Seguim on sempre hem estat

Mentre assistim a un procés increïble —perquè fins ara és només espectacle i opinió— controlat per les institucions, la injustícia social no para de créixer. L’únic procés que jo veig és el d’una idea nacionalista cada dia més hegemònica que a la pràctica perpetua al poder les classes dominants. Un procés que embriaga molta gent que podria estar lluitant contra les injustícies, que avancen més ràpid que el suposat procés independentista, i que és provocat per les mateixes classes dominants. El nacionalisme enganya a qui l’interessa i a qui es deixa. I perquè estic tant segur? Bé, és fàcil, ningú està disposat a jugar-se res per la independència, més enllà de penjar la bandera un dia i fer una performance anual. Una setmana sense llum i wifi i el cinquanta per cent de la parròquia es fa enrere. Els processos d’independència comporten morts. La història ho demostra. Però si és el que s’anhela val la pena, no? A Ucraïna ara mateix en processos independentistes portem més de set mil morts. N calen dos milions de persones al carrer, amb un deu per cent però amb un objectiu clar es podria proclamar la independència. Una llàstima. A més, l’independentisme està en mans dels nacionalistes de tota la vida, caracteritzats pel perillós identitarisme de sempre, per un estatisme, un capitalisme i un interclassisme inqüestionable i per un patriotisme ridícul. La independència no hauria d’estar en mans de nacionalistes, si es vol aconseguir realment. Però deixem aquesta qüestió que ha acabat sent ridícula.

Un tema diferent però molt relacionat al tractat al primer paràgraf és la institucionalització dels moviments socials i les seves conseqüències. Els anarquises ho hem assenyalat des del primer moment: l’autonomia dels moviments socials no pot posar-se en qüestió per l’aventurisme institucional d’unes quantes. La institució és la mort del moviment social, és la mort de la lluita. La institució és poder i per tant injustícia i submissió. Té les seves pròpies lògiques i sí, efectivament, el carrer i la institució no són vies compatibles. Són antagonistes, contràries; tu tries. I en conseqüència un detall important: els regidors o els parlamentaris poden ser moltes coses però mai companys, igual que no ho són els policies.

Al marge de la nació i la institució i el teatre que l’envolta i ho empastifa tot i mentre la comèdia es va executant les injustícies socials de cada dia no s’aturen: desnonaments, feines i sous de merda, multes, sanitat saturada, pujades de preus, ensenyament de pena, impossibilitat de queixar-te… I això, senyores, passa aquí i ara. Al vostre poble. Mentre molts segueixen embadalits amb el Mas, el Messi i el Fernàndez o en presentar-se en una llista de la nova política tunejada. Bé, doncs nosaltres apostem per aquesta lluita diària i quotidiana. I si l’explotador és el nostre veí doncs contra ell amb dents i ungles. I si el qui ens multa és amic del sogre, doncs contra ell amb ungles i dents. La lluita quotidiana i local t’incomoda? Oh pobret! I què et pensaves? Clar és més fàcil cantar contra el Rey d’España i contra els Estats Units. Però amb els explotadors locals no que te’ls trobes i et sents incòmode… De cap de les maneres, la lluita social real és la local i val molt la pena. I pot generar certes incomoditats, clar, però no són res com el plaer de lluitar pel que és just. Salut i anarquia!

Pep i tu (Berga)

11 i 12 de setembre de 2015

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us