials (família, educació, política, etc). Així doncs, la salut no és només física i individual, sinó que també és psicosomàtica i col·lectiva,  és ambiental. Té a veure amb la capacitat de viure amb harmonia amb nosaltres mateixes i la gent que ens envolta, amb el nostre entorn. Té a veure amb adaptar-nos de forma exitosa en el medi i gestionar el nostre patiment i angoixa per mantenir el benestar[2]. En aquest sentit ens plantegem la dificultat i la contradicció d’estar sans en una societat autoritària i productivista que ens oprimeix i subordina: en una societat malalta, no seria l’estat normal estar malalt?

El nostre organisme és una unitat cos/ment que té una infinitat de recursos interns i externs. El cos s’autoregula (homeòstasis), i regula les seves funcions entre cèl·lules, òrgans i sistemes harmoniosament integrats entre si. EL nostre cos produeix innombrables substàncies pel seu manteniment, autodefensa i regeneració, que son gairebé totes les substàncies que necessita per fer front als estímuls i reptes que la vida ens depara: excitants, analgèsics, lubricants, laxants, antibiòtics, antioxidants, antiinflamatoris, etc. Com la resta de la naturalesa, el nostre cos té uns límits. Podem entendre la malaltia com una crisi autocurativa que es posa en marxa per defensar-se de agressions agudes o enquistades. Un bon exemple son les malalties agudes (inflamacions, infeccions, etc) que altera l’estat general i el cos recau al constipat, vòmits,  febre, etc. Moltes vegades ignorem les senyals que el cos ens envia i camuflem els símptomes amb medicaments, tallant aquest procés. La major part de les malalties que patim son autolimitades, és a dir, es curen per si mateixes al eliminar allò que ens fa mal, donant-li descans o atenció al nostre cos/ment i donant-li temps. Igual que a  una llavor no li fa falta que l’ensenyin a créixer, el nostre organisme (cos-ment) té tendència a desenvolupar-se i curar-se per si mateix, però li hem d’assegurar una sèrie de condicions i hem d’aprendre la lliçó que el cos ens vol transmetre amb el símptoma.

Tanmateix, escoltar el nostre cos, parar, descansar, és, en aquesta societat de consum, gairebé un acte subversiu. Prendre’ns el nostre temps perquè el cos activi els seus mecanismes d’autocuració implica no anar a la feina, no produir, i no consumir la “pastilla màgica” que ens “salvarà” i tornarà a situar a l’engranatge laboral i social. Entenem que al tractar el símptoma i no la causa, la medicina al·lopàtica ens ajuda a suportar allò que ens fa mal, però a la llarga ens debilita.

Perquè parlem d’autogestió de la salut?

En els últims anys ha aflorat un interès per la nostra salut: la cerca d’alternatives, una aproximació a les formes de vida més saludables: qui més qui menys cerca menjar ecològic i en comptes de recórrer als antiinflamatoris pel mal d’esquena busca alguna teràpia alternativa per pal·liar el seu dolor. Aquest interès, aquesta necessitat, ha estat ràpidament absorbida pel mercat, creant la marca ecofriendly del capitalisme. Així doncs, ens trobem amb teràpies alternatives elitistes, amb productes “eco” que es venen a les grans superfícies comercials a uns preus desorbitats, etc. I aquí ens trobem amb una gran dicotomia, ja que aquesta marca “ecofriendly” aproxima l’interès per la salut al gran públic, però manté per una banda la figura del professional de la salut i per l’altra banda manté la salut com un producte de consum.

Parlem d’autogestió per trencar amb la eterna dicotomia entre el metge i el pacient. Entre el metge que és la font del saber i la Ciència i el pacient ignorant dels seus propis processos i mecanismes. Volem ser subjectes actius en el que respecta als nostres cossos i les nostres vides: reapropiar-nos del saber és reapropiar-nos de nosaltres mateixes. Això no vol dir que no necessitem professionals de la salut, ni la seva infraestructura, però hi ha d’haver un equilibri entre la nostra autonomia i el que ens ve donat en forma de béns o serveis.

Ens referim al terme d’autogestió com una aproximació a la reapropiació dels coneixements i les pràctiques que afavoreixen la nostra salut. Entenem que no  existeix cap panacea, i que només l’esforç, la constància i l’aprenentatge, combinat amb l’instint, la intel·ligència i el sentit comú (que implica desalienar-se), conformen una digna alternativa, autogestionària i anticonsumista que posi a la salut i els nostres cossos en un primer pla.

Parlem d’autogestió perquè creiem que som nosaltres les que hem de començar a (re)pensar, debatre i capacitar-nos. Parlem d’autogestió perquè parlem des del comú, del col·lectiu, perquè si volem pensar nous paradigmes hem de començar per crear-los.

Entenem l’autogestió i la salut com quelcom polític, no volem parcel·lar aquest camp d’altres lluites. No té cap lògica ser respectuoses cap al nostre cos i els nostres processos si el nostre medi es hostil: la nostra feina precària, el territori sembrat de transgènics, de línies de MAT, les nostres relaciones abusives i patriarcals… I al mateix temps, la salut i la cura tenen molt a veure i a aportar amb com portem a terme aquestes lluites i en com ens defensem o prevenim les conseqüències (la repressió, l’estrès, l’angoixa, la por…)

websalut

Grup d’Autogestió de la Salut de l’Ateneu Anarquista La Ruda

 El passat 14 de novembre, a l’Ateneu Anarquista La Ruda, bamp realitzar una trobada en la que vam presentar el nostre grup d’autogestió de la salut, i vam organitzar un debat i intercanvi d’experiències entre col·lectius o projectes que treballen el tema de l’autogestió de la salut des d’òptiques o àmbits diferents. Alguns dels col·lectius que van participar van ser: el grup d’autogestió de la salut de Lleida, Ipomea, Salut entre totes i persones a títol individual.

L’objectiu d’aquest espai, a més de fer una presentació col·lectiva del nostre grup, era el de coneixe’ns, intercanviar experiències i punts de vista, conèixer altres grups que estan treballant el tema i les seves trajectòries, i crear xarxa. El fet d’asseure’ns i entre totes parlar sobre els processos que ha fet cada col·lectiu, dificultats i entrebancs que s’ha trobat, debats que ha tingut, direccions,… va ser molt enriquidor i va permetre crear un espai no només de debat, sinó també un espai en el què sorgissin idees i propostes.

La trobada va finalitzar amb un vermut i tapeo musical, i un espectacle de poesia musicada.

El grup d’Autogestió de la Salut és un espai que fa relativament poc temps que ha començat a caminar. Ens vam començar a trobar de forma informal l’hivern de l’any passat, i des de llavors ens hem anat trobant de forma intermitent fins ara, que tot i que el grup està més consolidat seguim estant en procés de (re)definició.

En uns inicis ens vam començar a reunir motivades per la inquietud de crear un espai de confiança i intercanvi d’experiències i visions, i per la necessitat de dotar-nos d’eines i sabers que ens permetin reapropiar-nos i no delegar la nostra salut.

Per una banda, sentim la necessitat de mirar “cap endins” per tal de crear un espai de confiança i complicitat que ens permeti coneixe’ns més (tant a les altres com a nosaltres mateixes) i compartir experiències i vivències que ens permetin aprendre i replantejar-nos a nosaltres mateixes una i altra vegada. I per altra banda, sentim la necessitat de generar debat i reflexió de “cara enfora”, de plantejar allò que ens genera malestar, de discutir i debatre conjuntament temes relacionats amb la salut que ens afecten a totes, i repensar o inventar possibles alternatives. També compartim la inquietud per conèixer i tenir més informació sobre tot allò que s’amaga darrera la forma com es viu i s’estructura la salut a la nostra societat, identificar-ho , visibilitzar-ho i donar-hi resposta.

La primavera passada vam realitzar un taller sobre ginecologia natural, a través d’un mètode de contracepció basat en el coneixement del nostre cos i dels nostres cicles menstruals. I des de fa uns mesos, estem investigant i recopilant informació sobre el Virus del Papiloma Humà (VPH) i la seva vacuna, per tal d’elaborar un dossier crític i documentat que vagi més enllà de la informació oficial que hi ha sobre el tema.

Altres projectes que tenim en ment són la creació d’un grup d’estudi i debat sobre salut; la creació d’un programa de radio sobre formes d’autogestió de les nostres vides, entre d’altres l’autogestió de la salut; la realització de kafetes mensuals temàtiques;xerrades i tallers; projeccions i debats, etc.

[1]Organización Mundial de la Salud, 1948

[2]Ilich, Ivan Nemesismédica, 1975

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us