[Relats antirrepressius] Una visita inesperada

Aquell dimecres vint-i-vuit d’octubre ens vam llevar d’una manera inesperada. Vam sentir esglai, incertesa, son, por, nervis, calma, mandra, ràbia… El motiu era un  altre cop repressiu contra el moviment anarquista!

Ens va tocar viure algunes coses noves i fer-hi front i se’ns en van remoure d’altres, i no oblidem l’acusació que recau contra nosaltres com a suposats membres d’una organització criminal amb finalitats terroristes.

Tot i no haver-se tractat d’una experiència traumàtica en sí, sí que es percep i s’intueix quin tipus de patranya humana són tant les forces de seguretat de l’estat com els òrgans judicials; i com la seva professió i vocació es basa en el patiment d’altres persones. El temple judicial o la suprema justícia ens va citar divendres al matí. L’aire era dens i l’hostilitat ràpidament la senties. Nosaltres estàvem allà per una “xorrada”, i en part per això el tracte va ser correcte (imagino); però es palpava el sadisme, crueltat, xuleria, supèrbia, infantilisme, de qui d’això n’ha fet la seva feina creient que són els defensors del bé, i que tot s’hi val si estàs al bàndol del bé. L’estada al temple va ser curta i clara; segurament aquell divendres s’havia espatllat l’intèrfon de la sala de comunicacions entre detinguts i advocats i ara ja estarà arreglada. Per altra banda els maderos em feien petites proves-trampes i per súmmum al pujar a la sala suprema em vaig trobar amb un jutge que semblava tret del museu de cera. També vaig sentir la càrrega simbòlica d’aquest jutge en el seu origen franquista-feixista, en aquelles èpoques no tant llunyanes que l’Audiència Nacional s’anomenava Tribunal d’Ordre Públic;  i la conseqüent rehabilitació de cara o imatge amb la transició democràtica. L’única premissa que hi ha en aquell temple és que tot s’hi val contra els dolents i això vol dir pressió psicològica, mals tractes, humiliació… Així funcionen la divina llei i els seus guardians d’or. Imagino que serà per això que ja fa temps vaig deixar de creure amb la justícia i les seves lleis.

dossier

El punt de partida d’aquest relat comença quan els gossos d’esquadra rebenten la porta de casa meva i el meu compa de pis. Són les 6 del matí quan sento cops forts, sento alguna veu o crit i veig llums de llanterna per la casa a l’estil discoteca. Van obrir la llum de l’habitació apuntant-me amb no sé què. Amb res i menys ja estava vestit al menjador de casa amb el meu compa de pis de costat. Ràpidament em van notificar que hi havia una odre de registre que venia de Madrid, i al cap d’una estona em llegien els drets i l’acusació concreta on va ser impossible no riure i demanar de quina banda formava o formo part i de què se m’acusa. En aquestes situacions es pot demanar que un advocat estigui present mentre s’efectua el registre i independentment d’això (advocat sí o no) es pot estar present en el transcurs del registre. Amb el pretext d’ordre de detenció cap a mi, els maderos aprofiten per requisar tot el material de possible interès de les altres persones que viuen a la casa o que estan de pas: mòbils, ordinadors, llibres, llibretes, fanzines, diners, eines, roba… un popurri entre coses polítiques i coses personals.

En els dos dies i mig l’única acusació sentida va ser la de banda criminal amb blablabla. Ja a comissaria, al estar bastant tranquil, no vaig fer altra cosa que dormir o recuperar son acumulada. Als calabossos no tens massa res a fer i menjar-te el cap o l’olla doncs no toca ni cal.  Així que amb una manta de coixí i l’altra per tapar-me vaig passar les hores dormint, també pensant o imaginant els següents passos que ens tocaria fer, sempre pensant en estar a l’alçada. La cosa va anar millor del que podíem imaginar: tant xivarri per deixar-nos en llibertat, primer passant per caixa (pagant la llibertat), menys un compa que se’l van emportar a Soto. Va estar tancat “només” tres setmanes, i al carrer amb la resta!

L’aterratge o el tocar una mica de peus a terra va ser després de la retrobada amb tots els amics i companys a Manresa. Després d’explicar les batalletes comences a preguntar com han anat aquests dies per aquí fora i com ho havien viscut. També comences a assimilar algunes coses viscudes. Només puc dir que la resposta de l’entorn ha estat brutal. Per aquelles coses de la vida no era la primera vegada que vivíem situacions així, i segurament això va facilitar afrontar la situació i mica en mica anar solucionant coses com: l’arrelament; qui li comunica a la família; organitzar mani o concentració; arreglar la porta rebentada; parlar amb el curro; ordenar i endreçar una mica la casa; ajuntar-se, passar moments junts i compartir-los…

Destacar que l’acompanyament que se li ha fet als meus vells ha estat brutal. Tot i haver viscut uns moments difícils i plens d’incertesa, veure que no estan sols i sentir que hi ha un fort suport de gent darrera segur que tranquil·litza i ajuda a fer el pas endavant. Per ells no haurà estat fàcil  assimilar-ho, però allà han estat sumant. Això m’ha  donat un munt de  tranquil·litat,  i fa que tot sigui més fàcil.

Ja de matinada del divendres, i tornant a peu cap a casa, se’t remou el viscut a casa, sents o tens present la indefensió i vulnerabilitat amb la que has viscut l’assalt, doncs t’han rebentat la porta i t’han envaït i remenat casa teva. Alguna cosa de rotllo sentia en tornar a casa, també amb l’habita i el llit perquè el record era molt recent. El silenci que hi havia a casa perquè no teníem aparell de música ni ordinates també et genera records.

Recordo viure amb nervis però amb el cap molt clar el moment previ a passar davant del jutge. Entraré o sortiré? La gran pregunta que ens fèiem tots! El viscut és una conseqüència d’un camí, d’una elecció, d’una forma de pensar i fer que hem triat i que és nostra: l’ANARQUIA!

Ara mateix, no ens queda altra que conviure  i ubicar-nos amb aquesta història (més fictícia que real).  Assimilar-ho no ha estat massa difícil (perquè no ens queda més),  però ubicar-te i començar a plantejar-ho i  donar-li forma (política i judicialment) és bastant més complex i laboriós (i on no tot s’hi val). És el tret de sortida d’una cursa que serà llarga, esperant  poder arribar al final amb les forces per l’esprint  final i sentint-nos contentes i orgulloses de com hem jugat les cartes en el transcurs d’aquesta.

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us