Solidaritat amb la Mònica i el Francisco

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El passat 13 de novembre cinc companyes anarquistes foren detingudes al barri del Carmel de Barcelona acusades de formar part d’una hipotètica organització terrorista i d’haver estat els causants dels desperfectes ocorreguts a la Basílica del Pilar de Saragossa mitjançant un artefacte explosiu. Una acció encaminada segons un comunicat a assenyalar l’església com a institució moral, repressiva i colonialista que és. Tres d’elles foren finalment posades en llibertat provisional mentre les altres dues, la Mònica i en Francisco, resten en presó preventiva i dispersades per culpa del sempre recurrent paraigües de la lluita contra el terrorisme que a l’estat espanyol s’aplica en una de les versions més macabres.

Francament rellevant fou el paper de la premsa que en aquesta ocasió optà fins i tot per mostrar les fotografies de les detingudes en una tàctica mediàtica-policial que fins a l’actualitat només era reservada a l’esquerra abertzale. La previsible desaparició definitiva d’ETA ha deixat un lloc bacant i l’estat ha de cercar altres enemics interns per a justificar una moral, una política punitiva i uns pressupostos destinats a mantenir una violenta i injusta pau social. Ja feia mesos que des de diversos mitjans de comunicació s’advertia el punt de mira policial en els anarquistes insurreccionalistes i els independentistes gallecs, els suposats focus de conflictivitat que resten mínimament actius.

La lògica dels cops repressius sempre cerca el mateix: difondre el terror a les què lluiten, avisar-los que no creuin la línia de la servitud, amb l’amenaça intrínseca de tot el pes de la llei; però sobretot busca separar a les represaliades i a tot el seu entorn de la resta de la societat o d’altres grups polititzats. La criminalització no se sol centrar en si s’ha realitzat o no un acte penat legalment, sinó que sol consistir en una paròdia deshumanitzadora dels motius, les vivències i les persones que han realitzat (o no) determinades accions per evitar qualsevol sentiment d’afinitat, simpatia o inclús d’empatia de la resta. Des del punt de vista del poder, un martell a casa de qualsevol persona és una eina; un martell a casa d’una anarquista és una arma. Queda clar que les accions que estan emmarcades dins unes idees alliberadores reben una resposta molt més dura. I més, quan enlloc d’estar enfocades a la defensiva, es troben immerses en una perspectiva ofensiva.

És per això que és més necessària que mai la solidaritat amb les nostres companyes. Per minvar els efectes nocius de la repressió. Si hi ha repressió és que hi ha lluita. Que ens serveixi d’excusa per retrobar-nos, compartir experiències, adquirir aprenentatges, acumular odi i descobrir afinitats, teixir complicitats, etc. Solidaritat activa amb la Mònica i en Francisco!

Article publicat al pèsol negre 63, signat per Sopaipilla a Manresa durant el mes de febrer de 2014

Difon el B Llibertari i el pèsol negre:
  • Print
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • email
  • LaTafanera
  • Live
  • Meneame
  • MySpace
  • PDF
  • RSS
  • del.icio.us